dimarts, 27 de febrer del 2018

Relat de les abelles


On són les abelles que no pugen, ara,
per les faldilles de les monges reservades.
On són les abelles, ara que la mel és encetada.

No hi ha antenes que puguin amb el fred,
l’esglai, el crit, l’alè.

Demanen auxili agermanades
com porugues i angoixades,

Desfetes entre la sequedat de la terra,
es miren, s’ofeguen, s’odien,
com soldats que coneixen la mort a la gleva.

La reina se les mira, joiosa, ufana.
La seva altivesa les sorprèn.
Elles, tan minses, tantes, tan poca cosa.

A cop de destral tallaran els arbres,
a cop de falç segaran els camps,
a poc a poc bategaran el buit de l’infinit.

Només les que es perdin en la memòria,
les que recordin i s’oblidin
dels records imposats per la reina,
s’alçaran altre cop belles i fortes,
per la seva condició de dones i abelles.

dissabte, 24 de febrer del 2018

Relat de baba


Noto les teves ungles clavant-se sobre la meva pell. Noto l’agulla del disc girant que grava la teva suor al meu cor. Obro els ulls i ja no hi ets, camino fins la porta i no tinc cap altra sensació que el buit a les ungles dels meus peus. 
Mites emmascarats i homes de llavis inflats. Han vingut tots a buscar-me, casa meva és una festa. Porten els seus llibres relligats i les seves plomes amarades de tinta. Vull la protecció de les teves mans. Aquests dits prims i llargs que recorren les meves venes quan no hi ets; aquestes cames molsudes que m’envolten quan t’envàs. Vull el teu pubis sobre la meva boca, inflant-me de joia i omplint-me de baba. Baba de tu, baba de lluny de mi.
Cauen les llàgrimes enllà dels contes que ens separen. No hi ha ni creu ni amo que pugui aturar la cua de sofre en el pensament obscur en aquest ritme sense compàs. Tornaran a lluir les ànimes amb trompetes i trombons de la mort. Tornaran a casa quan surtis per la porta. Negaré haver sentit el jazz decadent de la meva història, ho negaré amb l’advocat que subscriu cada una de les meves cròniques.
Pels segles dels segles, follem. 

divendres, 16 de febrer del 2018

Relat del viatjant

Viatjar entre lletres caduques,
sortides del buit, del final
que comença quan l'absurd
continua al so dels timbals.

Fugir per les taques negres
eixides del forat, de l'inici
que s'inicia quan el record
segueix la paraula en fals.

Crida, xiscla,
pega i colpeja.
Cop de puny a la taula,
cop de peu a la cadira,
cop al cor amb l'alè podrit
dels moribunds que omplen la sala.

Nàusees, vòmits,
malestar entre els que s'ofeguen
escoltant el sense sentit de l'aire.

Acabarà el soroll forjant les ànimes:
ciment, pedra, sorra...
Serà per sempre el mur, la vida.