divendres, 3 de juliol de 2015

Relat d'ivori

Entre les valls més llunyanes de les nostres comarques, allà on el fred no deixa mai pas a la calor; hi reposa una torre d’ivori; majestuosa, alta com ningú mai no hagi somniat; imponent pels seus colors espectaculars quan el sol la pot il·luminar, fràgil com una gota a punt de caure al mar.
Hi ha, entre la multitud dels nostres veïns, una opinió corrent que no se sap si és certa o fictícia, però que col·loca, a dalt de tot d’aquella torre, un vell geperut, barbut, de cara arrugada i vista cansada. Diuen que allà pensa només amb ell i la seva elit, que no és capaç de moure’s per baixar a les terres planes, per relacionar-se amb la plebs i saber quines coses passen fora dels cànons establerts des de l’antiguitat. Li diuen l’home sense temps, parlant d’ell com si no fos d’aquest món.
Tot això ho diuen uns i altres, sense conèixer res d’ell, ni tan sols sabent si existeix de veritat. Formen cues i cues per criticar-lo al mercat, mentre compren peix barat i diuen que és del car. Entre els veïns hi ha qui té fortuna i, després d’haver alimentat la llegenda sense fonaments, rep un cop de sort, un vent ple de bon atzar i buit de contingut, una ajuda apadrinada de les que sempre havia renunciat. Aleshores, a poc a poc, no lluny de casa dels veïns, construeix una torre ben alta, que vol emular la del vell rondinaire. No té vori, ni marbre, ni pedres precioses; usa fang extret de la terra mullada.

Com tot el que s’alça del no-res, amb el temps acaba perdent volada; un altre cop de vent, sense padrins ni bons amics, i la torre cau. A vegades cal que passi una temporada, tot sovint esdevé anys després; però el mal ja està fet. És responsabilitat tant dels qui van aportar aquell fang brut i poc cuidat, com de qui va viure en aquella torre falsa, recoberta d’altaveus en els que els esperits que enviaven falsos somnis al món exterior.

Relat de rellotges

Fa temps que no són dos quarts d’una. Fa molt de temps que no ho són. Miro el rellotge i contemplo el pas cansat de l’agulla. Vaig decidir optar per un de clàssic i no pas per un de digital, perquè crea aquell dubte misteriós de saber si funciona o no. Amb els dígits tot és més fàcil d’entendre, tot ve donat. Si hi ha xifres, funciona, sinó, no es veuen. Les agulles, en canvi, poden moure’s, però fer-ho a una velocitat diferent a la que toca; o fer soroll, però no avançar. No saber si tot rutlla com cal és un dels grans gustos de la vida.
Un senyor em pregunta quina hora és. Em fa il·lusió, torno a mirar l’esfera de Cronos amb una excusa aliena a mi. Podria respondre sense ni tan sols mirar-ho, però prefereixo tornar a revisar si funciona o no aquell aparell de tires de cuir i corona d’acer inoxidable. Li contesto que són les deu en punt. Ell, encuriosit, com si no es refiés de mi, em pregunta: “En punt, en punt?”. El primer que faig és contestar-li que sí, que són les deu en punt, en punt; després m’indigno. Per què m’ho torna a preguntar, no es refia de mi? Aleshores per què m’ho pregunta? Finalment, dubto, i si m’ho ha preguntat perquè no pot ser que siguin les deu en punt? L’excusa em serveix i altra vegada miro el meu preciós rellotge. Són les deu, fa temps que no són dos quarts d’una.

dimarts, 30 de juny de 2015

Relat de rituals

Va ocórrer una nit d’estiu d’ara ja fa molts anys, d’una sotragada el pare va prendre els papers on jo tot ho anotava.
Ell anava mamat, la mare jeia a terra. Cada una de les seves paraules verbalitzaven l'odi de qui ha perdut l'esperança en el seu fill. Amb un ull crític i l’altre buscant l’estabilitat èbria, humiliava cada una de les frases que jo havia escrit en aquelles llibretes brutes, llardoses, plenes d’oli llefiscós; tan summament poètiques mai ningú hauria pogut estripar-les. Ningú a excepció d’ell, que portava una turca considerable.
Es va aixecar com va poder i va començar un ritus poc satànic, molt humiliant, totalment desconcertant per un nen com era jo, en aquella època. Llibreta en mà recitava els meus pensaments més íntims, més propers, més colpidors. Ho feia amb el somriure sorneguer de qui se sent superior i es veu amb coratge de desfibrar qualsevol cos.
Després de cada oració, una sentència, letal, directa. Jo no podia contenir les llàgrimes, però ell no les veia, tampoc la mare que dormia al ras tranquil·lament, sota la fresca que el jardí mullat podia oferir a aquelles hores. La gespa humida és un bàlsam, sovint em deien uns; mentre d’altres em privaven que m’hi estirés per sobre, com si fos un escarabat que es gira per rascar-se l’esquena. Ja veuràs com et picarà, la gespa és així, pica i molesta.

Però a mi el que em molestava era veure el meu pare amb la seva llança, escapçant una figura tan pròxima a mi com jo mateix.

dilluns, 29 de juny de 2015

Relat de diables

De sants i de diables, sempre se n’han vist per les terres de la comarca. Els primers no porten ales, tal i com creuen els ingenus habitants de la província. Els segons no trepitgen cendres, com s’escampa entre les veus de la capital. Són com tots nosaltres. Tenen la pell fina o aspra, no importa; els ulls marrons, verds o blaus; les cames llargues o curtes; caminen i respiren; parlen i dormen; viuen i moren. Només una cosa els fa diferents, es busquen dia i nit, sense aturador, per trobar-se sota els núvols de la tempesta i començar, allà, batalles inacabables que ens recorden, si més no una mica, les que els grecs tenien amb els troians, ara ja farà molts anys, quan encara la metròpoli no era anomenada ciutat ni el camp era poble.
Poques robes porten, les armes les carreguen amb paraules, que llencen sense pietat, buscant ferir a l’altre. Per cada ferida, una peça menys de roba, per cada atac, un sospir més profund. No guanya ni un ni l’altre; car diables i sants estan fets per divertir-se. No guariran les ferides, els avisa un dels Déus. Però com si fossin sords o, també val altra absurda comparació, com si la música sonés massa alta; no escolten ni senten savis consells de qui, segurament, ja s’ha trobat altres vegades enmig del dur enfrontament.

Tota acció, tota escena, sobre la tarima o als passadissos del teatre, serà jutjada eternament, criticada i repudiada, però mentrestant, l’àngel persegueix el diable, i el diable segueix l’àngel; i cada cop que es troben es despullen amb la mirada.

dimecres, 17 de juny de 2015

Relat d'auxilis

Se senten crits d’auxili. Són tres noies, xisclen tant com poden. Al principi no s’entén què demanen, tot i que és obvi que necessiten ajuda. Després es poden comprendre, més o menys, les seves paraules: “Auxili, auxili, que algú ens ajudi”.
Sembla, pel que diuen, que corren perill. Però les percepcions sovint no es corresponen completament a la realitat. Elles estan bé. No tenen cap tipus de problema. No s’han fet mal. No estan tristes. Les seves vides no corren perill.
I doncs? Què passa? Al seu costat, un home resta estirat. La seva pell llueix blanca i les parpelles li cobreixen els ulls. No hi ha sang al voltant; però es pot deduir amb facilitat que s’ha desmaiat.
Atrets pels crits s’acosten un policia, un bomber, una oficinista i un jugador de petanca. Tots ells intenten, a la vegada, parlar amb les tres noies que criden. Ni l’espectador, ni el narrador, ni els propis protagonistes aconsegueixen treure aigua clara de tot l’embolic. Mentrestant, l’home agonitza. Si tingués el més mínim de forces, s’alçaria i els esbroncaria, per no ser capaços d’organitzar-se en un moment de crisi. Però com el seu estat vital penja d’un fil, no aconsegueix ni tan sols moure un dit.
Esperant la resolució dels qui formen aquell debat, un home de la funerària comença a omplir papers. Ell mateix agafa la cartera de l’home que resta al terra i en treu el carnet d’identitat, la targeta de crèdit el telèfon de contacte; per poder avisar als familiars d’on se celebrarà l’enterrament.
Les campanes del poble comencen a tocar a morts, les gavines omplen la plaça, la banda del poble organitza una marxa fúnebre i tot sembla que aviat hi haurà algú dins de la caixa de fusta. Esdevindria tot més ràpid si el col·loqui que s’ha format al voltant de l’home desmaiat s’acabés aviat. Però no és així. Tot acaba, vés per on, amb l’arribada d’un altre personatge, una superheroïna que apareix vestida de santa. Porta dues ales enganxades a l’esquena i una corona daurada sobre els seus abundosos cabells. Qualsevol que la veiés pensaria que ve per emportar-se’l al cel. Clar que el moribund ni la veu i, per tant, no s’espanta. La nota, tot just després, quan li practica la reanimació. No marxa, com tot feia pensar, al cel, sinó que testant els llavis prohibits, descendeix directament a l’infern.

dijous, 11 de juny de 2015

Relat de rosses

Cada cop que la veia sentia la mateixa sensació. Era un moment en el que la ràdio, volgués o no, s’encenia. S’escoltava aleshores aquelles velles cançons que tant li agradaven. El remor de l’agulla buscant per on començar, les veus americanes parlant i després cantant, les guitarres estripant les melodies, les bateries introduint el batec del cor. No hi podia fer res. La màquina del temps, aquella amb la que havia somniat tantes i tantes vegades, exercia la seva màxima potencia contra ell, mudant-lo d’època i portant-lo temps enrere.
El seu vestit rosa, curt per sobre dels genolls, acampanat d’alegria, era la bomba que explotava a les seves mans. El volia tocar, el volia acariciar; però com tot allò que es vol sota el signe de la prohibició, quedava tant a prop que semblava més lluny del que era.
Parlava amb ella mirant-li els seus brillants ulls, observava els seus desitjosos llavis, contemplava el marcat mentó. Més a baix, el coll, protegit per la seva cabellera rossa enrinxolada, duia un cartell escrit amb el vent. Li costava veure’l, però quan quedava al descobert el llegia sempre amb el mateix delit: “Devora’m, menja’m sense pressa, però amb timidesa”.

Les cançons fan volar les notes entre els dits de les mans. Les mans fan volar la imaginació entre mig dels cabells. El dit índex de la mà dreta resseguint l’esquena; des de la nuca fins a la cintura. La mà esquerra agafant el coll, amb fermesa. Tot vola i fuig. S’acabava la cançó i retornava al segle XXI. Caldria apropar-se més cops a aquella màquina, posar uns cèntims i deixar que flueixi la imaginació.