dilluns, 30 de novembre del 2015

Relat de fredor

De nits calentes, tots n’hem passat. De nits fredes, en passarem. Mentrestant, la copa de vi romandrà trencada sobre la taula, sense que ningú vulgui agafar-la; car més perill no pot haver-hi que un vidre tacat d’amor i esperant la sang.
Els discos han volat més amunt que les notes, quan hem recordat plegats la nostra història. Calen més crits, més força, més empentes que no portin a la baralla. El remor dels veïns picant a la porta no ens espanta ni quan l’agulla projecte, sense pressa, el dibuix venal dels nostres braços.

Tornaran a sentir-se els silencis, de nit i de dia. Cercarem l’obscuritat en plena claror, sense importar-nos qui ens increpi ni ens repudiï. Perdrem la virginitat de les nostres ànimes, no les trobarem ni nosaltres ni els sants que ens protegeixen. Enduts per la misèria dels que ens miren, ens sentirem altre cop nus al gèlid carrer de desembre. No vulguis entendre perquè morim, no ho facis mentre no aprenguem a viure.

divendres, 27 de novembre del 2015

Relat de ciment

Durant les rebaixes va comprar un sac de ciment i se’l va endur a casa. El seu marit es va sorprendre molt en veure-la arribar tan carregada. Per poder-lo transportar li havia calgut un carretó, que també havia comprat. Marit i muller es van saludar i van seguir fent vida normal, sense donar-li massa importància a l’estrambòtic sac que ara guardaven al despatx on ell feia les seves feines extres.
Al dia següent, continuaven les rebaixes i ella les va tornar a aprofitar, va adquirir calç, una mescladora i un aplicador de morter. També ho va dur tot a casa; però com pesava massa, va demanar als dependents que l’ajudessin. Altre cop el seu marit va mostrar incredibilitat en veure-la arribar amb tot aquell material; però no volia que s’enfadés, així que no li va recriminar que es gastés els diners amb allò i no pas amb d’altres coses més normals, com pijames, roba o tecnologia de la llar.
El despatx, això sí, ja era inaccessible. Així que el marit va optar per agafar el seu portàtil i treballar al menjador. Allà també van sopar tranquil·lament. I abans de dormir, just després de posar-se els pijames, ella va anar a buscar una mica de ciment, el va preparar tal i com deien les instruccions i se’n va aplicar una mica per sobre de la pell.
El marit ho va veure, però va creure que allò deuria ser alguna tècnica nova per rejovenir la pell, així que no va demanar-li per què ho feia. Ni aquell dia ni tots els següents, en els que ella va repetir la escena una vegada i una altra; sempre abans d’anar a dormir.

Va arribar un matí en què ella ja no es va poder moure del llit. Estava tota coberta de ciment dur. El marit se la mirava amb tristesa, la seva dona era una roca impenetrable.

dijous, 26 de novembre del 2015

Relat de Sant Antoni IX

És cert que el barri és, ara, ple de nous bars de tapes, platillus que en diuen els modernets; però si hom vol anar a fer unes tapes de veritat, les de tota la vida, les del pop gallec ben tendre i les patates bullides ben fortes de gust, cal que vagi a la Pulpería A Gudiña, al carrer Entença. Taules velles, parets gastades, quadres penjats per tot arreu que fan por, fusta fosca envernissada i una barra que fins i tot té teules com si fos una teulada de l'exterior.
Anar-hi, però, pot tenir conseqüències greus. S’hi menja bé i, per tant, s’acompanya millor amb beguda. Hi ha qui opta per beure cervesa, però també es demana sidra, sangria o algun vi fort; sigui com sigui, la majoria acaba de tort. Ja pot ser, també, per la costum de fer licors després dels àpats. Així, a les quatre de la tarda, qualsevol parella que s’hagi deixat els seus bitllets sense temença, pot sortir molt més que contenta. Com els hi ha passat a la Núria i l’Albert, dos amics que s’han trobat després de molt de temps de no veure’s. Aquestes coses ja les té la distància, els retrobaments poden dur a parlar més del compte i acabar més tard que d’hora. Després de deu anys sense tenir notícies l’un de l’altre, han hagut d’explicar-se casaments, fills, noves feines, inquietuds i tristeses. És una obsessió habitual de l’home barrejar alcohol amb sentiments. Han plorat, han rigut i s’han abraçat. S’han abraçat tant que han sortit plegats del restaurant, amb les mans agafades, ben fortes, sense voler que es deixessin anar.
De camí cap a casa, l’Albert l’ha besat. Ha estat clarament ell, ella no s’ho esperava; però tampoc li ha dit pas que no. Ha anat tan rodat que els besos, les mirades i les carícies han sigut com ho eren molts anys enrere. Amb passió, amb tendresa, amb els llavis ben calents.

Després, per què explicar detalls? Si qualsevol ja se’ls pot imaginar. Cossos ben junts, mans que descorden botons, vestits que cauen a terra, frec a frec entre pells que s’uneixen. Els besos repudien el teixit, la llenceria blanca de punt, que havia comprat amb tanta il·lusió, no li dura ni un segon en exhibició. Els dos estirats, a terra, enduts per la rauxa. Els llargs cabells de la Núria enreden els dits de l’Albert, que li costa treure’ls de l’entramat capil·lar, però quan ho aconsegueix segueix acariciant-la, fins arribar a les cames; aleshores les obre i acosta el nas ben a prop de l’entrecuix. L’aproximació és lenta, tan lenta que la Núria es neguiteja. No ho pot suportar, agafa el cap de l’Albert amb les mans i l’encasta contra els llavis vaginals. La llengua fa de les seves, ella no es pot controlar, crida, crida molt fort; gairebé tan fort com durs té els mugrons; li demana que els hi toqui, però no vol que deixi de llepar-li els llavis inferiors. Fan l’amor estirats a terra, enduts per la passió; sense adonar-se que estan a sobre de la freda vorera de la ciutat, jaguts damunt de les típiques rajoles de flors que compren els japonesos a les botigues de records.
Els vianants del carrer de Tamarit se’ls han mirat sorpresos. Algunes mares han tapat els ulls dels seus fills, que han deixat de jugar al parc. Alguns homes han enregistrat l’escena amb el seu mòbil, abandonant la família per uns instants. L’escena ha sigut grotesca a ulls dels assenyats veïns, veïns que no coneixen ni la passió ni la mentida.

dimecres, 25 de novembre del 2015

Relat de Sant Antoni VIII

Corren temps difícils en el món laboral. No se sap cap a on corren, ni cap a on van, però els temps passen volant i aviat ningú sabrà de què treballa. Es premia el cop de colze, la traveta ben feta. Tot s’hi val per avançar posicions i deixar enrere els companys. Des de dalt, segurament, tot es vegi amb una altra òptica, però per molt que la gent es renti les mans amb sabó, els costarà netejar-se la consciència.
El barri és ple d’empreses petites, de locals on l’empresari és botiguer, dependent, administratiu i el que faci falta. Però també és ple de treballadors anònims que, dia rere dia, van a la feina pensant que fan el que han de fer. Clar que cohabiten amb els que hi van rumiant totalment el contrari. La reflexió, en aquests últims, és diària. Per què fer una cosa que no es vol fer? Per què anar a una feina que no es desitja? Per què suportar un cap que s’odia? Per què perdre tant de temps en unes accions que no aporten res més que crispació?
El fet és que gairebé tothom, quan passeja, pensa. Ni que sigui de forma vaga, però pensa, rumia, reflexiona, en algun fet, esdeveniment, relació, persona,  sentiment... el que sigui. Tant és així que és conegut que alguns grans pensadors han tingut les seves millors inspiracions caminant. També es coneixen detalls de celebritats empresarials i polítiques que, tot fent una passejada, dialoguen amb els seus invitats. Caminant, hom esdevé moviment. I dins del moviment, apareixen les flors. Aquí, on es creuen Ronda Sant Pau i Aldana, és normal aturar-se i deixar de pensar, per pensar en d’altres coses. Olimpia és una floristeria que omple el carrer de flors, no només en dates assenyalades, sinó que ho fa cada dia. Entrar-hi i descobrir l’humor dels seus dependents ja és un altre tema -caldria recuperar l'inici del relat-, però prémer el fre de les nostres sabates i aturar les agulles del rellotge és obligat en passar-hi per davant.

Per a cada flor, un amor passat; per a cada planta aromàtica, un record oblidat. Tot retorna vestit d’aromes, ningú s’atreveix a dur-li la contrària al subconscient.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Relat de Sant Antoni VII

John Moon fa estona que vomita. Té la barbeta recolzada a la ceràmica del vàter, expulsa tot el que ha menjat, tot el que ha begut, tot el que ha plorat. Per cada guèiser, una pena menys; per cada arcada, una frustració més. Ho vol treure tot, quedar-se completament net. Aquest ha estat el seu objectiu quan, fa unes quantes hores, s’ha passejat de bar en bar bevent ginebra a dojo per tot el barri. Un dels cambrers ja l’ha advertit, just abans de què comencés una batussa amb un modernet que se li havia queixat. Les raons per protestar? Evidents o no, alguns les han vist i han recolzat l’home de barba llarga i cuidada. John cridava molt quan parlava sol, cada cop que escrivia una frase a la seva llibreta s’aixecava de la cadira i exclamava que havia tocat el cel.
La Xalada, el local on han ocorregut els fets, és un restaurant de tapes on la gent parla en veu alta, però no crida. Si bé és normal que el lector es pregunti per què aquest establiment s’anomena així; quan un coneix la propietària ho entén perfectament; a pesar de què ella digui que és en honor a sa mare, clar. Allà es degusten plats exquisits, tan bons com unes patates que passen per tres processos d’elaboració (bullir, fornejar, fregir). Els millors vins acompanyen els menjars dels sibarites i tothom en fa bones valoracions. Avui, però, segur que els comensals s’han endut un regust amarg. Tan amarg com la ginebra amb Campari que s’ha pres John i que ha escopit a la cara del modernet que li ha recriminat la seva exaltada actitud.
Al cap d’unes empentes, pocs insults i algun que altre cop de puny, Moon ha quedat orfe de companyia al bell mig del carrer, a la gran vorera en xamfrà de davant del restaurant. La foscor de la seva sensació només s’ha vist atenuada per la il·luminació d’una gran lluna plena que, segons ell ha cregut, li ha xiuxiuejat alguna cosa a l’oïda.

Després? S’ha posat els cascos a les orelles i ha passejat fins a casa seva escoltant música. Li ha costat tant arribar sense perdre’s com obrir la porta sense trencar la clau. Els veïns escolten els seus sorolls guturals, té la finestra oberta i el pati interior fa de caixa de ressonància. No hi ha secrets. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a jutjar-lo. L’anomenen el boig de la comunitat. En un món ple de persones sensates, el foll és el que treu l’amargor dels intestins.