Relat dels túnels

Fa estona que intento sortir del passadís que porta del meu edifici al de davant. Un veí m'ha dit que, si passava per aquí sota, trobaria la tranquil·litat que no hi ha al carrer. El cert és que sento la por igualment. A dalt potser hi ha trets o alguna explosió. A baix, ja us puc assegurar que hi ha soledat i desconfiança. A vegades em creuo amb alguna persona. Alguns van en direcció contrària (m'agradaria dir-los que no ho fessin, però no m'atreveixo), uns altres me'ls trobo estirats a terra, a sobre d'un pedregat humit. No fan massa bona cara, tot i que a la foscor dels túnels és complicat resultar atractiu a ningú.

M'agradaria saber el nom de totes aquestes persones que viuen aquí sota. Hi viuen. Hi viuen com jo, que hi passejo buscant una sortida. Hi viuen com tu, que em segueixes mentre no en trobo cap. Hi viuen mentre no saben que moren. Perquè aquí als túnels res és vida més enllà de la mort.

 

Diuen que a les parets resten trossets d'ungles. Restes de desesperació que quedaran pels segles dels segles entre tota la humanitat que navegui per aquestes contrades. Però i si algú aconsegueix sortir? I si un escollit troba la forma d'eixir i acaba veient la llum de fora? Ens avisaria a nosaltres perquè seguíssim el seu camí? O ens deixaria abandonats com si fóssim rates de claveguera?

 

No puc més. Porto molta estona caminant. La desesperació em mata. Un noi m'ha començat a perseguir i m'ha dit que em volia tocar els pits. M'he posat nerviosa i he caminat sense triar els camins per on passava. M'he desorientat encara més. Per sort ja no hi és. Em sento sola altre cop. Sola amb la meva ombra. Una ombra que no es veu aquí sota, però que duc enganxada als peus com una tortura. Ella és l'única que coneix els meus passos, no hi ha forma de mentir-li. He enganyat als meus, a tothom que m'ha envoltat. He mentit tant com he pogut, perquè la ràbia em cou tant per dins que necessito fer-ho. Em sento millor en la falsedat d'aquest món que m'he inventat. Però a l'ombra, l'obscura ombra que m'acompanya en aquests senders tan foscos, no li puc mentir. Maleïda siguis! Sempre perseguint-me. M'arrencaria els peus només per no sentir la seva cantarella. Tot el dia recordant-me que menteixo. No! Fora peus! Fora cames! Fora braços! No caminaré més per aquests lúgubres túnels. No cercaré la sortida. M'estiraré i esperaré que la mort em vingui a trobar. Em tallaré les orelles per no sentir més l'eterna cançó que em recorda la meva ombra:

Fantasma vas ser per accident,

Fantasma has demanat esdevenir.

Sense perdó, sense redempció,

perquè qui ho anhela

ho acaba sent:

entre boscos perduts

de somnis desitjats.

No ets, no seràs,

Perquè mai no voldràs ser.

Ets mentida i odi,

Perquè la tristor és el teu afer.

Relat del festuc

Un dia m'agradaria parlar de l'odi. L'odi és com un festuc, un pistatxo, un fruit sec amb una closca dura, però fàcil d'obrir. L'obres i pum, te l'empasses i en vols més i més i més. Se t'embruten els dits, els llavis se't pelen, omples de clofolles tot allò que t'envolta; però tu segueixes amb l'odi. Fruit a fruit. Llavor a llavor. Crees dins teu un festuc gegant. Amb una closca tan gran que no et permet veure que la vida se t'escapa.

Algun dia, quan aquesta closca no necessiti un fruit, perquè l'oblit hi sigui present, desapareixerà. No hi haurà festuc, ni pistatxo, ni odi. No hi haurà res. Perquè l'odi ho haurà destrossat tot.

Relat de les onades

Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?

Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.

Soc terra on s'inicia l'herba 

quan l'aigua xoca contra

i a favor

del teu cos i de la meva ànima.

Soc arena humida

sota l'aixopluc dels records

i l'oblit

que em turmenta.

Deixo de ser

en mirar el sol

sense escut ni barrera

només em queda dol.