Relat de Sant Antoni III

Entre el riure de les gitanes que passegen pel carrer, es pot sentir -afinant molt l’orella- la veu d’un home que corteja una dona un xic més gran que ell. “Ai amor, que la nostra nit no s’acabi aquí, deixa’m portar-te a Pensión Iniesta, veuràs les estrelles des del balcó, ens quedarem abraçats a un racó”.

Entre rodolí i rodolí ambdós beuen un líquid desconegut per tots els observadors, el continent és una garrafa de plàstic, semitransparent, molt bruta; el contingut deu ser d’alta graduació, perquè a mesura que van bevent, el seu estat empitjora radicalment.

Els dos estan asseguts a un banc individual del xamfrà entre Sant Pau i Paral·lel; un d’aquests bancs-cadires que han posat per incomodar els sense sostre, però que a més a més dificulten la vida als Don Juans que volen dir coses maques a les dones que acaben de conèixer. És el seu cas, ella està asseguda a sobre d’ell, i si no fos perquè ella és una mica grassoneta la situació podria ser, fins i tot, romàntica. A cada minut que passa, se li adormen més les cames, si ella continua sense decidir-se, al final ell no podrà ni caminar.

Estan a tocar d'una habitació on poder-se estirar, relaxar les cames, despullar-se i, qui sap, si fer alguna cosa més que dormir la mona.

De tant beure a ell se li escapa que tot sovint hi porta noies. A ella no li fa gràcia i, tot el que tenia guanyat, ho perd. Ha de tornar a començar la conquesta, però aquest cop ja parteix d’un estat insensible total de les cames. Ella no s’està quieta, i acomoda el cul cada cop més a sobre de la seva cintura. Com no espavilin, acabarà sense respiració.

Pels qui no la coneguin, Iniesta és una pensió clàssica, amb tot el sentit que pot prendre la paraula clàssica. Els mobles són clàssics perquè són coetanis de la música clàssica; el recepcionista és clàssic perquè podria haver nascut fa dos segles; la neteja és clàssica perquè durant l’època moderna mai no hi ha sigut present. Parets de colors desgastats, amb trossos de pintura caiguts; endolls que no funcionen, finestres que no tanquen i pols, pols per tot arreu. Algun turista que altre examina les taques de la paret del bany, cal saber si són restes arqueològiques o si, simplement, són records de bacanals passades.

Ni ell ni ella no acaben a l'habitació. Ell s’adorm i ella marxa; agafant-li la garrafa i la cartera de regal. Com dorm! Quina placidesa! La seva cara mostra una felicitat eterna, per fi ha entrat al món dels somnis i pot sortir, sense demanar permís, al balcó de la pensió, pot veure la gent anant amunt i avall... parelles, solitaris, desconeguts i coneguts; el Paral·lel es una autopista d’ànimes sense rumb, però amb molta vida.