dimarts, 17 de novembre del 2015

Relat de Sant Antoni II

La nit és fosca, com tantes d’altres, però baixant per Ronda Sant Pau una enorme lluna plena il·lumina un carrer amb, potser, massa faroles.
Abans d’arribar a la Plaça Folch i Torres, cal aturar-se a la cruïlla amb Marqués de Campo Sagrado, sobretot si és de nit i s'hi va acompanyat, tot i que els llops solitaris, de vegades, també visiten un local vermell intens per dins i gris trist per fora. D'una grisor que només s'esvaeix quan està tancat, gràcies a un parell de bruixes ridícules que entretenen els nens quan juguen pel carrer.
Així s'aturen, doncs, el Joan i l’Agustí, quan tornen del sopar d’empresa al que han assistit. Ben al contrari que tanta d’altra gent, ells hi van per obligació. No són els típics treballadors que s’excedeixen davant dels seus caps i acaben la nit abraçats a qualsevol company de feina. Ells compleixen, van a sopar i, després d’acomiadar-se sota el pretext de qualsevol excusa, marxen a fer una copa a La Bruja. És un ritual que no han trencat des de fa uns quants anys i que, avui, tornen a repetir.
Aquest bar de copes el regenta un home amanerat, d’un aspecte difícil de situar en el mapa mundi que tant importa a la gent; hi ha qui diu que té orígens àrabs, però també hi ha detractors sobre aquesta idea. Sigui com sigui, la seva amabilitat és indiscutible, cuida a tots els clients per igual, primer amb un somriure d’orella a orella, després amb un vocabulari agradable i un gest de complicitat.
Hi ha qui, perdut pel barri, s’atreveix a demanar una cervesa, un entrepà o una llimonada, però els experts en la matèria demanen una caipirinha o algun altre combinat d’alta graduació. Diu la llegenda que si aquí se serveixen les millors caipirinhes de Barcelona és perquè un dia hi va treballar una cambrera brasilera, que va fugir dels típics comentaris dels clients modernets que demanen que aquesta beguda no sigui tan forta.

El Joan i l’Agustí fa estona que es discuteixen. El to de la conversa ha pujat de nivell. Gairebé criden per parlar, i és que a dins del local la música tot sovint acompanya el misteri de la falta de llum. Alcohol, música, llums tènues i sofàs de teixit innombrable i enganxifós converteixen l’escena en un indret imprescindible del barri. Per les parets, qualsevol objecte kitsch acompanya la decoració; ja pot ser una verge santíssima que observa els amants que amaguen els seus anells, com quadres falsos comprats a les botigues dels xinesos. Algun dia penjaran una font màgica d’aquelles que fan soroll i llums com si tot l’any fos nadal.