divendres, 11 abril de 2014

Relat de Mustafs

Mustaf era un home màgic, que dormia al fons del mar. Els seus amics l'anaven a veure i es reien d'ell. Cada dia perdia un tros de carn cruspit pels diminuts peixets del port. Als nens no els calia portar pa, només hi anaven amb ganes de jugar.
Quatre dies després de la seva mort, els nens no van trobar res i es van posar a plorar. Un home que se'ls estimava molt va pensar: Si ells estan contents, els tirarem un altre home màgic al fons del mar. I així va ser com la llegenda va continuar.
De nit, pares i mares expliquen aquesta història cantant una alegre cançó. No escatimen en detalls escabrosos que descriuen l'home mort. Braços tallats i orelles flotant. Els peixos arrencant la pell i barallant-se per un tros de carn. Les cares dels petits s'omplen de somriures i piquen de mans quan escolten L'harmoniosa melodia.
Quan els nens es fan grans els hi volen explicar als seus fills, però s'adonen que aquests no riuen, sinó ploren. Es posen tristos i s'enfaden. Els pares no ho entenen i els porten al port. Allà es troben peixos morts flotant. Fa temps que no tiren cap Mustaf al mar i els peixos no tenen què menjar.

dijous, 10 abril de 2014

Relat de gandules


De nit treballava al supermercat de la cantonada. De dia descansava a la terrassa de l'àtic. Es posava morena d'estar tanta estona prenent el sol. Es dutxava amb coca-cola i esmorzava conill a la brasa. Li deien MariJules, però es deia Júlia Maria de Qutialp. Vestia corbates i camises, per la part de dalt, i faldilles o xandalls per la part de baix. Totes les sabates que duia eren de xarol i les comprava a la xarcuteria del seu veí pakistanès.
Va desaparèixer una nit d'estiu, quan un objecte volador no identificat es va col·locar sobre el seu terrat. Ella no hi era, ja que estava treballant, però es van endur la seva piscina inflable i això la va commoure tant que, quan ho va saber, va començar a córrer sobre una bicicleta estàtica. Quan es va cansar, va trucar a un taxi, que el va recollir a la porta de la finca i la va dur cent metres més enllà.
El taxista es va enfadar quan va sentir que la MariJules no portava diners. La va fer baixar i li va donar un cop de peu al cul. En plorar, les llàgrimes li ompliren els ulls i els peus. Va crear un riu llarg i cabalós que es va endur els cotxes aparcats en zona blava i els avis asseguts als bancs.
Un vaixell va entrar del mar endins navegant per la carretera principal, tocava la botzina, però ningú podia controlar-lo. Els mariners cantaven "La cançó del desaparegut" i un enginyer en telecomunicacions provava sort intentant localitzar la meitat dels habitants de la ciutat.
Tot plegat era aigua i ferralla. Només van sobreviure els habitants dels àtics, que còmodament prenien el sol  estirats en gandules de l'Ikea.

dimecres, 9 abril de 2014

Relat de polítics


Si els romans en lloc de túniques portessin tovalloles, no lluitarien ni parlarien al Parlament, només estarien en saunes d'aigua calenta debatent entre la boira causada pel vapor d'aigua. 
El soldat Julius, cosí germà de l'Emperador Suprem, porta estona a la sauna; no vol canviar-se i assistir a l'interessant intercanvi d'opinions que ara mateix es dóna a la sala cinquena del Parlament. Amb ell, uns amics i unes amigues, galifardeus tots ells, juguen a un esport del tot novedós. Es tiren una pilota d'un costat a l'altre, tot activant els seus músculs fent esport. A primera vista pot semblar una situació ben planera, amb homes i dones jugant a waterpolo, però si ens endinsem en el tenebrós ambient a través de la boira veurem com ells van nus i elles ja no porten ni roba ni tovallola. Fa una estona estaven tots junts a la taula, devorant el menjar que els criats els havien servit i les begudes alcohòliques que entre tots els contribuents han pagat. Per sort, el menjar, el bany i l'esport rebaixen l'estat etílic de tots ells, encara que, com és evident amb la falta de roba, no s'aconsegueix del tot.
El soldat Julius no se'n recorda de la cita amb els polítics, però sí és conscient que, entre totes les seves amigues, n'hi ha una que no li ha fet cas. Després de beure sense parar, s'ha adormit en el primer llit que ha trobat. Entre punt i punt, sota el concepte d'excuses barates, Julius abandona el partit i visita la seva amiga. Li parla, tot i que ella es fa la dormida. L'acaricia, tot i que ella es fa la dormida. Col·loca la seva mà sota els seus genitals i observa, amb claredat, com ella es fa la dormida. D'altra forma estaria quieta i no participaria en el joc.
El que podria esdevenir una escena eròtica, en el temple de Julius no és més que un combat. Una dama que l'ha refusat ara té les mans sota els seus testicles, es deixa desvestir i no protesta quan li acaricien els pits, ans el contrari, col·loca el cos de forma que tot sigui més fàcil. Li caldria la bandera del Parlament per onejar-la com un campió, però no porta ni túnica ni tovallola, està completament nu fruint d'una batalla d'honor que molt té de política.

dimarts, 8 abril de 2014

Relat de complicitats


Parlaven tots de forma animada. Alguns somriures i molta complicitat. Estaven tots a gust. No només la temperatura creava un ambient agradable, sinó que la bona connexió entre les persones també ajudava.
De seguida ell es va fixar amb ella, portava un dels seus vestits còmodes i lleugers. No duia sostenidors, la samarreta perfilava els seus bells pits cridant, de manera descontrolada, que algú posés la mà per sota de la seva copa i els acariciés suaument.
Com és de suposar, ningú ho va fer. Només la imaginació va crear, per uns instants, aquell moment dispar. Seguien parlant i parlant, mostraven la felicitat de qui parla de coses banals que, al cap i a la fi, són les que fan feliços els humans.
En un moment donat ell es va apropar a ella, tenia el seu coll a tocar, podia sentir el seu fort olor corporal, sentia la suor seca de qui ha estat en ple moviment uns instants enrere. Podia notar, sens dubte, l'olor de sexe que desprenia el seu cos. 
Un huracà d'imatges, aleshores, començaven a circular per l'habitació. Les mateixes persones, ara deformades, esdevenien només colors. Cada color tenia un significat, cada significat corresponia a un estat. Ella era pur sexe. Sexe descontrolat. Molècules i àtoms movent-se a un ritme infernal, produint sexe per tot el cos.
Ho visualitzava i recordava aquell poeta que deia "quin soroll més trist fan dos amants quan s'estimen".

dilluns, 7 abril de 2014

Relat de vòmits


La desil·lusió del pintor li apareix quan el tenen lligat a la sala de tortures. Un soldat ha usat unes manilles molt fortes per evitar que pugui moure les mans. Un altre li ha dut, just davant seu, els millors pinzells que cap pintor pugui imaginar. Exportats de l'alemanya central, tenen un mànec especial fet de fusta d'un arbre poc usual a la resta d'Europa. La fèrula ha estat dissenyada per prestigiosos enginyers que han aconseguit una unió excel·lent entre les tres parts del pinzell. Finalment, els pèls. El pintor, en veure els pinzells, sap perfectament que els pèls d'aquests són d'una qualitat superior, però no sap de quin animal són. Aviat ho sabrà.
Un soldat s'acosta per darrera i li comença a tallar els cabells. El teu cap servirà per fer els propers pinzells del nostre pròxim esclau, diu el soldat mentre somriu. Però el pintor no fa cas del que sent, ni tan sols se l'escolta. Només pot controlar la ràbia interior que sent en veure aquell quadre que té davant, ple d'errors i d'espais en buit que ell sabria omplir.
A poc a poc nota com el menjar li puja de l’estómac a la gola i de la gola surt en fora. Vomita sobre els seus raptors, que el peguen i l’humilien, fent-li menjar el que ha extret del seu interior. S'empassa el seu odi interior, extret en forma de matèria. I se l'empassa perquè l'orgull de l'home és més fort que les necessitats humanes.