dimarts, 31 de gener del 2012

De sàdics


S'ha proposat escriure un relat sàdic. Però ha de ser sàdic i eròtic. Sexualment implícit, que imposi la sang i l'adulteri. Davant de l'ordinador, l'escriptor recorda les paraules de la misteriosa carta que va rebre. Una lectora li demanava, suplicant, que fos més cruel, que fos més salvatge. En llegir-ho no sabia si es tractava d'una broma o d'una demanda seriosa, per això va mirar l'adreça de la remitent i va desplaçar-s'hi. Va trucar el timbre i una dona d'uns quaranta anys va obrir la porta. Portava un vestit llarg, però en pocs minuts, després de fer-lo entrar i tirar-lo sobre el llit de la seva habitació, ja no el duia. Estava completament nua, davant seu, clamant-li que la posseís. A terra, el vestit. Sobre els llençols, la roba interior. A la tauleta de nit, un ganivet. 
L'escriptor la va agafar pels cabells i la va estirar, amb violència, sense pudor, sense miraments; tot i que ell era una persona calmada. Va lligar-li les mans usant el sostenidor que li havia quedat a prop. Va posar-li les calces a la boca. I ella es deixava fer. Inclús movia el cos com si estigués excitada. 
Ell es va desvestir i la va penetrar. Durant un instant va mirar el ganivet, però no el va voler. Va preferir arrancar-li l'orella amb les dents, sense deixar de fer-li l'amor. La sang va omplir el llit i, com més s'excitaven, més es passaven. L'altre orella li va durar poc. Així com la llengua, que va arrancar-li mentre la besava. 
Fins i tot així, ella la mirava amb desig, i ell no ho suportava. Per això li va extirpar els ulls amb els dits i, quan ja no va poder més, es va córrer dins seu.
Acte seguit, després d'una dutxa per relaxar-se, al mateix pis de la seva lectora, es proposa escriure un relat sàdic.

dilluns, 30 de gener del 2012

D'armes


El Sergi està a l'església del centre de la ciutat.  Mentre el capellà donava missa ha entrat i ha tancat les portes, ha tret una escopeta i li ha demanat a tothom que es posés a sobre de l'altar. No hi havia molta gent, així que en pocs minuts els pelegrins han pujat i s'han situat al costat de l'orador de Déu.
Ara, el Sergi està apuntant-los i comença a parlar. Demana al reverend que se separi del grup de creients. Li pregunta per les recompenses celestials. I li exigeix uns resultats positius que no han arribat.
-On són totes les pregàries que he fet? On han anat totes les supliques a Déu? I els ulls misericordiosos de Maria? I els àngels salvadors que ens protegeixen si preguem? 
-Has de tenir fe, has de creure...- Li contesta el capellà...
-Mossèn, reverend, capellà, el que siguis... digues on està la sort de Déu? Perquè jo no l'he vist, ni la veuré... i la gent que ve a pregar-te... ja saben que tot és mentida? Ja coneixen els teus trucs per enredar-nos?- Li contesta el Sergi, amb llàgrimes als ulls.
-Estimat fill- replica el mossèn amb to cerimoniós-, calma't, i treu-te la sotana, com a mínim... treu-te-la si vols seguir amb aquesta arma a la mà...

divendres, 27 de gener del 2012

De cine


La sala era fosca i, de les cent butaques que hi havia davant la pantalla, només estaven ocupades dues. A la presentació de la pel·lícula, només hi van acudir el director i l'actriu principal. La resta de repartiment i de treballadors es va negar, de totes totes, a mostrar-se en públic al costat d'aquelles dues persones. Els diaris van escriure molt sobre el tema, ja que en pocs dies es van organitzar diverses manifestacions per aturar la filmació del film. El lector podria pensar que el problema hauria vingut originat per qüestions econòmiques, o mediambientals, i és lícit que així ho faci, tot i que no respon a la realitat que va ocórrer, o no, durant els dies de rodatge.
La primera jornada de treball va ser un anunci del que esdevindria una rutina durant aquell període. L'actriu va presentar-se al camp de filmació i, en pocs minuts, el director i ella ja s'estaven discutint.
El problema? El cromatisme de la pel·lícula. Ella exigia que es filmés en blanc i negre. Ell s'hi negava. L'argument que donava ell: volia fer un cant a a vida, una exaltació de les tonalitats, un mirall de l'arc iris sobre una cinta de vuit mil·límetres. El raonament d'ella: no li calia tantes pintures per seduir el gran públic, ella era el color que sobresortiria de la foscor de la naturalesa.
Val a dir, en defensa de l'actriu, que certament tenia part de raó. La seva cara, amb una pell fina i suau, desprenia un blanc atractiu que contrastava amb força amb el negre que la rodejava. I és que no només tenia els cabells foscos com el carbó, o les celles obscures i elegants, sinó que acudia, un dia i un altre, vestida de negre de dalt a baix. La dona de negre, li deien els companys de feina; i ella somreia i girava la cara.
El clima de crispació va anar pujant de to. A poc a poc els empleats abandonaven els seus llocs de feina i ningú els substituïa -la mala maror que es respirava en aquell indret la coneixia tota la comarca-. Manifestacions, exigències a la productora, sindicats... Res va aturar una batalla rere l'altre. I a falta d'actors el director va haver d'interpretar la resta de papers. Tot eren problemes, sempre barallant-se, sempre discutint; fins que van acabar el film ells dos sols.
La sala era fosca i, entre tanta butaca buida, no els calia res; l'actriu i el director no miraven l'estrena de la pel·lícula, sinó que, despullats com estaven, gemegaven tant com podien.

dijous, 26 de gener del 2012

De terra


Se li van acabar les ganes de viure. Un matí plujós va pujar dalt de la finca on vivia i, allí, en Marc va decidir acabar amb la seva vida. No tenia ni trenta anys. Tot per fer, que dirien alguns. Però res per voler fer, que deia ell.
La seva vida ja no tenia preu, l'havia venut tants cops que ni tan sols el més malvat lladre d'ànimes no volia saber-ne res d'aquell cor corromput. A poc a poc va anar degradant l'estatus material d'un muscle que bategava sense forces. De botiga en botiga, sempre rondant els carrers més tristos de la ciutat, sempre envoltat de mans plenes de sang, sempre en propietat dels qui res donen gratuïtament.
Va caure empès per la felicitat que mai va tenir. Va esclafar-se entre dos cotxes que no el coneixien. Va morir mentre respirava l'aire tòxic de la ciutat assassina. Segurament esperava una altra vida després. Tan de bo la tingués, cridava la seva mare mentre l'enterraven. Però ni Déu ni Satan acudiren al cementiri. Ni hi van enviar cap missatger. Sembla que allà resta ell, caient un pis i un altre, sense trobar el terra que l'havia de matar.  

dimecres, 25 de gener del 2012

De maleir


Dalt del turó, a sobre d'una roca, seu la Irune. Ha dut  un paquet de cigarretes i un encenedor; no necessita res més. Té davant seu la ciutat que la va veure créixer. Té, als seus peus, la ciutat que la va matar. Poc pot veure, entre tanta llàgrima omplint la còrnia. Molt pot sentir, entre tants records ferint-li els budells.
Un cop i un altre, tanca els ulls i veu sa germana morint, asfixiada, amb la cara morada i perdent la vista. La veu davant seu, com va ocórrer aquell trist 15 de febrer, quan ella romania en braços de la seva mare, mentre la seva germana perdia la vida. Un segell hermètic protegeix el cor de la mare, que des d'aquell dia no ha tornat a parlar, no ha dit ni una sola paraula. I no li estranya a la Irune. Aquell fatídic dia, la seva mare va cridar; va cridar tant que es va adonar que ningú l'escoltava. I si no t'escolta ningú, per què has de parlar?
Tothom li ha dit sempre que ella va ser una afortunada, que va ser l'escollida per la mare. Però la Irune maleeix aquella elecció. I molts cops ha desitjat que tot hagués anat al revés. La mare va triar, sí. Però mai sabrà quin criteri va seguir. Però mai sabrà què hagués passat, si ella fos la que s'hagués caigut al mar.

dimarts, 24 de gener del 2012

De més


Lletres infinites 
d'abecedaris inacabats.
La ploma somnia
amb un final gloriós,
truncat per un punt i final.

Les lletres formen una cara
quan les posa en ascendent;
cauen i es trenquen, per sempre més.

Vidres, entre dents esmolades,
sang, dins dels llavis molsuts,
no pot parlar ni escoltar, 
va néixer sense vida.

Relats absurds i plens de contingut,
te'ls mires, no els entens, els critiques;
és sàvia la vida de l'infeliç.

dilluns, 23 de gener del 2012

De rossa


"Rossa, tu que t'esperes a l'altra banda de la porta, no em sents cridar? Rossa, tu que portes tants anys esperant a l'altre costat, no creus que hauries de fer alguna cosa?"
Quan ja no m'ho esperava, per fi, la porta es va obrir. Van venir de matinada i la van tirar a terra. Tu ja no hi eres. Jo sí. Després, la policia se'm va emportar emmanillat. Els metges em van posar una màscara i les sirenes em van adormir. Aleshores, no sentia les veus d'aquells infermers. Només veia llums taronges. Gent que em parlava, però amb qui no em podia comunicar. Persones d'un altre món cridant-me i plorant. Els teus pares, de negre, amb els ulls plorosos. Els teus amics, sense ànima, amb la boca pastosa.
Les panderetes ja no feien el seu so habitual, les guitarres ja no adornaven el teu benestar. La teva alegria va desaparèixer, per ells, ja fa molts anys. No creien amb tu com ho vaig fer jo. I no els acuso, ni jutjo. No tothom pot veure el mateix. Però jo estic segur que encara seguies darrere la porta. I jo necessitava cridar-te, anhelava parlar amb tu abans que el gas de l'infermer m'intoxiqués.
Ni els seus consells, ni aquell mossèn revestit amb una sotana caduca, ni la perpetua creu gravada al front; res va fer que m'oblidés de tu. 
I quan van obrir la porta, quan ells no van veure res; quan el temps es va aturar, la distància entre tu i jo es va escurçar. Ells no et veien, ells no et creien; però jo sí.

divendres, 20 de gener del 2012

De riure


El Rufino va complir vuitanta anys i, després d'anar a celebrar-ho amb tota la família, el van deixar a casa. "Rufino, cuida't, no fumis, no mengis massa, no surtis sol al carrer, si necessites res truca'ns..." I el Rufino feia que sí amb el cap. Però en arribar al seu pis es va treure les sabates, va posar la música a tot drap i va beure's un got ple de whisky. Quan ja estigué una mica content va anar al seu despatx i, del segon calaix de l'escriptori, va treure una foto. La Valentina, en aquell retrat, tenia un terç dels anys que deuria tenir aleshores. Ell va besar el retrat i va despenjar el telèfon: 6541597563. Se'l sabia de memòria. Sempre el marcava, però penjava després de sentir el primer to. Però aquest cop va deixar sonar el telèfon. Va deixar-lo sonar set cops. I quan ja anava a penjar... una veu fluixeta va contestar. 
Un somriure va omplir la seva cara. Un glop d'aire va emplenar els seus pulmons. Van xerrar durant trenta minuts. Criticant els nets insolents i els fills prepotents, que els tractaven amb menyspreu, amb una superioritat que ells mai havien tingut amb els seus pares. Van decidir quedar i en mitja hora el Rufino ja era a casa de la Valentina, decidit a fer el que sempre havia volgut i mai havia fet. Ella el va rebre amb un camisó de seda, opac, ell ho va agrair, les arrugues traspuen per les transparències. Gairebé no es van desvestir. Van tirar-se al llit i van besar-se molt. Però d'activitat sexual ben poca. En cinc minuts ho hagueren enllestit. 
Aleshores, ell va treure un paquet de tabac i, quan s'anava a fumar una cigarreta, ella li va preguntar si no ho havia deixat ja feia més de seixanta anys. 
-Sí -li digué-, però després d'haver esperat sis dècades per posar-me al llit amb tu, hem acabat en cinc minuts, no creus que és hora de riure'ns de nosaltres mateixos?

dijous, 19 de gener del 2012

De sentit


Qui relata aquesta història no recorda si era diumenge o dissabte, però no ho troba rellevant per entendre un relat que comença amb un home i una dona, anomenats Ígor i Íngrid, situats a la cuina de casa seva. Ell se l'estimava amb bogeria, ho feia tot per a ella, ella li corresponia amb un amor dedicat, exclusiu. Eren feliços. Aquell dia que desconeixem, ambdós estaven contents, cuinant a casa, preparant un exquisit menjar. Estaven tan alegres que cantaven i ballaven, xerraven de les seves coses. Tot formava part d'un conte idíl·lic. Un parell de vides joioses que gaudien plenament de tot el que podien. Ella, en agafar el ganivet del pa, es va girar i va veure al seu home d'esquenes, obrint el forn. No sap ben bé com va anar, però li va clavar el ganivet per darrere. La sang va començar a brollar i ella va deixar anar aquella arma. Quan l'home caigué al terra, ella es fregà les mans. S'assegué al seu costat i plorà. No sabia per què havia fet allò. Va trucar la policia i els dies van passar fins que deixà la presó per anar al jutjat.
Quan el jutge li preguntà per què ho havia fet, va comentar com se l'estimava, va explicar com n'eren de feliços. Però el jutge va insistir amb la seva pregunta. I ella només va poder respondre que, a vegades, es fan coses sense sentit.

dimecres, 18 de gener del 2012

De dits


Estan estirades al sofà. L'una a sobre de l'altra. Es besen, s'estimen. Tenen les finestres tancades. Deixen els cors oberts. Van completament vestides, però els petons donen pas a les carícies, i les carícies acaben desvestint-les. Mentre es treuen les bruses i les faldilles, la música les acompanya. La roba interior també sobra. Queden completament nues. Pell tocant la pell. Quatre pits que s'encaren de dos en dos. Cames llargues i esveltes que formen un complicat nus humit. Braços que premen fort mentre abracen. Mans que ressegueixen dos cossos entregats a la passió. Dits que exploren els racons més íntims i sexuals. Dits que porten l'única vestimenta que no s'han tret. Com un escut que perdura sempre. Com un recordatori mortal. Com un malson que les acompanya, fins i tot en el moment de l'orgasme. L'acer circular que cada una té al seu dit anular es converteix en un provocador de fregament. Res saben els seus marits d'aquests jocs. Res saben els seus marits.... de fer-les felices.

dimarts, 17 de gener del 2012

De prop


Tarda de roses al jardí. Vespre amb la humitat entre les cames. Tot és fresc al meu jardí. Nit que ve a buscar-me mentre m'estiro sola al llit. Ja fa dies que converteixes la meva vida en un calvari. Ja fa anys que em persegueixes. Em sento una dona corrompuda, però m'agrada.
Llençols de seda en la soledat. Ahir eren de cotó, però la companyia no era grata. Ahir era tot avorrit, però avui tot ha canviat. Et sento aquí al costat, a tu, no a ell. T'escolto mentre m'acaricies sense manta. Hem sopat vi, en la distància. Tu a casa teva, jo a la meva. Hem begut ostres, en l'imaginari. Tu al teu llit, jo al meu. Del suc de la nostra passió hem fet un fil conductor. Un somriure diari. Una necessitat vital. Un esperit artístic de compassió i comprensió. Demà altre cop acompanyats, per la rutina i la tristesa. Només viurem lliures amb els ulls tancats. Tan sols serem persones dignes en la soledat.
I mentre ens movem tan lluny l'un de l'altre, aquests dits que suaument m'acaricien no són els meus, sinó els teus. Com besos perduts per tot el meu cos, fets per mi, quilòmetres enllà, en el passat o en el futur, tant és. Per mi, ets aquí, al meu costat.

dilluns, 16 de gener del 2012

De músculs


La Pepa tenia por que els veïns entressin a robar al seu pis. La majoria dels que habitaven aquella finca del centre eren negres i marroquins. Quan es creuava amb ells a les escales, accelerava el pas. Sempre pensava que li miraven el cul lascivament. Quan coincidien a l'ascensor no respirava, no fos que la volguessin emmetzinar i adormir-la. 
La seva porta tenia tres panys, un a dalt de tot, un altre a la meitat i l'últim a tocar de terra. Totes les finestres tenien reixes. Guardava un parell de ganivets afilats amagats, un al moble de l'entrada, un altre a la tauleta de nit. Abans d'anar a dormir estirava uns cordills a un pam de terra, de forma que si algú passés, cauria i faria soroll. A més, no dormia mai amb els llums tancats; així, si es despertava a mitja nit, podia veure que tot estava en ordre i aquells africans no havien entrat a casa seva.
El metge ja li va dir, fa temps, que les seves obsessions la feien envellir, tenia els músculs tensos tot el dia, la pell se li arrugava i el cor li bategava sempre a més de cent pulsacions per minut. Vivia en un camp de batalla interior. No descansava mai. 
Una tarda, mirant uns coloms del parc, va caure a terra. El seu cos va dir prou. La gent se li va apropar pensant que s'havia mort. Però encara respirava. Entre moltes mirades curioses, un home la va agafar i la va dur a casa. La va medicar com va poder, sobretot amb una medicina que funciona sempre: estima i atenció. 
Quan ella va recuperar la consciència, va obrir les parpelles i es va trobar un home molt corpulent que li parlava de molt a prop. Li explicava el que  havia passat i que, en breu, la duria a casa. Ella no tenia forces per res, però va fer un esforç i, quan hagué alçat el cap, va besar els llavis molsuts d'aquell senegalès musculós.

divendres, 13 de gener del 2012

De boscos


Ella va néixer a un poble petit, lluny d'on els cotxes embruten el cel, a prop d'on els arbres es casen amb les muntanyes. Ho va fer sense l'estrella que guiava els humans, sense l'anunciació que esperaven els profetes. No va assistir-hi cap majestat, no va tenir cap acte de solemnitat. Tan sols hi eren les llàgrimes d'una mare, que agafava amb força la seva criatura. Dolça, rosada, pura. 
Aviat el pare la tapà i l'estrenyé fort. Ells sentien els udols dels llops, ell tenia por dels animals salvatges. Però la mare, que havia entrat al món de la natura, reclamà la seva filla; exigí el seu dret animal. I quan la tingué en braços sortí cap al bosc. El marit plorà en veure-la marxar. La volia retenir, però ella formava part d'aquella arboreda, ella era un animal més; sense roba, sense cap signe humà.
Les dues, enmig de la nit, s'estiraren sota un dels molts roures que cobrien el cel. La lluna lluitava per donar llum a les dues criatures nocturnes. I elles no ploraven, sinó que reien. Respiraven tranquil·les, contentes, mentre la petita prenia llet del bonic pit que la mare li oferia. Esperaren fins que aparegué el llop, amb les seves dents afilades, les seves orelles allargades i un nas negre com el carbó. Els seus ulls, gairebé units per la força del vent, miraven el cos nu de la mare. I després de passar-li el morro pel coll, tirant-li la cabellera enrere, jagué al seu costat. Aleshores, udolà tan fort que la lluna el sentí i li somrigué a ella.

dijous, 12 de gener del 2012

De mares


Quan eren joves, el Pol i el Marc anaven cada tarda al parc. Com eren veïns, el primer anava a buscar al segon; allà picava a la porta del seu pis, desitjant que sortís el seu amic. Si sortia algú que no era ell, abaixava el cap, tot demanant que l'avisessin. Si pel contrari qui obria era el seu company de jocs, saltava d'alegria i li deia, cridant, que s'afanyés. Era com si el temps els estigués tot el dia al darrere. En canvi, no eren conscients del pas de les hores, ni dels dies, ni dels mesos. I encara menys dels anys. Que passaren, com passen sempre, però sense que s'adonessin del seu pas. I, a mesura que anaren distanciant el cap del terra, canviaren de forma de fer. Ja no anaven cada dia al parc, ja no sortien sempre a jugar a futbol. Però l'amistat hi era, sempre.
La mort sobtada dels pares del Marc el convertí en un noi menys extravertit. Però la seva germana l'ajudà. I el seu amic també. Ella li feu de mare. I de tantes hores que passaren junts, també ho fou de l'amic, que sempre rondava per casa.
Passat un temps, quan els batuts de cacau donaren pas a les cerveses, el Pol seguia trucant a la porta del Marc, però ja no abaixava el cap quan veia a la germana. Ella era alta, esvelta, duia una llarga cabellera i sempre reia. La desgràcia familiar mai li va truncar el somriure. Sovint li mirava els pits, formosos, exuberants. Ho feia a la descarada, sense vergonya. De tal forma que, un dia que el Marc havia marxat a fer un examen, el Pol va descobrir els plaers que una mare no pot donar.

dimecres, 11 de gener del 2012

De res


Una nit de juny acabà amb el sol sortint per l'horitzó. El camp era pla, completament pla. D'un color groguenc que es tornava marró, per moments, quan l'aire pentinava el blat. Hectàrees i hectàrees de camp. Res més en tota la seva visió. En Toni s'ho mirava des de dalt d'un petit turó. Recolzat a un tronc d'un oliver, d'un solitari oliver perdut entre les planures grogues. De la boca li penjava una espiga. La feia anar amunt i avall. A vegades se la treia de la boca. A vegades la deixava allà. Respirava pel nas i mantenia els ulls oberts, observant com el negre de la nit donava pas al groc, gairebé taronja, del sol. El cel era net, d'un blau clar ploraner. Cap núvol. Cap ànima.
Les hores van passar amb en Toni mirant com el vent es divertia amb el blat. Arribava, molt de tant en tant, i pintava el blat acariciant-lo. L'agafava d'imprevist. I en Toni reia. Reia sol, content, feliç. Estaven els tres jugant, ell, el vent i el blat. No necessitava ningú més.
Cap al migdia, de la bossa va treure un parell de pomes. No les va pelar. Se les va menjar, amb calma, sense presses. Mossegava la poma esperant que el vent aparegués, però no l'encertava: I quan apartava aquell fruit tan saborós de la seva boca, aleshores un cop de vent s'enduia part del camp cap a un costat, per tornar cap a l'altre. Es creava un vaivé misteriós. Una obra mestra de la natura.

dimarts, 10 de gener del 2012

De rajoles


Las parets són blaves, enrajolades. Tot és brut. Fa temps que ningú neteja. I jo ho hauria de fer. Però no tinc forces. Estic ferida. No dels blaus que tinc al cos. No dels llavis partits i inflats. No del braç trencat. Estic ferida del cor. El sento cridar, només quan ve a veure'm. Tremolo de por, només quan entra. La resta del dia, o de la nit, no ho sé, desaparec entre la pica i la dutxa. Ja fa dies que no em rento. Ja fa mesos que no em moc d'aquí. Només desitjo morir-me i que em trobi aquí, plena de sang sortint de les meves venes. Però no tinc forces. No tinc res.
Sis mesos a l'obscuritat, sis mesos com una estàtua. I seguiré dient que no. Quan entri i em torturi. Quan m'obligui a fer el que no vull fer. Seguiré dient que no. No seré mai una heroïna. Ni quan surti amb cadira de rodes. Ni quan tothom em vegi mig nua. Ni quan la meva cara perdi la seva fisonomia. Seré sempre la dona del no. I això em fa viure. No tinc esperances en res més. No tinc futur a la meva ment. Només em queda un bri de forces per seguir alçant el meu no.
I quan la gent em pregunti per ell, no tindré odi en la resposta, no sentiré menyspreu en el meu cor. No existirà mai més per mi, ni per bé ni per mal. Com jo no vaig existir per a ell, quan em va vendre al millor postor.

dilluns, 9 de gener del 2012

De malalts


Com està de vacances, l'Àlvar li escriu una carta al seu psiquiatre. No tornaran a reunir-se fins al cap d'un mes; però vol explicar-li què li passa.
"Estimat Doctor, 
Durant l'última sessió no li vaig explicar com m'agrada plegar la roba, sobretot la blava, la plego, la desplego, la plego, la desplego. Un professor meu va comentar, un dia ja fa molts anys, que hi ha malalties encobertes per la societat, com les obsessions d'alguns humans per la neteja, tot el dia netejant, planxant, traient la pols... Qui sap, potser jo estic malalt, perquè agafo la mateixa peça de roba un i un altre cop, i sempre la plego, però acte seguit la desplego, la miro, la toco. I seguint un impuls inconscient la torno a plegar per guardar-la; però la veig plegada i quan ja vull marxar, la torno a agafar, la tinc entre les mans, tan suau, tan maca, que necessito desplegar-la, així que estiro les puntes, la desplego i l'admiro. Però em sento malament, crec que estic en un espiral sense final. Haig de fer alguna cosa, haig de solucionar-ho, així que tanco els ulls, respiro, intento no olorar res, però ho faig, i ja no puc plegar-ho. Sens dubte, si em veiés aquell professor, diria que estic malalt. Qui sap, però, si ell tenia la mateixa malaltia en l'obscuritat".

dijous, 5 de gener del 2012

De traços


En Pierre remena el cafè amb una cullereta de plàstic. La pantalla del seu ordinador està apagada; tot i que el seu cap es pensa que està treballant. I, ben mirat, sí que treballa, com a mínim amb la ment. Per cada moviment circular que fa amb la cullereta, deixa anar un traç més sobre la pantalla negra. Primer dibuixa unes línies blanques, després les esborra, ho pinta tot de blanc i repinta les línies, ara de color negre. Fa una silueta de dona amb unes corbes molt marcades. Primer la dibuixa de cara, després de perfil. Gaudeix fent l'esbós. El seu plaer és tant que aviat es posa calent. El seu dibuix ja és en tres dimensions, és un mestre del traç. La dibuixa nua. Però la vol vestir. Encara que no del tot. Té clar que ha de ser una dona sensual, atractiva, amb uns pits petits i unes natges carnoses. No sap com mudar-la. Ha sigut cap d'any. Totes les dones van de vermell. Ella també hi ha d'anar. 
Decideix posar-li roba interior. Un conjunt vermell, de puntes, amb uns sostenidors que agafin els seus flamets, i unes calces que potenciïn el seu cul. Escull un culot amb les vores altes. Les natges, tan formoses com les té, li surten per sota. 
Té el dibuix tan a prop que l'acaricia. Li agrada mirar-la als ulls i agafar-la per darrera. Les seves mans, tan artístiques, es tornen brutes i rudes. Agafen amb força i passió allò que no és seu.
I sense que ell se n'adoni, el cap es posa al seu costat, l'observa amb deteniment i li pregunta què fa mirant la pantalla negra i amb els ulls tancats. Ell li contesta, amb una rotunditat absoluta, que està treballant.

dimecres, 4 de gener del 2012

De taules


"Perdoneu que us molesti, amables senyors de la taula, em dic Joan. Si no us fa res m'asseuré amb vosaltres i us explicaré d'on vinc. Ara ja fa un parell de dies vaig travessar la frontera, a peu, sí, com es feia antigament. I us preguntareu per què, no? Doncs perquè em buscava la policia. Sí, sóc un fugitiu, però no us espanteu, només sóc un assassí. Ep, ep, no us aixequeu, que ningú es mogui, que duc una pistola i he begut més del compte. Bé, així m'agrada, tots quiets. Escolteu, escolteu, que tot plegat és ben interessant. Abans d'arribar a la frontera estava a un bar, molt semblant a aquest, el cambrer de la barra també era calb, la làmpada també penjava bruta i fastigosa al mig del saló, i de les dues taules que hi havia només una estava ocupada, sí, com aquí, per tres homes com vosaltres. Aleshores vaig seure a l'única cadira que quedava lliure i vaig demanar permís per explicar una història. Però no em van fer cas. Estaven nerviosos. La veritat és que no sé per què ho estaven, però suaven. Qui sap si no els hi agradava la pistola que tenia a les mans. Fos com fos. Vaig provar de narrar una història, una història pròpia; però un d'ells va provar de marxar i, sense poder-ho evitar, el vaig matar. Sí, com ara. Mireu-lo com resta estirat, bocaterrosa, amb la sang brollant del seu cervell".

dimarts, 3 de gener del 2012

De mar


Molt lluny d'aquí se sent la cançoneta de moda que ens porta al mar. A tu no t'hi portaria si no fos per mi. Ni t'agrada l'aigua ni t'agrada estar amb mi; però la ment és lliure i jo faig el camí, sí o sí. I, sí, tu véns amb mi. Camines fent saltirons entrant a la sorra roent. Crides, no suportes cremar-te els peus. Rius, t'agrada que t'empaiti. T'agafo per darrere i no deixo que et treguis el vestit. Et vull du al mar, però no ho permets. Crits i xiscles del tot espectaculars. La gent no ens mira perquè no hi és. Però jo tinc vergonya i et deixo anar. 
Un cop lliure de mi, canvies la cara i tornes a somriure. Et treus el vestit vermell que fa uns minuts onejava per l'horitzó i et posés bé el banyador. Saps que estic bullint. Saps que no ho hauria d'estar, però t'és igual. Et treus la part de dalt i camines buscant Moisès. Però les aigües no s'aparten, sinó que t'abracen. Els peixos vénen nadant per jugar entre les teves cames. Jo ho vull fer, però no em deixes i comences a nadar. Els petits animalons m'inviten a seguir-te. Accepto i allargo el braç per tocar els teus sensuals peus. Però ja estàs dues braçades més enllà. 
No me n'adono i sóc al mig del mar. Lluny de la terra, lluny de tot. T'he perdut fa una estona. Així que m'endinso al fons marí, buscant el teu somriure capciós. M'endinso tant que ja no torno a sortir.

dilluns, 2 de gener del 2012

D'evasió


Plat. Bombo. Silenci. Plat. Bombo. Entra la veu. Segueix el mateix ritme de fons. Ell canta amb un to que entristeix. Ella està trista. No té veu. No té vida. La seva vida és la veu. I sí, no té veu. Mira amb atenció els vells altaveus que li va regalar el seu avi. A través d'ells es comunica amb ell. Gràcies a ells no desitja perdre de vista la seva vida. Puja el volum, vol perdre la noció del temps, del lloc, del tot. I ho aconsegueix. 
Se li apareix, al seu davant, la seva mare. Porta un vestit blanc, opac; amb mànigues llargues i sense bordats. Plora i vol acostar-s'hi. Però no ho fa, sap que ella no hi és. Encara que, com la té tan a prop, li pregunta per què ha vingut. Ella somriu. "Sóc aquí per tu. Hi sóc perquè tu vols que hi sigui. I no cal que et facis més preguntes. Hi sóc sempre, mentre dorms, mentre menges, mentre estudies... hi sóc sempre, mentre em recordes".
"Però jo mai t'he vist". Li diu la filla, i ho diu a contracor, perquè sap que la mare no hi és. Però la fe és tan cega que, per molt que ho intenti, no pot evitar-ho. Plora i parla amb ella, li explica com la troba a faltar. Li demana perdó per tot el que li va fer. Li suplica que torni. Li prega tantes coses que, quan després ella parla, la filla ha d'escoltar.
"Si tu vols que jo estigui sempre amb tu, hi seré. Si desitges que torni, tornaré. Si anheles el meu perdó, el tindràs. Només cal que pensis en mi. Ara i sempre. Jo no marxaré del teu costat mentre perduri aquesta melodia, aquesta cançó d'evasió que t'apropa tant a mi".