dijous, 23 de juny de 2016

Relat de bombeta

Entre crits i silencis, sense companyia però amb molta solitud al seu costat; el seu braç esquerre es posa rígid com el ferro rovellat que treballa des de fa una setmana. Respira profundament, no és la primera vegada que li passa. La cella del mateix costat del cos adquireix una forma punxeguda, sembla una ve baixa invertida. S’asseu a terra com els indis i col·loca les cames creuades. Allarga la mà fins a l’aparell de música i, amb el dit, demana que comenci la cançó. Analgèsics per a mi.
Fa tant de temps que ella ja no hi és, fa tanta estona que ell la recorda, que aviat les idees s’esborren del cap i torna una vegada més a caure en el forat negre de l’absurd viatge al passat.
El verb, la paraula, la imatge... tot junt per fer aquell bell moviment creatiu que el portarà a sentir-se artista. Quina por, quina angoixa. Totes aquelles visions que ha anat tenint, serè i embriac, ara ja no hi són; les ha perdut. S’han esborrat de la seva ment. Són idees negres, buides, xafades; que han caigut com la bombeta cau des de la làmpada del menjador, a poc a poc, com si volés, com si es desfés. Però enlloc d’esclafar-se, d’explotar, de fer-se miques; s’ajau sobre el terra del taller, desinflant-se i mostrant-se com aquell fruit que queia  de la figuera, tants anys enrere, quan ell i ella, junts, passaven tantes hores a l’ombra de l’estiu, que s’oblidaven de les figues i només creaven els colors de la pell sobre la pell.

dijous, 16 de juny de 2016

Relat d'Espàrtac

Clavat a la creu, Espàrtac deu mirar els que passen davant seu. No li deu fer vergonya mostrar-se nu o dèbil; deu haver perdut tot sentiment de culpa. L’orgull de tenir les mans clavades, al costat d’altres perdedors que han lluitat per la seva vida, el deu fer encara més gran del que deu ser.
Els vianants, que passen amb els seus pomposos carros, governats per cavalls de primera qualitat, sí temen alçar la vista i veure aquells gladiadors penjats.
Crassus els diria que ho han de fer, els han de mirar, s’han de sentir per sobre dels esclaus, però els ciutadans no s’atreveixen, tenen el sentiment de culpa massa arrelat.
Una veu se sent de fons, “podeu mirar-los, cap d’ells és Espàrtac, ningú l’ha trobat, ni el trobarà mai, els qui aquí pengen no són ni la meitat que ell”. Tot i això, els transeünts, que formen fila pel camí d’entrada a la ciutat, segueixen sense mirar les creus. Prou feines tenen en tapar-se els narius amb la mà i sedes perfumades.
“No som ell”, contesta un moribund amb molt poca força, “però ho vam ser mentre lluitàvem al seu costat, mentre lluitàvem per ser lliures. I ara, aquí clavats, vosaltres que ens voleu humiliar, vosaltres que ens voleu sacrificar, no coneixeu ni la meitat de llibertat de la que tenim dos metres per sobre vostre”.

dilluns, 13 de juny de 2016

Relat de brams

Vaig sentir com els animals bramaven de nit. Vaig sentir-ho amb el tacte dels dits afilats que pentinaven uns cabells a punt de caure. Vaig escoltar-ho amb uns ulls tristos que volien tancar unes parpelles cansades. Vaig notar l’espessor de la fulla grisa i afilada del ganivet mortal de la vida.
Però a l’endemà, quan pensava que la tempesta ja hauria passat, sentia els seus esforços per respirar. Li costava tant obrir els pulmons que, a mi, se m’obturaven les vies respiratòries.
Vam mirar el mar durant llargues estones, contagiant-nos de la serenor del seu blau fort, pla, immens. No ens calia dir res, ens ho havíem dit tot. La carrera llarga de la vida, feta en companyia, és un no parar de sentir, d’estimar. Però quan la daga salta de finestra en finestra, buscant un coll per tallar, tothom tanca les persianes, es refugia a casa seva, sota els llençols, sense treure el cap, dins d’un llit ple dels orins de la por.

És clar que a algú li toca, no sempre es pot viure d’amagat. És clar que en el llunyà horitzó, que separa el cel del mar, hi ha l’eternitat, un lloc inexistent, només vàlid pels que estimen, pels qui recorden. Allà, lluny de promeses falses de jardins celestials, reposen les ànimes dels profans.

divendres, 10 de juny de 2016

Relat d'horaris

L’home del temps ja fa dies que parla de l’onada de calor que s'està vivint al país. Al número vuit del Carrer Aldruin viu la família de la Martune, una dona de trenta anys que va ser mare quan només en tenia divuit. El seu marit, el Petrun, i la seva filla, la Bindri, han sopat mentre ella acabava de netejar el bany. Normalment sopen junts, però avui ella no tenia gana, així que ha aprofitat per deixar la casa ben neta. En acabar, tots tres han fumat al costat de la finestra que tenen enfocada al parc. És un parc gran, ple d’arbres, ple de gent tot el dia i tota la nit. No parlen quan fumen, tan sols fumen. Al parc també hi dóna la finestra de l’habitació dels pares. La filla, per la seva banda, dorm al sofà del menjador.
A poc a poc el soroll del carrer va minvant, fa uns vint minuts que dormen. Bé, podríem dir que fa uns vint minuts que intenten dormir. La calor és angoixant. Jeuen destapats, només amb roba interior, i amb la finestra mig oberta. L’obririen del tot, però a la plaça hi viuen uns rodamons que tot sovint fan molt escàndol. La ciutat on viuen sempre ha tingut gent dormint al carrer, però amb la crisi que hi ha ara mateix, els sense llar s’han multiplicat.
La Martrune i el Petrun tenen sort i encara tenen feina, amb sous mísers i horaris infernals, però poden pagar el lloguer d’un pis petit i les quatre coses bàsiques per mantenir-se dins de l’estàndard bàsic de la societat.
A mesura que avança la nit, els cotxes que passen són cada cop menys. Però avui els ocupants de la plaça estan més divertits que de costum. Alguna baralla, riures, crits. Les ampolles de cervesa buides serveixen, fins i tot, de projectil quan algun d’ells s’enfada. Ara mateix, una dona de les que viu allà aprofita per seure a la parada d’autobús, amb prou feines s’aguanta asseguda. Però, per sort, al seu costat apareix un dels seus amics. Els dos asseguts al groc banc, com si esperessin un bus que no ha de passar mai. Ella l’insulta, ell la tranquil·litza, i mentre ho fa posa la mà per darrere seu i li va baixant els pantalons. Amb prou feines ella se n’adona. I quan n’és conscient li diu que pari. Potser són parella, potser no. Potser ho són quan van beguts, potser no. Ella es cansa, s’aixeca i camina cap a una cadira d’aquestes que l’ajuntament ha clavat al terra. Intenta asseure, però els equilibris d’un embriac no són com els d’un malabarista. Tres, dos, u... la dona, que porta els pantalons per sota de les natges, cau a terra de morros. Ni plora, ni riu, ni es queixa. Es queda amb el cul a l’aire i els llavis sagnant. Per sort, el seu amic s’acosta i l’agafa, com si fos un sac de patates. Ella, aquesta vegada, no l’insulta ni li demana que pari. No fa res, ni diu res. Ell se l’endú al mig de la plaça, on tenen un matalàs ple d’orins. La deixa anar allà a sobre, li puja els pantalons i la deixa dormir. Els seus companys riuen. I a dalt, al pis del Petrun, la parella intenta dormir. Però no hi ha forma d'aconseguir-ho. La calor i els crits són mal aliats.
Després de renegar, el marit s’alça del llit, crida per la finestra, com si els rodamons el poguessin sentir. Però no és així, tenen una ràdio a tot volum i fan xerinola. És impossible que l’escoltin. La Martune s’avergonyeix del seu home i el renya. Però no ha estat una bona idea. Tres, dos, u... la dona, que només porta unes calces barates de cotó, rep una bufetada que la deixa mig estabornida.
A poc a poc el soroll del carrer minva encara més, la parella intenta dormir; però els rodamons continuen cridant. Un dels integrants del grup s’ha posat al costat de la dona que dormia al matalàs i l’ha intentat despullar. No ha estat bona idea. Aviat han volat ampolles de vidre, pals i tota mena d’objectes. Val a dir que la baralla ha acabat amb abraçades i petons entre tots ells, i la dona sense llar dormint amb els pits al descobert.
Sembla que el Petrun aconsegueix evadir-se del soroll exterior i es calma, però la dona trenca el silenci. Plora. Ell l’abraça, però ella el refusa. El marit s’aixeca i truca la policia perquè vinguin a treure els rodamons. En algun moment o altre vindrà una patrulla, diu ell.
Mentre no ve, la parella intenta dormir i els rodamons segueixen cridant. Com tots dos estan suant, ell s’alça i obre la finestra. En tornar al llit, ella l’abraça i l’acaricia. No es besen, però ella li agafa el membre i el treu fora dels calçotets pel lateral. Ell intenta dormir. Ella intenta masturbar-lo. Al final ho aconsegueix i ell es corre. La Martune es torna a girar, s’estira i intenta dormir. Ell ni tan sols es neteja, es guarda el membre dins dels calçotets i tanca els ulls.
Un cotxe de la policia està aparcat sobre la vorera. Dos agents parlen amb els rodamons. No els multaran, perquè saben que no poden pagar. Els hi demanen que baixin el volum i marxen.
El silenci dura uns deu minuts mal comptats. Durant aquesta estona els pares de la Bindri intenten dormir, però quan els rodamons tornen a cridar es desvetllen altra vegada.

El Petrun s’alça del llit amb calma, es posa uns texans, es guarda un ganivet de cuina a la butxaca i baixa al carrer, descalç i sense samarreta. Tres, dos, u... un dels rodamons és mort. El Petrun puja altre cop al pis, entra a l’habitació, col·loca el cap del sense llar a la tauleta del costat del llit i es posa a dormir. Bona nit.

dimecres, 8 de juny de 2016

Relat d'eròtics

M’han demanat que escrigui un relat eròtic, per això he agafat l’ordinador i he vingut al lavabo, per tocar-me a gust, tot sol, mentre penso en tu, lector. No et sentis incòmode, no passa res, jo estic despullat, tu no. Però en el fons t’agradaria estar-ho i, depèn de com, potser fins i tot ara ho fas. Tranquil, si estàs sol, com jo, ningú no veurà què fas, ni amb qui t’excites. La ment, de moment, és un espai privat que només en alguns tarats, entre d’ells els escriptors, queda obert perquè els altres en treguin tant suc com puguin.
Si decideixes despullar-te, tant si ets home com si ets dona, fes-ho amb la calma que creguis necessària. Si tens la família al menjador, caldrà que corris, que no t’aturis a cada frase i llegeixis ràpid, mentre et treus la faldilla o el pantaló. Tranquil, si ets home pots fer-ho igualment. Jo, que no sóc ni home ni dona, ja vaig més nu que Jesús mentre clamava un nou horitzó per a la humanitat. Si al pis, a casa, o al despatx, és igual, no hi ha ningú que et pugui molestar, posa tu el tempo i, si cal, vés primer a fer un cafè, amb gel, a poder ser, així el glaçó et servirà després.

Segurament encara no t’hagis posat prou com per començar a tocar-te. No desesperis, pensa en aquell amic, aquell company, aquell veí que, quan et mira, ni que sigui de reüll, encén tots els sistemes nerviosos del teu cos. Imagina’t que sou a l’ascensor, pujant de la planta baixa al segon pis. Imagina’t que s’acaba la imaginació, que ja no hi ets, que tornes a estar al lavabo, sol, tocant-te. Acaba ràpid, i no cridis, que jo ja estic.

dimarts, 7 de juny de 2016

Relat de tants

Posem pel cas que la finca de l’Oliver fa tants metres quadrats, concretament uns quants de llargada per uns altres d'amplada. El jardí adjacent a la casa disposa de piscina, arbres fruiters, un petit hort, una caseta molt petita que ell mateix es va fabricar per guardar-hi eines, un pou i un àrea enorme només amb gespa salvatge.
Posem pel cas que l’Oliver torna de donar un tomb i entra al rebedor de casa. La Maria el veu, el crida, li demana ajuda. Fa estona que s’ha quedat aturada al passadís, no podia sortir, no tenia forces ni per bellugar-se ni per fer res que la tragués d’aquell atzucac en el que ella mateixa s’havia ficat. Amb una mica de destresa, l’Oliver li dóna una puntada de peu, mou la cadira de rodes i la fa caure. Amb la maneta petitona que té ell, l’agafa pels cabells i se l’endú, arrossegant-la, al saló. Com ell no és gran cosa, li costa aixecar-la, però ho aconsegueix. La posa dempeus i després l’empenteja de manera que la Maria finalitza l’acció amb el cul sobre de la cadira.
-Què et preparo per dinar?
-No tinc gana... Només volia sortir d’aquell maleït passadís... no saps com he patit...
-Creies que no vindria? Ja saps que tardo una estona, però acabo venint.
-Estava segur que vindries, però, no sabia quan. M’he pixat a sobre i tot. Aquest passadís... merda de passadís... aquí van morir tots.
-Ara et canviaré...
-No em preocupa anar tacada, se me’n refot anar tacada. Això és el que menys em molesta... els he vist a tots! Un per un! Han vingut a dir-me coses.
-Altre cop, Maria?
-Sí, sí. Altre cop! Ja pots posar aquesta cara de lluç podrit! Tu no hi eres! Cony, algun dia vindran a per tu... vindran, sortiran de les parets, com em fan a mi, se t’acostaran per darrere, pel davant, pel costat... per on sigui! Merda, merda de passadís!
-Calma’t, Maria.
-Calma’t... Calma’t... Prou calmada estaria si no m’haguessis deixat penjada, si no m’haguessis abandonat, si no m’haguessis.... 
-Maria! He anat a passejar! Calma’t!
-Traïdor! Infeliç! T’ho he donat tot! I tu... sense ajudar-me quan ells estan aquí... falcant-me la cadira, bloquejant-me el pas... Els odio! T’odio a tu! I a ells! I al passadís i a la casa! A tothom! Des de què vaig morir que no hi ha forma de sortir d’aquí!