dimarts, 2 de febrer de 2016

Relat d'escarabats

Duia llenceria d'estampat lleopard. D'aquella que no se sap mai si és de rica, de meuca o de punk. Li havien posat tot just feia unes hores, després de pintar-li els llavis amb carmí roig i els ulls amb un blau cobalt. No vaig entendre mai si volien que semblés una bandera d'un país llunyà o si, per sorprendre'm, volien que algú es posés calent mirant-la.
No vaig col·laborar amb les preparacions de l'enterrament, però haig de confessar que veure-la allà al mig, tan arreglada, em va causar un benestar que feia dies que buscava. Recordo la música sonant, aquells violins de tercera categoria enfilant unes notes cap al cel llunyà, tot era inabastable per mi.

Van demanar-me que m'estigués quiet, que no digués res, que no fes cap estupidesa, però no em vaig poder contenir, va ser impossible. Era normal que succeís. Ella al mig de la capella. Els assistents mirant. Totes les mirades clavades en el seu bell cos. La seva silueta sense dissimular l'angoixa viscuda en el temps recent. No van gosar vestir-la, sabien que hauria sigut molt pitjor. No sé com el capellà va accedir a donar-li l'últim adéu en aquelles condicions; és el que té tenir bones influències en el món de la creu. Ella lluïa els quatre cabells mal posats i aquell conjunt que m'havia tornat boig anys enrere. Res més.

Era tot tan fràgil que quan vaig acostar-me, més d'un dels assistents va pensar que a mi també m'enterrarien. Res es contagia més ràpid que la tristesa. Va ser veure algú plorar i començar un gemec gegant que ningú podia aturar. Els músics, que ni ens coneixien, van desafinar més que mai, se saltaven les notes i no en donaven una del dret, va ser tan espantós el concert que vaig haver de demanar que paressin. Els hi vaig donar permís perquè ploressin, perquè es traguessin els mocs que els hi penjaven del nas. Després van seguir amb la processó. Tot ha d'acabar bé si es vol viure en pau. Però aquell record, el d'ella estirada amb les cames obertes i les mans darrere del clatell, no podré treure-me'l mai del cap.
Vaig encendre una cigarreta. Feia molts anys que no fumava. La vaig encendre en honor seu. Sempre va odiar que fumés. Quan ja m'havia fotut un parell de calades li vaig passar a ella. Sabia que allò no li podia fer mal. No. Segur que no es moriria per un parell de tirets. El fum no podia destrossar-li aquells pulmons tan cardats. Era impossible que emmalaltís. Li vaig col·locar la cigarreta a la boca i em vaig aprofitar d'ella tan com vaig poder.
Amb el pas del temps he après a entendre perquè al final va venir la policia a treure'm d'allà. Vaig partir-li la cara a tothom que va intentar desenganxar-me d'ella. Me la vaig fer allà al mig, a sobre de l'altar. El sacrifici sagrat en la seva màxima esplendor. De ben segur que ella hauria cridat si hagués pogut. Però no podia i havia de fer-ho jo. Cridava i empenyia per ficar-li ben endins. Ho havia de fer pegant a qui s'apropava, els feia fora i els amenaçava de perforar-los el cul amb el ciri major.
Els dies següents van ser en blanc, d'un blanc religiosament catòlic, verge, sense pensaments impurs ni maldats enrogides. Ells van creure que m'havien guanyat la partida, van creure's millor que jo, però ara que ja sóc lliure, lliure com els escarabats que treuen el cap pels forats, visito sovint les esglésies i em pujo als altars buits i silenciosos. Ho faig de nit, amb una perversitat immensa. Em vesteixo amb llenceria de dona, d'un estampat de tigre gairebé fluorescent, el mateix que porten les jovenetes que volen cridar l'atenció, el mateix que les multimilionàries compren a París la nuit. Em vesteixo per l'ocasió i recordo el nostre últim adéu. Tan a prop, tan lluny. Tan vius, tan morts. Entre tants crits, entre tant silenci. Alguns cops abans, alguns cops després. Qui ens estarà mirant... 

dilluns, 1 de febrer de 2016

Relat de suïcidis

Just quan ell saltava de dalt a baix de l’edifici, la Maria estava veient un programa de la tele sobre els dinosaures. Al seu costat, de la Maria, no pas de l'home que saltava de dalt a baix, hi havia el Miquel, un noi de vint-i-cinc anys que no coneixia la Maria, però que estava content d’estar a casa seva i ben a prop d’aconseguir tocar-li cuixa. La Maria va mirar estranyada el Miquel i li va preguntar què feia a casa seva. Ell, el Miquel, no pas l’home que queia a una lenta velocitat des del terrat cap a l’asfalt, li va contestar que no ho sabia, però que la remota possibilitat de fer-li un petó i despullar-la li agradava molt.
Els dos es van mirar sorpresos, no es coneixien de res; feia una estona no estaven junts i, ara, contemplaven la possibilitat d’unir els seus llavis (els de cadascú amb l'altre, s’entén) amb gran passió. Val a dir que en situacions com aquestes hi ha una reflexió que sovint li passava pel cap, al senyor que estava a mig camí d’obrir-se el cap en xocar contra el terra. Era un pensament poc filosòfic, però molt racional. L’home i la dona se sorprenen pel que no tenen previst i reaccionen de diferent manera segons amb qui actuïn. Imaginem-nos, per un casual, que el Miquel és lleig, i quan diem lleig ens referim a una manca de bellesa tal que vinguin ganes de girar el cap en veure’l. Creieu que la Maria acceptaria que aparegués al seu costat, dins de casa seva, un home que semblés un monstre amb intencions de fer-li un petó? I a l’inrevés el mateix, no sigui que se’ns acusi de sexistes, per pensar en una direcció i no en una altra; si la Maria no fos tan bella, tan esvelta, tan sexual, creieu que el Miquel no sortiria corrents d’aquella casa?
Ambdós es miraven intentant no pensar la causa de l’aparició misteriosa del Miquel al sofà de la Maria. Les mans agafant-se tendrament. Els llavis cridant-se i apropant-se sense presses. Les calces d’ella ben humides. Els calçotets d’ell ben comprimits.

Finalment, sense cançó de fons ni filtres fotogràfics ensucrats, els dos es besaren amb la intenció de despullar-se completament, de fer l’amor, de llepar-se de dalt a baix, de moure’s sense parar, de gemegar sense importar molestar o no els veïns... es besaren i sentiren un soroll, un espetec. L’home que se suïcidava havia foradat el sòl.

divendres, 29 de gener de 2016

Relat de llepaculs

-Crec que tinc unes habilitats que hauria d’aprofitar.
-I quines són? Escriure?
-No, llepar culs.
-Els llepes bé?
-Més bé que ningú. Sóc capaç de transformar-me en l’animal que més necessiti segons el moment necessari. No em manquen recursos ni ganes. Sóc un transformista! Recordo quan treballava a les Rambles que...
-Mai no has treballat a les Rambles!
-D’acord, tens raó. No hi he treballat mai, però això no és important. Podria haver-ho fet. Seria genial haver-hi treballat! Ser una artista de la ciutat, reconeguda per...
-Els transformistes de les Rambles mai no han estat massa reconeguts...
-Clar, clar, ja ho sé. Però jo hagués sigut diferent! Hauria destacat per sobre de l’street art, de l'urban art, de l'urban street o com es digui! I tothom recordaria el meu nom. Fins i tot els crítics més entesos del país, aquells que mai no jutgen els transformistes de les Rambles que cada dia actuen sense rebre res a canvi...
-Fa temps que ja no hi actuen, els van fer fora...
-Cert, cert... ara només hi ha venedors d’entrades i floristeries de pa sucat amb oli. Però el cas no és aquest, sinó que jo sóc transformista!
-Llepaculs! Llepaire!
-Bé, digues-li com vulguis! Em transformo...
-Llepes...
-Llepo el que sigui! A qui sigui! No tinc pudor!
-Això fa pudor...
-No fa pudor, no! Ningú no em veu quan llepo!
-Els altres ho veiem. Clar que els altres no comptem.
-Aquí està la gràcia! Els altres no sou ningú! No llepeu, no compteu! No existiu! Si sabessis fer com jo... oh! Què bé t’aniria!
-M’aniria el què?
-Tot plegat! Mira’m a mi! Sóc feliç! Per fi faig el que vull!
-Llepar culs?
-Això és el de menys! Ets massa primmirat! Com no veus la veritat, el cas, la casualitat, la fe...
-La fe... La fe religiosa?
-No, no! La fe en tu mateix! En poder llepar i créixer! Com més creixes, més llepes; com més llepes més gran es fa tot!
-I al final?
-Al final diuen...
-Diuen que la caiguda és molt forta.

-No! Això ja no! Això era abans! Les figures de cera ja no es desfan! A fer ganxet! A llepar! Fes-me cas i mataràs!

dijous, 28 de gener de 2016

Relat de Donosti

Sembla estrany que ningú es posi a pensar en tot plegat sense, abans, no haver pensat en res. Això pensava, segons el que podem saber, en Mikel, un vell conegut dels carrers de Donosti.
Per les nits caminava del centre de la ciutat a l’escullera, aturant-se a cada bar, parlant amb tothom. Com deia ell, la Concha era molt més que la platja, molt més que Igueldo, calia sentir-se ben humit per entendre com riu i mar follaven, davant de tothom, sense que ningú no s’escandalitzés. I allà al final, entre les gotes caient sense molestar cap ciutadà, les llums de les casetes, que el cridaven, una vegada i una altra, perquè arribés al port i s’estirés al costat de l’aigua bruta.
Els crits no criden ni quan es parla fort ni quan no es parla. La veu es queda muda sota el cel tapat. Se li van trencar les cordes i va seguir xerrant. Se li va trencar el cor i va seguir estimant. Era una roca dura, forjada a partir d’una desgràcia impossible d’assumir. Les llàgrimes que va gastar, després de la mort de la filla i de la dona, es van convertir, a ulls de molts, en cargols caiguts del seu cervell.
Caminava sol, sense que ningú més que la solitud l’acompanyés. Ni tan sols quan sortia massa ebri dels bars, quan els cambrers li oferien ajuda perquè no s’aguantava dempeus, ni tan sols aleshores acceptava cap guia en el seu religiós camí cap a la foscor il·luminada.
Volia ser sense deixar de ser. Tenia fam, però només bevia. Escrivia mots morts amb la intenció que fossin vius, però quan els veia bellugar-se els sentia morts. Els matava, els revifava. Escrivia de matinada, begut. Esborrava el que podia, quan emmalaltia. No hi ha pitjor malalt que l’home sa mirant-se al mirall. En Mikel corria el greu perill de ser recordat, quan ell només volia oblidar-ho tot.

dimecres, 27 de gener de 2016

Relat de campanes

Recordo aquell disc de gran dimensions, negre, donant voltes sobre si mateix, amb l’agulla resseguint el camí que li marcaven... i les campanades sonant. No és qüestió de debat si la cançó que venia després té res a veure amb el sentiment que el Miquel percep en aquests instants; però sí és rellevant aquell so constant de campanes. El mateix fil musical que ressonava per tot el poble el dia en què vam enterrar el meu avi. Era un dia fred, anàvem abrigats, i l’església es va omplir de gom a gom. Cada un dels aldeans ens va donar el condol personalment. La cua no s’acabava mai. Era una sensació tan horrible com pesada. La mateixa que el Miquel sent en aquests instants.
Té el telèfon a tocar de la mà, tot el dia que el mira. Espera la trucada final. No és pas la de Déu, ni la de Sant Pere, és la que li faran des de l’hospital. No té força per aguantar més. No ha nascut per ser un heroi, vol que tot acabi d’una vegada. Porta massa temps veient com el seu ésser estimat ha davallat físicament a un estadi gairebé vegetal. És encara ell o només és un cos inanimat? El va a veure cada dia. Li parla, tot i que sap que no el sent. Després, a casa, tot sol, o a la feina, envoltat d’estranys, pensa en quina sortida desitja. Li remou l’estómac de pensar que aquell final anhelat és el que sempre havia repudiat. Que vingui la foscor, el buit, la falç i la Santa Creu. 
Que s’acabi tot plegat, que em truquin, pensa durant tot el dia. És una espera lenta, tan lenta com el pas entre campana i campana, que continua sonant dins del seu cap, recordant-li que aviat s’acabarà tot, però que mentrestant ell és, contra tot pronòstic, qui deleix amb tota la força que arribi, per sempre més, la mort.

divendres, 22 de gener de 2016

Relat d'acudits

Vam passar molta estona rient, tanta que a ella li va faltar aire. Vaig provar de fer-li el boca a boca, per ajudar-la, però no va voler. Va morir per falta de respiració.
Avui és el judici, no sé què dir-li al jutge, ni als seus familiars; jo vaig provar de salvar-la, vaig fer el que hom hagués intentat fer, com a mínim va haver-hi intenció, bona fe!
Però avui sóc l’acusat. Volen dir-me assassí, tenen ficat a dins del cap que jo la vaig voler matar. Explicaran que els meus trucs verbals i les meves capacitats gestuals són armes per acabar amb la vida de qui vulgui. Em volen tancar per sempre més. Diran allò de: “vostè no és digne, vostè és un perill per a la societat”. Com a mínim em tractaran de vostè una estona, perquè quan surti del jutjat, camí de la furgoneta que m’haurà de dur a la presó, els allí assistents, gent que ni la coneixien, em cridaran, m’insultaran, em tiraran fruites podrides i faran tot el possible per humiliar-me.
Faré, crec, allò que cal fer, allò que he vist fer a d'altres acusats; però jo no sóc un assassí! Demanaré que em tapin la cara amb un jersei, potser el meu, potser el d’algú altre; però no estic segur que ningú me’l vulgui deixar. Caldrà veure què fa el meu entorn, si em gira l’esquena, si em nega una simple peça de roba, si em repudia i s’afegeix al costat dels que criden i insulten.
“Assassí, assassí!”, exclamaran sense haver sentit cap mai dels meus acudits.