divendres, 24 de gener de 2020

Relat de l'oblit

Recordo que ell 
no recordava res.

Una paraula escrita
un oblit per sempre.

Una imatge a la memòria
i el silenci per resposta.

Volaran gavines dins l'aula,
les veuran els ulls perduts.

Alça la mirada,
contempla com es perden els sentits.

Recorda ell
el que no recordem nosaltres.

Un forat negre
en l'espai, en el temps.

Una foscor absurda
en la vida,
entre colors absurds
i fantasmes del passat.

diumenge, 19 de gener de 2020

Relat d'Odile


Havia escoltat la cançó de la papallona quan… Calla, beu, seu. No, no. Sí, Sí. La raó de les matemàtiques rau en saber si són reals o no els números. Ell diu que no. Per què ho diu? Qui es creu? Som molts els que sortirem al carrer, els que protestarem! Fumarem marihuana, esnifarem cola i ens tirarem per la vorera mentre passegin els gossos. Bordaran, ho sé. Haurem de sortir corrents. Volant. Volarem com papallones. Serem papallones. Ens convertirem en cucs… vull dir, ens arrossegarem com cucs. Serem Cucs. Ens convertirem en papallones. Volarem! Alt! No volen alt les papallones. Moren aviat. Tenen una vida molt curta. Però plena de colors. Els colors de la papallona els veuen els altres. I si passen per un mirall? Es veuen? Poden les papallones veure les seves ales acolorides? Tenen el gaudi del cromatisme produït pel seu aleteig? I si plou? El mirall estarà brut. Tant si és brut com trencat… si plou no podrem volar. Les papallones no volen si plou? Qui ho diu això? Els Ramones. Els Ramones? En quina cançó? No ho sé, però diria que ho diuen. I si no ho diuen, per què t’ho inventes? No és una invenció, és la meva vida, és la meva imaginació. Jo controlo el meu camí. Tu el teu. Sí, però si tu dius una cosa bé hauré de pensar el mateix jo, oi? Per què? No tens la teva personalitat? Sí, clar. Massa que en tinc. Massa? De massa no se’n té. O se’n té o no se’n té. Recordes aquella cançó? Ei, nena, vull ser el teu xicot… Les guitarres ressonant a través d’una bateria potent i constant. No m’agraden els Ramones. Ja ho saps. Sí, t’agraden. T’he vist ballant molts cops els Ramones. I jo t’he vist a tu fent equacions i no t’agraden les matemàtiques. Odio les mates. Veus? És el que et dic. Però el que tu dius no té cap sentit. Una cosa és fer una equació i l’altra ballar. Per què és diferent ballar de sumar? Quan balles produeixes combinacions numèriques. L’espai és ple de números. Tot el que fem té una conseqüència que es pot representar… Calla! Odio les matemàtiques. Callo, odio quan et poses així. No t’hi posis tu. Jo? Si ets tu. Qui ets tu?
I don’t care, he don’t care…

dissabte, 18 de gener de 2020

Relat de les encluses


En el plec a plec de la roba
abans estesa
frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa
roent en la nuesa
feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra
ara i sense cap pressa
fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,
cegats per tot.
Qui és tot? Qui crida?
A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat
entre l’escalfor dels pins del vent
i el dia final és dia present
entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,
s’esmicola en dissabte,
diumenge rebenta 
i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 
més els cops que la força
les recloses i les ventades
les fulles mortes?

dimarts, 14 de gener de 2020

Relat de l'aixeta

L'aixeta de sang
brota fins trobar la papallona.

Mourà les ales?
Sortirà volant?

A vegades tanca els ulls,
però els torna a obrir,
quan riu
i il·lumina els ulls
dels altres,
mentre clama:
la meva vida és una incògnita.

diumenge, 12 de gener de 2020

Relat de flors espaçades

Oh lector, que em llegeixes amb la sensació de llegir algú abandonat al jardí de les nimfes mortes, dels arbres talats, dels ocells mutilats, de les flors escapçades, dels tolls assecats, de les fragàncies inodores.

Posa'm un cafè, para la taula, encén la ràdio, escull la cançó. Prepararem junts la soga, en farem un nus, ballarem amb la dalla i triarem la fusta. No pot ser massa tova, ha de ser dura, com la vida, com els cops. Esperarem l'albada, és quan diuen que l'esglai és més profund. Mirarem eixir el sol, ens retrobarem amb la llum perduda de la nit, desitjarem que el camí sigui ràpid.

Anhels de mel sobre el pa, lleugerament untat. Sense mantega. Al costat d'una tassa calenta. No es necessita res més per anar-se'n més enllà.