dimecres, 28 gener de 2015

Relat de granges


A la granja se sentia molt soroll. Els animals grunyien a tota hora, però sobretot, just abans de caure la nit. Era aleshores quan actuaven amb tota l'energia disponible. Era impossible entendre res. Ni tan sols un especialista en zoologia podria discernir els sons dels animals. Tot junts, bramant a més no poder. No podia semblar una olla de grills; perquè els grills físicament no podien fer tant d'escàndol. No podia semblar un galliner, perquè les gallines no aconsegueixen un to tan alt. Ni tan sols una manada d'elefants podia emular aquell soroll espantós que feia emmalaltir el granger. Ell es posava les mans a les orelles i tancava els ulls fent ganyotes, com si aquell gest inútil servís d'alguna cosa. Però res, només li quedava una opció, resignar-se i adaptar-se a aquell moment tant decepcionant.
Entre el rugit d'uns i el bram dels altres no va sentir el so d'unes passes que entraven caminant. Era l'elegància d'una dona que duia unes botes negres per sobre dels turmells, vestia uns texans ajustats que li marcaven cul i cuixes, i per dalt anava tapada amb americana curta per sobre d'una samarreta blanca. En aquesta hi duia una inscripció: "Meravella't amb mi". 
El granger no la va veure fins que no la va tenir davant. Se li va col·locar a poca distància i li va demanar que llegís en veu alta aquella serigrafia. El pobre home no sentia que li deia, però es fixava amb els suaus llavis, que cobrien gran part de la seva cara. Ella no ho va repetir tres vegades, sinó que li va prendre la mà i li va fer resseguir, lletra per lletra, aquella oració. Amb els dits acariciava aquells prominents pits, sense perdre de vista el seu coll al descobert. Per la seva ment només hi passava un objectiu, aixecar-li la samarreta, oblidar-se de les lletres, acariciar-li el seu cabell ben llis i cridar com un animal enmig de la granja.

dimecres, 21 gener de 2015

Relat d'escrivents


Escric amb el cor, escric amb la mà. Ho faig sota les ombres que turmenten el meu passat.  Escric quan la boirina no deixa veure la gran ciutat; però també quan el sol crema la pell i ens tanca els ulls. 
Amagat dins d'un impenetrable vestit de mentides, dibuixo un traç inimaginable al so del compàs. Són notes trencades, música entretallada. Fum dins de la sala i beguda sobre l'escena. No hi ha crim ni assasinat.
Escric pel dolor que he sentit, sense pensar en el que sentiré. Ho faig en cada moment que el cor em demana deixar de bategar, endut per la falta d'aire d'aquesta maleïda terra de conspiracions.
No em cal escriure en groc, ni tampoc en rosa. Escric en el malenconiós color dels Déus que ens van abandonar. Per honor a Ulysses, al Laberint i al petit Escrivent de Bartleby. Se m'apareix un rere l'altre, en ple discurs de Llul. Els suporto, els aguanto, els pateixo en carn viva, sense pell, sense cuir. Les seves paraules se m'obliden i la tristesa envaeix el meu estat colèric.
Crido quan escric. Vomito. No vull pensar el que escric, perquè no penso quan estimo. Estimo el que escric. M'estimo. Em vull estimar més enllà de les quatre fal·làcies nocturnes que ens empassem per digerir la vida. No és aquí, ni sota l'obscura caixa de fusta, no és enlloc la felicitat anhelada. Però tossudament escric enduent-me part del que he viscut, barrejant els somnis amb les cançons. M'acusaran d'escriure sense rigor, sense cura; però quan un camina per la sendera de la veritat, no li cal més que la mentida i la traïció. Escric amb orgull, amb passió, esperant la mort a cada cantonada. Qui escriu no oblida la por, però la fa més atractiva.

dimarts, 20 gener de 2015

Relat de nius

Un ocell sord volava per la ciutat. El lector es preguntarà com sabem que era sord. La resposta és obvia. Veritat que si diguéssim que un ocell cec volava per la ciutat ningú no es qüestionaria que ho diguéssim? Sinó que la pregunta seria: com s'ho fa per volar? Doncs el mateix. L'ocell vola, veu, escolta. Però en aquest cas, l'ocell sord volava per la ciutat. 
Un nen se'l mirava des del parc, el cridava, li deia coses, xiulava! Però res. No succeïa res. Era un crit sense resposta. Un desgast de forces inútils que no obtenien resultat. Així que el nen es va preguntar com s'ho podia fer per parlar amb aquell ocell sord que volava per la ciutat.
Va pensar en posar un cartell al costat de la finestra. Però ho va descartar de seguida. Encara es confondrien els altres ocells i se li convertiria el seu vell quadre extern en un niu ple d'animalons salvatges. Aleshores se li va ocórrer una idea brillant. Aquest adjectiu el posem per augmentar l'expectativa; però el cert és de les idees més absurdes que se'ns hagin passat mai per la ment.
Del seu armari va agafar un dels llençols més lletjos que tenia, va retallar-los en forma d'ales i les va estirar sobre la taula. Després va prendre el pal d'una escombra i el va clavar a la mateixa taula. Acte seguit, continuant amb el seu enginy, va estripar una de les cortines del bany i va cobrir el pal, com si fos una vela d'un vaixell. 
Quan ja ho va tenir tot llest, va  col·locar-se a la marquesina i va esperar el moment en el que l'ocell sord volava a prop de la finestra. Un, dos, tres. Va allargar la mà i el va agafar en ple vol. Ja el tenia. Tots dos junts, caient amb força des del cinquè pis de l'edifici.

Relat de gebrades

-Potser millor així, no?
-Millor com?
-Així...
La balada nocturna d'un vespre trist va entonar les primeres notes. Els dos estaven asseguts al portal. No es parlaven, no es deien res. No volien pensar, simplement esperar.
Per les comprimides venes circula una sang inalterada. El seu color és un secret, com les seves mirades. Batega el cor sentint desconfiança. Cap dels dos no vol imaginar el demà. És una angoixosa situació quotidiana. Dos animals fent d'humans, dues ànimes dient-se adéu, fins demà. I el demà potser no vindrà, perquè amb al calma s'esvaeixen les paraules. I sense paraules no hi ha ni rastre ni contacte. 
La pressió sanguínia s'altera, el batec puja gola amunt. No troben el moment d'alçar-se, però els dos saben que ho han de fer. Ella pren la decisió de forma valenta, sense adornar el blavós moment. Ell se la mira. No n'està segur. No vol alçar-se. Però per més que s'hi resisteixi, ella ja no hi és. 
La matinada arriba amb una forta gebrada. Les mans glaçades, el nas vermell. Les dents piquen amb força marcant uns segons i uns minuts eterns. És el compàs de l'espera, una espera que no acaba mai.

dilluns, 19 gener de 2015

Relat de TOC


La Maria ha canviat de passatemps. Els mots encreuats l'havien tingut molt enganxada durant les últimes setmanes. No es podia separar de la seva llibreteta, on anotava totes les possibles combinacions que, després, passava a net dins de la seva revista d'entreteniment cultural. Es va convertir en una experta en pocs dies i la seva addicció era tan forta que s'anava a dormir a les tantes de la matinada. Però no només alterava les hores d'anar a dormir, sinó que, tot just llevar-se, ja estava pensant quin mot havia de descobrir. Va ser la seva agradable obsessió dia i nit; a totes hores. 
Naturalment, tanta activitat mental fatiga a qualsevol. A ella també. És inevitable. A més, com diuen aquella gent anònima, l'entrecot és bo, però no tots els dies. Així que la Maria, després de divertir-se molt amb els seus mots encreuats, va decidir donar un gir a la seva vida. Dit i fet. Va guardar les revistes especialitzades en l'enreixament de lletres al calaix i, just després, va sortir corrents a comprar la nova edició anual de jeroglífics. Caminava contenta, joiosa. Duia sota el braç un exemplar únic, ple de noves activitats. Calia omplir-lo ràpidament. 

Relat de dilluns trist

Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.
A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.