dilluns, 7 d’abril del 2014

Relat de vòmits


La desil·lusió del pintor li apareix quan el tenen lligat a la sala de tortures. Un soldat ha usat unes manilles molt fortes per evitar que pugui moure les mans. Un altre li ha dut, just davant seu, els millors pinzells que cap pintor pugui imaginar. Exportats de l'alemanya central, tenen un mànec especial fet de fusta d'un arbre poc usual a la resta d'Europa. La fèrula ha estat dissenyada per prestigiosos enginyers que han aconseguit una unió excel·lent entre les tres parts del pinzell. Finalment, els pèls. El pintor, en veure els pinzells, sap perfectament que els pèls d'aquests són d'una qualitat superior, però no sap de quin animal són. Aviat ho sabrà.
Un soldat s'acosta per darrera i li comença a tallar els cabells. El teu cap servirà per fer els propers pinzells del nostre pròxim esclau, diu el soldat mentre somriu. Però el pintor no fa cas del que sent, ni tan sols se l'escolta. Només pot controlar la ràbia interior que sent en veure aquell quadre que té davant, ple d'errors i d'espais en buit que ell sabria omplir.
A poc a poc nota com el menjar li puja de l’estómac a la gola i de la gola surt en fora. Vomita sobre els seus raptors, que el peguen i l’humilien, fent-li menjar el que ha extret del seu interior. S'empassa el seu odi interior, extret en forma de matèria. I se l'empassa perquè l'orgull de l'home és més fort que les necessitats humanes.