diumenge, 7 de gener de 2018

Relat del blanc

No era la muller de Lot,
ni un astrònom il·lustríssim.
Semblava que pensés,
semblava, però no pensava.
Viatjava en el temps, en l’espai,
en vides llunyanes que no eren seves.
Sense maleta i només amb un jersei marró,
buscava la lluna un dia de núvols
i cel tapat.

Pregunta-li al cel, 
pregunta-li ara que el mires:
si demà tornarà a haver-hi tempesta,
si sortiran altre cop les cames sota el teu cos.
I amb el llum verd no despertava, 
ja tenia prou els ulls oberts,
per veure-hi enllà de la vida mundana,
del passeigs dels nuvis agafats de la mà,
dels avis que tornen a casa amb els llavis tallats,
dels nens que criden amb la pilota sota el braç,
dels morts que caminen mentre ell,
viu o vivent,
es castiga en un món sense cobdícia,
ni enveja, ni tristor, ni pena.
Un món d’olives entre fanals
i aureoles cremant la raresa dels veïns.

Pregunta-li al cel si pots creuar

o els cotxes et duran la vida que no t’ha dut el braç.

diumenge, 31 de desembre de 2017

Relat d'any

La gèlida febrada ha desaparegut dels carrers de la ciutat. A dalt, a l'àtic, el pis resta endreçat com si hagués de venir un cònsol a examinar l'estat de les coses. Cada prestatge té el seu objecte encarat a les ordres del fengshui. Cada color és triat per a un millor relaxament cerebral. Cada espai ha estat pensat per acomodar-se i viure en harmonia. A l'habitació de matrimoni tan sols hi ha una cadira, una làmpada de peu, un armari encastat i un llit de grans dimensions. Quan la Maria vivia les seves èpoques més lliberals, aquest llit havia estat ocupat per diferents nois, fins i tot a la vegada. Alguna nit, entre fum de porros i gots de tub, ella s'havia assegut a la cadira per veure com dos amics seus la seduïen ajaguts a sobre del llit.
Ara, sense llum solar ni caliu humà, la cambra espera que el Josep entri i li digui bona nit. Ja han sopat, cadascú al seu moment, cadascú al seu racó. Gairebé no han embrutat res. De poc han parlat.
La Maria fa estona que s'ha tret els texans i la samarreta que ha dut tot el dia. Sense mudar-se de roba interior ha preferit no posar-se el pijama i s'ha vestit amb un camisó llarg. Tot i el fred que gela la casa, fa el cor fort i espera sobre els llençols. El Josep entra a l'habitació i sospira. Es desfà el nus de la corbata i se la treu per sobre del cap. En poc més de mig minut ja s'ha tret l'esmoquin i s'ha posat el pijama. No hi ha paraules, només mirades. Després comencen les carícies i els besos. Acabaran l'any cridant tant que els veïns tornaran a parlar de l'escena veïnal. Esgotats, suats i buidats d'amor s'estiren cap amunt. Miren el sostre i s'agafen de la mà. El pis resta sense llum i aviat dormiran.
El Josep s'aixeca de cop i volta, ella -sorpresa- li pregunta a on va. A tancar la porta, ja saps que no m'agrada dormir sense passar la clau. I al cap de poc ell torna a ser a la fosca habitació. Per culpa de no veure res del que té davant es dóna un cop al cap. Els dos fan un crit d'exclamació. Els veïns segur que pensaran malament. Ella es fa la graciosa i li pregunta com es diu. Ell li contesta que el seu nom és Robert.
Uns segons sense resposta permeten sentir els cotxes passar a gran distància d'on ells són. Després ella li diu somrient que si no sap com es diu serà perquè s'ha fet molt mal. L'obscuritat de la cambra torna a restar en silenci durant una petita pausa. Ell somriu i li respon: més malament deus estar tu si no saps amb qui dorms. 

dimarts, 26 de desembre de 2017

Relat d'esperança

Diu la veïna que els crits que se sentien aquella tarda d'hivern no eren de cap ésser humà. Al contrari, deurien ser d'animals, animals ferotges. Afegeix la senyora Josefina. Jo me la miro amb cara de sorprès. A la ciutat no veiem animals salvatges mai, ni tan sols al zoo. Recordo una vegada que hi vaig anar, recordo quina pena em feien aquells animalons tancats. No eren salvatges, ni domesticats, eren esclaus de la rutina i del malviure, engabiats i entristits. Podria pensar que es tracta d'alguna invasió, subtil o no, però prefereixo creure que no són japonesos important els seus ossos rentadors. Així que tan sols em dedico a apuntar. Apunto tot el que diu en una llibreta que vaig comprar a una botiga de xinesos. Ja la tinc molt gastada, perquè en ella hi escric tot el que em passa pel cap. Tant és si es tracta d'una llista de la compra com un poema sobre la venjança inspirat en alguna deessa grega furiosa. Algun cop, fins i tot, he provat de barrejar ambdós tipus de text. La veritat és que el resultat no ha estat del tot agradable, ni tan sols simpàtic, però com actualment tothom menja aquests fregits que no tenen ni gust ni fe, algun que altre lector li haurà semblat una paella de la més bona. La senyora Josefina em demana que li ensenyi les notes. No dubto en fer-ho mentre guardo el llapis dins de la butxaca interior de la meva jaqueta. Fa fred, haig d'anar abrigat. No duc bufanda, però n'hauria de portar, el coll se m'està irritant i, potser, acabarà sortint-me aquelles plaques blanques a la gola. Espero que no. L'última vegada que em va passar va ser un desastre: era primavera i tenia moltes aventures planificades. Tot apuntat, com no, a la meva llibreta, que en aquell temps era una altra. Però al final vaig haver d'arrencar aquelles set pàgines plenes de dibuixos, esquemes, rutes... Quin desastre, que dirien els d'allà que no se senten d'aquí ni d'allà. Però jo em sentia molt a prop de la meva llibreta, de les meves aventures, de les rutes que m'havia preparat. I al final vaig quedar-me una setmana estirat al llit. Suava com un porc. I deuria fer tanta pudor com els pobres animalons rosats quan els tenen a les granges per alimentar-los entre les seves defecacions.
Un cop guardada la llibreta i el llapis, em col·loco els auriculars i prem-ho el play del meu mòbil. Sixto Rodríguez i la seva tristesa m'acompanyen mentre aparto la senyora Josefina del meu camí. Creuo el replà i empenyo la porta, que ja estava oberta. El ferum és inhumà, el pis és ple d'una boira rara i absorbidora. Em pica tot, però no em rasco. Tinc la mirada concentrada en la recerca de l'origen d'aquella colònia podrida. Fa mesos que ningú no neteja aquella casa. En altres circumstàncies em preguntaria com pot viure algú entre tanta brossa. I dubto que d'aquí algú en pogués fer poesia, ni tan sols visual.
Amb un cop de peu tiro una capsa a terra. La meva intuïció no falla. A dins hi ha un gos podrit. El seu aspecte sembla el cor d'un home abandonat i solitari. No batega, no es mou, però segueix viu. Em trec de la butxaca un guant de plàstic. En porto sempre a sobre per poder posar benzina al cotxe sense embrutar-me les mans. Ara mateix tiraria benzina per tot el pis, encendria una cigarreta i sortiria caminant sense presses. Però en el fons d'aquells ulls perduts hi veig un gos que demana ajuda. Amb el guant posat acaricio el llom de l'animal mig mort. Passo la mà per sobre el seu llom, cap amunt, fins arribar al coll. Allà m'aturo i miro les seva boca. La llengua li surt entre les dents. Premo fort el coll. L'ofego. La llengua es mou una mica, les dents es deixen entreveure una mica més. El seu gest, però, no canvia massa. Mentre acabo amb la vida d'aquella font de podridura, penso on deu ser l'amo d'aquella cort. Seixanta segons sense moure la mà. Seixanta segons exactes per deixar aquell bistec al mateix lloc on l'he trobat. Després avanço fins a l'habitació principal, deu ser el dormitori. Allí em trobo amb dos cossos estirats sobre el llit. Un dels dos està en un estat de descomposició molt més avançat. Gairebé només està format per ossos. L'altre és ple de cucs i escarabats de ciutat. Es mouen amb rapidesa, però semblen imperceptibles si no fixes bé la mirada.
Aviat farà un any que a la Carme se li va morir el marit, des d'aleshores ningú no l'ha vista sortir del pis.



divendres, 22 de desembre de 2017

Relat del bastó

Peguen els nens amb totes les seves forces, sota el cel estrellat. Peguen imitant els grans que, altre cop, riuen i es riuen d'ells. Les monedes cauen de la taula i rodolen riu avall. Riu de joves i de nens, quan la casa fa pendent, per excessos i per supèrbia natural. Les il·lusions no han sigut mai el camí de les monedes, però hom les segueix, després de riure i de pegar.
Bastons i cançons, és Nadal i a la ciutat no hi ha neu, ni volves, ni pastanagues al nas. Només un solitari fum que rega l'habitació dels solitaris. Sentiran aleshores les nadales dels veïns, com si haguessin d'entrar fent mal a qui no les canta, sentiran doncs la felicitat en ones hertzianes. Murs que tanquen els ulls, parets que neguen el vers. La solitud és la virtut de l'home estàtic, el que no canta ni pega, ni riu ni balla. I em pregunto per què, per què ho hauria de fer si res ni ningú no li ho ha demanat.


divendres, 15 de desembre de 2017

Relat de vagons

Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.
Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.
No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de cridar quan no és necessari.
Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o, fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha agafat, és ple de bacteris! Quin porc!
En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona, any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.
Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.


dimarts, 12 de desembre de 2017

Relat d'actors

És només poesia, són només versos. L'escenari cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se. Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes de la poesia bruta.
Allà, catapultats per la sang del cos esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que esdevenen el seu públic fidel.
Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges.