Relat de la pilota

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

a vegades és d'acer,

a vegades és de fusta.

Sona, sona,

sona contra el cos de qui no la vol escoltar.

No és rodona, no és com la lluna.

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

fa mal a punxades,

és la mort del qui no sap parlar.

Relat del botxí

Estimat Robert;

aquesta és la darrera carta que em deixen escriure. Tinc aquí davant meu un capellà i un soldat; els dos em revisen el que escric, però no penso tallar-me ni un pèl. M'he disposat relatar-te tot el que va passar. Si a ells els hi molesta ja s'hi posaran fulles; però ara que sé que la guillotina m'espera a la plaça del poble, no tinc perquè censurar cap ni una de les paraules que volen sortir de la meva llengua. Prou seca serà demà quan el cap caigui a terra i els aldeans xiulin i aplaudeixin el botxí que m'haurà executat.

Tot va succeir l'endemà d'aquell vespre en el que ens vam veure per última vegada. Després de dir-nos adéu, ella em va recollir amb el seu cotxe. Era un cotxe petit, el de sempre. El creia meu per tot el que havíem passat allà dins. El creia fantàstic perquè era el nostre coet de l'amor. Sempre ens donava aixopluc, sempre havia estat nostre, per plorar, per riure, per discutir, per trobar-nos animals salvatges, per pujar a muntanyes inabastables, per besar-nos i xuclar-nos la sang, per esgarrapar-nos, per odiar-nos i desitjar-nos el pitjor a les nostres vides, per mirar-nos als ulls i anhelar un futur junts. Era el nostre cotxe i un altre cop ho tornava a ser.

Només ens va caldre una parada a mig camí, recordo que vaig baixar a comprar a un basar pakistanès. Ella ja havia adquirit menjar japonès, però ens calia una ampolla de vi blanc fred i dues copes. Dos xupa-xups, també, si us plau. Sempre en comprava dos, un per prendre'l junts i l'altre per deixar-lo al cotxe. Tenia el cotxe ple de coses meves, una pinta, una forquilla, uns vaixells, una fulla, un mitjó, un clip de cabell en forma d'estrella... fins i tot la ràdio era meva, per molt que me la canviessin, sempre la tornava a posar al seu lloc.

Abans que el pakistanès pogués donar les gràcies ja havia arrancat, conduíem ràpid per l'autopista, però sense parar de parlar, sense parar de riure. Érem així, sobretot jo. M'havia de demanar tot sovint que callés. Tot i que quan estàvem enfadats no parlava, només la mirava, em quedava mirant-la fixament, descobrint què passava pel seu cap. Ella no podia evitar riure, no podia evitar sentir l'amor que li pujava per dins i... aleshores, altre cop tornàvem a ser els dos, només els dos. Perquè la nostra història va ser de dos. Dos contra el món, dos contra les circumstàncies, dos contra els seus amants, dos contra els fets i les traïcions, dos contra les mentides i la falta de confiança, dos contra els amics i amigues, dos contra la família, dos contra el temps i els segons que ens separaven.

Recordo quan estàvem a punt d'arribar que ella m'explicava com era el camí. Ho haig de reconèixer, em va fer mal. Em feia mal que ella ja hagués viscut alguna cosa semblant, la que fos; perquè el que ens passava a nosaltres sempre era diferent, sempre era únic, especial, diferent. I jo volia que sempre fos així. Però calia acceptar-ho i aviat ella m'ho va fer veure, tot pot ser diferent, per molt que ja s'hagi fet abans.

Encara no sé com vam poder pagar vestits, si les meves mans anaven tan de pressa que res les podia aturar. M'encantava quan em renyava, i ho feia. Un túnel, una porta, un accés a una habitació enorme i un vidre que serviria per ser dolents tota la nit. Gairebé se'ns fa malbé el sushi per culpa dels exercicis de l'amor. No hi havia forma de seure i menjar. Però per seure i cridar sí que n'hi havia. Cridar d'amor, de passió, de sentiment. Cridar endavant i endarrere, estirats, asseguts, deixant els llençols amb un gran toll i els cossos suats.

Calia aprofitar la nit, però quan durava la nit? Robert, el rellotge sempre estava a sobre nostre, sempre ens mirava, sempre ens atacava. Era el tic-tac més letal de tots els que he conegut mai. Ni tan sols la mort, amb la seva saga truca tantes vegades a la porta. Vam poder-lo oblidar, és cert. Vam oblidar-lo tant que ni recordo quantes vegades vam fer l'amor. Cansats i esgotats vam dormir plegats, nus; despullats de tot allò que ens arrossegava sempre fins al fons del pou. Érem al punt més alt, mai no ho havíem tingut tot tan a prop.

Ja saps que jo no dormo, com a molt dues hores. I aquella nit no va ser diferent. Veure-la dormir sobre meu va ser com mirar-me al mirall i veure el meu cor. Va ser com llegir altre cop el Petit príncep i tocar les estrelles, va ser tant tot plegat que la vaig despertar cos contra cos. Ungles sobre la pell. Llavis clavats al coll. I després altre cop el seu petit cos sobre el meu; dormint fins que la maleïda alarma ens va despertar. Aquell so ens despertava sempre de tots els somnis. Però cada cop tot deixava més el món oníric per venir al real. Amb la punta dels dits ho tocava. T'ho juro, Robert. Ho tenia a tocar. Tocava les estrelles i les acariciava. Sentia que ningú més al món tenia els braços tan llargs per poder-les tocar.

I de tornada la suau melodia de sempre, la que porta Cronos espantant qui ha de córrer. I aquest cop suava de nervis, no pas d'amor. M'omplia la cara de petites gotes fredes d'ansietat. Però somreia. Els meus llavis despertaven el gust de poder-ho canviar tot.

T'has sentit mai com Zeus? Has agafat mai el seu llamp i has alçat les espatlles? Jo sí. Tot era a punt de canviar. Calia tan poc... que el poc sempre ha sigut massa al món dels humans.

I ara que acabo la missiva et preguntaràs quin és el crim que he comès per guanyar-me que em tallin el cap demà. Victor Hugo ho tenia clar quan ho escrivia, jo no. Ni ho tinc ni ho tindré mai. Qui fa les coses amb el cor, per més que els altres pensin que s'equivoqui, només ho haurà fet amb el cor.

Relat de les paradoxes

Només els sentiments ens pertanyen a nosaltres, i quina paradoxa... són cap als altres!

Crida el corb al bell mig del camp, serà part de la seva cultura. No crida l'oreneta més que quan s'està morint.

Una mirada i veure que allò que estimes ja ho has perdut... un bes i notar que sí, que l'estima és gran però que el foc ha desaparegut.

Un gat treu el cap per l'escletxa, mirarà alguna cosa; alguna cosa serà mirada. Serà el gat que ho fa, o la cosa que es deixa fer?

És hora que volis, algú t'ha de treure del fang del pou. El teu lloc és l'univers, mira si ja tens astronauta; pren la nau, condueix-la ben amunt. Allunya't de qui t'ha fet mal.

Les quatre de la matinada i un ull obert, no pot mirar res; però imagina. Imaginar és pitjor que veure? Segur que no, però dins de cadascú és tan real com fer-ho.

El futur és el present amb una cançó que comença a acabar-se. Posa'n una altra abans que el disc es ratlli.

Relat de la cova

No hi havia reialme, ni cova sagrada; ni tan sols havien servit el sant sopar, però en el bar de la cantonada la cambrera els havia dut dues cerveses ben fredes. Ella tenia la mirada trista, ell ho sentia i el cor li coïa com les pedres roents a la brasa. De fons se sentia "I'll never love again" i ella li explicava entre llàgrimes tot el que significaven aquelles lletres.

No va ser la cervesa, ni l'embriaguesa del moment, ni el Diazepam maleït que el deprimia fins a caure dormit; va ser un impuls diví el que va fer-lo levitar a ell, com Siddhartha sota l'arbre.

Un cop alçat més d'un metre de terra, va treure el seu bloc de notes, mullat i estripat, i va llegir-ne unes frases, no seves, és clar:

– Aquesta nit, per causa meva, fallaràs, perquè diu l’Escriptura: Colpiré l'estrella i es dispersaran les llums de l'univers. Però quan hauré ressuscitat aniré davant teu per mirar-te de fit a fit. Aleshores ella li va contestar: – Ni que, per causa teva, jo hagués de fallar, el cert és que no et fallaré pas. En sentir això, ell li respongué: – En veritat t’ho dic: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades. Llavors ella li deixà anar: – Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré. Llavors ell va agafar-li la mà i li digué: – Segueix asseguda aquí mentre vaig allà a pagar. I ho va fer. I mentre ho feia va girar-se i en veure els gest d'ella començà a sentir tristor i angoixa.

Relat del pou

Tens el cafè, l'airet del matí quan el sol despunta, el llibre que fa dos dies que llegeixes, una bona posició a la cadira, els peus al tamboret i tot per endavant, com sempre. Però la tassa és buida, l'aire s'atura, el llibre és en blanc i l'esquena et fa mal. Caus en un pou sense poder-te agafar a les parets; proves de cridar, no tens veu, no tens forces. Només esperes que arribi el final, desitges tocar fons. T'és igual si és llot, pedres dures, espines, punxes o una llança que se't clavaria a través dels pulmons. Només esperes caure i acabar. Però la caiguda no acaba mai, mai. Mires amunt i ja no veus ni l'entrada del pou, ni gota de llum, ni gota d'aire, ni gota d'aigua ni salada ni dolça.

Per què sempre ho fas tot malament? Et preguntes. Ni tan sols saps morir? No pots ni acabar amb la teva vida? Demanaries ajuda, però cada cop que ho fas t'endús algú al fons del pou, l'arrossegues i l'apartes de la teva vida, de la seva, de la de tots. El pou ara és solitari, obscur, enganyós.

A qui menteixes? A qui enganyes? A qui fas mal? Si al teu voltant es creessin mil miralls, tots ells enfocant-te a tu, et veuries reflectit fins a l'infinit. Tu, només tu; com sempre.

Relat de l'hospital

Caminant per la vorera estreta, t'apartes o et tiren. Passes o t'esperes. Olor de postres dolços, seran per l'hora del té. Olor d'espècies i de porro cremant. Les cantonades són plenes de gent esperant, els carrers són vius i l'intercanvi és constant.

Hi ha una plaça d'ombra i de calor, de pensadors i de dormits, de fitxes d'escacs i dones obertes de cames, de xeringues i d'actrius genials. Sota quatre arbres el silenci es trenca per converses de l'absurd, quant en saben els que no saben res. Un guia diu que en sap molt; cinc-cents anys, explica, i encara tot és allí. Quatre taules sota cinc arbres; unes escales que parlen sota els efectes de l'alcohol. I jo m'ho miro dempeus a tres-cents seixanta graus. 

Jueus moros i cristians. Àrabs, xinesos i blanquets. La pell es crema al sol per qui la mira de colors diferents. Aquí les mans són totes una, una baralla rere l'altra; dins la calma constant de l'equilibri de la inestabilitat que aporten fred i calor, passió i sequedat, companyia i soledat.

Al bell mig la font emana una aigua clara i viva, que cau en un toll brut i mort. Només un turista eixelebrat podria omplir-se la cantimplora de tal líquid, ple de pixums humans i de gats.

Llegir cura la incultura, diuen. Viatjar cura la ignorància, expliquen. A la plaça tothom es cura; però ningú fa de cura ni de capellà. És mitja tarda, llibres en mà m'aturo a pensar en el blanc i el negre del dia ple de nit. Quan hi haurà llum? Quan no seré foscor?

He besat la sal i el sucre. He acariciat la droga i l'alcohol. He fet l'amor amb Déu i Llucifer. He mentit i he confessat. No em queden bateries per tocar amb les baquetes gastades que vaig robar a Caront. No em queden barques amb les que creuar a l'inframón.

Desitjo que desitgis. Hi ha tants anhels perduts, tants trens que hem deixat escapar. Quan sento el xiulet miro el meu voltant, cap vagó; només vagabunds com jo. Com deu ser el forat del meu cor, com deu ser la ferida que no em deixa respirar?

Tinc benes per curar les ferides, tinc un ganivet per amputar-me la mà que t'acaricia. Però no tinc el cap clar per deixar-me decapitar.

Un jove acompanya la seva veu amb una guitarra vella, davant seu descansa un got amb algunes monedes, canta "Ets música pels meus ulls" i et veig aquí. Sense enfadar-te amb mi, només agafant-me la mà i mirant-me els ulls. Parlo i parlo i em fas callar. La cançó s'acaba i amb les notes tu te'n vas.

No hi ha llum a la ciutat.