dijous, 27 novembre de 2014

Relat de contactes

L'avió era ple de gom a gom. Uns estudiants, repartits per diverses zones, feien xerinola. Riures i bromes en un entorn tancat a mil metres sobre terra. 
Ell s'havia promès que no ho faria. Estava disposat a complir el seu jurament. No volia sentir a parlar de cap altra acció que  no fos la correcte. Però Satanàs viu sempre al costat dels Àngels. 
A més dels estudiants, brètols a més no poder, una munió de flaires femenines adornaven aquell ambient amb el mateix encant que, cal dir-ho, el que tenen les llums quan il·luminen els carrers aquests dies de Nadal.
Pel seu cap només vagava aquella frase solemne que havia escrit a la seva agenda: "Cap contacte, cap. De cap tipus".
Veure'l aixecar-se i passar a prop de les donzelles joves i agraciades era tot un espectacle, s'apartava d'elles tant com podia, però no podem oblidar que les dimensions, en tals aparells voladors, són limitades. 
Duia guants per evitar el contacte directe, vestia bufanda per tapar-se el nas quan s'apropava la bella hostessa repartint perfum de primera qualitat. Arronsava les cames i deixava molt més espai del que calia quan creuava, pel seu costat, una dona madura amb un vestit ben curt i unes mitges negres de reixa. 
Respirava profundament i tancava els ulls. Els tancava tant com podia. El doctor havia sigut clar: "Ets tu, només tu. Quan et toquen, les neurones s'acceleren. No són elles, quan et toquen, no et busquen".
Ho sabia, ho entenia. Ho va provar. Però la dona que estava al seu costat va descordar-se un dels botons superiors de la camisa. No deuria tenir una gran talla. No deuria haver-ho fet a propòsit. El cas és que va relaxar-se i va contemplar aquella imatge sense pudor. Mentre li mirava els pits a la senyora del costat, l'hostessa va arribar per darrere i li va tocar l'espatlla. "Voldrà el senyor alguna cosa més?". Aquella mà assassina continuava allà fins i tot després d'haver acabat la frase. Tenia els dits sobre la seva camisa, els notava prement fort els seus músculs. Va dir que no com va poder. Potser mai hagis sentit els gossos bordar a mitjanit. Potser és massa tard perquè agafis aquelles birres que et van prohibir i te les enduguis a la cabana. Potser ell no volia notar res, però una joveneta de vint anys es va col·locar al seu costat, en ple passadís, i va provar d'obrir el compartiment superior. Aquell cos l'havia enviat algú, no podia ser de cap altra manera. Tothom el tocava, l'acariciava. Era com si hom s'hagués posat d'acord per provocar-lo, tot i que, no volem passar-ho per alt, ho feien dissimuladament, rient i remetent a altres afers que res tenien a veure amb el nostre protagonista.
Per cada àngel hi ha un dimoni. Per cada llengua hi ha uns llavis. Tot dit té dret a baixar per l'entrecuix. Cada pit vol ser grapejat per mans fermes. L'home i la dona volen, ho proven, ho eviten. I mentre la moral canta les seves cançons, en Johnny baixa a fer la última de les seves perversions.

diumenge, 16 novembre de 2014

Relat de l'última nit

La tauleta del menjador és lluny. A sobre hi ha el mòbil, haig d'arribar-hi, sigui com sigui. No tinc força ni esma, però en l'últim alè s'aconsegueixen les grans fites. No hi ha ombres que puguin amb la fe dels que creuen amb quelcom sobrenatural. Ell no em fallarà, ni avui, ni demà. Ni amb tot el que m'està passant, mai perdré la fe en ell: perquè la vida és creure i jo ho faig instintivament, amb l'amor i la consciència tranquil·la.
La sang cau del nas gota a gota. Sense brollar massa. A raig, però, surt per darrere. És una sensació estranya, fa temps que no ovulo, però em noto tota xopa com quan era més jove. Tinc els pantalons mullats i les cames inservibles. El terra és una marca de la meva vida. El camí traçat deixa la petja de tot el que he estat, una dona venerada i estimada. Una filla de Déu que sempre ha cuidat la seva família. Diuen que és fàcil saber el recorregut d'un arbre segons com quedi dibuixat l'interior del seu tronc. Doncs bé, crec poder afirmar que una persona, estirada al terra i movent-se com un cuc, dibuixa quelcom similar. Caldrà veure si algun expert podrà analitzar la sang que vaig deixant sobre aquest terra modernista.
El meu germà va ser el responsable de redescobrir-lo, quan el meu home, en pau descansi, va voler modernitzar la casa. El mobiliari nou, d'acord, però el terra vell, repetia una i una altra vegada. Va insistir tant que tant jo com el meu estimat vam haver de sucumbir als seus desitjos i vam aixecar el terra que ens havia vist créixer, un terra de fusta càlid que ens permetia anar descalços fins i tot a l'hivern. A partir d'aleshores tot va canviar. Havíem de dur mitjons, sabates, sabatilles; però la família venia als nostres dinars, a diferència del que havia passat fins aleshores. La fredor del terra contrarestava amb la calidesa humana que vam sentir durant tants anys. Criatures jugant pel passadís, licors de sobretaula. Discussions i abraçades. Els diumenges al vespre eren tristos perquè tothom despoblava casa nostra i retornàvem a la fredor del terra. Però fins i tot alguns dilluns recuperàvem ràpid l'alegria. Les visites ens feien viure alegres, érem feliços. Després ell va morir, jo em vaig quedar sola, però les visites van continuar. És el que passa quan un té tres germans, quatre cunyades, sis nebots i molts amics. Gairebé cap dia he estat sola, sempre he rebut la visita d'algú, ni que fos de forma interessada, a mi no m'importava. Acceptava que vinguessin a dinar amb mi per no fer-se'l a casa seva. No m'era cap problema veure alguna mà familiar remenant entre les meves joies. Fins i tot els hi deia que ho fessin.
La família i els amics són com Déu. Els acceptes o no els acceptes, però no intentis canviar-los ni comprendre perquè són com són. Jo sempre he estat fidel a l'església; he cregut que Déu es va endur l'amor de la meva vida per enviar-me un senyal. Encara no he sabut desxifrar quin senyal era, però estic segur que hauré fet el camí correcte, conservant el meu cos intacte de qualsevol altres mans que no hagin sigut les del meu difunt marit.
Els meus germans m'han ajudat sempre ha superar aquest tràngol, han sigut els homes més valents que he conegut mai. Per això sempre els hi restaré agraïda a tot el que han fet per mi. No per recompensar-los, ni molt menys, he organitzat avui un sopar que ha acabat just deu fer una hora. Encara sento els nens corrent amunt i avall com si estiguessin aquí. La vaixella trencada per un cop de pilota resta sota l'aigüera. Els plats encara estan per rentar. No he pogut ni tan sols recollir la taula. Quan han marxat tots, m'he sentit indisposada i he volgut descansar.
Hem rigut com sempre, el Miquel ha explicat aquells vells acudits que tant agradaven al meu home. El Joan no ha parat de servir cava a les cunyades. I el Martí, el més petit de tots nosaltres, ens ha explicat les seves aventures empresarials. Estic orgullosa de tots ells. Dia rere dia han creat una aureola màgica que ningú no podria espatllar.
Com avui tocava paella, l'encarregat de cuinar ha estat el Joan, hi té la mà trencada. Ha estat tot sol a la cuina, no m'hi ha deixat entrar. És tossut com ell sol. Quan estava perseguint la Maria, la meva neboda petita, hem entrat per accident a la cuina. Ens ha fet fora de cop. Si cuina ell, no hi pot entrar ningú més. La veritat és que no em puc queixar, m'han tractat com una reina, he estat la primera en rebre el menjar al plat, el Miquel m'ha servit tot fent un numeret dels seus. I el Martí tota l'estona m'ha advertit que havia de menjar per estar forta. Aquesta setmana hauré d'encarregar-me dels nens i, sí, és cert, són una mica interessats. Si em poso malalta no els podré cuidar. No podran anar a la feina i els tindré de mal humor.
Abans de marxar el Jacint, el meu nebot més llest, m'ha deixat anar l'enigma setmanal. Cada diumenge me'n diu un. I no acostumo a fallar mai. És un costum antic que vam iniciar una nit d'estiu, quan ell estava trist perquè se sentia sol i abandonat.
Concretament m'ha dit: "Quan dic una paraula, esdevé, quan la pronuncio, la veig. Es pensen que estic foll, boig. Creuen que el que no veuen no existeix. Però ells no ho imaginen, no ho pensen, no ho veuen".
Tinc el mòbil ben a prop, encara no sé com he pogut arribar fins aquí, he tret moltíssima sang i em sento dèbil. Tinc forces per agafar-lo amb una mà i trucar-los, per dir-los que es poden quedar amb l'herència sense castigar la consciència, que no em sap greu el que han fet. Però prefereixo no fer-ho, i que visquin amb l'odi dins seu fins les seves últimes nits. 

dijous, 13 novembre de 2014

Relat de feines


Un escriptor prepara un text que titula "La feina mal feta". Per fer-lo s'ha documentat de forma molt variada i minuciosa. Porta un mes recollint informació a la biblioteca, amb cartes publicades als diaris en racons petits i clarament retallades. S'ha posat en contacte amb molts dels emissors i els hi ha fet entrevistes. Ha parlat amb treballadors desmotivats, exempleats i renegats de la vida laboral que, un dia fa molt temps, entraven per la porta del l'oficina amb uns aires més optimistes dels que ara duen a sobre. 
En el text parla de la por als canvis d'humor dels caps, de la relació de menyspreu que tenen els alts càrrecs envers els treballadors, del fet de primar la vaguetat en contra de la qualitat, de la col·locació dels cosins i amics en llocs preferents, de la marginació dels insurgents... De tantes i tantes coses que estan succeint avui en dia i que, malauradament ningú en parla. 
Un cop el té acabat el deixa reposar i llegeix el diari fent un cafè. És una rutina que va aprendre fa anys, abandonar per un temps prudencial el text et permet crear una distància suficient com per veure'l en tercera persona sense perdre'n la relació d'autoria. A mig matí es presenta al despatx del seu cap, està nerviós, però orgullós de la seva feina; sap que qualsevol dels erudits dels seus antics mestres d'universitat estaria molt més que satisfet en veure el seu progrés. 
Contràriament al que pensava, el Director el renya. Ell es posa a plorar i el cap el tranquil·litza, ara per ara no el deixarà al carrer -li diu-, però ha d'anar en compte si vol seguir mantenint la feina. Hi ha molts candidats esperant a la porta i qualsevol dia es pot quedar sense nòmina amb la que pagar la hipoteca. Li demana amb condescendència que torni a refer el text. Ha de ser més curt, més entenedor -ja que el Director no entén la meitat del que ha llegit-, pot plagiar qualsevol altre text que trobi per l'oficina, ni que sigui antic! I sobretot que no critiqui res. Al cap i a la fi, les crítiques no serveixen de res, la gent vol entretenir-se.

dimecres, 5 novembre de 2014

Relat de furts

Tenia tantes ganes de robar-lo que em vaig oblidar de qui era ella. Vaig furtar-li l’acordió que guardava a l'armari de l'habitació. El tenia ben amagat, sabia que jo l'aniria a buscar a la primera oportunitat.
L'armari, blanc com la lluna plena, feia de mirall. Era fàcil veure's reflectit i sentir-se observat quan un caminava d'amagat. La imatge era curiosa, veure's en la porta d'un armari aliè, com si fos propi. No volia mirar aquella escena, només volia sentir-me un lladre entrant en un món obscur i prohibit. Per això vaig caminar sense fer soroll, vaig obrir l'armari per la part més llunyana i vaig veure'l allà. Estava mirant-me. Era un acordió antic, de color negre. Algun dia deuria haver sigut la bellesa més gran de l'auditori. Segur que hauria embellit les notes més febrils que es recorden d'aquell paratge. Ara mostrava un aspecte vell, però això augmentava el seu valor. El vaig prémer i, sense que fes soroll, me'l vaig endur.
Els problemes vingueren en sortir de l'habitació. El tenia entre les meves mans, l'acariciava, olorava els seus vells records... i aleshores em va venir al cap ella. La tenia davant, mirant-me, preguntant-me per què m'enduia una cosa que era seva. Jo no sabia que contestar-li. Així que vaig tornar enrere i vaig guardar l'acordió al seu lloc.

Jo era un lladre, un lladre bo. Però ella, quan hi havia lluna plena, podia més que jo.

dimarts, 4 novembre de 2014

Relat de marrans


Volia escriure un relat marrà mentre es tocava. Però no tenia prou mans per fer les dues coses. Va buscar alguna persona que l'ajudés a fer una de les tasques, però havia de decidir-se entre una escriptora i una marrana. El cert és que quan hi va pensar va adonar-se de la dualitat d'ambdues opcions. Eren dues, eren dobles, eren el mateix.
Va fer fora tots els pensaments impurs que tenia i va treure, del calaix de sota de l'ordinador, una bíblia. Creia que seria incapaç d'excitar-se tenint tan a prop les paraules dels missatgers de Déu. No va ser així. Tenia el cos bullint i necessitava contacte humà. Va recordar les paraules del savi: "No confonguis el lector, o sexe o lletres". I va abandonar l'ordinador. 
Estava irritat perquè sabia que perdia una oportunitat única. Calia escriure tot allò que sentia en aquell moment, però també era necessari trobar algú que li apaivagués aquelles flames interiors.
La solució li va arribar en forma de soroll. El soroll que fa un una mà en trucar a la porta. Va saltar del sofà i va pujar-se els pantalons. Va obrir la porta i es va trobar amb una sorpresa inesperada: una antiga amiga que feia molts anys que no veia. No va dubtar en fer-la passar i preguntar-li per la seva vida actual. Estava encuriosit per com li havia anat tot des d'aquell fatídic dia en què es van dir adéu per sempre més.
Els dos asseguts, un al costat de l'altre, tenien moltes coses a dir-se; però no es van dir res. Els homes i els animals, quan necessiten despullar-se, ho acaben fent, és igual amb qui i a on. Els homes i els núvols, quan necessiten descarregar, ho fan; després marxen i no tornen fins al cap d'un temps.

dilluns, 3 novembre de 2014

Relat de compulsius


No sóc un home compulsiu, tot i que cada quinze segons miro el mòbil. No sóc una persona compulsiva, ni que no sàpiga estar quiet i estigui donant voltes sobre mi mateix quan m'espero en una cua. Decididament no sóc compulsiu, ningú m'ho ha diagnosticat i, a més, no té res a veure ser-ho amb els meus tics nerviosos causats per un estrés majúscul. Si algú s'hagués dignat a fer-me un anàlisi com cal, examinant totes les meves desviacions mentals, m'haurien trobat un alt nombre d'alteracions neuròtiques que, segons ells, es podrien catalogar de malalties; però ningú ho ha fet; per estrany que sembli.
No ho sóc, a més, perquè fa una estona que m'ha atropellat un cotxe. Estava fent la meva combinació de passos, tres endavant, dos enrere, dos endavant, un enrere, quan un conductor no m'ha vist i se m'ha endut per davant al bell mig del pas zebre, de color blanc, gris, blanc, gris, blanc, gris...
Diuen els testimonis que ell estava mirant el mòbil, potser era un home compulsiu. Potser llegia el missatge més important de la seva vida. Ni ho sé ni ho sabré mai. Ja sóc mort i només puc iniciar-me en el no-res de forma eterna, sense donar voltes ni executar sèries d'accions que tinguin combinacions matemàtiques.
Això sí, els cercles que separen el món terrenal de l'infern són un joc de nens per algú tan extraordinàriament amant de les circumvalacions i els atzucacs com jo. No us moriu sense ser compulsius o restareu per sempre més en la vaguetat de l'espai sideral.