dijous, 5 de novembre del 2015

Relat de fosc

L'Eric feia dies que suava. El seu cos era tan moll com les notes del vell piano del pis de dalt. La humitat calava al seu cos, quedant-se enganxada, sense possibilitat de treure-se-la del damunt.
Des de fora el veien per la finestra, no tancava la persiana mai. Era objecte de mirades, d'anàlisi i d'introspecció. Poques vegades mirava cap enfora, però sabia que ells estaven allà. Menjant els seus plats dolços per esmorzar, bevent begudes alcohòliques per dinar i sopar. Comentant totes les accions de l'home moll.
No passaven ni dues hores que ja s'havia de canviar, fora pantalons, fora samarreta, fora mitjons, fora roba interior. Despentinat, barbut, mig brut i disgustat per no saber-se orientar. De nit tot era tan fosc com de dia. Parpelles mig tancades i el passadís massa llarg. Anar d'un costat a l'altre crea dificultats extremes per qui no controla els sentits. Estirat a terra sap que és objecte d'admiració. Té a dins quelcom que el crema, no sap què és. Desitja acabar amb aquell moment i el desig és tal que viatja molt més enllà, sense llums, sense dia ni nit.

Petita ferida al cap, petita gota de sang al front. El dit índex repassa el lloc de l'obertura. Ja torna a estar entre els mortals. Se sent millor. Percep aquell monstre interior a dins seu, però dormint, relaxat, ja l'ha ferit, ja en té prou, per ara.