dimecres, 30 de setembre del 2015

Relat de blat

Entre els camps de blat descansa la pau somorta. Massa cops han escapçat la espiga d’una gramínia que exigeix el pas. El vent pentina les beines que queden a l’aventura de la sort. El sol les il·lumina sense permís. L’aigua és escassa i no cau ni amb voluntat ni esforç.
Aleshores, tot d’una, quan els raigs minven i la lluna pren protagonisme, els humans surten a caminar. Porten torxes enceses, preparats per la foscor de la nit, i jerseis de llana, conscients de la fredor nocturna. A on van? No ho sabem, però els admirem amb cautela des del nostre mirador. Estem a salvaguarda d’atacs sobtats. La massa, quan es descontrola, és perillosa; però quan resta controlada, també, segons qui sigui el general que els comanda.
Avui serà un dia com un altre, cases incendiades, dones violades, nens amb la mirada buida, que veuen els seus pares degollats. Demà serà un dia com avui, primer la calma, després la mort. Primer esmorteïda, després albaïna. 

dimarts, 29 de setembre del 2015

Relat d'arrossegats

-Series capaç de llençar-me aquell dard si jo t’ho demanés? El de més a la dreta, no; l’altre. El que està més afilat. El que porta el teu nom gravat. Series prou valent? Sé que la pregunta no és real. Però la resposta tampoc ho ha de ser. Què creus que passaria si em diguessis que sí? Em col·locaria en posició per rebre l’afilada arma mortal?
-No, no i no. No estic disposat a sentir les paraules enverinades d’algú que s’arrossega per terra i, sense cap mena d’escrúpols, demana als altres que baixin al seu nivell. La teva manca d’alçada, ja sigui perquè et falten cames o perquè ets com un cuc, no ens converteix a tots els altres en possibles rèptils humans.
-És a dir, no t’atreveixes a contestar cap de les meves preguntes. D’acord. La teva covardia és ara molt més que imaginació meva. És un fet real. Hem pogut constatar els aquí presents...
-Aquí presents? Qui?
-Aquí presents tu i jo...
-A on? Aquí a on?
-Aquí, on som, l’un davant de l’altre, presents tu i jo... ja no recordo que anava a dir.
-Doncs això, que a vegades, quan parles, sembles un centpeus ensopegant. 


dimecres, 23 de setembre del 2015

Relat de passadissos

En Félix acostuma a somniar despert. Aquest hàbit li permet viure altres vides, recrear-se en diferents personatges, sentir emocions alienes, viatjar en coet a la lluna i tornar caminant.
Fa uns dies, a mitja tarda, quan la llum encara il·luminava amb força la vella ciutat del nord, ell mantenia un contacte extrasensorial que provenia del més enllà. No va mantenir connexió amb esperits, ni tampoc no va exercir cap ritus satànic. Simplement, va captar aquell moment, real, i el va convertir en un d’imaginari.
L’escena era tan concreta com banal. Un passadís, dues persones; o més, però pel que es referia a ell, només dos éssers vagaven per aquell indret. En Fèlix caminava darrere d’una noia, que el duia a casa seva. Tot era pur, tot era sant. Però després, dins del record, la perversió començava amb una mirada, un gir de coll, uns cabells bellugant-se a càmera lenta.
Ella es girava per veure’l. Ell no s’amagava d’estar-la observant. Aquelles cames, aquell cul, tot aquell cos sensual dins d’uns pantalons ajustats. La mà s’allargava, però ella evitava el contacte amb la seva. Una paret. Dues mans agafant-se. Un dit per sobre del rostre, acariciant aquella fina pell. Baixava tot fins la camisa; dit, mà i sensació de calor. En un racó, on es creuen els passadissos, on la ficció dibuixa una soledat total, els dos es besaven amb força. Es despullaven. S’unien amb tanta passió que, per moments, ella creia sentir la seva veu retronant per tot l’edifici.

En acabar, tocava vestir-se. Retorn a la normalitat. I com qui esborra el traç d’un llapis amb una goma, allò s’oblidava de les seves ments, per tornar al món terrenal.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Relat de cucs

La ciutat dels cucs no dorm per la nit, sinó que ho fa abans que surti el sol. Aviat les persianes s’aixequen i ells, dins dels seus refugis, segueixen amagats. Amagats de por. Amagats de timidesa. Amagats de fred. Són els petits cucs que li surten a la ciutat quan s’ha preocupat massa per la seva imatge i poc per la seva gent.
No s’afaiten, no es dutxen, no tenen rutina. Només un hàbit els acompanya, ofegats en alcohol roden d’un costat a l’altre, fins que cauen, s’estiren, s’arrosseguen i, sense convertir-se en papallones, segueixen essent cucs de terra.

De bon matí reguen els carrers, ells esperen al portal. A vegades queden xops, a vegades els cal ajuda. No sempre és fàcil aixecar-se quan un s’ha acostumat a viure a ras de terra. Asfalt brut, mans negres, peus glaçats. Quan tornin a venir els homes uniformats els faran fora a cops de peu, garrotades i insults. Ningú vol un cuc a la ciutat. Però aquesta està tan foradada, tan podrida, tan plena de la vergonya dels humans... que sense que ningú se n’adoni, a mitja nit, quan els nens dormen plàcidament, un a un, tots els cucs, es troben en petits racons plens d’orins. A vegades es tapen el cap, altres cops es cobreixen amb cartrons, la vida és tan dura que només una manta bruta i llefiscosa pot fer de pare i mare.

dilluns, 21 de setembre del 2015

Relat de menuts

Tot el matí que els raigs solars impacten sense pietat sobre el nucli de la ciutat. Pares, mares, avis i àvies -i fins i tot algun tiet- estan pendents dels seus petits, no volen que estiguin al sol; així que els hi demanen que juguin en indrets obacs. Al parc hi ha un parell d’arbres gegantins, fan ombra, són dues moreres de fulles grans i amples. En teoria haurien de servir prou perquè els nens se sentissin frescos i lluny de la calor, però a sota de les seves copes només hi ha sorra. Els gronxadors i altres artefactes estan col·locats al mig d’una clariana.
Els menuts tenen temptacions, però els més grans els hi tallen totes d’arrel. Així, tots aplegats sobre la sorra, juguen amb les petites pedres trossejades. Un d’ells ho fa al costat de la seva àvia, que seu a terra, embrutant-se els pantalons. Ella se’l mira, ell juga absent a tot. Ella l’acaricia, ell continua dins del seu món. Quan ella participa en el joc, ell somriu. De petit els sentiments hi són, però són diferents. De grans, els sentiments s’escapen de l’alè, però són els mateixos de quan s'és un marrec.

divendres, 18 de setembre del 2015

Relat de perdudes

Color fesol, calor de dol. Abaixen les persianes. De granes van vestits. Invertits de posició, intercanvien fluids. S’ha acabat. Tornaran a començar. Mentrestant, la llum seguirà caient, entre raigs i meteorits. Allà al mig, ells dos, plorant, rient, sols i en companyia. Sentint tantes coses que acaben per no sentir res. Un silenci sepulcral. Un soroll estrepitós.
Segueixen sense moure’s. No saben què fer. Es posarien a parlar, però aturarien aquest preciós moment que viuen amb menyspreu. De nit, abandonen el dia. Són dues ànimes perdudes, no saben a on anar. El cel està tancat. Ell, el més gran, no els ve a rebre. Ni llum, ni túnel, ni hòsties, segueixen quiets. Vestits de patetisme i amb les galtes plenes de llàgrimes amb rímel.

La música sona, la gent abandona la sala. Tothom s’acomiada. És l’hora dels adéus. Però les dues ànimes, havent perdut tota esperança, s’asseuen a les cadires de la sala de vetlla. No fan res a la televisió, per sort, els hi han posat una màquina de cafè. En faran un, després un altre. Acabaran sobreexcitats de tanta cafeïna. Pel matí vindran a buscar-los, se suposa. En cas contrari, pensen, els pròxims viatjants ja els diran què han de fer.

Relat d'andanes

Algunes vegades s’ha llevat abans d’anar-se’n a dormir. Sempre mira cap a on no hi ha res a veure. De tant en tant es perd pels camins sense voral.
Ahir va passar això, i tantes d’altres coses, que ni ell no ho pot recordar. Estirat a sobre de la taula de billar, ningú l’ha vingut a buscar. Fins que no obrin el bar, allà seguirà, dormint en posició fetal, com si tornés a ser un nen, un simple nen de menys d’un any.

Pels llavis li rellisca la baba, que cau gota a gota, sense presses. Perquè des de què dorm que no corre. El món s’ha aturat dins seu. Aquell tren salvatge, que el duia d’un costat a l’altre, resta quiet a tocar de l’andana. No hi ha revisor, ni maquinista. Ni tan sols han portat el carbó per fer anar la vagoneta. El cel llueix un blau clar, ple de llum, sense ni un núvol. Els arbres al voltant de l’estació mouen les seves fulles amb calma. No hi ha ni una ànima viva, ni morta tampoc. I dins del bar segueix dormint, viatjant sense por a perdre cap tren, perquè ja han passat tots els trens de la seva vida.