dimecres, 5 de maig de 2021

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares

entre rialles de veïnes i tomaqueres

que no donen fruits ni

arbres sense arrels

perquè ningú les rega

i quan les reguen

les ofeguen fins

quedar-se tan seques

que de falses es creuen

bones per ser natura.

I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.

Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.

Relat del teló

Matí, com si fos de nit. La llum em cega. M'ha cegat tota la nit, embriagat del no-res que suposa el buit absolut. Cauen les gotes d'aire, la suor s'ha evaporat, com els missatges constants que queien per no aixecar-se mai més. És la rosada d'un país fred que s'alça calent. Calent en l'oblit per oblidar-ho tot i no recordar el després. Fa mal la fal·làcia final, és l'únic senyal que podia enviar Zeus per arrencar de cop totes les faules rebudes. La vida és un conte, però quan te l'escriuen per riure's de tu no  tanta gràcia com si fos d'algú altre. El cop de teló ha sonat fort a l'escenari. Ningú no es creu el final, però la gent plora. És igual el que hagi passat, massa enganyifes per una història tan poc creïble. 
Ara ja ets lliure, vola alt, vola lluny de la gàbia; no cal que menteixis més.

diumenge, 25 d’abril de 2021

Relat de la mascareta

Tenia la mascareta posada, això creia jo. Això creies tu, que em miraves, tu que podies. Jo no podia, però m'hauria agradat. Poder veure els teus ulls tristos, les teves mans petites, els teus dits mossegats, els teus cabells despentinats.

Però res, no hi havia forma. Em sentia desesperat, perquè tu eres allà, i jo també, i nosaltres. Mes no ens veiem. Sort que ens escoltàvem. La teva veu entrava per on podia, tan forta quan era alegre, tan fluixa quan s'avergonyia. Ens anava bé mirar-nos sense veure'ns. Abraçar-nos. Sentir-nos i tocar-nos. Cada vegada que em confessaves alguna cosa, cada cop que et senties malament per haver-me traït; els teus llavis acariciaven les meves orelles. Ens sentíem junts, units en tota la separació que ens creaves. 

Aleshores el meu cor rugia, s'enquistava, se solidificava i, amb veu tremolosa, em deies:  abaixa't la mascareta i posa-te-la bé.

diumenge, 18 d’abril de 2021

Relat de Tres quarts de set


La veu del yin

Sota dels arbres, quan la cridòria ja no és amb ells, se sent el silenci entrar per la finestra del cotxe. S’han escapat i la nit alguna cosa els hi ha robat. Torna-la a tapar, té fred; la nit és tan freda que no recorden com van començar aquell viatge entre petons robats. Per cada bes: una abraçada, hom sap que són més profundes les marques si no s’esquitlla la pell. Aviat s’acabaran les cerveses, però no liquidaran mai els besos allà, en algun hotel -a prop de l’autovia-. No és una presó, té vistes. I si no, en algun motel, a dalt de la muntanya, on la boira els embriagui. Serens o no, les vies són presons en les quals no es volen allotjar: Cada tren té un vagó, un vagó rere l’altre. Tot tren segueix les vies, mes ells no les seguiran. Creuen que el camí no té final, però sí parades on abraçar-se i esperar sense fer res més que veure els trens passar.

Junts es trobaran, a mig camí, no els caldrà baixar; o potser sí, perquè el tren a vegades els demana aturar-se. On? No ho saben. Ell no viatja sol, perquè hi ha algú altre amb qui  ha quedat. Caldrà, doncs, que agafi el tren ben d’hora, molt d’hora; tan d’hora que la llum dins del túnel no sigui la del sol. A la dutxa l’aigua no és mai prou freda com per congelar un anhel d’abraçada.

 

La veu del yang

Surt de casa quan els ocells canten. No en canta cap, algú els ha matat. Mama, demana-li altre cop que torni a posar l’escenari al mig de la plaça. És massa fosc perquè puguin actuar els nostres actors. És massa trist perquè puguin cantar els nostres cantants. És massa dolorós perquè pugui seguir el seu camí. Va ser ahir, mentre tots dormien, que Llucifer va caure en la seva lluita. No tenia ales, no tenia esperances. Ningú no va saber que queia. Ningú no l’ha trobat a faltar. El desert és tan buit que res florirà en honor seu. Miquel riurà entre el silenci dels trets dels caçadors. Qui ha triat tan bella pena per un món sense pica-soques, corbs ni orenetes? Deixeu que brollin les fonts, allibereu els torrents per omplir els llacs, permeteu que tornin a florir els camps entre pastors i gent cantant. No ens deixeu abandonats a la sort d’un Déu que ens ha enganyat.

 

En estèreo

Cereals i llet per esmorzar, encara amb pijama i despentinat. La llet calenta, no massa per no cremar-se. Els cereals amb xocolata i la tassa amb nansa. Certs costums no cal perdre'ls, ni amb vint ni amb quaranta. Tot i que diuen que a certa edat és millor canviar-ho tot, començar de nou, sentir-se jove i escriure un nou guió. El buit del carrer és dins la casa. Només s’omple amb l’aigua topant amb el front; la dutxa desperta la sang, els músculs i la ment. Es fa difícil no pensar en res quan es pensa en tot. Warren Zevon entona una cançó i es vesteix tan sol com aquella veu. Texans, texans, texans. Cada dia uns texans. Samarretes fosques, com la vida, com la solitud, com la tristesa; no la seva, la de tots. Amb les vambes als peus i la motxilla a l’esquena, creua el carrer. No hi ha ningú. Ni tan sols el sol l’ha vingut a espavilar. Un lladre s’amaga rere una cantonada. Un rodamon es cobreix el cap per no veure tanta humiliació. Un cambrer aixeca la persiana i encén la cafetera. Un conductor d’autobusos obre les portes. Hi ha una petita cua esperant la jornada laboral: Alguns en una fàbrica, sona el timbre i comencen a treballar. D’altres en una obra, piquen la pala i s’esllomen. Això no és Fresno. No caurà la neu per evitar que engegui el cotxe. Abans d’entrar a l’inframon, un primer raig diürn. Allà al fons hi ha el mar. Ell s’hi allunya per navegar amb el seu vaixell de cartró.

Relat del Roig

Roig és el color de l'estrella
que em va atrapar
de camí a l'anella
quan el que volíem era
ensenyar,
ensenyar-nos les cares; 
atrapar,
atrapar-nos les mans; 
aprendre,
aprendre'ns els noms; 
i prendre'ns la roba
els uns als altres,
com se la furten
els animals salvatges
que juguen
a esgarrapar-se el plomatge.

És hora de dir adéu
a les escales,
-de dos en dos-
als passadissos,
-saludant amb petons-
a la sala de profes,
-fent un petit mos-
al vaixell penjat
-tot lluint amorós-
a totes les cares
que m'han embriagat
durant quatre anys
plens d'alegria
i dolor descontrolat.

Festes al gimnàs,
esmorzars a la cova,
dinars al Benji
o a la muntanya.
Colònies de cartes
i gorgs amagats.
La llegenda dels banys
i els crits amarats.

Les ganes de fer coses,
les coses per tenir ganes.

Trobaré a faltar
el caliu
més que les parets;
els somriures
més que els arbres.
Les abraçades i els petons
de tots els qui algun cop
hem parlat pels racons.

Del primer a l'últim,
del conserge a la directora,
del personal de neteja
al bibliotecari inexistent....
Gràcies, gràcies, gràcies.