M'agradaria convertir-me en un ocell, un falciot potser. O un falcó, amb les seves ales fortes i lleugeres. M'agradaria ser un ocell que pogués abandonar aquesta mina.
Desitjo, tot sovint, canviar la
pala mig trencada per un cap petit i uns ulls sortits. Miraria per on
escapar-me, buscaria els camins cap a l'exterior. No m'importaria que fos tot
fosc. No seria un problema la falta d'oxigen que gasto cada dia aquí a baix. No
ho seria perquè encaminaria la llibertat, l'aire, la sortida, la llum. I amb
les meves urpes em podria penjar de qualsevol roc quan necessités descansar; no
com ara, que caic i caic, baixant metres i metres a les més obscures
profunditats. No veig res, no respiro clar, no noto més que el meu cor brut i
ple de sutge. És la mina la que m'ha absorbit o soc jo que m'he empès al més
gran dels forats? Per què la gravetat és tan forta aquí a sota? Davall de tot un
creu que ja no podria baixar més, però el cert és que l’imant té una força
d'atracció tan forta que és impossible aturar-se. El cos es desintegra, només
resta la pala i el casc. Un casc ple de cops. Encara no sé com aguanta. M'he estimbat
contra totes les roques de la baixada. Duc el cos ple de blaus. Soc un cos inert
que es mou al desig de la foscor.
M'agradaria ser ocell i volar amunt i amunt, ni
tan sols aspiraria a tocar el cel o volar entre núvols. M'agradaria ser ocell
i sortir de sota terra. Però no tinc ales ni fe en tenir-les. Soc i seré carbó
encenent-se per fer llenya de mi mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada