Aquest matí he vomitat dues ulleres, una tovallola i una forquilla.
No volien sortir, ha costat, però amb l'ajuda dels dits han eixit plenes de bilis. Seguidament, hi han aparegut una nevera de mà i una pinta.
Ben bé he estat una hora traient coses per la boca. Si bé fa mal quan passen per la cavitat bucal, no us podeu imaginar el dolor que produeixen quan traspassen la zona mitja toràcica. Les costelles espeteguen i el cor plora. Plora tant que les venes s'omplen de llàgrimes i se satura el reg sanguini.
No és el primer dia que em passa, ja és un costum. Tinc l'estómac tan regirat que un huracà fa de les seves cada vegada que hi penso. Vent endins, vent enfora. Com una metàfora clavant les seves urpes afilades.
Una nit d'aquestes m'arrencaré els ulls, em tallaré les orelles, no podré veure't ni escoltar-te. Sota terra descansaré tan bé que res ni ningú podran posar-me altre cop a la sala de tortures per rebre el garrot vil a càmera lenta.
M'he mirat al mirall i m'he dit: tot em fa vomitar, felicitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada