divendres, 19 desembre de 2014

Relat de culers


De nit, sota l'obscura mirada d'un depredador nocturn, en una cantonada de Travessera de Les Corts, es reuneixen el Santi i el Jacob. Què tramaran aquests malfactors? Quina en portaran de cap? Què tindran anotat en aquella llibreteta petita? La mainada té prohibit mirar-ho, les àvies els tapen els ulls. Que no vegin tal atreviment, un de genolls, l'altre dempeus. No li demana la mà, ni li fa cap marranada, simplement el més jove li suplica al més gran. "Renova'ls, renova'ls un any més! Són uns pervertits, uns guarros, uns borratxos... però Rufianes, Karanka i Kevin fan un bon equip quan no van de putes.
L'infermer Balci apareix per darrere, en una mà porta el seu nen mimat, l'Avent, i a l'altre duu una bossa plena de pastilles; el protegeix el seu guardaspatlles, el Matheus, amb la seva mirada intimidadora. S'afegeixen a la conversa, però aviat han de marxar corrents. El Miral els ha avisat, Motumbo està per la zona! Cal anar-lo a veure! Josepas i Pol ja hi són, han sigut els més ràpids en arribar. "S'han acabat les misèries", exclama el primer, "És mooooooooolt fort", afefeix el segon.
A primera fila de l'espectacle del transexual, s'asseuen els nouvinguts. No presten atenció al pobre transvestit, Santi, Julio y Martin escolten les històries de l'Uri quan era infantil. "Apassionant! es diuen mentre riuen". 
Al final de la història, com en totes les bones, es presenta la màfia. El Miky i el capi condueixen un cotxe robat, al maleter hi duen el pitjor dels gàngsters, el més àcid, el més cruel. Lligat amb cordes i sense targetes de crèdit a les butxaques... Tita el Domingo!

Relat de marfils


Amb la motxilla carregada de cansament, entra al vagó nocturn. Se li tanquen els ulls, faria tot el trajecte dormint, però no pot. La ciutat encara és més perillosa quan les estrelles es pengen del cel. A més, els vagons són una desfilada de minifaldilles i litrones. Tot són riures, tot són ganes. Ganes de fer coses, de divertir-se, de sortir de festa. 
Ell s'ho mira amb calma, no l'envaeix cap sentiment de nostàlgia, ni tampoc no sent enveja. Simplement és un espectador a primera fila. No porta crispetes, però poc li falta. Observa amb deteniment com es comporta l'ésser humà quan és feliç. A la sortida del metro, més gent, amunt i avall. El carrer és viu i tot el que la foscor s'endú, les persones ho porten. Camina entre balades, esperant arribar al portal amb pressa. Però davant de la porta s'atura, guanya temps. Qui sap, potser succeiria una coincidència nocturna. S'asseuria a una de les cadires abandonades que romanen just davant... L'home del bar encara no les ha guardat. No tindria problemes per seure i esperar que alguna estrella caigués del cel. Somriu mentre treu la clau del pany i pensa si fer-ho. Però al cap d'uns segons la torna a posar. Obre la porta i puja a la seva torre de marfil. Des d'allà se sent segur, pot observar amb tranquil·litat. Des d'allà veu aquella cadira vella de davant del portal, sola, com una oportunitat abandonada. 
Les nits són pels valents. No hi ha estrelles caient del cel. No hi ha música atrevida. Però aquell sentiment nocturn per fi, abans d'anar a dormir, el conquereix i el fa reviure moments passats.

dijous, 18 desembre de 2014

Relat de crins


Mai vas ser un pura sang. No duies brides de cuir, unes simples cordes et lligaven a mi. Amb elles t'estirava fort, suficient perquè em fessis cas, però no en excés per evitar fer-te mal. Estaves ben cuidat, però et faltava tant a tu com li faltava a ell. Per uns moments vam compartir tot allò plegats. Sorra fina sota l'aigua. Esquitxant a cada pas. Al galop anaves elegant, però a una velocitat mortal. Em produïes un somriure a cada instant. T'acariciava el coll, et parlava a l'orella. La teva dura pell no era impermeable als meus sentits. Et recordo pujant aquells turons, per les roques vacil·laves, però confiava tant en tu que només gaudia del camí.
Cavall salvatge que em vas venir a buscar, et recordo avui aquí; sense platja, sense roques, sense ni tan sols la teva crin; però et noto al acariciar els records d'aquell polsim. El so de les màquines de la ciutat reprodueix el teu trot, picant un cop i un altre el terra d'aquella illa plena de lladres de somnis. Nosaltres vam venir a robar-vos, també, una part del vostre temps; però vas ser tu, cavall salvatge, qui em va robar per sempre més.

dimecres, 17 desembre de 2014

Relat d'urgències


Aquest matí han ingressat una dona a Urgències. L'han portat en ambulància des del seu domicili. El Servei d'Atenció Mèdica ha funcionat correctament. Una trucada i una ràpida reacció. Els veïns s'han espantat una mica en veure les llums grogues intermitents davant del portal. Però aviat tothom s'ha tranquil·litzat quan han conegut el motiu del desplegament mèdic: La dona ha patit una petita descarrega elèctrica i se li ha quedat el mòbil clavat en el seu interior. És cert que al cap d'uns minuts la versió s'ha desvirtuat adquirint un caràcter sanguinari. Però res més lluny de la realitat, ni violència, ni segrestos, ni terrorisme. Simplement un moment d'escalfor global del planeta canalitzat a l'interior d'un habitatge. És a dir, una dona electrocutada per culpa d'una descàrrega elèctrica del seu telèfon mòbil. El més curiós del cas és que la protagonista de la notícia estava nua en el moment fatídic. Estirada com si fos la "Maja nua", però sense disposar els dos braços sobre el cap, estava recreant-se en la intimitat per aconseguir plaer sexual. En un moment de plena excitació, va voler experimentar amb el vibrador intern del telèfon mòbil i va aconseguir trucar-se 165 vegades des del fix.
La historia, que pot commoure les persones de bé, ha acabat amb el clítoris inflamat i els llavis vaginals socarrats. A causa de l'enrampada, l'aparell telefònic se li ha quedat enganxat i ha calgut una intervenció quirúrgica per extreure'l d'entre les cames. 
A hores d'ara, els advocats preparen una demanda milionària. La dona es recupera de les lesions i la companyia de telèfons més important del país ja estudia si fer-ne d'ella la seva nova imatge publicitària.

Relat d'adolescents


Diuen que els adolescents es caracteritzen per alguns trets indiscutibles, com la cara plena d'acne, fer campanes, tocar-se solets tancats al lavabo o, finalment, apuntar-se a l'autoescola. Hem dut a terme una investigació al respecte des del Centre de Control Sociològic del Barri i hem tret les següents conclusions, que volem constatar i que, esperem, serveixin per desmitificar aquell sentiment general negatiu envers una edat en la que els nois s'adapten a les noves dimensions dels genitals i les dones aprenen a col·locar-se bé els pits dins dels sostenidors.
Així, per la present, constatem: 
Primer de tot, l'adolescència és l'etapa que precedeix l'edat adulta. I d'adult a adúlter hi ha un pas molt curt. Per tant, després de la infància ja ens predisposem a caminar errats per la vida, amb un continuu contrasentit que ens portarà, de ben segur, a creure'ns més grans que els infants i més infantils que els mateixos.
Després, que els tocaments íntims no són propis de l'adolescència; sinó que formen part de la dimensió absoluta del temps de l'ésser humà. Aquest, al pertànyer al grup animal més egòlatra, acaba reprimint tots els sentiments impurs que la societat li demana, però en la soledat s'allibera en el màxim esplendor, és a dir: tocant allò que qualsevol Narcís voldria: un mateix.
Com a últim punt, cal singularitzar un procés massa plural. Cada adolescent és diferent, per això els pares es llegeixen i s'informen contínuament, generalitzant i portant a l'extrem una etapa de la vida que, si no fos pels excessos descontrolats, podríem anomenar bogelèscia, per allò de que un no està boig, però poden fer que acabi pensant-s'ho.
Com a conclusió, de l'adolescència a la mort, de la passió al descontrol, del sense sentit a la bogeria, els humans  es creen etapes racionals en vides irracionals, per allò del què diran.

dimarts, 16 desembre de 2014

Relat de reclutes


Van provar d'emmordassar-la amb tot tipus de cintes adhesives. Per cada tira que col·locaven, una que perdien. La seva llengua era tan poderosa que podia estripar qualsevol material que li posessin per davant.
Estris diferents, textures variades i colors diversos. Haurien pogut omplir un armari. O millor, haurien pogut obrir una botiga. Tot allò que vendrien hauria passat per la seva incontrolable boca. Segur que els productes tindrien un capital afegit per haver tocat uns llavis tan preuats.
El coronel seguia inflexible, volia que callés. Però la recluta es rebel·lava. Parlava pels descosits i no callava ni sota de l'aigua. I quan diem això no ho diem per dir, sinó que una de les proves més dures i asfixiants, per les que va passar, va ser la de mantenir el cap sota de l'aigua durant un minut. Fins i tot allà parlava i parlava, sense parar. De tant que parlava se li escapava l'aire. Van haver de treure-la abans del que tocava, no la volien morta, la volien callada.
Un cop amb el cap fora de l'aigua, amb els seus cabells foscos xops i les gotes d'aigua lliscant fins la punta del seu nas. El coronel li va agafar el mentó amb força i se la va col·locar a un pam de la seva cara. Es van mirar directament als ulls. Uns ulls cristalins plens de l'aigua que, instants abans, gairebé l'ofega. Per què no calles? Li va dir amb contundència. Perquè vull parlar amb tu. Li va contestar dolçament.