dimecres, 25 de maig de 2016

Relat d'urgència

"Epístola amb segell d'urgència" V.A.E.

La mare és al llit i jo descanso al sofà.
Espero i espero, el moment oportú
de tornar a viatjar, no enllà del mar, ni enllà del cel...
d’anar-me’n tranquil de casa, sabent que puc tornar.

T’escric amb urgència, amb ganes d’acabar,
no solament aquesta frase incerta,
sinó la tristesa que em segueix com si fos indiferència.

T’escric a tu, que ja no hi ets,
perquè segueixo pensant que ets aquí,
entre nosaltres, entre ells, entre tots
els que et llegeixen i t’admiren.
La teva admirable claror s’apareix i
es  fa inconfusible, com un raig, com un nou despertar.
I a cada lletra que et dono tu me’n regales cent;
les teves em dolen, em maten, em dolen, em maten
com l’animal corre rere la seva presa.
Em sento atrapat, capturat, lligat de mans
i de peus. I del cap em surt la llança, la teva llança,
la que em permet acostar-me a tu, afilant la punxa,
esmolant l’acer, prement amb força la fusta
que volarà fins trobar la mort.

Serà la teva, serà la meva, serà la de tots els que vivim.
Arribarà quan acabem i, aleshores, entre els udols
més salvatges i inhumans dels qui ens han estimat,
aquesta carta arribarà a València, a les teves mans.

Relat del manual

Manual del bon escriptor, versió segle XXI, redecorat amb condons a tutti pleni i una cançó fúnebre de fons. No apte per a menors, ni per a estudiosos de les bones arts. Només és comprensible pels homenets que es pinten la cara de blanc i porten sabates vuit talles més grans.
Comença la història del manual molt temps enrere, gairebé tant enrere com endavant. Situats en un local on es reuneixen frikis i llegeixen obres inèdites, seves, absolutament desastroses. Aprofiten el moment per llepar-se els cossos. Es despullen i s’unten amb nata. Ho fan periòdicament, així no s’obliden de les seves cares ni de les seves parts més íntimes. Es tenen totalment controlats i es divideixen per jerarquies segons qui coneix qui. Qui digui una sola paraula negativa és expulsat! Aquí sona una melodia misteriosa, que no s’enganxa al paper on escric i, per això, ha desaparegut.
Després de cada reunió, cal fer la bola per internet, comentant tots els blocs que coneix. No se’n deixa ni un. És clar que si algun dia es proposés aprimar-se ho aconseguiria, és constant i tenaç. En tots els seus posts, posa sabó i més sabó. Es podria fer un anunci de sabó de rentaplats, amb l’espuma sortint per fora de la màquina, amb les bombolles inundant una casa qualsevol.
Truquen al timbre del seu pis, deixen una nota a la porta, és Zeus que envia un senyal. Cal anar a tots els saraos, no se’n pot perdre ni un. Cada cop els frikis que veu són de més alta volada, ep, però frikis també, of course! Sopars, berenars, el que sigui! L’objectiu segueix clar, amagat, però clar. I el camí el marca el bon manual, que segueix a la perfecció, com si l’hagués escrit ell.
Parla, es fa fotos, parla, es torna a fer fotos. La xarxa bull com la cassola al forn. Ai no, no inclourem cites dignes en un moment tan immerescut. Però de tant parlar, de tant fer-se fotos; a poc a poc es torna imprescindible. Tots els actes el requereixen. Comença a estar molt sol·licitat. Comença a no donar a l’abast, però fa el que sigui i, a més, ho explica, ell ho donarà tot, ho farà tot... pels seus fans!
De tant sembrar... algun fruit ha d’arribar. I arriba en forma d’espavilat. Algú, no direm qui, veu en ell un filó. Aquest fet no ens estranya gens ni mica, ni a nosaltres ni als Déus que observen l’escena des d’un sofà de cuir gastat. Tothom el coneix, és igual com escrigui, el seu nom ja està fet. Contractat! Fes qualsevol cosa, total, segur que ho fas bé.
I així ho fa, amb uns centímetres de més, amb la vergonya de qui no en té, compleix l’encàrrec i abans d’acabar la seva obra... ja té portada i tot! Quina glòria, quins llorers, vigileu somnis daurats, que vénen amb cotxes descapotables i pirotècnia musical.
Finalment, un conjunt de papers tacats per lletres surten a la llum. Està bé, no està pas malament. Però Déu reparteix a tort i a dret, i les expectatives no són les esperades... La televisió enganya molt, però ell insisteix. Cal moure’s més! Fotos, més fotos! Flash a la cara! Selfie! Facebook! Perspicàcia i constància, molta constància.
Val a dir, però, que canvia de tàctica. Ho fa amb el mateix sentit, encara que ara no vol sentir a parlar de frikis, ni que siguin d’alta volada, ara només vol escriptors, dels bons (dels reconeguts, vaja, que no és el mateix) i al mig de la cuina hi posa també editors. I es declara en vaga de fam en contra del món. I renega del que l’ha fet créixer i, sense saber-ho, desprestigia el seu propi camí. Ell vol jugar a primera divisió!

Esdevenen aleshores històries ensucrades amb editors de tota mena. Cada dia un de diferent, per anar provant sort. A ningú no se li escapa que si vols vendre pomes, millor que tothom conegui les pomes. I a ell, que és una poma, el coneix molta gent!

dilluns, 23 de maig de 2016

Relat de set

Feia tantes nits que no dormia que no recordava ni com es deia ni a on volia viure. Era el pas del temps el que més l’oprimia amb força cap a la taula. Les mans, com si estiguessin clavades amb cargols i rosca d’acer. El cap, com si suportés el pes d’un barret de seixanta quilos. Els ulls, com si li haguessin arrencat per entregar-los a Antígona, que se’l mira amb el llastimós gest de qui ha viatjat en el temps per veure un futur més trist.
Cau la pedregada més forta, cau. Exploten les pedres... el gel. El contacte és tan fort com un repicar de campanes dins de la torre principal. El capellà cada cop està més boig. És difícil no creure en Déu després d’aguantar, tantes vegades, els decibels pujats de to que reboten com ones d’àudio convertint-se en aigua sortint per les orelles.
Ja és de nit, no pot dormir. S’estira altre cop sobre la barra de bar de la seva cuina. No aconsegueix veure els somnis que se li ha endut Morfeu, rient, somrient, burlant-se d'ell mentre li arrencava un a un i els feia lliscar pels forats del nas. S’alça i es prepara un daiquiri. No té set. Se’l tira per sobre. Ja té excusa per anar a la dutxa. Hi entra vestit. En surt nu.
Pentinat, amb les dents raspallades i les pestanyes ben netes, agafa un llibre de poemes que reposa a la seva tauleta de nit. Llegeix, anota frases als marges. S’adorm. Es desvetlla. Llegeix. Confon el que llegeix amb el que passa a la seva cambra. Veu la sang del seu poble cridar per cada una de les cantonades de la seva habitació. Sent l’odi dels repudiats per una societat podrida i desencisada. Vol parar de llegir, de somniar, de dormir. Però no sap quina de les tres coses fa.
Dins seu succeeix allò que esdevé fora de les seves gruixudes parets. És al carrer, és allà on el necessiten. 

divendres, 20 de maig de 2016

Relat de budells

Fa temps una vella xaruga em va explicar la història que li havia passat a la seva àvia, una dona que va viure més anys que cap altra de les persones que habitaven aquell poblet tan petit que sovint s’omplia de turistes, sempre i quan no hi fes mal temps ni fos dia laboral.
Cert és que el que us explicaré poc deu tenir a veure amb la realitat d’allò que va ocórrer, però si fos per mi, us diria que tot és tan correcte com ho podria ser qualsevol altra història, fos o no fos contada en un marc com el de la nostra vila.
Succeí ja fa molts anys, allà dalt de les muntanyes, on res ni ningú hi accedia, entre d’altres coses perquè per moure’s hom emprava burros i els seus propis peus. I per pujar al cim de la muntanya torta calia molt més que un parell d’espardenyes o un ruc prim i afamat.
El prat estava tot podrit, malalt a més no poder. Ni els animals podien menjar, ni els pagesos recollir ni sembrar. Els homes es morien de gana, les dones també, però abans queien nens i animals. Tots esdevenien morts per culpa de la fam que els perseguia des què s’aixecaven fins que s’anaven a dormir. Es diu que encara ara es pot sentir l’eco rebotant per la vall causat pels sons dels budells que gemegaven amb tanta força.
Allà dalt, on ens hem situat fa una estona, hi deuria haver algun àngel o ésser misteriós... Un espectre o qualsevol altre cosa enigmàtica. Ho dic jo, cert, però també ho diuen els que ho pensen. Alguns conten que sabien de qui havia vist una silueta recorrent aquell escarpat terra altíssim, ple de roques i d’arbres gegants. Alguns narren un moment en concret, en el que Déu es va aparèixer per donar-li, a la persona misteriosa, un encàrrec celestial. Tocat per la fe divina, la seva missió seria castigar tota la vall. I així va ser com va esdevenir la nostra trista història, d’un home, d'un Déu i d'un seguit de vilatans explicant el que els hi havien explicat per donar creença a allò que altres havien vist, sentit o pressentit.

Des d’aleshores vam créixer sense l’abundància d’altres èpoques. Mirant com el blat no creixia ni esdevenia res. No vam ser capaços, diuen, de canviar el recorregut del nostre poble. I mentre expliquem aquesta llegenda, una vegada i una altra, Déu segueix allà, parlant amb no se sap qui, explicant-li no se sap què, per deixar-nos amb un càstig que ens té a tots ben intrigats.

dimecres, 18 de maig de 2016

Relat de llorers

Comptant fins a cent s’avorreix tant que decideix aturar el seu cervell. S’ha acabat el tic-tac de la veu silenciosa que l’acompanya allà on va.
És hora de tornar a començar, però aquesta vegada ho fa sense la motxilla feixuga que acostuma a duu a l’esquena. Ho fa lliure, ho fa lluny dels pensaments i coneixements que l’han privat, fins ara, de quedar-se allà on és, estirat, ajagut, estès sobre la comoditat del llit desfet.
El petit Bacus està malalt, alguns diuen que té malària, d’altres que s’ha donat un cop al cap, aquests cavalls són tan salvatges com els humans! Amb el raïm a la mà em mira a la cara, fa estona que no fa res de res. Ni té ganes ni en tindrà. Restarà allà, per sempre més, amb la seva cara engroguida i els seus llavis emmalaltits. Ai, les padrines, els hi ha robat el seu perfil natural, sobre un mentó desencisat. Però ell podria, n’estic segur, podria aixecar-se de la cadira i tirar a terra la trista fruita que s’hauria de menjar. N’estic convençut: Si jo piqués de mans, ell s’alçaria amb ganes i usaria els seus formosos músculs per aguantar-se de peu, desviar la mirada i treure’s el ridícul llorer que tant li pesa sobre el cap.
Però no ho fa, ni jo no ho faré. Res pot semblar un acte de rebel·lió; perquè no ho és. Simplement no té ganes de fer res. Hi és, perquè diuen que així és. Però s’amaga entre la foscor del fons i navega com un mort més entre els vius. És el segle vint-i-u, el futur esperat per a tants. És la desesperació dels qui veuen com desapareixen tants i tants, que no volen ser ni seran.

dimecres, 11 de maig de 2016

Relat de joglars

Mentre ella seguia llepant el culs dels vianants, tu continuaves dins de la gàbia infernal. Feia molt que no mataves. El cert és que no havies dut mai ningú a la mort. Matar està sobrevalorat, pensaves. Alguns, fins i tot, maten les lletres a cops de destral, ho fan amb pistoles i amb llances.
Però tu, allà dins, entre els ferros que no et deixaven sortir, veies la seva llengua recorrent l’anus pervertit. Volies cridar, però no tenies veu. Demanaves ajuda, però no hi havia cavallers disposats a saltar-se les normes. Fa temps que han donat la veu als joglars i els hi han tret als poetes.