dimecres, 17 setembre de 2014

Relat de seda


No vull esborrar de la ment aquell instant en què va aixecar la censura. Sense estar vetat, vaig poder-me recrear entre les teles més suaus que s'exportven de l'Orient. Era un moment especial, únic. Feia massa temps que els estreps de la prohibició no em permetien admirar la bellesa que la natura ens presta.
Heu estat mai tancats en una garjola humida, sense llum i només decorada amb quatre parets agrestes i un munt d'animals rossegadors? Per molt que no hagueu trepitjat mai un trist paratge com aquest, sabreu quines mancances i pors es viuen allà. De la mateixa manera sereu capaços d'imaginar-vos lligats en un llit, completament nus, sobre llençols de seda i observant una mussa ballant davant vostre. Admireu la seva cruel bellesa, proveu de moure les mans i atançar-la, necessiteu imperiosament posseir-la. Així us ho podeu imaginar sense problemes. Més no sé si seríeu capaços d'anar més enllà i pensar en un estat ruboritzat, de vergonya majúscula, que us convertiria, encara lligats en el llit, en un ésser minúscul, sense valor ni autoestima. La veuríeu a ella prominent, majestuosa, altiva, dominant. No gosaríeu acostar-vos-hi ni un mil·límetre. De la por que tindríeu resaríeu a l'Altíssim Senyor Nostre per suplicar-li clemència i que us enviés l'home de la dalla per acabar d'una vegada amb tal situació. Com qui sega el blat, el vostre cap cauria sobre el camp.

dimarts, 9 setembre de 2014

Relat de doctrines


Ofegat per la vergonya, va créixer sense esma, va violar les lleis de l'ètica, va crear un camí inalterable cap a l'infern. Cada segon que passava, cada minut que esgotava, cada hora que consumia... les seves mans premien més fort el coll d'una vida desgraciada i sense sentit.
De jove s'havia fabricat escuts a base de doctrines novel·lístiques. Creia que amb un tros de pa i el cànon per bandera podia derrotar els més ferotges, però la llei de la selva és dura amb els qui no tenen dents.
Les llàgrimes estoven les crostes i en fan nafres. Els rogencs ulls vermells delataven la tristesa del bufó de la Cort. Ja no escrivia, ja no llegia, ja no delectava amb els seus hàbils jocs malabars. La cítara restava guardada en el fons de l'armari, al costat dels seus barrets plens de cascavells.
A la tauleta de nit li esperava cada vespre el nou llibre adoctrinador. Tres-centes pàgines que havia de llegir un dia i un altre, sense fi. La grogor que desprenia era tan forta que sovint usava ulleres de sol. 
Quan dormia, si respirava, se sentia atemorit pels esdeveniments que li esdevindrien en el futur; si no respirava, els músculs se li podrien i les larves se citaven per fer els àpats de Nadal.

dimecres, 3 setembre de 2014

Relat d'actes


Els hi agradava veure com queien les fulles dels arbres en ple mes d'octubre. Jeien a sobre de la terra mullada i, agafats de les mans, observaven aquell acte meravellós de la natura.
La banda sonora de l'escena no duia ni guitarres ni veus melòdiques, només el so del vent passant entre les branques. Ni tan sols ells dos gosaven parlar, se sentien tan còmodes, tan extraordinàriament lliures, que es deixaven endur per l'espontaneïtat  del moment.
En tornar a casa sovint parlaven de com havia anat, els hi agradava recordar-ho. Reien i es miraven amb ulls plens de llàgrimes, coneixedors que havien descobert la felicitat.
Un dia, van programar aquella cita, aquells moviments, aquella estada tan celestial. No van notar res d'especial. No van viure cap experiència sublim. Van veure caure una fulla de l'arbre i no van entendre res. Encuriosits per tot plegat, però amb el desig de recuperar aquella sensació, es van fixar uns dies a la setmana per anar-hi. A partir d'aleshores, el buit, la falta d'aire, la negació de la realitat i de la matèria van envair els seus cossos, creant una asfixia que els va acabar matant.

dimarts, 26 agost de 2014

Relat de moda


Camina per la carretera del perill, no ho sap, però fa estona que s'ha deslligat el cinturó de seguretat. Agafa els revolts a una velocitat tal que, Déu no ho vulgui, acabarà tastant les propietats de la llei de la gravetat.
Pensava que no podia donar un plançó al seu home, ho va pensar tant que aquest turment va dur-la per barris odiats pels seus pares. Allà baix, on es creuen les navalles amb els bitllets, va llogar un cotxe barat i va recórrer els camins de la llibertat. Esperava trobar alguna oferta de segona mà, un membre de major potència, ho va fer tot perquè tothom la veiés. Alguns homes sortien a peu de finestra i cridaven el seu nom, s'oblidava aleshores de les seves frustracions rutinàries i viatjava entre narcòtics naturals. Com li sobraven els talonaris, comprava cors desesperats; no coneixia ni el nom dels seus adoradors. 
Els hi ensenyava els seus vestits nous i es feia adorar. La matèria prima està d'oferta, cridaven alguns dels obrers que la veien passar. Ella somreia i seguia caminant com si fos la deessa d'aquell món oblidat pels adinerats.
Un cec se la va trobar pel carrer i li va preguntar a on anava, ella no va saber què contestar. Es va posar nerviosa i li va parlar de les seves robes i els tèxtils importats d'arreu del món, però l'home dels ulls clucs va agafar-li la mà i li va tornar a preguntar: Amb tot això, a on vas?
El silenci es va apoderar de dues ànimes que respiraven aires diferents. Una de les dues ja era morta, l'altra la jutjava amb la seva falç letal. Mentrestant, el soroll dels bitllets cremant-se perfumava l'ambient.

dijous, 31 juliol de 2014

Relat de medicaments


Ho tenia tan a prop, que ho volia tocar. Els metges li havien prohibit, de totes totes, que s'acostés a una distància perillosa. El desig és feroç quan la proximitat creix. Havia estat a la secció de cures intensives durant un període de llarga durada. Li havien subministrat tot tipus de medicaments experimentals. La cirurgia havia fet efecte, segons creien, i ara semblava un home normal. Però mai es pot donar per acabat un experiment, fins que no desapareix del tot.
La corrent creada per rius amagats s'endú pobles sencers. Rieres ferotges tornen a sorgir quan ja ningú les espera. Riades de fang i aigua bruta, plena de troncs, s'emporten per davant tot el que troben. No hi ha força humana que pugui aturar el poder de l'aigua. No hi ha teràpia possible que pugui sucumbir el trastorn mental que provoca la lluna.
Caldrà esperar, amb calma, sense presses, què succeïx a casa de l'ermità. En la fosca nit, quan la solitud envaeixi els carrers deserts, la força del blanquinós satèl·lit actuarà en silenci, el cridarà sense que ningú ho senti. El farà moure i, quan estigui a punt d'obrir l'armari dels secrets, recordarà aquella veu malaltissa que el pertorba durant les nits.  
Què esdevindrà no ho sabrà ningú, ni ell mateix, car, com hom sap, els somnàmbuls ni coneixen els seus actes ni en són responsables. 

dimarts, 29 juliol de 2014

Relat d'abelles


Tal dia farà un any. Comptarem els dies amb nous i avellanes. Ens endurem una sorpresa. La negarem, la repudiarem, la trepitjarem. Quan no quedi més que ossos triturats, avisarem les abelles, perquè portin pol·len i ajudin a reflorir el camp.
Allà mateix dinaran les famílies en anys propers. Pròxim a mi, lluny a tu. Ja no seran els mateixos germans, ni pares, ni mares. Arrel d'un trist moviment, els insectes hauran sembrat de forma desigual.
Sense tombes no descansaran. No es permet el relax sense glòria religiosa. Els traïdors, quan s'assabentin de tal infame sepultura voldran exhumar sota els camps llaurats. Perdrem, aleshores, el nostre espai vital. 
Sorgiran dubtes quan aixequin cadàvers No seran humans, no seran animals. Només mentides en forma d'ossos triturats. Podran reconstruir-les i formar veritats? No us les creieu, de la falsedat en surten certeses rompudes.