divendres, 11 d’abril del 2014

Relat de Mustafs

Mustaf era un home màgic, que dormia al fons del mar. Els seus amics l'anaven a veure i es reien d'ell. Cada dia perdia un tros de carn cruspit pels diminuts peixets del port. Als nens no els calia portar pa, només hi anaven amb ganes de jugar.
Quatre dies després de la seva mort, els nens no van trobar res i es van posar a plorar. Un home que se'ls estimava molt va pensar: Si ells estan contents, els tirarem un altre home màgic al fons del mar. I així va ser com la llegenda va continuar.
De nit, pares i mares expliquen aquesta història cantant una alegre cançó. No escatimen en detalls escabrosos que descriuen l'home mort. Braços tallats i orelles flotant. Els peixos arrencant la pell i barallant-se per un tros de carn. Les cares dels petits s'omplen de somriures i piquen de mans quan escolten L'harmoniosa melodia.
Quan els nens es fan grans els hi volen explicar als seus fills, però s'adonen que aquests no riuen, sinó ploren. Es posen tristos i s'enfaden. Els pares no ho entenen i els porten al port. Allà es troben peixos morts flotant. Fa temps que no tiren cap Mustaf al mar i els peixos no tenen què menjar.

dijous, 10 d’abril del 2014

Relat de gandules


De nit treballava al supermercat de la cantonada. De dia descansava a la terrassa de l'àtic. Es posava morena d'estar tanta estona prenent el sol. Es dutxava amb coca-cola i esmorzava conill a la brasa. Li deien MariJules, però es deia Júlia Maria de Qutialp. Vestia corbates i camises, per la part de dalt, i faldilles o xandalls per la part de baix. Totes les sabates que duia eren de xarol i les comprava a la xarcuteria del seu veí pakistanès.
Va desaparèixer una nit d'estiu, quan un objecte volador no identificat es va col·locar sobre el seu terrat. Ella no hi era, ja que estava treballant, però es van endur la seva piscina inflable i això la va commoure tant que, quan ho va saber, va començar a córrer sobre una bicicleta estàtica. Quan es va cansar, va trucar a un taxi, que el va recollir a la porta de la finca i la va dur cent metres més enllà.
El taxista es va enfadar quan va sentir que la MariJules no portava diners. La va fer baixar i li va donar un cop de peu al cul. En plorar, les llàgrimes li ompliren els ulls i els peus. Va crear un riu llarg i cabalós que es va endur els cotxes aparcats en zona blava i els avis asseguts als bancs.
Un vaixell va entrar del mar endins navegant per la carretera principal, tocava la botzina, però ningú podia controlar-lo. Els mariners cantaven "La cançó del desaparegut" i un enginyer en telecomunicacions provava sort intentant localitzar la meitat dels habitants de la ciutat.
Tot plegat era aigua i ferralla. Només van sobreviure els habitants dels àtics, que còmodament prenien el sol  estirats en gandules de l'Ikea.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Relat de polítics


Si els romans en lloc de túniques portessin tovalloles, no lluitarien ni parlarien al Parlament, només estarien en saunes d'aigua calenta debatent entre la boira causada pel vapor d'aigua. 
El soldat Julius, cosí germà de l'Emperador Suprem, porta estona a la sauna; no vol canviar-se i assistir a l'interessant intercanvi d'opinions que ara mateix es dóna a la sala cinquena del Parlament. Amb ell, uns amics i unes amigues, galifardeus tots ells, juguen a un esport del tot novedós. Es tiren una pilota d'un costat a l'altre, tot activant els seus músculs fent esport. A primera vista pot semblar una situació ben planera, amb homes i dones jugant a waterpolo, però si ens endinsem en el tenebrós ambient a través de la boira veurem com ells van nus i elles ja no porten ni roba ni tovallola. Fa una estona estaven tots junts a la taula, devorant el menjar que els criats els havien servit i les begudes alcohòliques que entre tots els contribuents han pagat. Per sort, el menjar, el bany i l'esport rebaixen l'estat etílic de tots ells, encara que, com és evident amb la falta de roba, no s'aconsegueix del tot.
El soldat Julius no se'n recorda de la cita amb els polítics, però sí és conscient que, entre totes les seves amigues, n'hi ha una que no li ha fet cas. Després de beure sense parar, s'ha adormit en el primer llit que ha trobat. Entre punt i punt, sota el concepte d'excuses barates, Julius abandona el partit i visita la seva amiga. Li parla, tot i que ella es fa la dormida. L'acaricia, tot i que ella es fa la dormida. Col·loca la seva mà sota els seus genitals i observa, amb claredat, com ella es fa la dormida. D'altra forma estaria quieta i no participaria en el joc.
El que podria esdevenir una escena eròtica, en el temple de Julius no és més que un combat. Una dama que l'ha refusat ara té les mans sota els seus testicles, es deixa desvestir i no protesta quan li acaricien els pits, ans el contrari, col·loca el cos de forma que tot sigui més fàcil. Li caldria la bandera del Parlament per onejar-la com un campió, però no porta ni túnica ni tovallola, està completament nu fruint d'una batalla d'honor que molt té de política.

dimarts, 8 d’abril del 2014

Relat de complicitats


Parlaven tots de forma animada. Alguns somriures i molta complicitat. Estaven tots a gust. No només la temperatura creava un ambient agradable, sinó que la bona connexió entre les persones també ajudava.
De seguida ell es va fixar amb ella, portava un dels seus vestits còmodes i lleugers. No duia sostenidors, la samarreta perfilava els seus bells pits cridant, de manera descontrolada, que algú posés la mà per sota de la seva copa i els acariciés suaument.
Com és de suposar, ningú ho va fer. Només la imaginació va crear, per uns instants, aquell moment dispar. Seguien parlant i parlant, mostraven la felicitat de qui parla de coses banals que, al cap i a la fi, són les que fan feliços els humans.
En un moment donat ell es va apropar a ella, tenia el seu coll a tocar, podia sentir el seu fort olor corporal, sentia la suor seca de qui ha estat en ple moviment uns instants enrere. Podia notar, sens dubte, l'olor de sexe que desprenia el seu cos. 
Un huracà d'imatges, aleshores, començaven a circular per l'habitació. Les mateixes persones, ara deformades, esdevenien només colors. Cada color tenia un significat, cada significat corresponia a un estat. Ella era pur sexe. Sexe descontrolat. Molècules i àtoms movent-se a un ritme infernal, produint sexe per tot el cos.
Ho visualitzava i recordava aquell poeta que deia "quin soroll més trist fan dos amants quan s'estimen".

dilluns, 7 d’abril del 2014

Relat de vòmits


La desil·lusió del pintor li apareix quan el tenen lligat a la sala de tortures. Un soldat ha usat unes manilles molt fortes per evitar que pugui moure les mans. Un altre li ha dut, just davant seu, els millors pinzells que cap pintor pugui imaginar. Exportats de l'alemanya central, tenen un mànec especial fet de fusta d'un arbre poc usual a la resta d'Europa. La fèrula ha estat dissenyada per prestigiosos enginyers que han aconseguit una unió excel·lent entre les tres parts del pinzell. Finalment, els pèls. El pintor, en veure els pinzells, sap perfectament que els pèls d'aquests són d'una qualitat superior, però no sap de quin animal són. Aviat ho sabrà.
Un soldat s'acosta per darrera i li comença a tallar els cabells. El teu cap servirà per fer els propers pinzells del nostre pròxim esclau, diu el soldat mentre somriu. Però el pintor no fa cas del que sent, ni tan sols se l'escolta. Només pot controlar la ràbia interior que sent en veure aquell quadre que té davant, ple d'errors i d'espais en buit que ell sabria omplir.
A poc a poc nota com el menjar li puja de l’estómac a la gola i de la gola surt en fora. Vomita sobre els seus raptors, que el peguen i l’humilien, fent-li menjar el que ha extret del seu interior. S'empassa el seu odi interior, extret en forma de matèria. I se l'empassa perquè l'orgull de l'home és més fort que les necessitats humanes.

divendres, 4 d’abril del 2014

Relat d'inalterables

No sabia si creuar aquell carrer mullat, tot ple de tolls que rebien amb força les gotes celestials. El semàfor era verd, però els cotxes continuaven passant sense aturador. Ell aixecava la vista del terra, però la tornava a baixar quan l'esquitxaven les veloces rodes del món visible.
Va fer l'intent tres vegades, un pas endavant, sense mirar. Deixant la fortuna a la mà dels Déus, però no tenia coratge ni tan sols per fer-ho amb els ulls clucs. La seva mirada enamorada ja feia temps que havia perdut l'ardor d’antuvi. Les seves càlides i roges mans ara eren de color morat i plenes de durícies.
Lluny quedaven aquelles nits on la música era la protagonista. Ell sortia a l'escenari amb la seva guitarra espanyola, s'asseia davant dels seus companys i sense parlar ho deia tot. Diu la llegenda que el públic va veure plorar els més durs de la ciutat. Però no explica que al final, les llàgrimes se les va endur el cantant.

Sol, sense ningú que l'ajudi a creuar el carrer, espera ansiós el moment que passi algun cotxe per fer el pas definitiu. Plou i té el cos mullat, des dels peus als cabells. No hi ha coloms ni ocells que donin vida al carrer trist. Només hi ha un desig inalterable per fer volar la seva vida, com una Linda Paloma.

dijous, 3 d’abril del 2014

Relat de cortines


Lletra rere lletra, les mosques travessen la cortina i envaeixen el menjador. A primera hora del matí ja l'acompanyen els molestos insectes de la muntanya. El silenci exterior li ha servit, durant una estona, d'inspiració. L'aire, els ocells piulant, les aspes dels molins, el crec-crec de la cortina... Tot plegat ha creat un ambient relaxant que l'ha predisposat a fabricar un món irreal plaent. 
Però un cop la carrera de les paraules ja ha començat, ha preferit tirar-se al mar de la música i submergir-se en les onades de l'esperit melòdic. És aleshores quan ella ha aparegut. La seva presència podria alterar qualsevol persona que necessités concentració. Però, quan les interrupcions vénen adornades amb la presència d'una pell blanca, cap paraula pot estar-li més agraïda. 
Durant un parell de minuts la conversa supèrflua i banal posa pausa al moment literari. Després, mentre l'olor del cafè s'estèn per la cambra, els seus moviments són pura excitació creativa. Un camisó gastat fa de pont entre els dos cossos. Només cal tinta i una mica d'imaginació per convertir aquella escena en un moment únic.
Raigs de sol matiners entrant per la finestra, comença a fer calor. Ella surt a estendre la roba i ell no li treu l'ull de sobre. La distància és propicia per construir una història paral·lela, qualsevol aproximació no només faria desaparéixer el camisó, sinó que també destruiria les paraules creades.

dimecres, 2 d’abril del 2014

Relat de presos

Fa hores que se l'han emportat a la cel·la. El jutge ha dictat sentència i ja no pot apel·lar res de res. Els seus advocats ho han intentat tot. Es podria dir que han fet un tour-de-force inútil, però que salvarà les seves consciències. Tot i que molta gent, precisament, els tirarà en cara que no han tingut càrrecs de consciència en optar per defensar-lo. Però el lletrat ja ho va deixar ben clar en la seva primera aparició televisiva: "Tothom té dret a una defensa justa". Va ser aleshores quan el presentador, primer, i els tertulians, després, van iniciar una càrrega brutal sobre la seva persona. L'advocat va marxar de plató plorant, pensant que era un miserable per defensar aquell abominable cor despietat.
Aquest estat de tristor que comentem, però, li va durar ben poc. Al tornar-se a trobar amb l'acusat, aquest últim va fer un truc de màgia i va aconseguir tenir-lo altre cop content defensant-lo. Va ser molt senzill. Va demanar-li al seu defensor que es col·loqués al seu costat, a la llitera de ferro oxidat que presidia la garjola, i allí li va senyalar un punt llunyà en el cel. La finestra era petita, però permetia veure amb claredat una lluna que havia sortit fora d'hores, en plena vesprada, quan el sol encara no havia marxat.
Rodona, blanca, elegant... En menys d'un minut aconseguia fer desaparéixer les barres i el ciment d'aquella presó que privaven de llibertat a qualsevol home. Tan a prop i tan lluny. Era comprensible entendre l'estat de bogeria en la que vivia el pres.

dimarts, 1 d’abril del 2014

Relat d'àngels

Si fos un àngel no duria ales, però volaria. M'alçaria del terra per viatjar per tot el món i acabar al mateix lloc. M'agradaria conèixer altres cultures i diferent gent, per acabar vivint a la meva manera amb els meus estimats. No donaria importància al temps, fent de cada experiència un moment únic. Crec que faria això i més, encara que potser, després del primer vol, en acabar la primera visita, no podria marxar d'aquell lloc sagrat i recalaria en mi la necessitat imperiosa de restar per sempre més al mateix indret.
Per què sorgeixen en mi aquests dubtes? Ara que estic a cavall entre la vida i la mort, ara que no tinc cap arrel entre els vius, ara que em sento a un pas d'entrar a l'eternitat divina... El blanc lluminós del pas a l'altre món em torba el cervell i em desperta l'ànima. Procuraré tenir el cap clar quan la pregunta sigui precisa. L'home de les claus no vol veure dubtes i jo, ara mateix, en tinc molts. No m'he preparat bé per aquest moment. No em sento disposat a oferir, d'una sola resposta, el meu destí final durant tota l'eternitat. 
Noto ja el fred en el meu cos, aviat estaré només entre els morts. En breus instants caldrà saber què dir-li al porter. Sí. No. Sembla fàcil, però no ho és. 
Si fos un àngel tornaria a ser un nen, però no creixeria.