dissabte, 18 octubre de 2014

Relat de sastres

Entre teixits bruts, el sastre sabia trobar sempre la seda que buscava. 
La seva mare el va abandonar quan tenia pocs anys, al mig del carrer tot eren ombres terrorífiques, però aviat va créixer i va oblidar la tristor que li havien cosit entre les pells del seu cos.
La pluja li netejava les lleganyes pel matí, el sol li cremava les celles al migdia, quan la tarda deia adéu tot el cos se sentia nu. Va crear un vestit com el de l'emperador, caminava sense por. La gent reia quan el veia passar, ell somreia i saludava, sabia que un dia tot allò acabaria, però no estava segur de quan seria.
Ella va invitar-lo a sopar a casa seva. Desconfiava de tothom, però quan el va veure estès al seu portal no va poder fer altra cosa, un crit, un cop de peu, una humiliació més. Aleshores va succeir, com esdevé en aquells casos que hom explica i mai veu. Que els dos es van mirar directament als ulls i ella va perdre la por. Aquella mirada la va atrapar, no podia fer cap altra cosa que caure a terra i plorar.
Després de dutxar-se i de menjar li va oferir un llit, ell el va refusar. No seria capaç de dormir en un matalàs tan confortable. Va dormir a la cadira i asseguts tots dos van iniciar el que seria l'aventura més confosa de les seves vides.
Ella es deia Ica, ell es deia Se. No es podien veure durant el dia, el marit de l'Ica era terriblement gelós. Així que només se citaven de nit. Dormien separats, una al llit, un a la cadira, però reien i parlaven com ho fan els lloros en l'imaginari ciutadà.
En Se li va confessar la seva passió per la roba i, sense gairebé ni poder-ho evitar, ella el va convertir en el sastre més famós de la comarca. La premsa anava com boja per saber quines tendències marcava, ell s'ho inventava tot, només li calia recordar el vestit de l'emperador i omplir-lo de llum.
Ella va patir un desmai una tarda d'estiu, la pressió era massa forta per seguir suportant aquell estrès. En Se es va sentir responsable d'aquell defalliment i li va deixar un present a casa. Després ja no va tornar mai més.

Diu la llegenda que l'Emperador tornà a portar vestits que feien riure els aldeans, diu la història que l'Ica es va posar a plorar quan va veure el vestit que li havia regalat. Lluïa el color blau del cel més intens, però estava teixit amb reixa per recordar les vergonyes de l'emperador. La reixa simulava les ones del mar, les mateixes que l'haurien vist marxar. A sota del coll hi havia disposat un llaç també blau, de seda, que li recordaria aquella unió que havien creat.

dijous, 16 octubre de 2014

Relat de rínxols

Rínxols d'or sobre un somriure sempre lluent. Va somniar amb ella i va netejar-se les dents amb cianur. Estava avergonyit. No pas per haver tingut somnis eròtics, que no era el seu cas, sinó per haver notat el batec tan fort que l'hauria desvetllat suat, al costat de la seva dona.
Cada dia un vestit diferent, però el mateix gest cordial, afectuós, tendre. Diuen que com més es miren dues persones més poden desemmascarar-se. Si fos aquest el cas caldria una festa veneciana per provar d'enganyar-se mútuament.
Ell duria un sac de patates tapant el seu cap, ella vestiria un preciós vestit de vellut, ample per baix, ajustat per dalt; però amb el que es cobriria la cara seria amb els seus llavis sensuals, capaços d'enganyar el més valent de tots els guerrers.
Quan el jutge de la festa dictés sentència i premiés la disfressa més espectacular, ningú apostaria per ells dos; ni tan sols els trobarien a faltar en la pronúncia de la sentència. Faria estona que romandrien sense roba estirats entre els arbustos del laberint dels jardins, només visionats per unes geloses estrelles, que farien el possible per ser humans i perdre's entre les seves quatre mans.

dijous, 9 octubre de 2014

Relat de gent


Recordo una nit d'estiu en la que ens trobàvem a la terrassa. El cel estava estrellat i jo contemplava el contrast entre el negre fosc i el blanc radiant de les estrelles. Ella seia al meu costat, em mirava i estava absent. Cap dels dos dèiem res, no ens calia, feia estona que ens ho estàvem dient tot.
Ja feia temps que la situació estava perduda, cap dels dos no donava un cèntim per trobar un camí diferent a la nostra relació. Però la força del costum ens va portar a seure plegats i acceptar una vida que no havíem desitjat.
Pel carrer va aparèixer un home de mitjana edat, no mirava les estrelles, no estava absent. Buscava un amic seu, que va trobar just davant de la porta de casa nostra. La conversa que van mantenir arribava a les nostres orelles, no amb un to alt i clar, però sí de forma suficientment nítida com per entendre el que dèien. Ella i jo vam aturar els nostres passatemps mundans i vam decidir escoltar amb atenció aquella trobada tan propera.
Sense veure'ls en cap moment, vam haver d'endevinar quines edats tenien. Un dels dos, segur, era un home vell, perquè la seva veu sortia tremolosa i ronca. Me'l vaig imaginar amb cabell blanc, mans aspres de cuidar la terra, mirada cenyida per haver rumiat tant. No sé com el va dibuixar ella dins de la seva ment, però sabent que no suportava els homes vells, deuria lluitar contra les evidències i hauria aconseguit pintar-lo de joventut.
Tal i com parlava l'home de mitjana edat, volia pensar que seria un periodista retirat. El seu to de veu imposava respecte, com el que denoten els periodistes que tot ho saben, però també era fàcil endevinar cert malestar amb si mateix, com si l'haguessin relegat a un simple copista de notes de prensa. Per aquest motiu vaig creure oportú situar-lo en una situació laboral no definida, en repòs. Qui sap si precisament estaria al poble per allunyar-se de tota la pressió que suposen els mitjans de comunicació.
L'home vell, en canvi, tenia un parlar sincer, vast, directe. Semblava una persona directa, com la que tenen tots els executors, per aquest motiu no vaig dubtar en posar-lo en el sector de l'aviació. Deuria ser un pilot d'avions, de càrrega? de passatgers? No ho sé, però tenia les coses clares i no dubtava en fer afirmacions en cada una de les seves frases. Qui sap si durant la seva trajectòria laboral va patir algun ensurt. Hom sap que les pèrdues de pressió, tot i no ser habituals, esdevenen força sovint. O vés a saber si alguna vegada va haver de fer un aterratge d'emergència. O solucionar alguna averia en ple vol. L'estrès al que se sotmeten els pilots és molt alt, han de saber en tot moment què farien en cas de... És un estrès que els manté vius, però també els mata a poc a poc. La vida se'ls consumeix de cremar tanta adrenalina, de viure sempre sota pressió. Aquest és un fet que abans es tenia molt en compte. Ara, amb la globalització de les aerolínies, hi ha tants pilots i tanta demanda per fer aquesta feina que, com és normal, els directius els tracten com a simples xofers. Sense tenir res en contra dels xofers ni dels taxistes, però sí fent evident que aquests últims no porten tres centes persones a deu mil metres sobre el terra. Tan fa això, ben cert. Perquè la realitat és la que és. Els pilots han passat pel mateix camí pel que van passar els maquinistes. Abans eren gent admirada, ara simples conductors que, per avenços en la tecnologia, no han de conèixer massa de res.
El desprestigi que jo havia notat amb ells m'havia fet reflexionar sobre la nostra taula. Ballava per culpa d'una de les potes --un fet que jo mai he suportat-. Per això es movien els plats i els gots amb qualsevol moviment. Res era semblant al que havia sigut en aquella casa. El temps havia fet destrosses en tot el que havia trobat, en les potes de la taula i en els blancs cors de les nostres vides. 

dimecres, 8 octubre de 2014

Relat de guapes


Camí de casa seva, en Marc es preguntava: "Qui vol tenir una dona guapa si els altres la veuen lletja?". Pensant en el seu dubte va ensopegar amb una llamborda mal col·locada. Va caure de cara i es va obrir el front. Corrents va anar fins a casa seva, va pujar les escales a tota velocitat i, just quan estava obrint la porta, va sentir que la veïna de dalt sortia del seu pis. 
Va alentir els moviments, sense aturar-se, però el cert és que la velocitat amb la que actuava no tenia res a veure amb la de feia uns instants. Guanyava uns segons importantíssims per poder provocar un encontre gens casual. 
Així va ser, la veïna guapa del pis de dalt baixava les escales i ell va aprofitar per saludar-la. Duia les mans tacades de sang, el front pintat com si fos un guerrer i la mirada guenya. Creia que ella s'aturaria i mostraria compassió per ell, que l'invitaria a casa seva i el curaria com acostuma a passar a la majoria de pel·lícules americanes. Era impossible que no sortís bé la jugada. O no.
Ella va fer un crit i va començar a córrer. Mentre baixava les escales de dos en dos, seguia cridant, obria el bolso i treia el mòbil per trucar a la policia. Un moviment en fals. Un peu buscant un graó que no hi és. Un cos executant la llei de la gravetat.
La dona va morir sense saber que ella era guapa. La dona va deixar el món dels vius sense saber si els altres la veien lletja.

divendres, 19 setembre de 2014

Relat de vergonyes


El professor atura la seva classe magistral i abandona, per uns moments, les seves tesis sobre la Literatura Universal. Els alumnes resten expectants, saben del cert que és el moment més important del matí. Aquests silencis, que només aquest professor sap crear, són els moments previs a les grans màximes que recordaran tota la vida.
"Heu de tenir vergonya", deixa anar el mestre després d'haver aguantat l'aire més de minut i mig. Ho ha dit amb poca força, però amb suficient credibilitat perquè aquest instant i, sobretot, aquesta frase, quedi enregistrada al cervell dels seus alumnes.
Ningú s'estranya de l'afirmació que acaba de sentir, se la fan seva, però esperen una argumentació salvatge, feroç, que arribarà de tal manera que romandrà en els seus subconscients fins el dia que morin. El vell truc del mestre ha funcionat, ningú escriu res sobre el paper, tot ho escriuen a la seva ment. Com els antics copistes gravaven a les pedres amb els cisells, ells perforen el seu disc dur i anoten: "Recordeu sempre que heu de tenir vergonya. Vergonya de fer o no el ridícul. Vergonya de parlar o no del que no sabeu. Vergonya de creure-us o no més savis que els altres. La vergonya priva del pas cap al medi públic, és cert, però també aporta la rigorositat en les vostres tasques. 
Els que no la tenen deixen anar defecacions orals i no se'n penedixen mai. No ho fan perquè no tenen vergonya. Ells són més lliures i més feliços, però viure en la ignorància no els fa millors. Tingueu vergonya, sempre!".

dimecres, 17 setembre de 2014

Relat de seda


No vull esborrar de la ment aquell instant en què va aixecar la censura. Sense estar vetat, vaig poder-me recrear entre les teles més suaus que s'exportven de l'Orient. Era un moment especial, únic. Feia massa temps que els estreps de la prohibició no em permetien admirar la bellesa que la natura ens presta.
Heu estat mai tancats en una garjola humida, sense llum i només decorada amb quatre parets agrestes i un munt d'animals rossegadors? Per molt que no hagueu trepitjat mai un trist paratge com aquest, sabreu quines mancances i pors es viuen allà. De la mateixa manera sereu capaços d'imaginar-vos lligats en un llit, completament nus, sobre llençols de seda i observant una mussa ballant davant vostre. Admireu la seva cruel bellesa, proveu de moure les mans i atançar-la, necessiteu imperiosament posseir-la. Així us ho podeu imaginar sense problemes. Més no sé si seríeu capaços d'anar més enllà i pensar en un estat ruboritzat, de vergonya majúscula, que us convertiria, encara lligats en el llit, en un ésser minúscul, sense valor ni autoestima. La veuríeu a ella prominent, majestuosa, altiva, dominant. No gosaríeu acostar-vos-hi ni un mil·límetre. De la por que tindríeu resaríeu a l'Altíssim Senyor Nostre per suplicar-li clemència i que us enviés l'home de la dalla per acabar d'una vegada amb tal situació. Com qui sega el blat, el vostre cap cauria sobre el camp.