dimecres, 16 de maig de 2018

Relat de l'astronauta

Hi havia una vegada un astronauta que vivia navegant per l'Univers. Un dia, quan viatjava dins de la seva nau, va veure una llum que impactava amb força en totes direccions. Era una llum única, potent, extraordinària.
Com no podia ser d'altra manera, va canviar el rumb de la seva nau espacial i va dirigir-se directament cap a la llum. De camí, els sensors del vehicle interestel·lar indicaven una situació de perill. Alarma, alarma. Un led intermitent alertava amb una freqüència que anava augmentant a mesura que s'aproximava. Semblava que la nau anés a explotar, però finalment va poder aterrar a l'estrella d'on sortia aquella llum.
L'astronauta, encuriosit de mena, va baixar de la nau, amb temença, però també amb valentia; i va veure una preciosa flor que sorgia d'un terra aspre i àrid. La seva tija era forta, els seus pètals suaus, les seves espines punxegudes. Es va apropar amb compte, amb molt de compte. No per por, sinó per no destorbar aquella immensa alegria que rajava de cada raig de llum.  Quan la va tenir davant, se la va mirar, la va escoltar, la va olorar, la va gaudir... Tot. Tot durant tot el temps possible. Però el temps és temps, i el temps passa per molt forts que siguin els músculs que proven d'aturar-lo.
I l'astronauta era astronauta, car no vivia en aquella estrella. Per això, quan la veia pensava. Pensava en la immensitat d'aquella llum, en la grandesa d'aquell somriure, en l'infinit del seu cor. I no volia arrencar la flor i endur-se-la, sabia que això la mataria. Però tampoc podia quedar-se a viure a l'estrella, perquè era un astronauta.
Hi havia una vegada un conte... i com tots els contes, comencen i acaben.

dilluns, 14 de maig de 2018

Relat de galàxies


Lliures semblen els estels
mentre naveguen per l’Univers,
no coneixedors de les forces d’atracció
roden i salten d’una galàxia a una altra,
tan sols per veure’s dins l’escalfor del moment.

Tot mirall sembla pur, net,
ric de joc i de vida,
però rere el cristall transparent necessita
la foscor del reflex, el costat
ocult de la lluna, el que
no es veu ni se sent, però
que es coneix i no es parla.

Semblarà que tot ´s bo dins
d’una llum extraordinària,
més allò que resta pot ser
dolent, fosc i buit.

Tornaran a girar les estrelles,
perdudes però atretes,
de dits en faran llum i
de la llum paraules,
sempre que el mot del mur
no aparegui a l’albada.

diumenge, 6 de maig de 2018

Relat salvatge


Una aixeta de sang regalimant cama avall. Un crit salvatge lliscant fins els llavis. De riures i somriures i cançons en sonen moltes. Caldrà veure quina és la seva. Atura la ràdio. No vol sentir música, vol jeure i mirar les estrelles, però el sostre li priva el pas. Tanca els ulls. Estira el braç. Torna a encendre la ràdio. Ara no pot escoltar aquella cançó que sonava, aquella que tant li agradava. Ara només sent veus, veus que parlen i no diuen res. En canvi, no sent el seu cor, no pot escoltar-lo. Decideix obrir els ulls i tornar a apagar la ràdio. La tira a terra. Volia descansar, relaxar-se, evadir-se una estona en un món de calma i, ans el contrari, tot és neguit.
Truquen a la porta. No ho sent.
Truquen a la porta. Sent un parell de cops i crits fluixos.
Truquen a la porta. Intenta moure les cames. No pot.
Truquen a la porta. Té les mans plenes de sang.
Ningú truca, però davant seu se situen tres persones, totes van vestides groc. Una d’elles porta una màscara, que li posa només arribar. Una altra li parla, li toca les mans, mir fixament els seus ulls. La tercera, un senyor de mitjana edat, porta a la mà dreta un bisturí; a la mà esquerra un ganivet per tallar pernils. Dubte un moment i, quan els seus dos companys ja li han tret la roba, decideix optar pel ganivet de llargues dimensions. Sense traçar el punt d’incisió. Sense preparar el tall. La punta de l’arma s’introdueix pell avall. Marca un forat de grans dimensions sobre el pit. Després deixa anar el ganivet i introdueix la mà.
Per fi és fora. No plora. No hi ha fotos. No és un naixement. Un  periodista apareix de sobte i pregunta a l’equip mèdic com ha anat aquell moment. Hi ha càmeres filmant. El doctor separa les mans i ensenya a mig món, connectat a través de les xarxes socials, el tresor preuat que li han extret del pit. És un petit gat salvatge, de color rosat, sembla acabat de néixer, però du les potes lligades amb un cordill de pescar, el morro grapat i les orelles retallades. No respira. És mort. Tot i que els seus ulls miren fixament els del cos del que ha sigut extret. S’observen amb deteniment. Qui és qui en el món dels vius. Els humans que pateixen com animals o els animals que moren esclaus dels humans.

dimarts, 1 de maig de 2018

Relat de les vies


Les vies del tren continuen paral·leles, ningú no s’atreveix a apropar-les. Què els passarà als que les segueixen? Rodaran per sempre més mirant-se encantats els ulls? Entendran per què no s’ajunten les seves mans? Es preguntaran per què entren i surten del túnel sense trobar-se en la foscor?

Pròxima estació el fred i la calor. Altra vegada amb el sentiment d’haver de passar pel ferro forjat que ens té cegats. Costarà baixar del tren, fins i tot ara que el terra és humit per la pluja i els camps ballen amb el seu esperit.

El final del camí no existeix, el cercle el fa infinit, res el podrà aturar. Però a dalt de tot de la muntanya veu un castell en runes. Els arbres se l’han menjat, plens d’arbustos són part de l’entremat del fortí. Des de les vies es veu sempre igual, trist i ensorrat. Allà, on un dia els homes ho van ser tot, ara ni la mort respecte el verd.

Creuaré els dits quan passi per allà, esperaré que el tren no em trepitgi els peus quan provi de sortir-ne, cridaré ben fort mentre salti.

No hi haurà ningú, la foscor absoluta, el silenci, la nit sense nit. Però ja no seré a les vies paral·leles.

dijous, 26 d’abril de 2018

Relat de les dones


Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors
quan feies créixer la tija.
Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis
quan cridaves fort.
No hem sigut ni humans, 
ni animals,
ni bitxos,
ni espècies,
ni partícules,
ni àtoms,
ni ombres,
ni no-res.
No hem sigut res 
perquè ens ho hem carregat tot:
Uns ulls brillants,
una mà dèbil,
unes cames llargues,
unes cames curtes.
Hem destrossat el cor
de tantes i tantes,
que les noves ja no volen ni tenir-ne.
Hem colpejat tan fort,
que ni els homes ens sentim homes.
Perdona’ns, dona,
disculpa’ns per la nostra misèria.

dimecres, 25 d’abril de 2018

Relat de l’ull

Al so d’un ull obert.

Quatre cops nocturns,
és l’estaca d’un moribund.
Sonaran a compàs del temps
que no es detura a la seva ment.

Tres besos a mitjanit,
els dits de la mà cerquen un cor ferit.
Parlaran al ritme de l’últim gemec
que eixirà de la fredor del vent.

Dues cançons de matinada
desperten el tigre havent somiat amb l’amada.
Orfeu desapereixerà al primer raig de llum
que desfarà l’escalfor que li ve de lluny.

Una sensació de vol en llibertat
que aterra de cop als peus de Fat.
No es poden escriure lletres
sobre una realitat plena de fèretres
que ens fan de llit.