diumenge, 20 de juny de 2021

Relat del lloro

Sentia el lloro parlar,

cardava fort, com cridant,

com qui busca la seva parella

i no sap si és benestant.


Tal soroll entre música de cotxes

accelerant tal com si la vida

els anés al davant.

Clàxon, ràdio, regeton.

Fins i tot una família xisclant.


La calor abrasava les aixelles

i Desclot intentava furgar el meu cor

entre pàgines d'illots incandescents.


Sentia la televisió en anglès,

plorava fort, com sanglotant,

com qui cerca la seva parella

i les mentides els van allunyant.

Relat de les escales

A sobre de les escales
hi havia l'escala per sota.
Carola Milà les mirava de bon matí,
amb ganes de saber si pujar-les o baixar-les;
Carola les mirava per esborrar-les de nit
com ho feien tots els records
trencats des del dia que va plorar
girada a la vida.

Ja saps on dormiràs, estimat?
Has triat si el carrer serà la teva llar?
Revolt rere revolt
la carretera és la vida
extenuada i cansada
suplicant per sota dels límits.

No es veuen les bruixes,
no se sent el dol,
és el crit desesperat del licantrop
rebotant a cada cor com un udol.
Té les mans afilades i talla
per sobre de les venes;
esgarrapa la pell
com l’arada pentina el camp.

S’oblidaran els teus mots
onada enllà,
ofegats pel riu:
S’endú els llibres
que has llegit,
que has escrit,
que has mort i viscut
entre roses i llàgrimes
-soles i adolorides-,
els hi han tallat les espines
per no fer-te mal
entre tantes mentides
destrossant les ànimes.

dimecres, 16 de juny de 2021

Relat de juliol

Tot l'any

ella era quatre de juliol,

No només em recordava ma mare,

sempre amb ganes de viure,

sempre amb el drama.


Ho era perquè cantava a Sandy

tan malament com ho vivia;

com si el demà no existís

i la nit durés tot el dia.


Entre música i petards

al costat de la sínia

Ballant de copes i riure,

posant el límit a la línia.


No necessitava més 

que un mes que durés tot l'any;

banyada entre sal i aigua

emmalaltia de veure-la 

com un regal, com un dany.


dilluns, 14 de juny de 2021

Relat de Discotheque

La meva vida es un llumí.
Ho dic avui
i demà,
en hores mortes que cauen
enceses per les flames
que vénen i van.
 
No seran els dies els que
matin les hores,
seran les nits que
m'embriagaran fins perdre
no sols el control;
tan de bo fos només
el control,
el control de la meva vida,
de la teva, de la ràbia i de la ira;
el descontrol que porten
les portes obertes
quan m'empenten i jo ja no...
ja no governo per ser lliure.

Serà a les nits,
abans d'abaixar les orelles,
abans de mostrar-me
carinyosa i amatent,
fidel i latent,
quan m'oblidaré de les paraules,
dels sentiments,
dels crits en calma
i les carícies
de gata maula.

Ompliran la mostra
i els escolliré d'un en un,
sense demà,
mostrant-me alegre
i curulla de vida;
perquè és la vida que trio
la que em dona
la discoteca,
el membre fet a mida.

dilluns, 17 de maig de 2021

Relat dels monstres

De petit pensava que els monstres tenien cara desfigurada, feien una olor que tirava d’esquenes i que, quan eren rere meu, se’m menjaven una mà o un peu. Tant era així que dormia sempre amb el cobrellit ben lligat. No fos que un peu sortís per un costat i un monstre nocturn se’l cruspís com si fos una galeta. Altres coses que també feia, sense sentit, però amb molta paüra, eren pujar les escales del garatge de cinc en cinc, notant un alè indescriptible perseguint-me pels narius des de darrere; o cridar ben fort -amb una espasa a la mà- quan m’estava sol a casa.
Han passat els anys, molts anys. Soc capaç de romandre sol en una cambra fosca? Segurament sí. Tot i que ho passo fatal. Però me n’adono que la foscor no és la causa de la por, són els monstres.
Monstres que no tenen tres ulls, ni halitosi letal; monstres que llueixen bona mirada i una veu suau al parlar. Monstres que tenen una llengua bífida i unes dents esmolades; monstres que demanen, supliquen i exigeixen que els donis tota la teva sang i tu -perdut i desorientat- els hi dones sense pensar. Monstres que et destrossen per dins, com els corcs amb la fusta, com els cucs amb la fruita. Monstres que demanen pas per poder-se quedar i, com idiotes -perquè sabem a què venen- els hi regalem les claus de la vida. Monstres que menteixen, monstres que se’n riuen de nosaltres, monstres que s’alimenten de la desgràcia dels altres. Monstres que se senten millor si es pixen a la cara d’algú. Monstres a qui no podem fer fora de les nostres vides, perquè saben fer-nos mal si intentem allunyar-los. Monstres tòxics, monstres que han existit sempre, però que fan tant mal que, quan els tens a dins, és molt difícil arrencar-los les grapes i fer-los fora fins mai més.
Adéu, monstres, la llum és en mi.