dimarts, 12 de desembre de 2017

Relat d'actors

És només poesia, són només versos. L'escenari cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se. Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes de la poesia bruta.
Allà, catapultats per la sang del cos esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que esdevenen el seu públic fidel.
Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges. 

dissabte, 9 de desembre de 2017

Relat de meteors

La mort adverteix: Escolta els cavalls cavalcant per sobre la terra erma. Escolta els cops del ferro rompent la sorra dura. 

Allà dalt, la lluna il·lumina el seu pas entre la trista esperança d'un riu que segueix sec. Els mosquits colpegen la pell dura dels genets. L'aire du la pols entre caravanes de trens plens de morts que resen per viure. 

L'home de palla pren una caixa de fusta, de fusta corcada. La situa al bell mig del desert i inicia el càntic dels càntics. De la sang, del bon beure, del destí i de la humanitat. De tot en parla i de tot calla.

Dalt de l'altar,  es treu el barret. Se'l treu i admira el raig de llum que obceca els seus ulls. Aviat es queda cec. Tan d'hora com se n'adona, no hi veu. Es col·loca altre cop el seu barret i comença a caminar, sense saber on anar, sense saber per què ho fa.

Si us plau, cremeu-li les mans, criden els salvatges que corren amb les mans lligades. Si us plau, enceneu-li el cor i que la palla sigui ja mai més daurada! Els homes-animal, els que no poden moure els braços, però sí les cames, el rodegen, l'escridassen, l'insulten i el condemnen per sempre més. Hi has vist massa amb aquests ulls pecadors, has vist el que no hauries de veure.

Gasolina fresca sota els peus, abocada a cops de coça. Benzina que crema a prop dels talons, talons que fugen per sempre més. I enllà, el bram llunyà de la gentada-animal, no se sent tan fort com la mort que, copa en mà, dictamina "Aquella llum no és pas la llum del dia; és algun meteor que exhala el sol perquè et faci de torxa aquesta nit".

divendres, 8 de desembre de 2017

Relat de la mort va de blanc

La mort va de blanc

Per estudiar un poema, somriu; per llegir-lo, viu.
Viu abans que la mort vingui a buscar-te,
viu abans que de la foscor se'n faci un arbre.

Dels fils rossos en farem cabdills,
desfilarem els pijames de diumenge,
els que s'arrosseguen entre llibres
i apunts de tinta borrosa.

D'Alícia a March,
de Ferrater a desembre sense neu,
Dylan grinyola la seva harmònica
i les caravanes tornen cansades
i grogues.

No cal estufa, ni grisa ni negra,
no cal llar ni tremolor,
només una paraula,
un vers agosarat,
curt i afilat.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Relat de neveres

Marca blanca d’un supermercat conegut. Gris platejat, amb marcs d’acer cromat. Pantalles indicadores de temperatura apagades. La nevera resta tombada al xamfrà que uneix Campo Sagrado amb Ronda Sant Pau. Des què van començar les obres a la plaça Folch i Torres, els rodamons tenen un nou lloc de trobada. Vint-i-quatre hores al dia en funcionament, aquest hotel permet l’entrada i sortida lliure, fet que agraeixen els seus hostes, que odien les normes imposades per estranys.
Reivik és el gestor dels espais, si vols saber quina serà la teva cadira o quin arbust tindràs per fer les teves necessitats, caldrà que t’adrecis a ell. I, consell, fes-ho de bones maneres. És un bon home, però si li entres sense educació tindràs vetat el pas pel barri. Se’l reconeix a simple vista per la seva característica indumentària, xandall i un buf posat al cap, com si fos una gorra, per tal de recollir-se els seus llargs cabells negres.
Markus fa tres anys que viu a prop de Reivik, ja han passat per diferents assentaments de la ciutat, alguns de ben bonics, altres plens de merda, literal. Després de tant de temps segueixen desconfiant l’un de l’altre, però a simple vista qualsevol diria que són fins i tot germans. La nevera és propietat de Markus, li va guanyar a un rus fa cosa de dos mesos. Va ser una tarda de setembre, en ple apogeu de juguesques i discussions banals envoltades de brics de vi barat. La jugada va ser mestre, recordada per tots els companys d’hotel, Markus va enredar el seu contrincant en un a aposta segura que tenia a veure amb Reivik. El pobre rus no sabia que ambdós es coneixien i van poder-li fotre el pèl i, de pas, algunes de les seves propietats, com la desitjada nevera.
El cert és que al principi no sabien què fer amb ella. Lupus, un senegalès que fa anys va perdre la poca cordura que li quedava, gairebé la trenca volent-la usar de trineu per la vorera. Per sort, Miriam i les princeses van aconseguir que baixés del burro i, també, de la nevera, sense enfadar-se. Al cap de pocs dies, Markus es va llevar amb un mal de cos infernal, la nit havia estat molt freda i tenia les parpelles congelades. Al primer raig de sol va haver de beure’s dos glops d’un beuratge rar que rondava pels seus peus, i que ningú s’havia atrevit a provar. Aquest fet va despertar-li quelcom interior, un pensament que ara és el seu llit. 
Quan les botigues tanquen i el benziner marxa del seu lloc, quan els nens ja no passegen per la ciutat i els pares els canten quatre xorrades perquè dormin, quan els que no tenen llar comencen les seves reunions alcohòliques per passar la gèlida nit; Markus prepara el seu llit, un llit que havia guardat ous, llet, mantega i, qui sap, potser algun cos mort d’un animal de granja.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Relat d'elles, vives!

Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.
Recordo quan era petit, els crits venien de lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.
De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram. Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses. Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les reixes del pas a les cloaques.
Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.
Un braç que s'estira, unes cames mullades, un cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona. Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps, trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.
Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.

Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!

dissabte, 4 de novembre de 2017

Relat de llàgrimes

Des de dalt de la muntanya, davant d’un paratge infinit: res. Res i tot. Aire pur i net. Arbres que cobreixen amb les seves verdes fulles la dolça terra. Ocells cantant de copa a copa. Un blau amagat que es pot tornar gris encisador en qualsevol moment. Res perquè res és tot. I quieta davant la immensitat del moment, sobre una gran roca, només sent: res. Res i més. Alegria d’estar amb qui estima. De sentir-se sola i acompanyada. De veure’s ella mateixa aprenent de la seva vida.
Llarg és el viatge, no pas a la muntanya, sinó a l’interior de la calma.
Lluint la seva llarga i encisadora cabellera, la Brisa, per molt d'aire que doni als altres, també necessita respirar. No ploris al país de la llàgrima, riu, somriu, contagia la teva energia, que el món la necessita.