dijous, 30 octubre de 2014

Relat de santíssims


Nou cementiris per passar el dia. La distracció està assegurada, pensa la Fina mentre puja a l'autobús. Per fer més amè el viatge porta un llibre de Calders. Ha escollit, naturalment, "Aquí descansa Nevares"; molt adequat al santíssim jorn que l'espera. 
A primera hora del matí l'autobús no va ple, però les dones grans que hi viatgen van de negre. Ella recorda quan era petita i anava al cementiri, aleshores sí que anaven de dol les àvies, no com ara, que amb una jaqueta fosca ja en tenen prou. Portaven mantellina i tot! Avui en dia només es cobreixen la cara algunes dones musulmanes, però no per pèrdua d'un estimat, sinó per d'altres assumptes que a la Fina no li importen gens ni mica.
Els nou cementiris que rodegen la ciutat estan ben connectats, sobretot si tens tot el dia per anar d'un costat a l'altre i no t'importa agafar el bus, el ferrocarril, el metro o el taxi. Està disposada a deixar-se la butxaca en transport públic. I fins i tot privat! I és que quan surt del campo santo dels barris baixos, veu un cotxe fúnebre aparcat a la porta. Els empleats descarreguen un taüt de grans dimensions i, quan el xofer torna al cotxe, ella aprofita per assaltar-lo. Amb poques paraules i unes quantes bromes ja l'ha convençut, la durà al nou destí, a dalt de tot de la muntanya. No sap si el viatge serà gratis o si aquell home de negre voldrà cobrar-li el trajecte. Té temps per guanyar-se'l, primer han de recollir un mort a l'hospital central i després anar al tanatori.
Un cop ja tenen el cadàver dins del cotxe, ella ataca. Primer unes carícies als braços, després el dit per sobre de la cama, un parell d'adulacions i el vehicle s'atura en un descampat. Si haguessin conduit amb aquelles provocacions haurien acabat ells dos enterrats fins al coll. La Fina en plena acció no és una qualsevol. Els seus crits sobrepassen l'estructura del cotxe de morts. Els dos estan nus, al seient de davant, mentre darrere un cos inert porta taps a les orelles, i al nas! Diuen que els fluids corporals busquen eixir del cos quan morim, però també és cert que ho volen fer mentre som vius. 
Montjuïc, Poblenou, Sant Andreu, Horta, Sant Gervasi, Les Corts, Sarrià, Sants i Collserola. L'últim de tots és el de Collserola. El dia ja s'acaba i el seu cansament és molt notable, porta una embriaguesa mortuòria tal que no pot evitar el riure quan veu un home llepant la làpida d'un familiar. A vegades el cansament ens juga males passades. No volem riure, però ho fem. La Fina intenta amagar-se, però tots els presents la veuen recargolar-se i estirar-se per terra. No pot més. Ha viscut tot el dia entre vius parlant amb morts. Ara ells, els vius, s'estranyen de veure un viu vivint, rient; tal i com voldrien veure els seus estimats, els morts.

dimecres, 29 octubre de 2014

Relat de jutges


Assegut a la cadira del jutjat, el jutge el jutjava amb autoritat. "Vas ser tu qui va entrar en aquella habitació prohibida?". "Senyoria, no sabria mentir-li, i menys en aquestes circumstàncies. Deixi de mirar-me amb els seus ulls de lloba ferida, no sóc prou fort per suportar tal dolor".
Després de que l'agutzil portés una copa de vi blanc per a tots els presents, els assistents al judici van aplaudir amb força, volien continuar amb aquella investigació judicial.
"Senyoria, en el moment en que m'ho va preguntar vaig riure, en els instants que hi vaig reflexionar em vaig cremar. Aquella escena, plena de flames sense aturador, la vam evitar no sé encara com. Quan tens l'aigua tan a prop, vols obrir els llavis i notar com baixa fresca de la muntanya. És difícil saber per què em vaig contenir". Tothom esperava un ganivet creuant el seu cos per aplaudir l'escena criminal, però el seu paper era molt més que un simple guió, necessitava fer-se seu aquell personatge, apropar-se encara més i canviar aquella arma pels seus dits acariciant aquell preciós coll blanc.

dimarts, 28 octubre de 2014

Relat de replans


El típic relat de les escales comença posant un peu sobre el primer graó. Vol pujar les escales. És aleshores quan el personatge perd l'oremus i deixa de veure el segon graó. Es gira per buscar-lo i se'l troba darrere. És allà per iniciar un camí davall que no és el que volia. Peró com quan un enceta un acte vandàlic poca fe té en deixar-lo per un altre dia; decideix girar tot el cos i emprèn el camí cap a baix.
En col·locar el peu sobre el graó de baixada se sent segur i amb l'estat d'ànim intocable, avui sí, es diu a si mateix. El problema li sorgeix en moure l'altre cama. El peu no troba cap més graó de baixada i se sorprèn d'estar sobre el replà.
Vestia corbata verda de vellut. Ell mai es comprava res, la seva mare, que vivia a un quilòmetre de casa seva era l'encarregada de fer-ho, així com de preparar-li els esmorzars, berenars i sopars. Dinava a la feina i per això no li calia la carmanyola al migdia.
Tot va ocórrer com si res. Un graó i després l'altre, però no en l'ordre que s'esperava.

dissabte, 18 octubre de 2014

Relat de sastres

Entre teixits bruts, el sastre sabia trobar sempre la seda que buscava. 
La seva mare el va abandonar quan tenia pocs anys, al mig del carrer tot eren ombres terrorífiques, però aviat va créixer i va oblidar la tristor que li havien cosit entre les pells del seu cos.
La pluja li netejava les lleganyes pel matí, el sol li cremava les celles al migdia, quan la tarda deia adéu tot el cos se sentia nu. Va crear un vestit com el de l'emperador, caminava sense por. La gent reia quan el veia passar, ell somreia i saludava, sabia que un dia tot allò acabaria, però no estava segur de quan seria.
Ella va invitar-lo a sopar a casa seva. Desconfiava de tothom, però quan el va veure estès al seu portal no va poder fer altra cosa, un crit, un cop de peu, una humiliació més. Aleshores va succeir, com esdevé en aquells casos que hom explica i mai veu. Que els dos es van mirar directament als ulls i ella va perdre la por. Aquella mirada la va atrapar, no podia fer cap altra cosa que caure a terra i plorar.
Després de dutxar-se i de menjar li va oferir un llit, ell el va refusar. No seria capaç de dormir en un matalàs tan confortable. Va dormir a la cadira i asseguts tots dos van iniciar el que seria l'aventura més confosa de les seves vides.
Ella es deia Ica, ell es deia Se. No es podien veure durant el dia, el marit de l'Ica era terriblement gelós. Així que només se citaven de nit. Dormien separats, una al llit, un a la cadira, però reien i parlaven com ho fan els lloros en l'imaginari ciutadà.
En Se li va confessar la seva passió per la roba i, sense gairebé ni poder-ho evitar, ella el va convertir en el sastre més famós de la comarca. La premsa anava com boja per saber quines tendències marcava, ell s'ho inventava tot, només li calia recordar el vestit de l'emperador i omplir-lo de llum.
Ella va patir un desmai una tarda d'estiu, la pressió era massa forta per seguir suportant aquell estrès. En Se es va sentir responsable d'aquell defalliment i li va deixar un present a casa. Després ja no va tornar mai més.

Diu la llegenda que l'Emperador tornà a portar vestits que feien riure els aldeans, diu la història que l'Ica es va posar a plorar quan va veure el vestit que li havia regalat. Lluïa el color blau del cel més intens, però estava teixit amb reixa per recordar les vergonyes de l'emperador. La reixa simulava les ones del mar, les mateixes que l'haurien vist marxar. A sota del coll hi havia disposat un llaç també blau, de seda, que li recordaria aquella unió que havien creat.

dijous, 16 octubre de 2014

Relat de rínxols

Rínxols d'or sobre un somriure sempre lluent. Va somniar amb ella i va netejar-se les dents amb cianur. Estava avergonyit. No pas per haver tingut somnis eròtics, que no era el seu cas, sinó per haver notat el batec tan fort que l'hauria desvetllat suat, al costat de la seva dona.
Cada dia un vestit diferent, però el mateix gest cordial, afectuós, tendre. Diuen que com més es miren dues persones més poden desemmascarar-se. Si fos aquest el cas caldria una festa veneciana per provar d'enganyar-se mútuament.
Ell duria un sac de patates tapant el seu cap, ella vestiria un preciós vestit de vellut, ample per baix, ajustat per dalt; però amb el que es cobriria la cara seria amb els seus llavis sensuals, capaços d'enganyar el més valent de tots els guerrers.
Quan el jutge de la festa dictés sentència i premiés la disfressa més espectacular, ningú apostaria per ells dos; ni tan sols els trobarien a faltar en la pronúncia de la sentència. Faria estona que romandrien sense roba estirats entre els arbustos del laberint dels jardins, només visionats per unes geloses estrelles, que farien el possible per ser humans i perdre's entre les seves quatre mans.

dijous, 9 octubre de 2014

Relat de gent


Recordo una nit d'estiu en la que ens trobàvem a la terrassa. El cel estava estrellat i jo contemplava el contrast entre el negre fosc i el blanc radiant de les estrelles. Ella seia al meu costat, em mirava i estava absent. Cap dels dos dèiem res, no ens calia, feia estona que ens ho estàvem dient tot.
Ja feia temps que la situació estava perduda, cap dels dos no donava un cèntim per trobar un camí diferent a la nostra relació. Però la força del costum ens va portar a seure plegats i acceptar una vida que no havíem desitjat.
Pel carrer va aparèixer un home de mitjana edat, no mirava les estrelles, no estava absent. Buscava un amic seu, que va trobar just davant de la porta de casa nostra. La conversa que van mantenir arribava a les nostres orelles, no amb un to alt i clar, però sí de forma suficientment nítida com per entendre el que dèien. Ella i jo vam aturar els nostres passatemps mundans i vam decidir escoltar amb atenció aquella trobada tan propera.
Sense veure'ls en cap moment, vam haver d'endevinar quines edats tenien. Un dels dos, segur, era un home vell, perquè la seva veu sortia tremolosa i ronca. Me'l vaig imaginar amb cabell blanc, mans aspres de cuidar la terra, mirada cenyida per haver rumiat tant. No sé com el va dibuixar ella dins de la seva ment, però sabent que no suportava els homes vells, deuria lluitar contra les evidències i hauria aconseguit pintar-lo de joventut.
Tal i com parlava l'home de mitjana edat, volia pensar que seria un periodista retirat. El seu to de veu imposava respecte, com el que denoten els periodistes que tot ho saben, però també era fàcil endevinar cert malestar amb si mateix, com si l'haguessin relegat a un simple copista de notes de prensa. Per aquest motiu vaig creure oportú situar-lo en una situació laboral no definida, en repòs. Qui sap si precisament estaria al poble per allunyar-se de tota la pressió que suposen els mitjans de comunicació.
L'home vell, en canvi, tenia un parlar sincer, vast, directe. Semblava una persona directa, com la que tenen tots els executors, per aquest motiu no vaig dubtar en posar-lo en el sector de l'aviació. Deuria ser un pilot d'avions, de càrrega? de passatgers? No ho sé, però tenia les coses clares i no dubtava en fer afirmacions en cada una de les seves frases. Qui sap si durant la seva trajectòria laboral va patir algun ensurt. Hom sap que les pèrdues de pressió, tot i no ser habituals, esdevenen força sovint. O vés a saber si alguna vegada va haver de fer un aterratge d'emergència. O solucionar alguna averia en ple vol. L'estrès al que se sotmeten els pilots és molt alt, han de saber en tot moment què farien en cas de... És un estrès que els manté vius, però també els mata a poc a poc. La vida se'ls consumeix de cremar tanta adrenalina, de viure sempre sota pressió. Aquest és un fet que abans es tenia molt en compte. Ara, amb la globalització de les aerolínies, hi ha tants pilots i tanta demanda per fer aquesta feina que, com és normal, els directius els tracten com a simples xofers. Sense tenir res en contra dels xofers ni dels taxistes, però sí fent evident que aquests últims no porten tres centes persones a deu mil metres sobre el terra. Tan fa això, ben cert. Perquè la realitat és la que és. Els pilots han passat pel mateix camí pel que van passar els maquinistes. Abans eren gent admirada, ara simples conductors que, per avenços en la tecnologia, no han de conèixer massa de res.
El desprestigi que jo havia notat amb ells m'havia fet reflexionar sobre la nostra taula. Ballava per culpa d'una de les potes --un fet que jo mai he suportat-. Per això es movien els plats i els gots amb qualsevol moviment. Res era semblant al que havia sigut en aquella casa. El temps havia fet destrosses en tot el que havia trobat, en les potes de la taula i en els blancs cors de les nostres vides.