Relat del cap

-Creu blanca són els certificats de conduir?
-Dona’m una altra cervesa i calla.
-En cap cap cap el que cap en aquest cap.
-I ara a què ve això?
-No ho sé. Per què m’ho preguntes?
-Perquè m’ho has dit tu.
-Jo?
-Sí, tu.
-I qui soc jo?
-La meva ombra dins d’una pluja al soterrani de sota del pàrquing.
-Com?
-No ho sé.
-No ho saps tu?
-No, i tu?
-No ho sé. Preguntem-li a l’espera eterna que no caurà mai.
-Per caure cal que hi sigui damunt.
-Damunt de què?
-No ho sé. Ho saps tu?

Sabran els anys que cauran
damunt les terres mortes
de frases i paranys
abans que acabin
amb els que moriran.

Sabran els altres el fat
sota les lliçons apreses
d’oracions i mantes
després que comencin
amb el roig gastat.

Relat de la cerca

T’havia buscat fins trobar-te.

Que la teva llengua 

és dura com la roca

i només parla quan l’apuntes

amb una broca.

T’havia buscat i m’havies dit
que ara ets meva

i ahir ja no,

que ara ets meva

i demà tampoc.

T’havia buscat serè i foll
com Blanca busca la llum
i no he sabut trobar-te
en cap de les paraules
que m’han matat
en tres anys de faules.

T’havia buscat de dia
sota l’arbreda i el vidre entelat.
M’havies confessat la corda
que estira i estira
com qui trenca els braços
d’escoltar que fugires
en llits voraços.

De tant buscar-te
et vas perdre.
No volies que et trobés,
car la cerca meva
era la teva vida
sense treva.

De 41 Foix

Qui soc jo qui soc? Un vers espars llarg?

De la mà de Foix, tinc quaranta-u
assegut on no hi ha més gust amarg
de sentir com ho trenques ara tu.

Qui fui qui fui jo? Romanç sense vers?
Clamo sol i de condol per l’adeu
esperant a mitja cançó pervers
ton dol que fa de foc viu morta neu.

Bufa l’aire que m’envolta somort
com Narcís morint que sembla tot trist
és només una meuca de la Cort.

Aspiro la soledat altra cop
espero resposta, de trobador,
escric mon epitafi, és vida, és tot.

Relat de la il·lusió

La il·lusió no és res més que un truc de màgia,

un plor no suportat que t'ofega fins destrossar

allò pel que intentes creure.

 

La bandera de la llum

no crema sense que algú li prengui

de les mans i amb benzina edulcorada.

Aquell sentiment de culpa que t'arrossega

caient a l'asfalt mullat de febrer,

aquell ganivet que no talla però t'esqueixa

quan la nit crida haver-te callat.

 

No sents les mentides més enllà

d'on jeuen els rodamons?

Dir t'estimo és una il·lusió

tan mesquina que faria mal

a un mag, a un jardiner

i a l'home que ens va vendre

les llaunes abans de dormir al carrer.

 

No era juny ni juliol,

eren tots els mesos de l'any

quan vas decidir

no tornis a fer-ho, 

no tornis amb mi.

Tanquen els carrers,

la gent es reclou a casa

i els crits acompanyen veïnes

que s'amaguen sota una dura cuirassa.

 

Tornarà el sol, 

la primavera ja és ací;

recordo la passada,

l'anterior i l'altra.

Quin camí més dur

haver pujat fins aquí

i sentir l'olor de fem

escampat arran

dels peus i les mans.

 

S'acaben els minuts,

la llosa s'obre i el temps

és idoni per córrer

no pels carrers, 

sinó pels somnis

que m'han robat

a cada cop

de bateria, 

de cor,

d'amor.