divendres, 31 de maig del 2013

Relat d'infortunis


Dimarts per la tarda. Fa un fred que pela. La Mercè recull, com cada dia, el seu fill de l'escola. Viu molt a prop i treballa només de matins. Així que aquesta escena és molt habitual en la seva vida. Aquest cop, però, a més de recollir el seu fill, també recollirà el fill d'uns amics de la família.
En sortir de l'escola li demanen anar a jugar, però el vent és fort i les temperatures baixes; així que la mare els nega aquest permís i els obliga a anar cap a casa. De camí els nens estan esvarats, s'estimen molt i quan estan junts tenen una complicitat única que els fa embogir per gaudir la vida al màxim.
Es tal el descontrol que a la mare se li escapen de les mans. Marxen corrent i rient. Ensopeguen amb una fusta i cauen al terra, saltant de la vorera a la calçada. Passa tot molt ràpid. La mare crida i corre immediatament darrere d'ells. No evita ni l'ensopegada ni la caiguda, tan sols té temps per agafar un d'ells dos, abans no passi el bus i els esclafi.
Ha de triar. Ha d'escollir. Diuen que hi ha dues maneres de reaccionar, la cerebral i la espinal. La segona és més ràpida que la primera, però també és menys racional; sorgeix de l'impuls creat pels antecedents vitals. Si la mare opta pel fill, haurà pensat amb la raó, obeint el judici natural. Si la mare opta pel fill de l'amic, ho farà en veure en ell el seu pare, el seu amant. 
Qui sap si passa o no passa. Aquí o allà. En l'imaginari de tanta gent que no viu al mateix món.

dijous, 30 de maig del 2013

Relat de permisos

-Hola, això és l'Oficina d'Atenció al Pobre?
-Sí, pugi al primer pis i vagi a la quarta finestreta.
-Bona tarda, vinc a fer-me la Llicència de Pobre.
-Bona tarda, ha portat els documents?
-Sí, crec que sí. Miri, porto una samarreta podrida i un tros de pa que he trobat per terra.
-Menjar del terra?
-Sí, sí. És el que he trobat, no és gran cosa però suposo que servirà de documentació, no?
-Però vostè ja te permís per agafar menjar de terra?
-No... No sé... 
-No sap? Miri, ja li dic jo, no en té. Perquè si no té Llicència de Pobre no pot demanar el Permís per Recollir Menjar de Terra.
-Ah, i que haig de fer per tenir-lo?
-Primer de tot, pagar la multa per haver-ho agafat. Pugi al tercer pis, segona finestreta, ompli el formulari i torni a baixar amb la multa pagada. Aleshores aquí mateix li gestionarem el Permís per Recollir Menjar de Terra.

dimecres, 29 de maig del 2013

Relat de lavabos

El Roger no porta més de dues hores a la feina i ja està suant. La seva feina no comporta un desgast físic important; ja que és administratiu i l'única activitat corporal que desenvolupa és la de les mans, en teclejar els números que ha d'introduir a l'ordinador. Però, tot i això, sua. La seva companya de feina, la Cecília, li provoca una alteració neuronal i hormonal que, inevitablement, acaba convertint-se en un malestar general; és a dir, en una suor descontrolada. 
Ella es col·loca davant seu, posant-li el cul gairebé a un pam de la cara. Sempre té alguna cosa a recollir del terra, mai deixa passar l'oportunitat de mostrar-li el seu cos, ben arrapat a la roba ajustada que porta. Ell, com és d'esperar, té temptacions de tocar-lo, però no ho fa. Es controla dia sí i dia també. Ella repeteix aquestes escenes cada jornada laboral. Aquest fet, per un costat, li agrada; però per un altre, el torna boig. Per culpa seva tot el dia va calent com una moto i no pot fer res per solucionar-ho.
Avui, dimecres quart de l'any tercer de la fundació de l'empresa, el Roger no pot aguantar més i després de què ella se li hagi apropat a escassos centímetres de la seva cara, per recordar-li una feineta pendent, ha decidit seguir-la fins al lavabo. Té molt clar que l'enxamparà, que la grapejarà, que serà molt brut i sexual amb ella, però llastimosament ella entra al de noies i ell al de nois.
Bull tant la sang per les seves venes que no ho dubta i comença a tocar-se. S'excita pensant en el seu gran pitram. Se l'imagina entre les seves mans, grapejant-li les metes de forma bruta, a anys llum de la conducta que té habitualment amb ella, sempre atén, cordial, cavaller. El lavabo deixa de ser tal i es desplaça a un món irreal, on pot despullar-la i treure-li la roba, insultar-la, humiliar-la, fer-li pagar per tots aquests dies de sofriment sexual que ha patit. De tant en tant torna al món real, però no para de moure la mà, li dóna morbo estar allà, tan aprop de l'altre lavabo, tocant-se. S'adona que no ha tancat la porta amb el pestell de seguretat; això encara el fa excitar més. Creu que ella entrarà, s'agenollarà i acabarà la feina amb els llavis. Està al punt màxim quan deixa anar tot el líquid enganxifós disparat en direcció aleatòria, té els ulls tancats i fa un petit esglai. Quan els obre veu el Director General de l'empresa,  obrint la porta i amb la seva camisa de tres cents euros tota ruixada.

dimarts, 28 de maig del 2013

Relat de despatx

El rodamón del barri s'apropa a la secretària, que camina de casa a la feina, i li diu:
-Entre núvols s'amaga la lluna fugissera, qui la pogués tocar ni que només fos una estona... M'hi atansaria perdent l'esma i amb follia.
Ella tira una moneda a l'interior del got de plàstic que aguanta l'home pobre. A dins, quatre cèntims mal comptats. A fora, una mà plena de durícies i unes ungles brutes i llargues.
-Gràcies, preciosa. -Li diu esperant que es giri i, així, poder-li veure la bella cara. Però ella segueix endavant, sense fer-li cas. En el seu caminar, mou el cul  d'una forma que, inevitablement, provoca l'exaltació de tots els homes que el veuen.
L'home llefiscós s'aixeca del terra, pren el cartró on anota les seves poesies urbanes i torna cap a casa. Es dutxa, s'afaita, es vesteix bé i es planta a l'oficina de la seva admirada. 
Es presenta com un client més. Aviat la sedueix. L'agafa del braç suaument, apropa la boca a la seva orella i, en veu baixa, li xiuxiueja alguna cosa.
-Tanca la porta del despatx, treu-te l'anell i deixa que la taula faci de tu i de mi uns animals salvatges.

dilluns, 27 de maig del 2013

Relat de trucades

A quarts de cinc, el jove Anull s'aixeca suant. Ha tingut un malson. O un bon somni. No sap com definir-lo. Però el té just al front, a la part superior frontal per on s'escapen les coses que han passat, sense aferrar-se, pel nostre cervell. No vol, sota cap concepte, que se li esborri el que acaba de viure; així que sense recapacitar ni un segon sobre l'hora que és, agafa el telèfon, el desconnecta del carregador, i truca a la seva veïna.
-Escolta'm, segur que no t'importa saber què acabo de somniar; però no vull entrar en discussions inútils. T'ho explico directament i llestos. Que si m'embolico, m'oblido.
Porto tota la nit desvetllant-me, tinc molta calor. M'he aixecat un fotimer de vegades, per tant, he tingut un fotimer de somnis. A l'últim, que és just el que et vull explicar, anava amb uns amics de la meva infància, caminàvem pel centre de la ciutat. Uns ganàpies ens buscaven i s'iniciava un seguit d'accions turbulentes amb violència verbal i física. De cop i volta, però, un nen apareixia al meu cotxe. I davant del cotxe, una nena. Jo obria la porta i la nena s'enduia el nen, com si arrenqués part de mi. En aquest instant el cotxe passava a ser un metro. Arribava a sota de casa teva i, deixa'm explicar-t'ho, no em tallis, ara no.... Pujava i et buscava, la porta del pis era oberta. No et trobava, però veia la teva roba interior tirada per terra. Feia un gest com si ho volgués recollir tot, però no m'atrevia. Aleshores em girava i em situava a l'habitació del costat, aquella que una nit em vas ensenyar i on ja mai més he tornat. Allà trobava el teu noviet, aquell que ve a visitar-te alguns caps de setmana. Em preguntava què tal m'anava tot, amb una normalitat absoluta. Estava despullat, dempeus al costat del llit. Li comentava els problemes que havia tingut al centre i, sense deixar-me acabar, em preguntava si havia vist la teva roba. De cop i volta, tu li deies que callés. Estaves allà! Estirada al llit! D'esquenes, nua! Somreies i li deies que callés. Jo contestava que no havia vist res, em sentia avergonyit d'estar en aquella habitació amb vosaltres dos. Tu reies i jo, per sentir-me millor, li deia al teu amic que no es preocupés per la roba, que aprofités que tu anaves despullada. Creia que amb aquell comentari masclista aconseguia evadir-me de la situació. Però em dèieu que acabàveu de tenir una discussió, m'ho dèieu rient. Tu estaves despullada d'esquenes, amb el teu preciós cul a l'aire. Et giraves i et tapaves amb un llençol blanc, com si volguessis tapar només els pits i l'entrecuix, però mentre parlaves gesticulaves i sense voler evitar-ho se t'anaven veient els teus bells pits petits.
Aleshores deia una tonteria, una frase absurda i sense sentit. Em miràveu estranyats i jo em justificava com podia: "Com vols que em concentri veient-te així". Tu reies i jo marxava.

divendres, 24 de maig del 2013

Relat d'inclinat

Tenia el cos inclinat cap endavant. Caminava corbat. Li deien el geparut del barri; però alguns, els amics més íntims, sabíen que no tenia gepa i que tot allò que li deien ni ho escoltava.
Caminava carrer amunt sense mirar més enllà dels seus peus, tornava carrer avall sense saber ni per on havia passat. Tot l'horitzó que el rodejava 360 graus al seu voltant era obviat. Ja podia passar un camió i prémer el clàxon amb força; ja podia venir un turista i preguntar-li una direcció. Res. Ell no feia cas de res. Caminava amunt i avall sense importar-li cap afer exterior. Exterior al seu cos, a la seva ment.
Des de petit es va acostumar a mirar-se el melic. Tot el dia mirava la forma que prenia aquella estranya  part del cos que, un dia de fa temps, el connectava amb la seva mare. I segurament per aquest vincle, tan familiar, tan seu, tan propi, tan llibertari, ell buscava i buscava quina era la seva posició al món. Es mirava el melic i, mentre el tocava, es preguntava si hi havia vida més enllà d'ell mateix.

dijous, 23 de maig del 2013

Relat de pedalar

Tres homes asseguts en tres bicicletes. Pedalen i pedalen. No miren els costats, només miren endavant. No suen massa, perquè tampoc fan molt d'esforç. Són tres joves que no avancen. Davant seu una reixa, molt alta, però molt flexible; si poguessin tocar-la, la tombarien, però com no avancen, no la toquen i, per tant, no la tomben.
De tant en quan es miren, però no es diuen res, semblen resignats a acceptar la situació que tenen. Cap d'ells crida ni protesta, al contrari, es distreuen amb qualsevol cosa, un mòbil, una polsera o mirant el no-res.
Per darrere seu passa un home gran, d'uns vuitanta anys, se'ls mira; els critica. Està segur que podrien fer més, com a mínim: pedalar més ràpid. Ells no se l'escolten, però si ho fessin, li dirien que no tenen futur perquè les rodes no els fan avançar, per molt que pedalin; a més, la reixa els priva d'avançar; però, això sí, els deixa veure què hi ha més enllà. Un espai només usat per uns quants, els escollits.
Els tres homes joves pedalen sobre unes bicis del bicing, estan ancorades. Sense targeta no hi ha moviment, sense moviment no avancen; si no avancen, només pedalen.

dimecres, 22 de maig del 2013

Relat de garatges

Pujant les escales que porten al seu pis; la llum s'esvaeix gairebé fins a la foscor total. En obrir la porta encén les llums del passadís i s'estira a terra. Esbufega i intenta agafar aire. Tanca la porta allargant el braç i es queda mirant el sostre. En Fuck ha sortit a córrer. Li falta aire. Ja no aguanta tant com abans. Ha tornat en menys de vint minuts i el cos li fa figa. 
Les parets del seu pis, brutes, cauen a sobre seu. És un espai diàfan, sense gairebé res. Viu en un habitatge mancat de portes, amb pocs mobles. Se sent atrapat i recorda els murs del garatge d'aquella casa que li torna a la memòria tan sovint. Pres de pànic, no sap com escapar. Els pulmons demanen aire i no li arriba res. Té por. Viu angoixat entre mobles i mobles vells plens de pols. Les aranyes caminen pels seus peus, però no li importa res més que veure la porta verda per la que s'accedeix i observar que ningú l'obre. La porta està tan feta malbé que deixa passar rajos de llum entre petites escletxes. També arriba el sol a l'interior d'aquell fosc paratge per culpa d'una finestra ovalada de petites dimensions. Una reixa plena de verdet la filtra, però com si fos un focus artificial condueix el raig directe a una caixa d'eines vetusta. Sense fer soroll l'obre i en treu una clau anglesa. Torna al racó on s'amaga, darrere d'una cortina mig estripada, i continua mirant la porta del garatge. Clava la mirada a l'eix, preparat per si les portes es desplacen, però res passa, més enllà de la seva ment.

dimarts, 21 de maig del 2013

Relat d'aigua

Davant seu hi penja una tovallola negra, desgastada, bruta; fa dies que no la posa a netejar. La mira durant una estona i hi veu la tovallola que penjava del lavabo de la casa d'estiueig. Les parets blau fluix de les rajoles eren velles ja quan hi anava. Allà s'hi estava llargues estones, amagat de tot, aliè al món floral que a vegades es convertia en tempesta. No s'asseia ni al vàter ni al bidet; un bidet que, per cert, era del tot estrambòtic, de disseny francès, la seva forma i el seu ús sempre li van cridar l'atenció. Amb l'esquena recolzada a la paret, les cames recollides i els braços agafant-les, mirava aquell vell lavabo, que tenia una claraboia zenital per on entrava la llum fent estranys moviments. Mai es col·locava a sota, tenia la certesa que algun dia cauria i, amb tota seguretat, provocaria una desgràcia. Per si de cas, es protegia sota la pica, on l'antiga aixeta deixava anar unes gotes de forma constant, però pausada. El so que provocava l'aigua al caure trencant el silenci de la cambra li feia mal a l'oïda, maleïa aquell moment. No suportava el so buit que es creava entre gota i gota, ple de crits, de pauses i de por.
Un d'aquests dies en el que estava tancat. Va sentir un crit molt fort, un cop de porta, unes corredisses; després, res més; només, com sempre, les gotes picant sobre l'arc metàl·lic. Sense saber per què va aixecar-se i va sortir. El lavabo donava a un gran distribuïdor, caracteritzat, principalment, per una cristallera gegant que cobria gairebé tot el sostre. Els vidres d'aquesta obra d'art eren de colors i creaven una atmosfera mística, gairebé religiosa, semblant a la que es viu dins les esglésies pel pas de llum modificat pel cromatisme finestral. A qualsevol persona, aquell ambient l'hauria relaxat, llum suau, absència de sorolls, el so dels ocells al jardí... però ell no estava gens tranquil. Era conscient que s'havia quedat sol o, si més no, aquesta era la seva anguniosa sensació.

divendres, 17 de maig del 2013

Relat d'emocions


Passen ben bé dues hores. El cap d'en Fuck, recolzat pel front, resta sobre la taula. Els veïns han deixat de picar a la porta i de cridar quan l'àlbum dels Guns and Roses ha acabat. S'escolta el so d'un ocell piulant. Fa una estona que descansa al costat de la finestra, en el replà on, cert dia, hi descansava una planta florida i de color vermell. La casa és plena de pau. Es respira tranquil·litat i només la respiració profunda d'en Fuck estorba la melodia del silenci.
De cop, la gola se li infla. L'últim glop de cervesa que s'ha begut ascendeix coll amunt, passa per darrera la nou i arriba al paladar. El líquid, que no puja en molta quantitat, obtura el pas de l'aire i provoca una arcada que el desperta de cop. Li costa respirar i treu babes i cervesa, tot sobre el teclat. Els ulls se li omplen de llàgrimes i fa un crit estrepitós a la vegada que es posa dempeus. Respira profundament, amb la calma d'haver passat ja la tormenta, però un altre guèiser puja cap amunt. I acompanyant la cervesa surt l'últim àpat. Agafa com pot la paperera i ho deixa tot pringat.
Cansat va al lavabo i es renta la cara. Es mira el mirall i es pentina. "Fas pena", diu en veu baixa. Allarga la mà i, d'una prestatgeria treu una ampolla de vidre, és ginebra. Fa un glop i glopeja. S'ho empassa. En fa un altre i també s'ho traga. S'asseu a la tassa de vàter i recorda la vella casa on estiuejava de petit. Aquells arbres gegantins. El garatge misteriós. Les golfes prohibides. La rampa on es divertia tot sol. On són ara totes aquelles sensacions? Se sent com si l'haguessin netejat amb lleixiu. És un home neutre. Sense nostàlgia. Sense emocions.

dijous, 16 de maig del 2013

Relat de servir


En ple procés d'escriptura, en Fuck comença a sentir els budells gemegar. Deixa de teclejar i s'acosta al lavabo per deixar anar una descàrrega letal. Mentre la música  es combina amb la flaire, acompanya els sons gàstrics amb crits dirigits als seus veïns. Ben bé s'hi està deu minuts. Acaba desfet. Es neteja i es dirigeix cap a la cuina, on pren una xibeca calenta que l'esperava amuntegada sobre uns diaris molt vells.
Altre cop davant de la pantalla, es concentra i es pregunta per a què serveix una relació? I mentre beu un glop de cervesa, pensa què escriurà... Una relació serveix per trobar-se a si mateix. Donades les característiques covardes de l'ésser humà, és pràcticament impossible que un home o una dona trobi el seu propi límit o, fins i tot, el sobrepassi. En canvi, en qualsevol relació aquests límits acostumen a trepitjar-se i a defensar-se, donant-se una curiosa situació, la de trobar-se a un mateix; és en aquest moment quan un veu fins a on un pot arribar. Ho tecleja tot amb molta cura, sense presses. A canviat el seu mètode i ara reflexiona cada paraula que posa.
Aleshores es fa la gran pregunta: Per a qui escriu? Una pregunta que deriva, inevitablement, en d'altres no pas menys importants: Algú llegirà tot allò que està creant? De què servirà? A qui repercutirà més? A qui llegeix o a qui escriu? Té algun interès tot allò que va plasmant en un foli virtual?
Al temps que es formula aquestes qüestions, una suor freda recorre les parts més sensibles del seu cos. L'estòmac se li fa un nus. Les puntes extremes de les parpelles dels ulls decauen. El somriure s'esborra de la seva cara, donant pas a un moviment alterat de mentó. Les espatlles se li abaixen. El cor rep una llança de mig metre. Tocat i enfonsat. No pensa en res. No veu res. Viu en un món molt llunyà del soroll exterior i de la música de dins del seu pis. Fins i tot s'ha distanciat de les paraules. "I si tot això no serveix per res?" es torna a preguntar...

dimecres, 15 de maig del 2013

Relat d'oracles

Els veïns d'en Fuck truquen a la porta. El soroll dels seus cops és, com a mínim, escandalós. Qualsevol es pensaria que volen tirar la porta a terra. Fent un recompte ràpid, observem unes cinc persones, dues dones i tres homes. La mitja d'edat no importa, ja que van dels vint anys d'un d'ells als vuitanta, d'una d'elles. Criden sense parar, demanen, amb caràcter d'urgència, que obri la porta immediatament. 
Dins, en Fuck està concentrat per no sentir-los. Li costa evadir-se de tan enrenou, però ell segueix amb la seva tasca, com si aquell soroll, més típic d'un ambient d'obres, no anés amb ell.
Porta un barret de palla i un cinturó de cuir. La resta del cos va desprotegit. Completament nu, la seva pell és un tobogan que gaudeix la suor. Pels altaveus de l'equip d'àudio surten les notes disparades del darrer àlbum que van gravar els Guns and Roses. Està en plena creació. Les lletres apareixen com per art de màgia, una darrere l'altra; no es preocupa per la correcta ortografia. Ara mateix focalitza tota la seva ment en un estadi d'aïllament total. Connecta amb els Déus grecs i els pregunta per les muses. Ells no saben què contestar-li, però ja li serveix, dues pàgines més. Visita l'oracle i troba una resposta inquietant; una resposta en format de pregunta. "On s'ha vist un oracle gallec?", es pregunta. I dues pàgines més. Tecleja amb una rapidesa tal que, si pensés tot el que escriu, seria impossible escriure tot el que pensa.
S'atura un moment i prem el botó d'Stop. La música desapareix. Escolta la veu dels veïns, cridant-lo, insultant-lo, suplicant que obri la porta; amenaçant-lo de mort... Prem el botó de Play i continua escrivint.

dimarts, 14 de maig del 2013

Relat d'escriptors

En Fuck és un escriptor francès de poca volada. Es passa les nits despert, sense drogues, sense cafès, només per necessitat vital. Mira per la finestra i observa els rodamons passar. La seva dona el va abandonar ara ja farà tres anys. Des d'aleshores no ha parat de caure en una espiral que costa d'explicar. Ha tornat a fumar, a beure i, com no, a visitar les cases del centre de la ciutat on les dones cobren per fer mamades. Els seus pares ja fa un any que van demanar-li que no passés més per casa seva. Els seus amics han canviat, ara ja no són aquells bons nens que l'acompanyaven els diumenges a fer el vermut, ara són uns altres ben diferents. Surten de nit, com ell. S'emborratxen, com ell. Dormen, com ell. I passen gana, com ell.
Avui és dimarts, però a la vida d'en Fuck no existeixen ni els dilluns endormiscats ni els divendres de joia. Tots els dies de la setmana són exactament el mateix, un sense sentit que circula per les venes amb ganes de fer coses, quan toca, i de no fer res, quan toca. Fa dues hores que resta estirat al llit. Va vestit tal i com vestia ahir. Ha arribat de matinada i, després de vomitar, s'ha begut una cervesa i s'ha pres un paracetamol. Acte seguit, ha passat pel vàter i allà s'ha adormit. Ell no ho sap, però ben bé ha estat una hora dormint assegut a la tassa. Al llevar-se s'ha pujat els pantalons i s'ha estirat al llit per dormir. Quan s'ha llevat no ha volgut moure ni un centímetre del seu cos. Inestabilitat total. Arcades. Compressió cerebral. Escapades gàstriques...

dilluns, 13 de maig del 2013

Relat de dormir

Dorm, nena, dorm. Aquesta nit els crits dels veïns no seran les cançons que et posava el teu pare per dormir. Dorm, nena, dorm. Junts aconseguirem tornar-te els somriures robats d'aquelles jornades infantils. Dorm, nena dorm. Notarem l'escalfor de la llar, lluny de la pols blanca que t'enlluerna. Dorm, nena, dorm. No hi haurà més marques a la pell, ni gotes vermelles caient per les teves galtes. Dorm, nena, dorm. El drap ja no rau en la teva boca, pots cridar tant com vulguis, però ja no et cal. Dorm, nena, dorm. S'han acabat les cadenes i els claus roents. Mira aquesta finestra, sense barrots, sense lones que cobreixin la teva vida. Mira aquest món que et van robar. Dorm, nena, dorm; per fi descansaràs lluny dels malsons pertorbadors dels teus estimats.

divendres, 10 de maig del 2013

Relat de finals

En arribar a casa de la seva amiga, se la troba a mig vestir. Només porta uns texans i una camisa completament descordada. Ella no fa cap esforç per tapar-se i inicia una conversa que ell troba del tot agradable.
-Mira, jo ara marxo. Vull que siguis tu qui em retorni les meves coses. Pots estar tranquil i veure el que t'agradi. Tornaré d'aquí a una estona. Quan torni, tu ja hauràs vist tot el que tant desigtes. Ets lliure de fer el que vulguis. No et tallis. La casa és teva.
Li passa la mà pel clatell i li dóna un bes a la galta. Es corda la camisa, es posa unes sabates i marxa.
Ell es queda sol i no sap què fer... està excitat. Treu fum per les orelles. Té el membre molt dur. Sap que aquesta situació no es repetirà mai més. Es planteja què pot fer. Pensa per què ho ha fet ella. I només arriba a una conclusió: ella el vol satisfer. Creu que tot el que hi ha en aquella casa, doncs, li pertany. Dubte i vaga pel passadís, la cuina, el bany, les habitacions. Obre portes, armaris, calaixos, rentadores, la nevera i el micrones. Busca desesperadament, però no sap què busca. S'estira al seu llit i olora els coixins que el recorden a ella. Quantes nits haurà somniat aquell moment. Es despulla i es dirigeix al moble d'on va treure el llibre.
Aleshores, obre el calaix i descobreix que totes les cabòries que ell s'havia fet eren irreals. El calaix és buit, només hi ha un tros de paper.
L'agafa i llegeix el que posa: "Ets un fracassat".

dijous, 9 de maig del 2013

Relat de desfer


En un clar procés d'introspecció, ell tancà els ulls i assimilà aquella escena tant brusca. Estava a casa de la seva amiga, assegut al seu sofà. Tenia la seva mà sobre la seva cama. El cos li bullia, però no pel contacte físic, sinó espiritual. Ella li acabava de dir que coneixia el seu secret. Era conscient de la seva malifeta i, enlloc d'enfadar-se, li demanava que li tornés. Efectivament no li havia calgut ni trucar distorsionant la veu ni muntar un missatge anònim. Ell havia anat per la via directa. 
"Sort que no he fet el ridícul demanant el rescat; ara encara estic a temps de pensar una excusa", es deia a si mateix mentre no gosava obrir boca per por a què ella li descobrís la tremolor en la veu.
-Mira, no cal que pateixis. Vés cap a casa. Agafa el que és meu i torna. Jo ho oblidaré tot. No hi haurà rencor, ni venjança. Has gosat profanar la meva intimitat, però no m'importa.- Li etzibà ella.
-Puc preguntar-te una cosa? Però no t'enfadis...
-Dispara...
-Com saps que he sigut jo?
-Fa temps que ens coneixem. Més del que tu et penses. A mi m'agrada escriure, a tu t'agrada actuar. Ets la millor marioneta que he tingut mai. Sempre a cavall del que jo dic. Sempre a remolc del meu cotxe. No tens, gairebé, ni veu ni vot. Però ets seductor i incisador. Em costaria desfer-me de tu.

dimecres, 8 de maig del 2013

Relat de tornar


En ple procés de recuperació. Un diumenge ell estava esmorzant un cafè amb llet i unes galetes. Tenia clar que era el moment de demanar el rescat. Ara ja havia recuperat les forces per establir comunicació, altra vegada, amb la propietària del llibre. Descartades les opcions d'anònims amb trossets de diaris i la veu modificada a través del telèfon; va creure convenient presentar-se a casa seva per parlar amb ella. A més, feia molt de temps que no es veien. De fet, feia molt de temps que no veia a ningú, ni els excompanys de feina, ni els amics, ni la família. 
Després de caminar una bona estona, va arribar a la seva casa. Va trucar el timbre i, com sempre, va somriure en veure-la obrir la porta. Anava vestida de diumenge, texans i samarreta. Però lluïa el cabell de forma diferent. Li anava a comentar aquest fet diferencial, però ella va donar-li una bufetada que el va deixar callat.
-Entra. Passa. No saps com he patit. On has estat tot aquest temps? 
-Jo.. -No li sortien les paraules. Així que va optar per callar i entrar dins del pis.
Van seure al sofà i ell li va explicar tot el que havia fet. Ella plorava i no parava de preguntar-li el perquè d'aquella bogeria. Ell no sabia què contestar-li i provava amb el primer que li venia al cap.
-Aquestes coses passen. Deixes de creure amb tot... Alguns ho resisteixen, d'altres no. Jo... vaig ser dèbil... ho he tirat tot a la brossa, la feina, els amics... no em queda res...
-Em tens a mi, no? Afageix ella amb to dèbil.
-Suposo, no ho sé... crec que amb tu tampoc he sigut sincer...
-Ja ho sé. Ja me'l pots tornar. Ara no el necessites.
-Com?
-Prou... -Ella li agafa la mà i la posa sobre la seva cama.- Et violenta que faci això?
Ell envermelleix i amb veu tremolosa li diu:
-No sé de què em parles...
-Vés a casa i torna amb el que és meu. Després ja parlarem.

dimarts, 7 de maig del 2013

Relat de rius


Al sortir del despatx s'atura en veure's reflectit en el vidre d'un aparador. La botiga, que en aquest cas passa del tot desapercebuda, és d'objectes antics: "La casa de l'oblit". 
Somriu i es col·loca bé la corbata. Però al fer aquest gest recorda la seva mare, dient-li a l'orella: "viuràs, per sempre més, amargat". Aquelles paraules el fan plorar. Un fet que no pot dissimular en tot el trajecte que el porta fins a casa. Allà, deixant anar les llàgrimes sense vergonya, pren una decisió que el marcarà la resta dels seus dies.
Es descuida de si mateix. Deixa la feina. Inicia una autodestrucció que el porta a experimentar uns actes molt llunyans a la seva vida habitual. Passa gana. Dorm al carrer. Coneix els drogoaddictes que abans mirava amb recel. Prova les seves tècniques per reinterpretar la realitat. Es forada el braç un cop i un altre. S'amaga en els racons que deixen els edificis mal construïts. Es converteix en una llúdria que es nodreix de les restes dels seus exveïns. Passa fred. Se sent sol. Desconfia de la gent. No es dutxa ni manté cap tipus d'higiene.
Passen els dies i, a poc a poc, s'oblida de per què fa allò. Simplement navega i navega per uns carrers que li semblen rius envoltats de valls. No pot sortir d'aquells rius, no pot arribar a terra. Sempre seguint una corrent que, ara sí, ell no ha escollit. La roba que vesteix és la mateixa que portava el dia que va abandonar casa seva. No s'ha canviat. Manté intacte la seva promesa de ser un més entre els podrits. Passa un mes i, totalment esquelètic, decideix tornar a casa.
A les tres de la matinada, després de llevar-se xop, per culpa dels orins d'un gos que s'ha aturat al seu costat, posa punt i final a la seva aventura i retorna a la llar. La banyera el rep com si fos un Sultà. Aigua calenta i bombolles de sabó. Durant dos dies gairebé no menja. L'estómac s'ha acostumat a rebre només tòxics celestials a través del braç. Tampoc no dorm, té por dels vàndals que roben als rodamóns. Tan sols hi ha una cosa que fa com abans: agafa el llibre segrestat i el llegeix. Aquest cop, però, sense forces per anotar-hi res sobre les anotacions. 

dilluns, 6 de maig del 2013

Relat de professional

Per un moment va pensar en fer anotacions sobre les anotacions. Qui sap, potser amb un altre color, marcar-ho, comentar-ho, fer d'aquelles lletres una conversa imaginària, però, al cap i a la fi, molt real; perquè era, ni més ni menys, la unió de dos pensaments sobre una mateixa cosa. I això és una conversa, no? Ja ho tenia decidit, va agafar un bolígraf vermell i anava a comentar una citació que ella havia fet: "Allò que per a uns és bo, per a d'altres és millor". Fins i tot sabia què havia de posar: "Allà on guanya un, perd l'altre". Però la casualitat, o no, va fer que en el mateix instant que posava la punta sobre el paper, algú toqués a la porta. Era la secretària.
Naturalment ho va deixar tot de banda, amagat dins del calaix; tant el llibre físic, com les seves idees imaginàries. Va centrar-se en els negocis i va xerrar durant mitja hora amb la seva companya de feina. Ella era una dona molt professional. No només perquè sempre arribava puntual i marxava quan ja ho havia acabat tot; sinó perquè es desvivia per la seva feina. Rumiava coses que li anessin bé al seu cap, pensava com organitzar l'agenda per aprofitar-ho tot al màxim i, a més, es desvivia per ell. Per això, com era habitual, després de la reunió laboral; amb el despatx tancat amb clau, ella li va succionar el membre fins fer-lo arribar al zenit. Ell sempre li deia que era una vertadera professional.

divendres, 3 de maig del 2013

Relat de despatxos


Al matí següent, un raig de llum entrà violentament per la finestra. Directe als seus ulls provocà que es despertés. S'havia quedat adormit, tot nu, amb el llibre sobre el cos i les mans i el membre enllefiscats. Després d'apartar el tresor segrestat, va anar al lavabo a rentar-se; li calia una dutxa per despertar-se i pensar què havia de fer.
A les pel·lícules sempre havia vist homes escrivint anònims, enganxant lletres de diaris; però trobava que era ridícul fer una cosa d'aquestes. Trucar i posar-se un drap davant la boca també semblava carrincló. Volia fer alguna cosa sonada. Però quina cosa? Es preguntava quan, ja tot ben vestit, anava cap a la feina.
Unes primeres hores estressants li havien fet perdre de vista aquell misteriós llibre. Però, quan el seu cap li va dir "Ets gran, molt gran", donant-li copets a l'espatlla i felicitant-lo per la seva última gestió econòmica, va tenir una pensada. Sense perdre un segon més, va trucar a administració i va sol·licitar un parell d'entrades d'un concert per a regalar a un client. En una hora ho tindrien tot llest. Li corria adrenalina per les venes de forma desmesurada. Va anar al lavabo, va esnifar una ratlla de coca i va tornar al seu despatx amb ganes de menjar-se el món. Però enlloc de posar-se a treballar, de la seva bossa de mà va treure el llibre, aquell llibre que l'estava fent embogir. Va olorar-lo i iniciar la lectura. Gairebé cada dues pàgines hi havia una anotació feta en llapis. A vegades eren anotacions que tenien a veure amb la història relatada, d'altres no. Comentaris molt íntims, alguns ho eren tant que li provocaven una erecció incontrolable. Era com sentir-la a ella, explicant-li la història a cau d'orella.

dijous, 2 de maig del 2013

Relat de descobrir


Un parell d'hores més tard arribava a casa. Estava una mica ebri, havien begut vinet blanc per acompanyar l'àpat i un parell de gotets de vi d'Oporto per les postres. S'ho havia passat d'allò més bé; però al cap, des de feia molta estona, només tenia una cosa: el llibre.
El primer que va fer, en entrar a la seva habitació, va ser despullar-se, quedant-se només en calçotets. Va encendre una cigarreta i va obrir la seva bossa de mà. Allà dins estava el seu 
tresor. Va agafar-lo amb compte, el va olorar i es va excitar. Era el moment d'estirar-se i començar a llegir, va col·locar el coixí doblegat darrere la seva nuca, a tocar del capçal i mig assegut va iniciar una lectura que durà ben poc. 
Als pocs minuts d'iniciar aquella història el seu cap ja era a una altra banda. Pensava en la propietària del llibre segrestat, pensava en com ho faria per reclamar un rescat, pensava en què demanaria a canvi del retorn. I mentre ho pensava se li posava dura. Aquell llibre, unes hores abans, estava amagat entre les coses més íntimes d'ella. Per tant, pensava, era innegable que no era un llibre més. Havia aconseguit robar-li una part molt important, qui sap en quina quantitat. 
I mentre es tocava es preguntava si ella ja hauria descobert alguna cosa...