Relat de Nadal

A Barcelona, hi ha tot de coloms morts pel carrer. De matí, algú les ha tret del museu. Aquest desconegut portava un ou, un ou cru, a la mà esquerra. En xuclava l’interior amb una canyeta, fent un sorollet especial. Sí, pel so semblava un vals japonès. Només ell sabia si ho és.

Tinc molta por, tinc por dels coloms i de l’home de l’ou; diu una nena mentre escura el cap d’un escarabat. No tinguis por, petitona, són temps de festes, i ningú no gosarà menjar-se la cama que no em vaig menjar jo; li contesta la seva mare. 

Les llavors no han germinat, no ha crescut aquella planta que vam plantar amb tant d’afecte. No hi ha tresors ja dins d’una terra podrida. No hi ha missatges al mòbil que vas destrossar. No hi ha més insults creuats. No hi ha més menyspreu tronat. Perquè el vent s’ha endut tot allò que vam voler. A vegades els humans som diamants, durs i afilats, que parteixen el cor i el deixen podrir al mig de l’asfalt. Sovint el cor s’allunya de les pedres precioses. S’allunya tant que resta sobre el quitrà a mig matí, al costat d’aus defallides, endurides, mortes.

Relat del neguit

"La veritat només serà el que tu vulguis que sigui".

Quan ets dins del tub, 

l'angoixa s'apodera de tu, 

vols sortir, però no pots.

Quan portes un temps sense passar-hi, 

el neguit creix en tu

i et suplica tornar-hi.

Aquella estranya sensació

amb el cap a dins l'aigua.

Aquella perillosa foscor, 

de quan et sents més a gust 

sense respirar.

Digues quatre paraules,

una que no sigui mort.

Digues-les una a una,

mentre em mires sense cor.

Avui han passat tants dies

que 24 hores no són res.

Miraré de girar la vista

una estona, res més,

fins que senti la meva veu

en el pou  que m'has empès.

Relat de l'obsessió

Obsessió de mort,
darrera meu.

Per què estàs obsessionada,
petit cos moribund
que es podreix com un peix
tirat sobre el terrat
els dies de sol
quan una gavina en ple vol
el veu i el refusa,
amb la meva ànima fètida
i pudent que han menystingut
tots els elements químics
que ronden per la Terra?

Per què estàs obsessionada,
tu que de tot en fas miralls
amb fal·làcies i distorsions
de mentides i pous profunds
en espirals verticals
que no veuen res més
que el teu melic
encès pels fanals,
amb la meva merda de vida
que suspira i anhela
respirar sense dolor al cor?

Relat de l'avió

El motor no té força.

Com si li haguessin robat la benzina.
Com si li posessin pedres sota les rodes.
Com si se li dobleguessin les ales.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira.

El pilot sua i s'encomana a la sort,
El pilot ho intenta,
una vegada i una altra.
No és qüestió de tècnica ni d'esforç.
És igual si la gent l'anima
o el públic crida encoratjant-lo.
No s'enlaira.
Circula per la pista.
Però no s'enlaira.

El pilot desitja que les rodes
es desenganxin del terra
o s'aturin per sempre.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira
ni s'estavella.

Relat de matí

Com cada matí,
m'espera allà asseguda

amb l'esmorzar a la mà

i la mirada absorbida

per un horitzó llunyà

que li van robar

d'una altra vida.

Què esperes, petita donzella?

El teu salvador

o l'encarregat del bar?

Què desitges, petita doneta?

L'escombriaire que et faci fora

o els blavets amb la seva mala folla?

La teva tenacitat i constància

em creen esperances

cada matí, cada dia:

M'apropo cafè en mà

i marxo amb la fe trencada

en una normalitat

que només és normal

en una societat fatal.

Relat del monstre

Jo soc un monstre. Un monstre cruel. Déu ho sap i no em pot ajudar. Jo ho sé i, com ho sé, soc un monstre. Perquè la diferència entre un monstre i algú que s'equivoca és que el monstre sap que ho és i, així i tot, continua obrant com el monstre que és.

M'agradaria dir que no soc un monstre. M'agradaria pensar que hi ha quelcom en mi que em fa diferent, però em fa igual que a la resta. Algú que té consciència i no actua amb el mal per dins, però no és així. Ni Déu ni l'Àngel negre han provat mai d'ajudar-me. Tot el contrari: riuen, viuen feliços, soc part del seu joc i soc el monstre que ells no han pogut ser. M'adoren i es desviuen per veure'm embogir.

A vegades penso que ser un monstre no és tan dolent. És només una forma de viure. Potser l'altra gent, aquella gent que no es creu un monstre, viuen enganyats i la seva vida -al revés que la meva- és -per mi- la vida d'un monstre.

Relat d'Otel·lo

No era Otel·lo,
però podria.


No navegava per sobre de l'escenari,
entre tempestes i aigua vermella.

Més tard que aviat va creure en
les obres caigudes per la pròpia existència.

Si mai hagués premut abans
aquelles paraules tan dolgudes
a cada lloc on va anar.

Si mai mai... hagués pogut pensar
que no dormia; vivia, sentia.

Perquè el dormir és viatjar
per altres camins i per sobre
d'altres rius que no porten
ni l'aigua ni el corrent
de qui creu a la gent i no
creu en si mateix.

Perquè dormir, dormir...
sota la pols de les estrelles
que un dia van brillar
mortes i apagades
en aquells taüts
que no saben si són somnis
o cases de fusta podrida
construïdes per turmentar
dia a dia, nit a nit,
aquelles ànimes que
traïdes per si mateixes
no s'han valorat mai.

No era Otel·lo,
però podria.

Perquè la gelosia és seva
i mata en honor seu
només admirant l'únic culpable
que en l'espill s'assenyala.

Relat del paradís

Hi ha dies,
és igual de quina setmana,
que trucaria els meus pares.
A vegades a un,
d’altres a l’altre.

No els trobo a faltar,
no hi penso sovint,
però quan hi penso,
els recordo de sobte
i els hi diria quatre coses.

No hi ha cel ni paradís,
ni reencarnació possible
-si us plau, no!-.
No hi ha cap retorn creïble
en un món on ja no hi són.

I és que si naveguessin
entre núvols
crearien tantes tempestes
que hauríem de construir
un mur al cel de formigó
o
comprar-nos paraigües
de ferro o de metall
per atraure els llamps
i que ens fregissin el cervell.

Relat de temporada

Entre les faules destacades, n'hi ha una que em crida especialment l'atenció. En ella una guineu envia a la merda a un ratolí. En aquell moment el petit rosegador marxa corrents amb la cua entre les cames. La rondalla no explica si el ratolinet arriba o no a cap lloc. És més, situa l'acció en l'espai sideral, allà on només hi ha manca de vida. Ni tan sols un forat negre l'espera. Simplement es queda fora de la història.

En canvi, el relat continua parlant de la guineu, que de seguida prepara el seu cau per oferir menjar a tots els transeünts. Una bona truita, un bon pastís. Vaja, carxofes de temporada. A pelar plàtans. Figues sucoses. Cogombres de l'hort. Pastanagues ben llargues...  

La moralitat d'aquesta faula és inexistent, però la reflexió hi és en tots els textos quan un es calça unes ulleres impertinents.

Relat del femer

Del cel cau la veritat
com una pedregada d'estiu.

Fa mal, destrossa la collita,

els records i totes les il·lusions.

Però, si més no,

permet saber en quin

femer has estat plantant.

Relat del torn

Bukowski em regala mongetes,
el sol em cega per la finestra.
No vull res més que una llum rogent.
Un boli trencat no em serviria,
però el teclat encara funciona.

I surt un iaio amb una veu
de mecànic negre
el veig a la pantalla
i em recorda que tot passa.

És el torn de nit,
tota la nit ho és.
I es baralla amb el Charles.
No era una puta,
sí ho era.
Mentia, fingia, no sentia.


I entre tots dos
surt la meva veu,
que calla,
que demana silenci,
que mira una senyora esperant el bus,
que observa el marró
menjant-se el verd
dels arbres caducs.

Altre cop els plataners
m’avisen que tot passa,
fins i tot els huracans.
Només la C segueix,
dins meu, amagada,
esperant el seu torn.

És el torn de nit, diu el de NJ,
Ha follat tota la nit, diu el de LA.
No penso fer-los cas,
sembla que demà va ser ahir.
Continuarem esborrant...

Relat de les Rambles

Baixes per les escales
sense voler-les baixar.
L'empenta és tan forta,
la castanya és tan sonada,
que quan et mires els morros
la veus ballar.

No eren petons

era tràfic d'òrgans

i ara te n'has adonat.

No era passió,

era una opereta de les Rambles

que t'oferia a tu

com li servia a un milió:

Un acte sense escena

amb més figurants

que no pas actors.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Ella s'estira a terra,

es fa la ferida i comença a cridar.

Ràpid, una ambulància!

I ara la veus agonitzar,

és la seva última voluntat.

Tot el que digui et matarà:

Res no va existir, 

duia una màscara brillant

i hi vas caure

empès per un gran huracà.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Relat dels esgarriats

A vegades el forat és tan profund que el rock que sospiren els ofecs es converteixen en òpera per gent dormint. No et llevis, continua oriünda. No respiris, segueix volant.
Tot sovint només les gotes de l'elixir em porten la marxa de la guitarra. Quins somnis esberlats, semblen tots esgarriats.

No soc ningú. No firmarà ningú. No demaneu per ningú.

És com un plat daurat caient de l'àtic. No l'aturis, deixa que es trenqui. És com el teu cor romput en tants trossos com mentides m'has dit. No el reparis, deixa que es curi.
Així, sota d'un arbre, fumaré l'última cigarreta en honor a la por de la C. Per cada calada, fes una mamada.

Relat del cavall

L'home i el cavall navegaven entre rius secs. No era diumenge, però feia fred. Algú havia llençat un roc tan fort que els ocells havien fugit esperitats. No tingueu por, els rocs no tenen foc si no són lava.

Va arribar el març després de l'abril, i els ocells tornaven a venir. Esperaven el roc i, quan el veien, s'escapaven altre cop.

 

Com en tota faula, els animals desitjaven tenir un paper moralitzador, així que retornaven al seu origen sense pensar-s'ho dues vegades. Algun dia, creien, el roc faria quelcom diferent i, així, ells aprendrien algun fet que els marcaria tota la vida. Aquest dia, però, no venia. Els ocells van envellir anant i venint sempre d'un lloc a un altre. I el roc va continuar el seu llançament periòdic.

 

La mort arriba per a tothom. Sigui primavera o volis alt. La mort els va atrapar i els ocells romangueren estirats a terra, amb els ulls brillants i les plomes somortes. El roc va tornar a sortir disparat directament cap a les aus i, per fi, quan elles van sortir volant a causa de l'impacte; ell va trobar el seu lloc al món.

Relat de com s'escriu

Amb una cervesa sobre el teclat
sense servir-me coca-cola en anys,
com no fa la gent comuna,
m'he servit tots els danys

en honor a la pluja
que m'ha portat
una soledat sense tu.

Eixugant-me les llàgrimes
he pensat paraules que comencessin amb C.
Paraules per no callar,
paraules per cridar,
paraules carregades d'odi,
paraules que mai diré
perquè un dia vas marxar
en aquell vaixell
que jo et vaig prestar.

Paraules que comencessin amb C,
com Por. Por a no saber.

O Neguit. Neguit del descontrol.

O Solitud. Solitud quan veus el dol.
O Ràbia. Ràbia a més no poder.

I totes elles són el que són.

Són ones rompent a les orelles.

Són un túnel obscur i sorollós.

Són un zig-zag sense moure's.

Són un dibuix amb un tub ben llarg.

 

Relat del mur

Cosmic girl, on són les ales ara?
Les has cremat sense pensar-ho.
Has tancat totes les portes
i ho has celebrat.

Mira les teves mans,
continuen petites i descuidades
o és el cor el que està abandonat?

Mira els teus ulls,
segueixen clucs a la veritat
o és el cor que està destrossat?

Desconec la teva identitat,
ningú coneix ja més que el teu gemec,
ets un filet que plora pel que ens uneix.

De mi s’han rigut gavines i orenetes,
estrelles i estels;
però per cada humiliació passada
he pujat un mur ple d’anhels.

Relat de misericòrdia

M'aixeco quan caic. Caic quan m'aixeco. M'ho prenc amb calma. Em calmo quan l'interrogant clama sobre meu. Perdona, senyor, quin és el meu lloc en aquesta taula? Haig de seure prop de Judes o puc, sense ganes, estirar-me sobre el raïm i fer-ne vi. Escolta les meves pregàries, senyor, que de vós no soc devot; però en conec els camins: i em semblen tan buits tots que els pinto de negre perquè no s'hi colin ni llàgrimes ni boques seques.

Els temps canvien i el vent ja no bufa de llevant. A poc a poc tot es va ponent. Ni sol ni llum a l'habitació on tothom volia entrar. Aviat algú tancarà les portes i ja mai més s'hi podrà entrar.

Vaig veure, quan la barba amagava els meus grans, un món tan gran que em vaig alçar per trepitjar-lo fort. Ara em sembla tot tan petit que res no agafo ni amb els dits.
Misericòrdia pels sentiments rosegats. Beuratge per les venes eixutes. No hi ha crits ni veus que guiïn. Tot és de plàstic cobrint la fruita que mai va madurar.

Relat de Melicertes

Crec en l'ànima sortint a saludar. Eix amb un vòmit sec. Ja no vol líquids ni trossos de fetge coberts de sang. Fuig de mi; la seva repulsa és clara. S'escapa d'un cos podrit i prefereix navegar sense casa. No busca res, ni troba cap llar. Surt. Surt a saludar. Surt perquè sap que a dins només continuarà fermentant-se. Es grillarà com les patates brutes de l'hort. Es tocarà com les peres que ningú ha gosat collir.

Crec que mai ningú m'ha estimat. Perquè estimar algú sense ànima és un pecat. I de pecats n'és ple el món. Però el món no permet que s'ompli més del compte. Crec que mai he estimat. Perquè estimar amb el cor corromput és l'ampolla sencera que t'has begut. És aquell porro de les tres de la matinada sobre l'asfalt mullat de no saps què.

Crec que massa cops m'han dit que no sé estimar. Qui estima massa, acaba ofegat. Melicertes soc jo. Cada cop que us banyeu, Palèmon us toca. Deixeu-vos tocar.

Relat del que crec

Crec en l’aviat quan tot esdevé tard.
Crec en res pujant dalt de la carena
per veure millor
com s’acaba aquest trist món
sense repòs
pels qui ho varen donar tot
i no trobaren l’amor.

No crec en mi quan em miro al mirall.
No crec en res baixant als cercles de l’infern
per trobar-me amb Hades
i reclamar-li el dolor
que he escampat sense
pietat entre els que m’han estimat.

Tira els daus i que surti un set.
Estira la mà i roba’m el cor buit.
Retira’m la paraula i fes un camí nou.
La meva sort ja l'ha triada Déu.

Relat condicional

Li agradaria pensar que et lleves

sense la sang que t'envolta

els ulls tancats

de tanta ràbia.

Li agradaria creure que et despertes

amb la mirada neta

de tant d'odi

podrint-te el cor.

Li agradaria saber que algun dia,

no se sap quan,

et banyaràs en aigua calenta

i els batecs no seran fletxes.

Li agradaria conèixer el camí

que has seguit entre altres braços

ràpidament prestats

si amb ells

l'ànima se t'ha curat.

Li agradaria veure un mot

pronunciat amb dolcesa i sinceritat

que fos veritat, no pas

totes aquestes mentides que

t'han matat.

Relat dels túnels

Fa estona que intento sortir del passadís que porta del meu edifici al de davant. Un veí m'ha dit que, si passava per aquí sota, trobaria la tranquil·litat que no hi ha al carrer. El cert és que sento la por igualment. A dalt potser hi ha trets o alguna explosió. A baix, ja us puc assegurar que hi ha soledat i desconfiança. A vegades em creuo amb alguna persona. Alguns van en direcció contrària (m'agradaria dir-los que no ho fessin, però no m'atreveixo), uns altres me'ls trobo estirats a terra, a sobre d'un pedregat humit. No fan massa bona cara, tot i que a la foscor dels túnels és complicat resultar atractiu a ningú.

M'agradaria saber el nom de totes aquestes persones que viuen aquí sota. Hi viuen. Hi viuen com jo, que hi passejo buscant una sortida. Hi viuen com tu, que em segueixes mentre no en trobo cap. Hi viuen mentre no saben que moren. Perquè aquí als túnels res és vida més enllà de la mort.

 

Diuen que a les parets resten trossets d'ungles. Restes de desesperació que quedaran pels segles dels segles entre tota la humanitat que navegui per aquestes contrades. Però i si algú aconsegueix sortir? I si un escollit troba la forma d'eixir i acaba veient la llum de fora? Ens avisaria a nosaltres perquè seguíssim el seu camí? O ens deixaria abandonats com si fóssim rates de claveguera?

 

No puc més. Porto molta estona caminant. La desesperació em mata. Un noi m'ha començat a perseguir i m'ha dit que em volia tocar els pits. M'he posat nerviosa i he caminat sense triar els camins per on passava. M'he desorientat encara més. Per sort ja no hi és. Em sento sola altre cop. Sola amb la meva ombra. Una ombra que no es veu aquí sota, però que duc enganxada als peus com una tortura. Ella és l'única que coneix els meus passos, no hi ha forma de mentir-li. He enganyat als meus, a tothom que m'ha envoltat. He mentit tant com he pogut, perquè la ràbia em cou tant per dins que necessito fer-ho. Em sento millor en la falsedat d'aquest món que m'he inventat. Però a l'ombra, l'obscura ombra que m'acompanya en aquests senders tan foscos, no li puc mentir. Maleïda siguis! Sempre perseguint-me. M'arrencaria els peus només per no sentir la seva cantarella. Tot el dia recordant-me que menteixo. No! Fora peus! Fora cames! Fora braços! No caminaré més per aquests lúgubres túnels. No cercaré la sortida. M'estiraré i esperaré que la mort em vingui a trobar. Em tallaré les orelles per no sentir més l'eterna cançó que em recorda la meva ombra:

Fantasma vas ser per accident,

Fantasma has demanat esdevenir.

Sense perdó, sense redempció,

perquè qui ho anhela

ho acaba sent:

entre boscos perduts

de somnis desitjats.

No ets, no seràs,

Perquè mai no voldràs ser.

Ets mentida i odi,

Perquè la tristor és el teu afer.

Relat del festuc

Un dia m'agradaria parlar de l'odi. L'odi és com un festuc, un pistatxo, un fruit sec amb una closca dura, però fàcil d'obrir. L'obres i pum, te l'empasses i en vols més i més i més. Se t'embruten els dits, els llavis se't pelen, omples de clofolles tot allò que t'envolta; però tu segueixes amb l'odi. Fruit a fruit. Llavor a llavor. Crees dins teu un festuc gegant. Amb una closca tan gran que no et permet veure que la vida se t'escapa.

Algun dia, quan aquesta closca no necessiti un fruit, perquè l'oblit hi sigui present, desapareixerà. No hi haurà festuc, ni pistatxo, ni odi. No hi haurà res. Perquè l'odi ho haurà destrossat tot.

Relat de les onades

Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?

Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.

Soc terra on s'inicia l'herba 

quan l'aigua xoca contra

i a favor

del teu cos i de la meva ànima.

Soc arena humida

sota l'aixopluc dels records

i l'oblit

que em turmenta.

Deixo de ser

en mirar el sol

sense escut ni barrera

només em queda dol.

Relat d'escriure

Van escriure el meu nom amb C,

No em va espantar,

Pitjor seria que comencés amb M.

Quan comença així

Acaba ràpid.

El telèfon no comunicava:

Tot just començava a cremar.

Es fan tan llargues les esperes

Que quan un espera morir

No té temps ni per desesperar-se

I deixar d'esperar.

Van provar de buidar-me

Tenia molta femta

Però es van equivocar

D'on treure-la.

Submergit sota l'aigua

Costa respirar

A vegades, sempre, mai.

Relat del braç

Només té un braç

Però en te prou
Per prémer amb els dits
La cigarreta mullada
I fer veure que fuma.

El record del seu pare
Cridant pel passadís,
Dormint sobre la taula,
Evaporant-se com l'aspirina
Fent l'efecte de pols d'estrella:
Ara hi soc
Ara em veus
Ara ja no,
Espavila't
Que els teus problemes
No són meus.

Dylan no em treguis més
La llengua assassina:
No em queden morts per trinxar.
Quan tot hagi passat
La seva memòria
Serà sorra fina.

Relat del fàrmac

Recordo la mare cargolant-se
i no hi havia el pare.

Sí que hi era, però a la seva manera,

com ara hi és ella, esfumant-se

un paquet de cigarretes

en unes venes netes

que circulen per l'obscur tub

per haver entrat al club.

No és feliç qui n'és soci,

perquè a dins no s'hi troba oci

ni diversió entre gent

que en mirar-te et llegeix la ment.

Recordo el seu estómac

cridant fort, com si fos el meu,

la ingesta de qualsevol fàrmac.

Relat de morfologia

La morfologia és l'invent més absurd que els vikings no van inventar mentre no dormien cada dia quan es despertaven. Els homes canvien, o no. Els pops agafen amb les seves potes tot allò que troben. Els caragols deixen la seva bava per on passen.

Fa tanta calor que no crec que quedi ningú sense cremar, però no fumen, no es droguen, no beuen; tots tenen algú amb qui viure. Mira'ls allà, estirats sobre la sorra. Segur que s'obliden de qui són. No els miris ara, la ceguesa no et deixa. Pujarà el nivell del mar i et quedaràs empassant-te aigua fins que t'esfumis. No seràs Virgina Woolf, no tindràs les pedres. Algú ha deixat una tovallola seca dins de l'aigua.

És el sucre el que m'ha creat aquest gust de vinagre entre les parpelles que he robat. No descobriràs mai una plastilina tan dura. Tot és un pastís sense tall ni ganivet per fer-lo.

Ja pots refrescar, no amb begudes, sinó amb un gest minúscul. Tan minúscul com un bony. Tan petit com un poni cavalcant per l'interior a la recerca de més cavalls, perquè l'heroïna és el cavall quan la porta un genet camí de la mort.

No sents la dalla com talla? És el costum del temps que s'atura, és l'hàbit de sentir com els segons se'n van.

Relat de l'etern efímer

Fa anys que rondo pel món, centenars d'anys. Mai ningú no ha sabut qui era realment jo. Però ara que la meva existència perilla, m'estic pensant si escriure un epitafi que em serveixi a mi, però no pel meu nínxol habitual, sinó pel que hauré d'ocupar per sempre sense poder-ne sortir mai més.

He xuclat tanta sang que, ben mirat, em podrien dir que soc un mosquit. Això no obstant no ho soc, és evident. Els mosquits no viuen llargament, jo sí.

He viscut la Revolució Francesa, la Conquesta d'Amèrica i l'Alçament dels països llatinoamericans. Ho he viscut amb distància algunes vegades, ho he paït amb l'escalfor de la bala passant a un mil·límetre de mi d'altres cops. Ho sé, per molt que els trets m'haguessin donat, res ni ningú m'hauria matat. He estat un home indestructible. He sigut immortal. Per aquest motiu, i no per cap altre, he passat anys i anys sentint la mort dels altres a prop meu.

Recordo sovint les paraules d'un dels meus no-pares: "Tot allò que toques ho espatlles". Tenia raó, però què vols fer-hi? No tothom està preparat per sentir el cor bategar tan fort que la vida sembli eterna efímerament.

"Això vol dir que has regalat els teus ullals salvatges a totes les musses que se t'han apropat, germà meu?" Em digué l'home llop quan ens escapàvem d'una batuda allà cap a finals del XVII. I no recordo què li vaig contestar exactament, prou feines teníem en córrer i no caure per evitar ser preses d'aquells ximples que ens volien la mort -sense saber que érem immortals, pobres ignorants-. Però el cert és que li vaig contestar alguna cosa semblant a una frase com aquesta: "Desgraciadament, es creu aquell coll infeliç que regalar-se li farà pujar el preu, quan no es tracta de preus, sinó de ser conscient que la sort només es té quan es valora".

Relat de la nevera

Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.

No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.

Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.

No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.

Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.

M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.

Relat del nord

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat l'estiu serà aquí.
Tornaré a trobar-me amb tu sota l'aigua?

No fugis, necessito veure't
entre les algues espantadisses.
T'haig de preguntar tantes coses
que dins del mar
no tindrem prou cafè per tots dos.

Mama, fa temps que he perdut el nord.
Mama, ja no soc el noi especial que creies.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, la foscor soc jo.

Aviat el dia serà llarg.
Tornaré a cremar-me la pell amb tu sobre l'arena?

No t'esfumis, no marxis nadant
entre les roques grises.
Menester de tu és aire entre roses
que necessita cremar
tota la tristor que no s'ha fos.

Recordes quan deies que era una llum única?
Mama, ja no seré ni foscor ni jo.

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.

El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.

El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.

Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.

U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.

Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.

Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.

Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.

M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.

Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.

M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.

Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

Relat del marbre

Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.

No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.

La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?

Diuen que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.

Relat del llistat

Em cou per dins
que hagis sigut incapaç
de preguntar.

Em cou per dins
que hagis confirmat
tantes coses que dubtava,
tantes coses que,
ara i sempre,
llistava als teus ulls.

Els teus ulls són felicitat,
la que dius que
t’he negat dins l’aigua
que s’endú tot
el que ens fa ser vius.

Abraça fort el foc
i crema el record
que mai no l’has volgut,
mai l’has volgut fer fort.

Relat de la cava

Hi ha missatges que s'escriuen
sense enviar
cartes que no s'acaben
mai de segellar.

Entre el buit i el mai més

el pou apareix

com la nit

en que les ànimes

no tenen pastilles

per dormir.

Que feliç deu ser aquell

que mai no ha mirat per ell.

Que derrotat deu estar

qui tot ho ha deixat anar.

El cor encoratjat viatja a través del temps. El cor esquitllat ha venut les pells. No li dugueu abrics ni sopes calentes. Arran de terra la humitat sembla llàgrima de consol quan el tren arriba per endur-se'l tot sol.

Escava a la cava.

Forada el forat.

Fica't ben ficat.