dilluns, 30 març de 2015

Relat de sostres

Tancat a una habitació sense sostre; l'escriptor que no escriu decideix escriure una carta que no encarta... No fuma, no beu, tan sols prem el teclat una i altra vegada...

"Senyor Sostres;
he llegit el seu article de la bibliotecària i estic molt content. Ha situat un tema secundari a la primera línia dels informatius. Això sí, haig de dir-li que, com de costum, torna a barrejar conceptes com el de llibertat i el de llibertinatge. 
Però anem a pams. Primer de tot m'agradaria felicitar-lo. El fet que vostè entrés en un espai d'ús públic és extraordinari. Al contrari del que pensa molta gent, crec que les zones gestionades per l'administració han de ser per a tothom, no només pels que no es poden permetre un ús d'instal·lacions privades, majestuoses i excelses. Cal que desdogmatitzem aquesta separació de classes! Clar que sí! M'alegro que baixés del seu cavall imperial per veure com es veuen les coses a ras de terra. Una altra cosa és que ho hagi fet amb la seva armadura tot poderosa, que els altres no tenim, i de la que vostè fa gala tot sovint. 
Després, no voldria defensar un gremi pel que jo tinc molt respecte i que, desgraciadament, molts cops he hagut d'atacar per falta de professionalitat. Però és indiscutible que, per un cop que una bibliotecària intenta vetllar per l’interès comú de la biblioteca, criticar-la és no saber de què va la missa la meitat.
Vostè té tot el dret del món a usar la zona infantil de la biblioteca, però cal que recordi que és una biblioteca; no una ludoteca. Per tant, cal mantenir unes normes que permetin un ús digne per part de tothom, no només de la seva estimada filla. En aquest sentit, deixi'm explicar-li que tot sovint el meu fill em demana anar a la biblioteca a llegir. A mi m'encanta. Hi anem i llegim. Ens passem molta estona llegint. Tenim accés a una gran quantitat de llibres, l'espai és adequat i només de tant en quant ens costa continuar amb tranquil·litat, això passa quan algun nen o nena es pensa que allò és una ludoteca, no pas una biblioteca. Val a dir que normalment els bibliotecaris tendeixen a deixar fer. "Són nens", deuen pensar. Com bé va pensar vostè. Però perdoni que li digui, el meu fill també és un nen i també té dret a no sentir-se molestat mentre llegeix. La qüestió és fàcil, faci el que vulgui, però no molesti. I al sortir de la biblioteca, si pot, exerciti una activitat que tot sovint realitzem nosaltres: Cridi! Cridi com un boig! La gent del carrer potser se'l mira de forma estranya, però és només perquè vivim en un món de bojos. Al carrer es pot cridar, a la biblioteca no. 

P.S: Sobre els preservatius; sigui sincer, això no és el que li va fer mal. El que li va molestar va ser que cridessin l'atenció de la seva filla. perquè es creu que ella és perfecte, igual que es creu que vostè ho és. I tenen dret a ser-ho! No usin preservatius! Ja sabem que no els hi cal! Però no privin que els imperfectes, els que no hagin rebut la santa educació de la castedat, els usin. Si la seva educació és tan bona no cal que s'indigni. Ensenyi a la seva filla a ser verge fins al matrimoni i problema resolt. Nosaltres, els que no cavalquem amb un cavall imperial, seguirem apostant per una educació que informi, que sigui tolerant i respectuosa, tant amb les seves creences com amb les nostres". 

En acabar la carta, l'escriptor que no escriu esborra l'inesborrable.

Relat de pors


Té tanta por de morir, que no viu. Sembla que s'hagi declarat en vaga. No ha tret ni pancartes ni pamflets, però realitza totes les accions que es poden executar quan un està en contra de la vida o de la mort, tant és una cosa com l'altra. La negació d'ambdues circumstàncies penalitza la sensació fervent dels cossos fruint.
Desgastat fins a l'infinit. Aboleix els càrrecs vitals, com gaudir o patir. El cor se li fa petit, s'amaga dins d'un escut de cuir relligat i recosit. Impossible de penetrar, dins seu hi viu una eterna llàgrima de dol. No vol morir. No vol acabar amb tot. Però la negació absoluta el porta pel camí del tediós assossec.
Trencar, robar, mentir. Verbs que han desaparegut de la seva llengua. Els sons surten sense esperances, sense fe. Ho fan per pura rutina. Ho fan amb basarda. Por de ser autodestructius, de causar el propi mal, de provocar un desencadenament dels fets que acabi amb tempesta.
Li costa sortir del seu niu. En el fons, sempre hi és; allà, tancat. Ni que en surti, resta reclòs dins de la cova del temor; on compta lentament les hores que se li escapen de les mans.

diumenge, 29 març de 2015

Relat d'artificis


Sota d'un dubte en forma de núvol m'he llevat aquest matí. Fa estona que hi penso, però ara no puc fer altra cosa que rentar-me els ulls i pensar que m'hi tiro salfumant. Agafaria la cullera de la cuina, aquella que tenim per fer un plat especial sud-americà, aquella que té el perfil afilat. Me la clavaria a l'extrem de la parpella i extrauria la meva pupil·la. Ho faria buscant el dolor més gran que pugui existir.  Però no m’atreveixo. Aquest sèrum m'anirà bé per plorar. Un parell de gotes i llestos. ja ploro. Estic trist. M'ho va dir la farmacèutica. Ella sí que en sap. Em faria plorar ràpidament. Però mai ha volgut portar-me a la recambra i ensenyar-me a posar-me trist. Potser si em vestís... Sí, aquests pantalons ja serviran. No m'importa que estiguin bruts. Ella no s'hi fixa en aquestes coses. Seria estúpid que ho fes. Mira com mira. Observa com m'observa. Escolta com em parla. Quina veu. Estic trist. Mira. Ploro. No riguis, dona. Estic molt trist. Tinc un fervor interior que no em puc treure de sobre i vull que m'ajudis. Segur que tens alguna cosa per mi. Segur. Les teves llàgrimes de dolor perdut em van molt bé. Quan vull sentir, quan vull ser com tu, me les poso i ploro. Durant uns instants m'assemblo tant a tu. Em miro al mirall i em veig les pupil·les humides. Cauen pel costat del nas aquells sentiments artificials, però ningú no ho sap. Ni tu. Ni jo. Dóna'm la mà, si us plau. Porta'm allà. Promet-ho portar-me bé. Resoldré tots els meus dubtes. Sense cullera; sense sèrum, sense plorar; només em caldrà mirar-te una estona quan parlis i per fi, en acabar el relat, ja sabré si m'he enamorat.

Relat de papereres

Abans de creuar, l'home mira dins de la paperera. No hi busca res. O sí, només ell ho sap. El semàfor es posa verd i inicia un caminar lent, però sense pausa. El seu moviment denota el cansament de qui ja no té ganes de viure.
L'home porta una jaqueta de cuir gastada, un barret de llana blau, unes sabates negres i uns pantalons bruts i gastats. No s'ha cordat la bragueta. no s'ha tapat el coll. Li agradaria portar guants i evitar el fred del vespre.
Quan es torna a posar verd, creua altre cop cap a l'altra costat. Torna a la seva illa; és la seva zona de confort. No acostuma a quedar-se molta estona en els carrers veïns.
Per davant seu passen homes i dones, nens i nenes. policies i escombriaires. És una part més del mobiliari urbà. Ningú li diu res. Ell tampoc saluda a ningú. Si vingués una nau espacial i se l'endugués, ningú reaccionaria, ni per bé ni per mal.

La seva mare fa temps que va morir. Els seus fills també. El seu pare encara viu. Deu tenir ja cent anys, potser un dia d'aquests és el seu aniversari, qui sap si ell anirà a felicitar-lo. Però l'home no sap a quin dia viu. Ni sap on viu son pare. No sap res de res, viu per viure; com qui camina per caminar, d'un costat a l'altre del carrer, esperant que la vida s'acabi i ja no hagi de tornar a creuar.

divendres, 27 març de 2015

Relat de WhatsApp


Continua estirada al llit. Des d'aquí sent el soroll dels pocs cotxes que trepitgen l'asfalt. No ha baixat les persianes. Li agrada veure la lluna abans d'anar a dormir. 
Tanca els ulls, però al cap d'uns instants els torna a obrir. Allarga la mà cap al telèfon mòbil i obre el WhatsApp. El seu marit continua sense connectar-se. Li envia petons amb una de les emoticones que més usa, sobretot quan es comunica amb ell.
Apaga el mòbil i tanca els ulls. Sembla que està a punt d'adormir-se. Durant un parell de minuts aconsegueix entrar en la primera fase, però un clàxon la desperta. Separa les parpelles i torna a mirar el mòbil. Sense notícies. Continua el seu suplici, intenta adormir-se. Del calaix de la tauleta de nit treu un blister i agafa una pastilla. Per empassar-se-la millor, beu una mica de vi, que sempre deixa al costat del llit. Comença a comptar fins a cent i, quan arriba a vint, perd la consciència. 
Entra en el món oníric. Si més no, arriba a les portes d'aquest; perquè quan ja porta ben bé una hora, s'aixeca, va al lavabo i torna a estirar-se. Abans de tancar els ulls, altre cop li envia un missatge al seu home, que continua desconectat.
En total, li envia uns cinc missatges. Pel matí està baldada, ha dormit molt poc. Abans de la dutxa torna a comprovar si s'ha connectat. Res. L'aigua freda la desperta. Aigua gelada caient per sobre del seu cos. Ni tan sols crida. Està esgotada. Es fa un cafè mirant les noticies al televisor, però de tant en quant torna a mirar el mòbil.
Durant tot el dia repeteix la mateixa acció. A vegades envia alguna cosa, però la majoria de cops només comprova si està connectat o no.
Ara ja fa tres dies que el seu marit va morir, però encara continua tenint aquella estranya sensació...

dijous, 26 març de 2015

Relat de primavera


Una nit d'hivern va esdevenir primavera. Sota un cel gris i trist, les despullades branques dels arbres van demanar ajuda. Van reclamar auxili a tothom que les va veure. Ningú no va fer res. Cap dels que les van sentir es va atrevir.
Pintava el colom un esbós de vida entre els núvols. Ho feia sense que res li prestés atenció. Estava convençut de que la seva magistral actuació seria admirada pels presents. Però els ulls que naveguen pels carrers no busquen, ni troben, res del que necessiten.
Quan canvia l'estació, el tren porta nous passatgers; a l'any li succeïx el mateix. Baixen del vagó alguns que feia estona que ja hi eren i d'altres que tot just començaven el viatge. Qui decideix sobre el passatge és la sort, ningú més que ella és qui estableix el destí atzarós dels qüestionats.
I mentre uns pugen i baixen, nosaltres ens regalem una estada més, sense comptar ni les hores ni els dies, ni les nits que no hi ets. Perquè quan l'obscura soledat ens ve a buscar, recordo l'home sobre l'arbre, llibre en mà, llegint cada paraula nova, que s'escrivia sola i es tornava a esborrar:

Piquen fort els forjadors del metall; 
preparen l'escut que necessitaràs
quan de volta estiguis al meu costat
i caminis cap al nostre amagatall.