dijous, 25 d’agost de 2016

Relat de lladrucs

Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls, encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que sentir-se perdut.
Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola? Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals distorsionats?
El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella, és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat, dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.
Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida, els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a ulls dels porucs.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.
Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.
A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.
Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Relat de camí

Quan agafes el camí, una petita pujada condueix entre els camps de blat ja segats i de color trist; amb pocs arbres que decoren un paisatge sòrdid i molt àrid. Fa tot just uns mesos tot era de color verd, la vida hi era present amb un dels tons més primaverals. Ara, el sol ho ha mudat a grocs i marrons.
Corba rere corba, les dreceres pugen per sobre del turó. El camí que porta al poble amaga algunes cases, amaga algunes figueres, amaga històries que han passat i que seguiran passant. Buscar aquí una ombra és gairebé tan difícil com trobar les guineus que surten de nit esperant els petits ratolins, que no s'atreveixen a campar ni a escampar les seves vides a prop dels humans.
Els animals salvatges, aquells que fugen dels que no ho són, veuen grans extensions de terreny que adquireixen el seu horitzó vertical a través dels molins gegantins, que giren i giren quan toca el vent ferotge que crida el foc i que vol endur-s'ho tot. Els camps que encara no han estat llaurats es preparen per rebre l'espurna. Els que ja ho estan salven els humans, salven la civilització d'aquell vermell rogenc que tanta por els fa. Mentrestant, en el camí, segueix una vegada i una altra, un camp rere l'altre; un petit turonet, un petit arbret, no hi ha massa vida perquè el bosc queda llunyà a dalt de la muntanya, on s'acaba el pla. Però aquí dins, al pla, la carretera és sinuosa i només els destorba l'horitzó que es veu per aquests frondosos i solitaris arbres, que s'atreveixen a visitar els encreuaments on algun dia es deurien trobar dues persones, dues ànimes. No sabem si viatjant amb carro o a peu, amb cotxe o amb bicicleta, però aquí buscaven on poder estar lluny de tothom i retrobar-se com si fossin dues imatges d'un mirall. A la dreta, el blat; a l'esquerra, el blat. A la dreta, ell; a l'esquerra, ella. Els esbarzers els alerten. El Tossal rodó els espera. Darrere seu no saben quin camí escollir i segueixen recte, sense mirar enrere, sense mirar als costats. Proven d'escapar al destí dibuixat als camps segats.

Se senten les aspes dels molins, que ressonen com si fossin els sons de la mort. Tots dos s'espanten, busquen on amagar-se, com fan els ratolins i les guineus. Però no troben cap lloc on ocultar-se d'aquests grans ganivets que giren i giren en honor dels vents, cridant a Èol, cridant i exhalant tota la desesperació dels qui han sucumbit als desastres humans i han volgut perdre's pel mig dels camps, pel mig dels revolts on ara, a poc a poc, sorgeixen els pins i aquestes pinyes tan dures que, quan les trepitgen descalços, nusos, es fan mal als peus, es fan mal al cor. És la penitència que han de seguir fins arribar allà on esperen trobar l'alt campanar, que un dia va perdre un merlet, qui sap si pel senyal enviat pels de més a dalt, alertant-los del perill de jugar a un joc que no havien de jugar. El joc del trill, que mentre selecciona uns i n'aparta uns altres, els deixa recolzats a la paret, al mur que hi ha a prop del poble. Aconsegueixen tots dos, sense roba, només amb les mans agafades, arribar a la part més alta, a prop del cementiri. Aquí comença la història on s'acaba tot.

dijous, 4 d’agost de 2016

Relat d'abismes

Crec que he sentit el soroll de ningú, obrint la porta de l’alba. No sé si era el rumor d’una veu llunyana o la tos febril d’una ànima amb por. Crec que tot el que he escoltat ha estat per accident. Estirat, aquí al costat del mar, les veus no són pròpies del lloc, sinó que vénen de regal amb la remor de les onades.
Al costat d’on sóc, allà on ets; tan a prop com les passes ens poden portar l’un al costat de l’altre, m’he aturat a pensar en aquells moments en què hi vam ser, sempre atents i vigilants, no fos cas que caiguéssim a terra.
L'abisme que separa el cel de la terra, el mar de la costa, els núvols de la pluja, el teu cor del meu... és un horitzó difós que la vida s'ha intentat emportar.
Et recordo vagament, amb total exactitud. Et veig davant meu, sense adonar-me del buit que hi ha aparegut.  M'oblido de tot i surto de casa buscant una gota de suor que enteli els meus ulls. Provo de fer-ho sense recórrer a la melancolia o a la nostàlgia, simplement amb el convenciment de què puc transformar-me i esdevenir un ésser qualsevol, com aquell home que passa ara, com aquella dona que corre evitant mirar enrere.

I sense escriure més detalls, ell (o ella) enllaça una passa amb l'altra, castigant el terra dur ple de pedres i de sorra. Li seria més còmode treure's les bambes i deixar-se anar per la platja, sentint l'aigua als peus i xipollejant alegrament ara que el sol encara no ha dit la seva. Però no ho fa, mira el cel i emprèn el camí a la negació absoluta de la raó. Aquelles veus integrades als plecs de les orelles, aquells tambors ressonant entre els seus pulmons, aquell ritme incessant l'encamina per la drecera que emprenen esguerrats i els jubilats. Els joves encara dormen i els vells no han pogut dormir. La vida desperta al costat del mar, allà on sempre ella el va anar a trobar, a ell, a mi; caminant per sobre d'una aigua plena de mirades enrere i plors pel demà.

dimecres, 20 de juliol de 2016

Relat d'humans

A un nen de dotze anys li tallen el cap, el degollen, li parteixen la tràquea en dos i li fan brollar tota la sang per una de les artèries caròtides.
D’acord, potser allà, dotze anys equivalen a divuit anys dels d’aquí, d’acord, tot plegat és una guerra; d’acord... d’acord, d’acord... no puc estar més d’acord en què l’home, la dona, l’ésser humà, segueix regint-se per la falta de seny. I els que tenen seny creuen tenir tant de poder que poden i volen manipular els animals humans que tenen per sota.
Actuen pitjor els de dalt? Segurament, perquè si els de dalt no continuessin amb les seves guerres, els de baix no farien l’animal. O potser sí, no sé. Però aquell nen, de dotze anys, amb mirada perduda i innocent no sap què és un Tomahawk, no sap què és la física quàntica, no ha llegit mai a Shakespeare, ni ha tingut un llapis amb el que expressar en forma de dibuix els seus sentiments. Aquell nen és la tristor de la humanitat. I l’home que aguanta el ganivet i executa el menor és el futur d’una espècie que hauria d’estar condemnada a matar-se sense ni tan sols esperar una cançó de comiat.
Aquest quadre surt del marc, surt de mare, surt de tot allò que ens han ensenyat. Es dibuixa per tot arreu i s’estén per tot el planeta mentre dones i homes i homes i dones segueixen jugant a fer veure que són feliços. Seguirem bufant espelmes, seguirem jugant a pilota. I mentrestant, la pluja que aquí aturem amb paraigües, allà serà de color vermell, plena d’odi. Ser humà és el perill més gran de tots.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Relat d'estiu

Era un dijous molt calorós d'estiu. Era o no, tant dóna com era. Però aquell dia jo estava molt cansat i tenia el cap com un bombo. Havia passat un dels pitjors dies a la feina des què aquell gamarús que tenia per cap havia arribat. Només volia arribar a casa, descansar i beure fins caure adormit. Però no va poder ser així. Algú va escriure un altre camí i em vaig veure forçat a aixecar-me del sofà, sense gairebé poder-me posar de peu amb total cordura, agafar el telèfon i marxar corrents cap a l'hospital. Recordo que per culpa de les presses em vaig oblidar de posar-me el casc.  Anava tan begut que no vaig ser conscient de la velocitat a la que vaig creuar la ciutat. En arribar vaig deixar la moto al terra, sense cavallet, sense cadenat; gràcies a Déu que vaig treure la clau; sinó ara ja no seria amb mi.
La cambra era petita, hi havia molta gent. Metges, infermeres, infermers, doctors i doctores. Ella es va posar a plorar i em va abraçar. Feia tant de temps que no m'abraçava que per un moment vaig oblidar on era. Després, vaig retornar al box d'urgències on estàvem plorant mentre els metges no paraven de fer-nos preguntes. Ella, la nostra filla, preciosa, bella, dolça, tan senzilla... tenia els ulls oberts de bat a bat, el seu rostre era pura desesperació. Sabia que li passava alguna cosa, nosaltres també, ells també. Però no sabíem què era; no ho podíem saber. Tenia una màscara que li tapava aquells llavis amb el que sempre imitava els peixots. Tenia cables connectats per tot arreu, pel cap i pel cos. Li treien sang i no podíem prémer més fort les nostres mans. Érem tan lluny l'un de l'altre... Ens havíem separat tant que ni una ciutat plena de cotxes i perills hauria semblat més criminal que el nostre amor perdut. Però ho va semblar durant uns instants.
Després, després tot va canviar. Jo només sortia a córrer els dijous, tant era si feia calor com si no. Els altres dies els dedicava a beure i a jugar per igual. Cuidava la meva filla de dia. Després de dinar la tornava al centre. Hi havia un tobogan tan alt, tan gran, tan llarg, que, quan queia, podia estar cridant durant hores i hores, amb l'ampolla a la mà, que cap veí s'atrevia a venir a queixar-se.

Era o no, tant dóna. Però des d'aquell dia ja no vaig estar mai més cansat.