divendres, 17 abril de 2015

Relat d'esdevenirs

Dins de l'habitació el pintor pinta les parets amb pintura. No pintis més amb pintura les teves parets, pintor que pintes parets, li diu la pintora quan li treu la pintura de les mans.
Sols es queden amb les mans  brutes i l'únic so d'una harmònica que entra més enllà dels murs. És un veí que practica com pot un instrument que no sap tocar.
Els llençols negres pertanyen a un i a l'altre. Com les cadires blanques i els llibres amagats sota el cobert a prop de la finestra. De quadrat passa a triangle. Les formes varien com ho fan els colors, que muden d'estat i de temperatura. S'abracen, s'abriguen, es despullen. Dinàmica situació de canvis que comporta esdevenirs diferents per a cada segon. Fa estona que no toquen els pinzells. Es mouen sols. Amunt i avall. Ell ha sortit de l'habitació per agafar una ampolla de vi. La porta agafant-te amb les seves grans mans. No els hi cal gots. Beuen a galet. Ella aprofita les gotes que li cauen per fora dels llavis, les usa per netejar-se. El dit índex de tots dos és tan perillós com la fletxa que fa estona que travessa la finestra de l'habitació. Món irreal i real només tenen un enllaç i aquest ve sota la cúpula dels viatgers. Fa tanta estona que viatgen que ja no saben on són.
Quan un pinta sota la solitud a vegades acaba pintant en companyia. 

Relat de nocturnitat

Canviava el semàfor de verd a vermell sense parar. No aprofitava el pas quan era verd, tampoc quan era vermell. Esperava no sabia per què, però es mantenia ferma en el seu propòsit. El so a aquelles hores de la nit el presideix el silenci, entretallat de tant en tant pel pas d’un cotxe passatger o, altres cops, per les converses pujades de to dels joves embriagats que es muden d’un local a un altre.
Entre els que pugen de to n’hi ha dos que entren al portal. Se saluden amablement i es pregunten què faran. Després de mirar-se directament als ulls i degustar un silenci incòmode, un dels dos proposa veure una  pel·lícula porno. Definitivament ha trencat el gel. Riuen, somriuen, comenten el que ha dit i , finalment, decideixen a on aniran a veure-la.
Han escollit un pis abandonat, per entrar-hi han hagut de forçar la porta amb un tornavís. Un cop a dins intenten no fer soroll. No fos que els veïns sentissin que algú a profanat el temple abandonat. S’asseuen al sofà i ella engega el televisor. Busquen un canal on poder veure continguts per a adults i comencen a xerrar.
Per distreure’s, ell proposa apagar el volum i produir ells mateixos les veus. Dit i fet. Ella es posa en escena, li agrada actuar. Ell se la mira i comença a vocalitzar un diàleg inventat. El joc és divertit, però perillós, en menys de dos minuts l’originalitat del guionista els porta a acabar la conversa. Estan els dos en roba interior, ella porta un conjunt de flors bordades; ell ja fa estona que no porta ni calçotets. L’oratòria ha mort. La sensualitat ha desaparegut. Els col·loquis han fracassat... Imitant els actors, no poden fer cap altra cosa que masturbar-se l’un a l’altre.

diumenge, 12 abril de 2015

Relat d'obsessions

Recordo aquella nit com si fos ara. Tu portaves aquell vestit nou vermell. Des del moment en què et vaig veure no me'l vaig treure del cap. Va ser la meva obsessió. I com resulta en tota obsessió... tot va acabar malament.
Vas pujar al cotxe sense pensar-ho dues vegades. Estaves disposada a fer el que fos per seduir-me, jo estava disposat a tot per deixar-me seduir. Les primeres copes van assentar-nos molt bé, massa bé. M'escoltaves atentament, com si jo tingués el do d'encantar-te amb qualsevol paraula. Allò em feia créixer. Creixia i creixia sota la mirada dels teus ulls brillants, per mi no hi havia ningú més. Però resulta que no et mirava gairebé mai. El meu escut m'impedia baixar al món terrenal, seure al teu costat, dir-te alguna cosa a l'orella i besar-te com hagués volgut. Vaig fer tot el contrari, et vaig ignorar. M'encantava parlar, em pujava la moral que m'escoltessin. Tantes mirades sobre meu em produïen un estat febril que no podia curar cap ginebra del món. Ens les servien en gots de mig litre. Ens els preníem de dos en dos. Les parets d'aquell local, el recordes? Eren blanques gràcies a nosaltres. Ens havíem deixat tants diners allà que cap altre tenia el dret de poder-les pintar. Començaven blanques i acabaven negres. S'enfosquia l'ambient i la vista es reduïa. Cada nit igual. Tot s'iniciava amb aquell ritual tan gèlid, el desencant dels que es troben per rutina. Tot s'acabava amb un final diferent, el gust per retroba-nos a mitja nit i descobrir que havies estat allà, esperant-me, al meu costat, sense que jo ni me n'adonés.
Quan ens feien fora d'aquell bar, sortíem com podíem, ens havíem divertit, sí, però també ens havíem fet mal. Eres la meva preferida, però tot sovint me n'anava amb una altra. No puc entendre com em parlaves al dia següent. No puc sentir cap altre sentiment que no sigui el de vergonya quan penso en la teva mirada, en els teus ulls tristos, en el teu desencant en veure com m'abraçava a alguna altra que no eres tu.
L'aurora de la nit ens duia per camins diferents, massa fosc era tot, massa alcohol per les venes. Fins aquella nit, encara la recordo vagament. El teu vestit vermell, el meu cotxe gran, aquella muntanya que deixava que veiéssim la ciutat. A baix quedaven tots aquells nois que vestien camises barates, lluny érem dels polígons on es barallava tothom per tu. Però eres tan fidel als teus sentiments. Tants cops de puny que es donaven per poder-te acariciar i tu sempre restaves al meu costat, plorant, trista, mentre m'enduia qualsevol gata a una cantonada i la feia cridar. Fins i tot quan me les enduia al cotxe tu venies i ens acompanyaves. Eres sempre l'última en baixar del cotxe. No importava que hagués passat durant la nit. Tu posaves el toc final, quan sortia el sol.
I aquella nit, amb el teu vestit vermell, no vas deixar que m'acostés a cap de les noies que rondaven a prop meu. De seguida vas prendre partit. No sé què és el que et va dur a fer-ho tot diferent, però del que n'estic segur és que a dins teu es movia alguna cosa superior. Aquelles camises gastades, mig obertes, que deixaven veure els penjolls de color daurat, no van acostar-se ni a mig metre de tu. Vas aconseguir que no només fos el teu escut, vas resultar ser aquella que somniaves cada nit entre els teus llençols planxats.
El teu vestit vermell va inundar el meu cap de mals pensaments. El teu cabell va ser la teranyina on perdre els meus dits. Els teus llavis van deixar de rebre mossegades teves, van convertir-se en el meu desig. I la nit va oblidar els núvols que cobrien la ciutat. A dalt de tot, a la muntanya, el cel era clar i les estrelles et despullaven amb la força dels astres sentimentals. No vam sortir del cotxe fins que no vas poder més. Semblava que haguessis estat tota la vida esperant aquell moment. I tot va acabar malament. La sinceritat  ens va matar just després d'haver tocat el que sempre havíem desitjat. No vam tenir temps ni de rebre la desastrosa rutina, ni de trencar-nos el cor dient-nos el que no ens havíem de dir.
Ara els estius són diferents. Pujo allà dalt on vaig aconseguir treure't el vestit vermell. Et recordo mirant la ciutat de dia. No m'atreveixo a fer-ho de nit. El dol es porta millor entre els raigs del sol que entre la foscor de la nit. Et recordaré avui, sempre, demà. Seràs la meva eterna obsessió. La sang tacarà el vestit com et va truncar la vida. Els focs d'artifici tancaran el cicle. Deixaré de veure't allà, a l'infinit. Deixaré d'odiar-vos a tu i al destí. Deixaré de viure per seguir estimant-te a tu, eterna obsessió del vestit vermell.

divendres, 10 abril de 2015

Relat de carros

Mentrestant, veurem la vida passar, pujada dalt del Carro Alat ens saludarà, com qui s’acomiada sabent que no tornarà. El vent de llevant seguirà empenyent-nos cap al límit del cingle. Avançarem a poc a poc, conscients de la temeritat de l’acció. Ho farem sense conèixer, però, les conseqüències del després. I quin és el després? El després és en mirar enrere, observar el camí fet. Adonar-se de què el perill no rau en la caiguda, sinó en la ceguera viscuda durant el recorregut. Hauríem pogut canviar de drecera, o potser no, qui ho sap. Però del que estarem segurs és que fins i tot realitzant el mateix traçat, podríem haver gaudit de l’experiència.
Ens preguntarem quins arbres hi havia a les vores, quins boscos ens rodejaven, quina fauna musicava el nostre pas. I no sabrem què contestar. No ens atrevirem a dir res. El silenci serà l’única resposta possible de qui s’avergonyeix dels seus actes.
Un cop cap a la dreta, un cop cap a l’esquerra. Fent zig-zags l’ànima quedarà castigada. El blanc i el negre lluitaran i no serem capaços de domar-los. I si els domem massa... caurem, perdrem les ales. I la vida, entretant, seguirà el seu destí, lluny de nosaltres, que no som ni tan sols insignificants per a ella. Ni som, ni serem. Res. 

dijous, 9 abril de 2015

Relat d'autobusos

Assegut a la cadira de l’últim seient de l’autobús, un home de cabells grisos llegeix les primeres línies del capítol número tres. El llibre en qüestió no és seu, l’agafa una noia jove, d’uns vint anys, amb les seves blanques mans. Ella està asseguda just davant seu, de forma que la lectura és compartida sense problemes.
L’aspecte de l’home fa pensar en una persona gran, segurament de més de seixanta anys. Porta una americana de pana i uns pantalons de vestir. Els cabells ben arreglats i la cara recent afaitada diuen molt dels seus hàbits. Podríem dir que parlem d’un home que li agrada cuidar-se.
La noia és prima i baixa, un fet que ajuda a esclarir la visió de l’home. A més du els cabells curts. I sense que tingui res a veure amb la lectura, ni amb el llibre, ni amb l’autobús, direm que porta un anell al dit polze.
No és el primer dia que ho fan, ni el segon. Ja fa més d’un any que comparteixen el mateix recorregut, el mateix autobús, el mateix xofer, els mateixos seients. Ell és el primer en entrar-hi, just després del conductor. A la parada inicial de la línia pugen cada dia i se saluden amistosament. Ell pren posició i espera amb delit que el recorregut arribi a la meitat de trajecte. És aleshores, quan l’autobús va ple de gom a gom, que arriba a una de les estacions més cèntriques de la ciutat. Allà hi baixa gairebé tothom. Naturalment, ell resta quiet, observant com entra per la porta la seva companya de lectures. Quan es veuen, somriuen, només això. Un lleuger i discret somriure. No es diuen hola ni adéu. Amb els gestos en tenen prou. Ell no sap quina carrera estudia ella, però pensa que va a la universitat, perquè sempre porta carpetes que així ho testifiquen i, a més, la parada a on baixa és on s’ubica el campus universitari. Ella no coneix quin és el destí de l’home de cabell gris, però s’imagina que deu anar a visitar la família.
El capítol tres està a punt d’acabar, però és moment de separar-se. La noia tanca el llibre, baixa de l’autobús i l’home es queda sol a la part de darrere. Quatre parades més i arribarà al seu destí, final de trajecte. Allà baixarà i s’acomiadarà del conductor. Esperarà assegut en un banc mig trencat i, quan el següent autobús obri les portes, pujarà el graó que separa l’asfalt del vehicle pesant, saludarà el nou conductor i s’asseurà a l’última fila. En aquest horari no hi ha cap noia que comparteixi lectura, però a mig recorregut una altra jubilada sempre s’asseu al seu costat per gaudir de la seva companyia durant unes quantes parades. Ambdós es coneixen perfectament, saben quines són les seves aficions, quines famílies els esperen a casa, quines aventures van viure quan eren joves...
Dues dones, dues sensacions, dos mons dins d’un mateix recorregut. L’home de cabell gris aprofita cada instant que viu, mentre alguns, quan el miren, es compadeixen de què sigui un jubilat que passi el dia a l’autobús. 

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.
I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.
El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.