Relat de les dones

Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors

quan feies créixer la tija.

Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis

quan cridaves fort.

No hem sigut ni humans, 

ni animals,

ni bitxos,

ni espècies,

ni partícules,

ni àtoms,

ni ombres,

ni no-res.

No hem sigut res 

perquè ens ho hem carregat tot:

Uns ulls brillants,

una mà dèbil,

unes cames llargues,

unes cames curtes.

Hem destrossat el cor

de tantes i tantes,

que les noves ja no volen ni tenir-ne.

Hem colpejat tan fort,

que ni els homes ens sentim homes.

Perdona’ns, dona,

disculpa’ns per la nostra misèria.

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,

és l’estaca d’un moribund.

Sonaran a compàs del temps

que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,

els dits de la mà cerquen un cor ferit.

Parlaran al ritme de l’últim gemec

que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada

desperten el tigre havent somiat amb l’amada.

Orfeu desapereixerà al primer raig de llum

que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat

que aterra de cop als peus de Fat.

No es poden escriure lletres

sobre una realitat plena de fèretres

que ens fan de llit.

Relat de les roses

Porto la sang de Crist clavada al pit. No necessito la dolça nit apagant-se rere el meu clatell, no vull veure més enllà de la ceguera dels bornis. Porta’m ara la teva rosa, la rosa esquinçada, la que vas trinxar amb la pedra de Medusa. Lleva’t de les pors i de les paraules buides. Desfés-te del bes sota la pluja humida.

Seguiré clamant al cel mentre la llança s’escola per les meves costelles, continuaré brotant el vi rogenc del que beuen els pecadors malmenats. Aquí a dalt tot es veu més clar: la planúria estesa i buida, els boscos ardents i els camins plens. No sou ningú perquè jo ho sóc tot.

Quan la boira vingui a veure’m a mig matí, quan l’aire s’enrareixi, quan el quant valgui menys que el quan, cauré. Em recollireu i us demanareu per què els claus ja no són com els d’abans.

Rosa vermella que creixeràs als meus peus, siguis d’aquí, de la terra fèrtil i carnal; o siguis d’allà, del món oníric i passional. Creix, puja i puja, com l’hòstia celestial, però no esperis veure’m allà dalt.

Relat de Dafne

De lluny, les estrelles cauen a la Terra, de prop se senten les explosions dels llamps que les aturen. Pocs són els estels que aconsegueixen travessar la memòria i l’estratosfera. Calen veus que cridin a l’infinit, però el vuit, quan es gira, és tan trist i buit que ningú no l’escolta.

Enllà del mar, a l’altre costat de la nostra mare, Costa i Llobera li canta al seu pi a Formentor. Aquí a la terra, Espriu ens clava la sequedat que arrela. Els camps verds i bucòlics poden ser tempesta i lluita. Poden ser nit i dia.

Per això, sota aquella magnòlia ara florida, la primavera ens recorda l’origen d’una pell astral, provinent d’on només arriben les naus i la imaginació. Jec recolzant l’esquena en un tronc jove i alegre, però ple d’anys de duresa i escut. Abans va Ser i per mi sempre Serà, abans de la fletxa, abans del crit desesperat a Gea.

Dafne camina entre Apol·lo i Eros. No sap quin serà el seu destí, no ha escollit res, simplement, com tantes d’altres vegades, la seva forma femenina serà un dany col·latral. No ploris, Dafne, et perseguirà fins que s’obri la terra. No pateixis, Dafne, el llorer et salvarà.