dimecres, 12 de juny de 2019

Relat del que m'agrada


M’agrada quan em parles,
però vomito quan em menteixes.

Desitjo que em besis,
però em destrossa quan et besen.

Anhelo les teves mans al meu clatell,
però ploro quan se les endú un altre.

És tot per mi sentir el teu cor bategar fort,
però es destrueix tros a tros,
batec a batec,
cop a cop,
sec i fort,
com una estàtua de sal
quan de mi t’allunyes.

dilluns, 10 de juny de 2019

Relat del fuster

-Ja no m'estimes.
-Sí t'estimo.
-Mira'm als ulls.
Vaig fer una pausa, no volia alçar el cap de cop. Tenia les mans ocupades amb les eines. No és fàcil ser fuster i tenir el cor de pedra. Després li vaig fer cas i mig balbucejant i amb els ulls clavats de fit a fit, li vaig dir:
-T'estimo, és clar. Però no com abans. He après a estimar-te d'una altra manera. 
El seu rostre va romandre immòbil, però els seus ulls tristos van alliberar dues llàgrimes. Ella mai no plorava. Només ho feia quan estava contra la paret i no tenia alternativa. I quan ho feia era un drama. Se la sentia per tot arreu del pis, amb el cap amagat sota el coixí i sanglotant a cor què vols. Aquest cop, però, va ser diferent. El cor ja feia temps que estava apedaçat. No hi havia ningú capaç d'arreglar aquella foscor interna.
Amb més coratge que cap, vaig continuar:
-Suposo que he hagut d'ajudar-me. M'he sentit sol, abandonat. Ho he intentat cada dia, cada dia. Oblidant-me sempre de l'ahir. Però quan t'acostumes a menjar fems, al final, ja no demanes pastissos.

Les flors del jardí estaven pensides. No hi ha res més trist que unes margarides caigudes i pelades. Ni sol, ni llum, ni aire. Només el buit envoltant la cambra.

Recordo aquell dia que em vas deixar d'importar tu, i ella. A mi només mimportava pintar bé l'escala que duia a la terrassa. Recordo aquell dia com el dia que vaig néixer.

dissabte, 8 de juny de 2019

Relat del vòmit

Impossible que passin les hores
en la fosca nit del vòmit.
L'estrella ja no il•lumina i el camí
cap a la son és impossible.
Batec,
ganivet,
clava i colpeja
com batega la mort,
com s'endú tots els camps sembrats
amb la falç afilada.

Morfeu, ajuda'm;
Hades, reclama'm.
Pel bé d'un cos que navega
sense brúixula ni esperança.
Pel bé d'un salt inútil
que acaba amb el quadre negre.

La veu del profeta
ressona dins la vall.
La vall del turment
i del calfred.
La vall del buit
i la no resposta.

Seran altres braços,
altres veus,
altres mirades,
Les que alçaran
el gest,
el bes,
la vida i el somriure.

Seran altres cucs,
altres taüts,
altres veus trencades,
Les que baixaran
el plor,
el dol,
la mort i el dolor.

dimarts, 4 de juny de 2019

Relat del tic

Tinc un tic,
Tic.
No tinc aire,
No.

Puja per l'esòfag,
Puja.
Surt disparat
Mentre moro d'angoixa.
Visc en el buit
Que espera la resposta.

Sé que no n'hi haurà;
He esborrat la meva història
He embrutat els bons noms
No queda ningú que m'estimi.

O mort o vida morta.

dissabte, 25 de maig de 2019

Relat de la boira

Qui ets tu quan hi ha boira?

El camí a la casa era sinuós i la carretera lluïa envoltada d’arbres. Aviat vaig comprendre per què m’havia cridat, precisament a mi, el meu cosí. Ningú com jo podria entendre aquella rara situació que havien viscut durant les anteriors dues setmanes. I quan dic rara no és per crear un misteri previ a tot el que t’estic explicant, amic meu, sinó per una raó clara de lògica mundana: el meu cosí era mort, però ell m’havia avisat que l’anés a veure, justament, el dia després que el metge en certifiqués la seva defunció.

El metge em va rebre en estranyes circumstàncies, a tan sols dos quilòmetres de la casa on havia d’anar. El cotxe havia patinat per culpa del glaç que romania a l’asfalt i havia tingut un accident prou considerable. El capó va resultar destrossat pel xoc amb un arbre, el vidre de davant esmicolat i les meves cervicals tocades per culpa de l’impacte. Van tardar en venir-me a socórrer, i encara gràcies que un dels homes vells del poble havia sortit a passejar, coses que fan els vells que viuen en viles i no els que viuen a les grans ciutats -serà per això que viuen més anys?-. El metge em va acostar una fusteta impregnada d’un líquid especial i em vaig despertar. Tenia la cara amb sang, una petita ferida a la cella n’era la culpable. Aleshores, tan bon punt vaig recuperar la consciència, vaig demanar al metge si em podrien portar urgentment a veure el meu cosí.

-Gairbé el veus del tot. Que no saps que la carretera és plena de glaç? Cal conduir en compte. Entre la boira i el gel acabarem per matar-nos tots aquí. 

Certament la boira era tan intensa que em costava veure més enllà del que hi havia dins del cotxe. L’airbag, la meva sang, el reflex de la meva cara al mirall interior i la cara del metge a prop de la meva. Vaig dubtar si fer-li un petó. Però, per què li hauria de fer? No m’agradava, no en tenia ganes. El vaig empènyer com vaig poder i, després de descordar-me el cinturó, vaig eixir del cotxe. 

Per uns instants el centre d’atenció dels aldeans va recaure a sobre meu. Tothom parlaria de mi, tothom em posaria per davant del meu cosí. Mes quin sentit tindria que fos així. No podria permetre-ho, jo no volia usurpar-li el protagonisme al meu cosí. Quina classe de família seríem si ens tractéssim així.

-Doctor, deixi’m alguna de les seves eines afilades. La que faci servir en cas d’extrema necessitat per acabar amb la vida dels que pateixen, la que usaria vostè per matar algú com el meu cosí.

El metge no va dubtar ni un segon i, de dins de la maleta, va treure un tros d’acer rovellat i escapçat per la punta. Encara tenia la sang seca de l’últim assasinat. Aquell instrument no podia ser mèdic, era impossible. Però seriviria, si més no, per clavar-li al doctor amb força just després que me’l donés.

divendres, 24 de maig de 2019

Relat del discurs


Quan mires l’infinit
l’horitzó sap que no cegues
els ulls que t’escolten,
qui serà que et mira?

La música sona però
no se sent,
és el so,
és el so que s’allunya per la muntanya.

Vol el crit sentir-se, però
no goso,
no goso pronunciar-te.

Són pensaments breus
que duren molt
quan tanques,
quan tanques els ulls.
Quan em mires,
quan respires a cau d’orella
i el remor és gemec entre
els pins més salvatges
que ens han protegit mai.

Recordes aquell riu,
aquella aigua entre els teus cabells,
passant entre les mans,
entre dits que són llum.
I olor,
I olor de nosaltres,
I olor de nosaltres i la nostra estrella.