diumenge, 4 de novembre de 2018

Relat de les pupil·les

La meva tieta em va explicar una història del seu cunyat. Una història que va succeir quan jo encara no treballava a la fàbrica i, per tant, encara no coneixia la foscor de les sirenes i el fum cremant els meus ulls. Ara, tot em sembla més obscur que abans, tot i que els anys han passat igual per a tots, en referència a números, però no en pedres a les pupil·les.

Era un primer de novembre plujós quan els veïns del Marcel, el cunyat de la meva tieta, van trucar la policia. Van tardar més de mitja hora en venir, temps suficient perquè tot allò que havia començat acabés com havia d'acabar: a hòsties. El Marcel tenia un temperament exaltat. Era nerviós i qualsevol excusa li valia per posar-se a repartir llenya amb qui fos. Aquesta vegada la víctima va ser el seu germà, el Miquel. Havien dinat paella amb un vi de l'Empordà, de postres panellets i castanyes. I les castanyes van venir de la mà. Els motius eren diversos, sempre amb el rerefons de la família. I és que totes les famílies tenen aquell pou ple de merda que només necessita d'una galleda, una corda i una politja per poder sortir cap amunt.

Mentre se sentien els crits i els cops, val a dir que tots dos eren molt forts, algú del veïnat va aprofitar el desconcert per col·lar-se al pis de la Maria -una altra veïna-. Ella estava al replà del pis del Joan, un altre veí, xafarder com pocs. I clar, els dos la feien petar tant com podien sense adonar-se que s'havien deixat les portes obertes. "Aviat això acabarà malament", "l'haurien de tancar", "jo el vaig veure un cop amb una pistola", etc.

Un cop a dins, el lladre -perquè era un lladre- va dedicar-se a inspeccionar totes les cambres. Ho va fer amb sigil, com ho fan els professionals dels robatoris. Tot i que ell, val a dir-ho, no era un lladre professional. Només es dedicava a sostreure coses dels altres en el seu temps d'oci. Primer de tot va començar per la cuina. Allà es va asseure a la cadira on cada matí la Maria esmorzava nua una torrada de mantega i cacau, acompanyada d'un suc de taronja. Li hagués agradat menjar el mateix que ella, li hauria encantat poder assaborir les torrades que inundaven amb olor el pati de llums cada matí; però no ho va fer. Tan sols va despullar-se i va asseure's a la cadira. Aquesta tenia el reposa-culs de pell, a l'estiu li deurien suar les cuixes, però ara a l'hivern segur que la Maria sentia l'escalfor necessària. Passats uns minuts, en recordar que si no s'afanyava l'enxamparien allà, va dirigir-se al lavabo. Era un lloc desendreçat, amb tots els estris de neteja i de manicura repartits aleatòriament. Hi havia roba penjada per tot arreu, roba que ell va acariciar. Anava nu, notava aquells teixits amb total desig. Però el seu objectiu no era la roba interior, ni les samarretes suades. Volia dutxar-se. Volia notar l'aigua que sentia cada matí quan la Maria es rentava. I com tot el que volia... ho va fer. Es va ficar dins de la dutxa i va encendre l'aigua a raig. No sabia si triar la calenta o la freda, perquè la seva intenció era emular  la seva veïna, mes desconeixia aquest detall. Així que sota l'aigua va intentar endevinar si ella preferiria una temperatura o una altra. La Maria era alegre i divertida, podria dutxar-se amb aigua freda cada dia; però era solitària i pocs cops se l'havia vist amb parella, per tant també podria dutxar-se amb aigua calenta. No va tenir temps a arribar a cap conclusió, va tancar l'aixeta, va sortir de la dutxa i es va assecar amb el barnús blanc que estava tirat al terra. Li faltava el cinturó, que algun dia deuria haver tingut, perquè conservava unes anelles de roba enganxades per la cintura. Estava gastat i feia mala olor, però ell se sentia tan còmode que va anar amb el barnús posat fins al dormitori.

Tenia ganes de treure-se'l i inspeccionar els armaris, triar la roba més adient per anar a treballar, i arreglar-se per ser la veïna més guapa del veïnat. Però en obrir la porta de la cambra es va trobar la Maria, vestida només amb un barnús negre, estirada a sobre el llit. El barnús estava obert i deixava entreveure el seu pèl púbic, no en tenia massa, es notava que es depilava l'entrecuix quan podia. "Què fas aquí?" va preguntar ell. "Què fas aquí?", va preguntar ella. I mentre a les parets de l'habitació rebotaven els llums de les sirenes de la policia, ambdós van cridar més del que havia fet el Marcel.

divendres, 2 de novembre de 2018

Relat dels maleïts


Maleïts els anys que ens han fet grans,
maleïdes les hores que han passat
aquí, entre nosaltres, fent-se cada cop més amples,
més llargues, més dures, més seques:
Caient a plom com el rellotge de la plaça,
quan tocava les dotze de la nit, i les nostres mans s’agafaven, 
s’unien, es fusionaven en una de sola.

Ni agulla ni fulla
que cau de l’arbre
mentre et despulles
entre les cortines brutes
de l’habitació del costat.

Imagina un minut, un moment
trist i adormit, que torni
que demani, per tu i per mi.
Imagina aquest instant perdut
entre tantes llàgrimes
adolorides de tan cremar-nos la pell
a força d’arrencar-nos el cor
sense permís.

Ara que el tens, bufa’l,
escup aquest agre moment
que ens separa
entre el passat i l’avui,
entre les mans i el sofà.

Tots aquells somnis que vam escriure
en arenes de platges perdudes,
en papers de bar arrugats,
en els nostres braços nus,
en cintes de casset de noranta minuts,
en fotografies de metro per un euro, 
en punts de llibre ja gastats,
Tots aquells somnis que vam escriure
per esborrar-los i crear-ne de nous.

Maleïts els anys que ens han fet grans,
maleït el mirall que em tallarà les venes.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Relat de paraules

Amb moltes petites paraules
Vam creure en la gran mentida
de l'amor etern.

Amb poques i doloroses mentides
l'aigua sha endut a rebolcades
l'aire que respirem.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Relat de bressol


-Pots comptar les estrelles quan no hi ha núvols?
-No, i tu?
-Jo tampoc, però…
-Però què...
-Però quan els núvols cobreixen la ciutat, quan el cel és gris i tot sembla tacat d’aquesta penombra avorrida i adolorida, quan surts al carrer i trepitges un toll d’aigua fred, quan se’t trenca la clau i ja no pots engegar la moto, a vegades…
-A vegades…
-A vegades miro a dalt de tot, on els cumulonimbus descarreguen amb força, i em deixo guiar per l’instint.
-Quin instint?
-Escolta aquesta cançó de bressol i pensa si saps de quin instint parlo.

A dalt de la muntanya, 
més enllà d’un camí tortuós i ple de pinassa,
a dalt de la carena,
passats els revolts i les rotondes denses;
hi caminen quatre passes,
descompassades, alegres, festives,
sota el remor d’una veu enjogassada
que demana una abraçada
i retornar a les ribes.

Estrella, jau sobre el llit d’aquest riu sec,
deixa que el sol s’escoli entre la fullaraca
i vingui a buscar-te entre les cames.

Estrella, ressegueix amb el dit els teus pecats,
que d’ells en floriran roses entre la besada
i margarides quan ens trobin abraçats.

Sol irradiant, demana per l’astronauta,
demana per la flor, demana per tots els contes
que s’han anat acumulant a sobre de la manta.

Dit a tocar de dit, ull a ull, ventre a ventre,
l’escalfor de les rialles no suplica
altra cosa que situar l’estrella el centre.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Relat de meteorits


Les llums de la sala s’apagaran lentament, no caldrà interruptors automàtics, ni encarregats de deixar-ho tot a les fosques. Un meteorit ha decidit caure just a la pista de ball. No more dancing queen ni tardes amb la melodia enganxada a les orelles. Un meteorit ha decidit que la nota final havia de tenir gust amarg, però el pianista ja sabia com acabaria la cançó.
Ni les flames ni el fum no podran vèncer la tristor d’aquells ulls apagant-se a poc a poc, glop a glop. S’hauran acabat els revolts eterns a la muntanya, les formigues per la cama, els ases bramant davant de vidres entelats i les sorpreses sota l’ombra d’uns pins que trobarem a faltar.
Algú ens tocarà l’espatlla i tornarem a somiar. Pensarem que la mà que ens crida és la de l’altre i, enduts per unes ganes boges de creure en el demà, ens girarem i caurem. Caurem a terra i ens omplirem la boca de sorra, ens tacarem les dents de sang i ens inflarem el cor d’un gran buit que ens recordarà els nostres actes gravats a cop de martell.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Relat de finits


No trobo les claus del meu vell Ford de color negre. Les he buscat per tots els pantalons estripats que vaig cremar superats els vint-i-cinc. No trobo el reflex d’aquell mirall que em cegava quan l’alba em venia a buscar a dalt de la muntanya.
He odiat les paraules més amargues de la netedat absoluta. He nedat per rius de llàgrimes oblidades cercant aquell dia que vas marxar. He cosit totes i cada una de les venes que ara m’omplen buides les meves nueses.
Pintarem els carrers de revolts i notes dures. Cantarem les rodes que ens acompanyin en el darrer trajecte de matinada. Conduirem tota la nit amb en Murphy xisclant les cordes més tristes. 
No lluirem ni les robes bones ni les bones rodes. No ens amagarem a la llum de les sirenes. No ens mutilarem la llengua amarga. No ens privarem de tornar quan la vellesa ens prengui els grans de sorra de la joventut.