Relat d'Isaac

Abraham agafava fort el seu fill pels cabells. El front xocant a cops petits contra la roca de la muntanya. La sang li cegava els ulls. Els músculs marcats d’Isaac denotaven una possible reacció, una fortalesa juvenil que podria haver acabat, en un instant, amb aquella submissió. 

Però no. No va ser així. Perquè quan la sang entela la vista, quan l’amor confia en la desconfiança, quan els actes humans pretenen ser divins, quan no es veu el final del camí, quan no es pretén viure més enllà del que el cor prem… l’ésser humà resta sotmès a les expectatives divines.

I qui va ser Abraham? I qui Isaac? I on són ara ells dos en les cares de tots els que ens creuem cada dia? I per què Déu va llençar el seu senyal lluminós? I per què no me’l llença a mi ara? I per què el mirall se’m rebenta en mil bocins? I com viuré sense mirar les estrelles?

Un aire podrit recorre la ciutat quan trec el cap per la finestra. Saluda, abisme, la distància de dalt a baix no és tan gran.

Relat de fotografia

Mirant fotografies d'un futur que mai no va ser, el passatger ros agafa la mà de la seva parella. No estan enamorats, no són amants ni estan casats. Comptant de l'u al cent podrien dir l'abecedari plegats; però s'esperen a arribar a la mateixa parada cada dia per dir-se hola i adéu entre galls de nervis esmicolats.

No goseu parlar d'ells, sospira un vailet pujat al seient posterior. Els hi fa ganyotes, es tapa la cara, riu en veu baixa.

Nen, treu els peus del seient.

Nen, calla.

Nen, para.

Nen, respira, que t'estàs quedant blanc.

I la sang torna a brollar entre les venes dels qui viatgen cada dia a la mateixa hora. No són germans, no són cosins. En fila esperen veure un record de l'endemà: La mateixa fotografia, la que els porta de parada en parada amb auriculars a les orelles o llibres a la mà.

Aviat pujarà el fotògraf, els nuvis estan impacients. El padrí de casori acaricia la núvia d'amagat. Ahir a la nit van parlar fins ben entrada la matinada. Potser hi haurà sorpreses quan el capellà alci l'hòstia consagrada, potser no hi haurà noces ni vi del priorat. El nuvi, aliè a tot el que succeeix, recorda com jugava a pilota al pati de l'església del poble. El mossèn sovint els renyava. Ell s'amagava amb els companys quan sentia el primer crit i, a vegades, fugia amb la Martina. On deu ser la Martina, es pregunta. I si agafa també aquest bus cada matí? I si l'agafa en una altra hora? M'hauria d'esperar?

Però la Martina no ocupa cap dels seients del V11. Fa temps que un vent dolent se la va emportar. El mateix vent que arrossega l'àvia que seu darrere del conductor i que mira per la finestra. Sort en té dels nets que l'acompanyen a la tercera planta quan li toca, tot sovint, rebre aquella dosi de bombes destructores que l'ajuden. Bombes destructores, l'àvia somriu quan ho recorda. És un concepte que li va ensenyar el seu doctor, un senyor de no més de quaranta anys, que davant dels pacients es fa l'home important, però que per dins té una vida caòtica i podrida. Les marques dels ulls li denoten llàgrimes continuades. Mai davant del pacients, això sí; mai per causes malaltisses. Sempre té el dol sota del coixí, on guarda el seu cor, tan esmicolat que cap cirurgià no podria mai apedaçar-lo.

Relat del carnisser

Estimada mare,

sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic. 

Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.

Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits. 

Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?

Relat de la partida

Volia escriure una cançó sobre la doctora que em va curar d'aquell atac de cor.

Volia usar la melodia que vingués d'Irlanda.

Volia posar-hi lletra apocalíptica i forçar l'entrada d'un cor salvatge que ho devorés tot.

Però un cop començada la primera estrofa em vaig adonar que la reina de la partida ja m'havia matat. 

Sobre el taulell ensangonat ja no es veien ni blancs ni negres; el vermell era l'evidència més clara d'un final iniciàtic. 

No em quedava més remei que esborrar els primers barroers versos i tornar a començar; però enmig de tanta boira encegadora els meus alfils van fugir. Sense cavalls, ja morts en combat; ni torres, objectes de suïcidi previsible; em quedava només la sort de lligar-me les mans i estirar-me a terra.

Banyar-se en sang és una experiència que regala el destí a qui ha estimat les estrelles. Els déus de l'Olimp no perdonarien mai tal gosadia.

Així, amb les mans emmanillades i el cos nu pintat de roig, vaig veure com s'allunyava el motor que m'havia fet viure en l'obscuritat. Càstig no redemptor, obligació no alliberadora, punició pel criminal més gran que, en la solitud eterna, viurà sense perdonar-me els meus actes.

Relat de les ungles

Has vist mai com s’apaga una estrella? I com fuig un pronom? Has sentit mai les rodes del cotxe passant per sobre dels teus ulls? 

Aviat serà fosc i les campanes deixaran de sonar. No hi haurà més passadissos, ni crits, ni pessigolles, ni marques d’ungles furgant la pell del mirall.

En els migdies perduts ens deixarem de trobar entre records amagats. Ni carícies sota la taula, ni mirades creuades, ni el batec que ha retronat.

I la cançó sonarà altra vegada, amb aquesta melodia i les lletres que et vas inventar, perquè cara a cara mai no vam saber plorar.

Relat del final

El dia que Zeus em va demanar permís

per usar els seus llamps trencadors,

per cantar al son de les seves melodies tronadores,

un gran silenci va destruir la ciutat.

Recordo aquell estrèpit ensordidor

com si les paraules emmudissin de cop.

Recordo aquell so brusc

rentant el rugit del meu cor.

No seré lleó, no seré gat,

ni mico saltant per lianes d’un costat a un altre.

No seré cap dels animals que vam deixar lliures

la nit que ens vàrem alliberar.

Aviat serà fosc, les cantonades segueixen intactes,

no som ni tu ni jo.

Som el mal que ens hem fet l’un a l’altre,

som les ferides que mai no es tancaran.

No som res. Canviaria les meves mans

per les que t’han tocat, dia rere dia,

acariciant la teva bruna pell

a la vista d’un sol cremant.

No som res, perquè ho hem sigut tot;

des de dalt de la muntanya 

fins a les quatre parets plenes de crits,

quan la lluna venia o el sol es ponia.

Com podré obrir els ulls

sense veure les estrelles?

Com podré despertar

sense haver somiat?

Relat de qui ets

T'escriuria una carta només perquè la cremessis. Una carta recordant tot allò que m'il·lumina; però les cartes no arriben a les estrelles. I quan miro el cel i et veig brillant, no goso parlar-te de la distància entre nosaltres. I quan s'apaga la llum i la foscor omple la negror, no m'atraveixo a apaigavar encara més els teus ànims.

Estrella que brilles a dalt del cel.

Ets única.

Ets diferent.

Ets el somriure que fa embogir les meves neurones.

Ets il·lusió, ets fantasia.

Ets jo quan m'imagino com vull ser.

Ets l'alegria sota uns ulls que no poden estar tristos.

Ets superació i guerra interior.

Ets la meva fe perduda.

Ets el caos en persona.

Ets un pantaló estripat i la bellesa a la vegada.

Ets carícies d'amagat i un crit de sorpresa.

Ets tantes hores al teu costat.

Ets l'estrella que busco quan miro al cel.

Ets tot el que al meu costat has estat.

Ets tu... només tu, brillant des d'allà dalt.

Ets el reflex de l'amor que vas donant.

Relat d'analgèsics

Els analgèsics transparents et suraven sobre les glaçades mans; no havia vist mai un somriure tan irònic... vas néixer de la tragèdia transformada en drama sense màscares ni escenaris plens d'audicions complicades.

L'emergència era tan hermètica que descobrir-la era un enigma. Vaig esperar la teva trucada, el teu senyal, el teu crit de guerra; però tu estaves liada amb amors de cap de setmana que mesuraves amb escaires i cartabons... res era prou gran per tanta ambició. I suada de dalt a baix vas donar-ho tot a hormones que no sabien ni qui eres. Però tu ja estaves contenta amb el càstig diví que volies aplicar. I els jutges sou tan bons que amb un cop de clau ja podeu somriure per sempre més.

Però el meu desterrament ara serà per sempre i en poc temps m'oblidaràs, com has oblidat tantes gotes enganxades al teu cos en tardes de tardor, sota copes d'arbres en les que entregaves copes d'or i metalls daurats.

Hi ha tantes coses, tan amor destrossat, que tan sols voldràs creure les teves mentides, amb les que vesteixes una trista veritat allunyada de mi. Baixa de l'infern més profund i puja al cel més baix. He estat esperant-te i no has vingut. I pensaràs el mateix. Em cridaràs i em pagaràs sota el capó del teu cotxe atrotinat. Acceptaré els cops de les teves petites mans i de la teva sucosa buca; acceptaré els cops que em destrossen el cor. Però que els accepti no vol dir que els comparteixi, petita estrella: per a cada clau que hagis clavat a la paret, el mur s'haurà fet més alt. I no provis de saltar-lo, les llàgrimes no t'ajudaran. 

Els murs són pedres que col·loquem per evitar-nos; si les poses, no les odiïs.

Relat de la papallona

Mira com balla la papallona sobre el cap de l'hostessa. Mira com canta el cuc al costat del braç del pilot. Mira com escriu l'ocell més enllà de les ales. Mira mira mira mira, escolta escolta escolta... aviat serà tard i encara no hauràs vist res:

Quan en ple sol del migdia,

al compàs dels grills ressonant,

et demanin per les nits solitàries;

crida el nom d'Apol·lo,

qui va acompanyar-te

pensant en què ja no es recordaven de tu.

Ah, clar, suspiraran

mentre els raigs del sol 

cremin una distància

ja insalvable entre

dos punts tan llunyans

com estranys.

Ah, clar, ploraran

sense llàgrimes;

perquè la tragèdia

que s'adorna amb còpules

analgèsiques no agrada
ni a sords ni a bèsties.

Relat del tres-cents

Tres-cents dies no són un any,

però tampoc sé si són

tants els matins

que m'he llevat en el mateix parany.

Tinc una casa a Venus

només hi vaig quan m'invites.

Tot sovint me'n fas fora,

destral per cop que tant t'agrada.

Per a cada bes que hagis donat,

per a cada carícia robada, 

per a cada esgarrapada;

et cauran mil llàgrimes en el meu nom.

No el porten escrit,

no en saben res,

no et demanen el perquè

per molt que en negra tinta

els escriguis la meva lletra infinita.

Porta'm en el record

de cuir i xapa pintada,

sota les estrelles amagades

per copes d'arbres d'inhòspita abraçada.

Decrèpit minut que arrabassa

els segons quan estic amb tu.

Traïdor Caront que no em porta

a les portes del final

ara que l'inici de la fi

és tan anhelada.