dimecres, 9 de gener de 2019

Relat del transbord

Què llarg és el transbordador de plaça Espanya, quan hi ha un cor a cada costat;
Difícil saber si es va de content o de trist quan es camina sempre amunt i avall.

Alegres melodies secretes entre ulls tancats a cada banc;
algú ha dormit malament avui,
algú ha buscat refugi a l'infern dels cercles descendents,
algú jau tranquil·lament entre la multitud de la rutina.

Parla suau, petit ratolí, 
parla'm sense que et vegin
de dia i de nit.
Mou els teus bigotis 
i saluda'm pel matí,
t'estic buscant per evitar que em sentin
les ànimes perdudes de pantalla tàctil.

Neteja de cap i de cor,
a cada viatge es complica l'existència
del transportador de draps trencats.
Provarà els llavis del pecat
i demanarà bula en l'anònima vivència.

Aviat acabarà el trajecte,
dura mort la que espera a tot viatjant,
tingui o no un cor a cada portal.



divendres, 4 de gener de 2019

Relat del vibrador vermell


Feia dies que em rondava pel cap tornar al bar que hi ha sota de casa meva. Necessitava parlar amb Susie, la cambrera d’ulls verds que sempre em serveix un cafè sol sense que jo li digui res. Feia dies que li donava voltes a l’assumpte, però quin assumpte? Baixar al bar o resoldre el misteriós cas del vibrador vermell? Els dos casos estaven relacionats. Un estret lligam els unia des de la carretera del cementiri fins al port.
Tot va començar ara fa un mes, quan la Susie em va servir un dels seus exquisits cafès (poca gent serveix un cafè com ella, mirant-me els ulls i sense somriure, amb cara de què si pogués et fotria una hòstia). Jo estava nerviós, no pas per com ella m’estava servint el que li havia demanat; sinó perquè aquell dia havia de tornar-li un parell de coses a una ex que em posava a mil. Havíem quedat a la una, per prendre una cervesa, intercanviar les pertinences que ens pertocaven i marxar a dinar cadascú a casa seva. Eren les dotze i jo ja no sabia estar a casa. Així que vaig decidir baixar i fer un cafè. Tothom sap que fer un cafè i després fer una birra és el millor per evitar tenir ganes de sexe. Com a molt pots tenir ganes d’evacuar, però no pas de sucar el melindro.
La Susie va demanar-me que pagués aviat, volia tancar. Naturalment vaig protestar, no eren ni dos quarts. Per què voldria tancar a aquella hora? Per què em feia fora si sempre m’estava allà hores i hores només consumint un cafè de no-res? Vaig dir-li quatre coses, vaig pagar i vaig marxar. Al cap i a la fi era el millor que podria fer, tenia encara vint minuts fins al port, on hi havia el bar on havia quedat amb la Cris, la meva ex.
De camí, un camell em va oferir maria. No tenia ganes de col·locar-me, ni tan sols d’un canuto petit. Si m’entonava una mica segur que acabaria intentant fer alguna cosa amb ella. Havíem tallat. Els dos havíem deixat estar la nostra història, així que res de sexe, res de perversió, res fora del normal. Si ella volia veure’m i recuperar les seves coses, d’acord; però les mans lluny les unes de les altres.
Sabia que costaria, ella m’havia de tornar dos compact disc que jo li havia regalat. Ja sé que les coses regalades no s’han de tornar, però a ella no li agrada el gospel, i a mi molt. A més, eren dos cd’s amb un valor personal molt fort, eren del meu pare (ja mort) i jo volia conservar-los. Ella els hauria tingut tirats per vés a saber quin armari. És tan odiosament endreçada que els hauria catalogat i tot per poder-los ordenar al fons d’un dels seus calaixos que no obre mai. Si encara els hagués guardat entre la seva roba interior, si encara haguessin servit per separar les seves calces, però no; segur que haurien sigut carn d’arxivador per sempre més. A part de la música, m’havia de dur una corbata (que fèiem servir per lligar-nos les mans mentre fèiem sexe) i una llibreta amb els meus apunts de Geologia de tercer curs. Tot en ordre, segur que m’ho portaria sense problemes, dins d’una caixa ben maca. Fins i tot estava segur que la decoraria amb algun llaç o unes pinces de colors.
A canvi, jo li havia de dur el que ella m’havia demanat. Quan em va trucar per proposar-me la trobada tenia clar que voldria recuperar els auriculars sense fils que es va deixar a casa una nit que vam discutir. També pensava en una samarreta seva que adorava, una samarreta amb el dibuix d’un astre rodejat d’estrelles. Però no, no va voler res d’això. Recordo la conversa com si fos ara…
-Hola, perdona que et truqui, ja sé que vam dir que res de trucades durant un temps, però com ja han passat un parell de setmanes… volia demanar-te si podríem veure’ns… (jo aquí volia contestar, però ella mai no em deixava parlar, tenia les converses sempre del seu costat, no aturava mai la maquinària). He pensat que la setmana que ve podríem quedar a la una al bar aquell del port. El bar on anàvem sempre, aquell en el que em vas masturbar als lavabos, recordes? Bé, ja sé que m’ho havies fet a molts, però segur que saps de quin et parlo. El que està al costat del xiringuito que venen Maria si demanes crispetes de color blau al venedor. Si et sembla bé… Si oi? És que vull veure’t. Bé, no és per veure’t a tu, eh, que tinc clar tot el que vam dir. No vull res, eh, ni sexe ni res, que ja sé que deus estar pensant que porto un temps sense fotre un clau i que vaig calenta, però no és el cas. Vull dir, que tampoc no és que cardi molt, sinó que no és aquest el problema, no és una qüestió sexual. Simplement m’agradaria recuperar una cosa que és meva i que tens tu (aquí és on vaig imaginar la samarreta i els auriculars). Si et sembla bé, quedem i et torno les teves coses, allò que necessitis, eh! Només faltaria, tu demana, que no tinc perquè quedar-me amb res teu. No és que vulgui desfer-me de les teves coses, eh, però estava ara endreçant l’habitació i he pensat i si ell vol recuperar alguna cosa? Doncs què millor que quedar i tornar-nos-ho tot, oi? Quina bona pensada, eh. Doncs mira, quedem a la una al bar que t’he dit… Fes una llista del que vulguis i me l’envies per Whatts app. Jo t’ho portaré tot. Tu només m’has de tornar el meu vibrador vermell. El necessito.
En sentir allò no donava crèdit. De veritat volia veure’m per aconseguir el vibrador? Vaig estar a punt de penjar de cop, però no vaig ser capaç. Ella, com sempre, era la que conduïa la situació. Vaig aguantar estoicament fins que em va dir: No penses dir res? Bé, continues com sempre, sense iniciativa, sense paraula, quina pena. Bé, ens veiem al bar. I ella va penjar.
Estava furiós, molt furiós. Tant que me l’havia estimat i ara… ara només em volia per recuperar un monstre fàl·lic mecanitzat! Estava tan irritat que vaig córrer a buscar el penis de silicona. No sabia on era, és cert, sóc un desastre; però l’havia de trobar. Si ella m’havia dit que jo el tenia és que ella sabia on estava: casa meva. Vaig tardar un dia sense en trobar-lo. Estava al meu cotxe. Feia dos nits, quan tornava de festa amb els meus amics, l’havíem usat de cullereta per menjar-nos uns iogurts al·lucinògens que havia portat el Raúl, un amic de tota la vida. Encara tenia restes de iogurt, no l’havíem ni rentat. I el que és pitjor, quan vaig decidir rentar-lo vaig recordar que dues nits abans l’havia usat amb un altre propòsit. Un propòsit més acord amb la seva funció. I tampoc l’havia rentat. Així que el iogurt que ens vam prendre deuria tenir un gust especial. 
Líquid vaginal, iogurt amb psicofàrmacs, brutícia del terra del cotxe… tot enganxat sobre la pell de silicona d’aquell membre artificial. Calia netejar-lo bé. Una cosa era ser un desastre desendreçat, una altra era confessar a la Cris que allò pel que ella sospirava retornar tenir entre els llavis vaginals havia passat per uns dies plens de merda. I quan dic merda dic merda. No acostumo a fer aquestes coses, però la noia que va usar-lo em va demanar que li fiqués per tot arreu. Era un polvo excepcional, jo no podia dir que no a res. En aquests casos, o acceptes o tornes a casa solet a fer-te una palla. No contenta amb tenir els forats ocupats, després va voler ocupar-me el meu. Em vaig desvirgar amb el vibrador de la meva ex i ja ni ho recordava. Anava tan perjudicat que tot va ser part d’una història natural, com les de Perucho; però amb el toc calent de Bukowski.
Explicaria com va anar el retorn de les pertinences, com vam asseure’ns l’un davant de l’altre després de donar-nos dos petons a les galtes, com vam explicar-nos els nostres sentiments ara que estàvem separats, com vam tornar-nos les nostres coses entre llàgrimes i un adéu-siau etern i místic. Ho explicaria si hagués passat. El problema és que de camí al port vaig sentir una necessitat imperiosa de tornar a buscar aquella noia del cotxe, la que va usar la cullereta de silicona amb forma de penis com si fos un vibrador. La vaig buscar i vaig acabar al bar de sota de casa meva, esperant que la Susie obrís el bar altre cop, em servís un cafè i em demanés pujar a casa meva per gaudir d’unes piles noves.

dimarts, 1 de gener de 2019

Relat de 2019


Que el primer poema de l’any 
sigui pels versos que no vindran.

De l’aire en farem pols,
de la pols tempesta,
i quan els llamps cerquin la vida
els donarem la mort.

dissabte, 29 de desembre de 2018

Relat de butxaques


Fa dies que en Jan camina per la carretera que duu al port. Camina amunt i avall segons si està content o trist. Com fa molt que l’alegria no el ve a buscar, només camina avall. Si tot fos normal, fa hores que ja hauria arribat al moll on amarren els vaixells més grans, però les gotes de pluja no sempre cauen avall. Hi ha galtes, rosades, blanques o morenes, que amaren les llàgrimes i les criden amunt. No sempre són obedients, no sempre obeeixen, és cert, però quan ho fan es crea aquell sentiment de comunió tan gran entre la pell i la tempesta que la lluna surt a rebre’ls.
Alguns dies, en Jan creu que el camí de baixada no serà tan llarg. Alguns dies, en Jan creu que caminant més ràpid arribarà abans. Però no tot és moure els peus i les cames, perquè a les baixades i a les pujades el que pateix més és el cor. Seria tan fàcil acabar d’una vegada amb el daltabaix, seria tot tan senzill si mai més no hagués de pensar en la carretera d’espiral… Malgrat tot, ell continua obstinat en buscar la sortida entre els sons de les guitarres que l’acompanyen quan s’encenen els llums de Nadal. Malgrat tot, ell continua pensant que no ha oblidat el camí de pujada.
Aleshores, en un moment de la nit, no se sap ben bé quan; una melodia li recorda que tenia unes claus a la butxaca. Aquella vella melodia buida de notes i plena d’aire.
Busca a la dreta, si us plau, busca. Posa la mà al costat del maluc, baixa la cremallera de la butxaca i fica els dits endins… fica’ls com si fos aquella figa que menjaves després de dinar… fica’ls com si t’hi anés la vida. Perquè, Jan, tu no ho saps, però si erres, si t’equivoques, si no encertes la butxaca adequada… la vida et desapareixerà de les mans. Creu-me, no parlo de la vida normal i corrent. No parlo d’aquella vida que veuen els humans entre els humans, no dic res d’aquella vida superficial amb salutacions i diàlegs cordials. Parlo de la vida de veritat, la que et dona la clau de la butxaca correcta, la que has estat buscant caminant amunt i avall.
Jan, recorda on va ficar les claus, recorda si era a la dreta o a l’esquerra, si era mirant davant o mirant darrere. El mirall juga males passades, no miris enrere com si miressis endavant. Seu al banc, descansa, pensa on has ficat la clau de la vida. Respira i escull. I cada cop que escullis crida el cirurgià perquè et cusi les ferides que t'has tornat a fer.

dimecres, 26 de desembre de 2018

Relat de granets


Com granets de sorra, el cor s’esmicola.
Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,
però tot s’escola entre els dits,
destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 
quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 
la pots haver perdut a base de tirar,
esgarrapar, o esquinçar,
els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,
com una explosió sideral,
forçant les costelles 
fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,
no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,
són les gotes salades que han tornat
quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,
no és la paraula del sentiment
que et duu a les cortines
amagades de l’habitació
del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu
peu rere peu, amb un únic dit
trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,
amb el coixí sobre el cap
i el cos arraulit continuaràs
veient les portes tancades
i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs
el sol brillant lluny de tu,
distància de l’esperança
que t’intentaran imposar.

diumenge, 16 de desembre de 2018

Relat de pressió


A vegades m’assec a pensar per què em poso trist. 
Aquest acte d’insubmissió caòtic,
trist i dessolat, 
em porta a cremar el paper per fer-ne,
cada vespre, fum barat. 

Cal que obri les finestres,
cal que em deixi endur per totes aquelles històries…
les que naveguen per l’aire, 
les que he viscut a cegues
i les que no viuré mai.

La única que m’ha vist riure de nit,
de dia m’enterra tirant terra
damunt del meu cos daurat.
La única que m’ha sentit cridar de ràbia,
amb calma m’agafa pel braç 
i em llença més enllà de l’horitzó llunyà.

Torna a posar aquella vella cançó,
torna a cridar els vells borratxos
que l’entonen quan ploro de nit.

Demana que ens serveixin
aquella ginebra seca
que ens bevíem d’amagat.

Pocs anys hem tardat
en destrossar les nostres pells,
en cremar les nostres ànimes,
en enfonsar-nos en gots per separat.

Mira la carretera buida,
aquesta que no sabíem on ens duria,
mira-la per última vegada.

El pèndol és tan gran que, 
quan pujo amunt,
mai no sé quan tornaré a baixar.

Regala’m el color blau,
blau fosc; ple de tinta vermella,
vermelló clavat al pit amb el teu nom,
a tota pressió.