dilluns, 1 de juny de 2020

Relat de Minneapolis

Pot el lleó rugir més fort que la desesperació
de l’home perdut?

És animal si crida i perd l’esperança,
si no troba el centre, el límit,
la línia divisòria entre foll i l’assenyat?

És lluny del jo quan més a prop és dels altres?

Pren la ràbia i el dolor,
pren el crit i l’angoixa
de color negre, mestissa,
impura i pura pels porus
de la pell esquinçada.

No respira, exhala, suplica
sota el genoll pelat
de tanta absurditat,
del blanc trencat que no coneix
altre poder que el de la gent rica.

Tant de temps tancats en gàbies
plenes de plata, petroli i metzina,
sota gorres vermelles i lletres pintades
pels amos de la limusina.

Tornaran els raïms,
les guitarres armades,
els guants negres,
el puny alçat
i les X d’un Malcom legítim.

Netejaran els carrers amb benzina,
desinfectaran els cotxes i les sirenes: 
Amb la seva medicina fins acabar amb totes.
De la flama en faran vida
quan ACABin
sota un clamor de còlera
amb tota ànima podrida.

diumenge, 31 de maig de 2020

Relat d'esma

Com podem amar des de l’amor
si no creiem que l’ésser humà
pugui amar sense destruir,
sense destruir-se?

És la paraula la flama que s’encén
sense fusta ni llenya,
sense tu,
quan més enllà dels verbs queden els silencis?

Esborrades ens queden les mans
buscant respostes sense sentit,
sense esma,
en la nit que ens invita a la solitud compartida.

Si ha de ser un cant la meva veu,
que parteixi del riu, de l’aigua,
del corrent que flueix per les teves cames,
quan la primavera desglaça el teu rancor
i converteix, del teu odi, enganys
tacats d’un passat ni amb ni sense.

El meu món, el que veig i somio,
no surt d’un cant com el teu,
no eix d’una vida racional i concreta;
aviat serà àvid el meu desig de lluny,
a prop d’aquí, més enllà del que les mans,
sense poetes, puguin escriure.

dissabte, 25 d’abril de 2020

Relat d'Ate

Se’m fa difícil acceptar que mai no m’has estimat, que sota el cel negre de la nit aquelles llums que projectaves eren dolor d’espines i verí de falsedat. 
Se’m fa una muntanya acceptar Ate dins teu, però cada lletra que hem escrit, cada llibreta plena de versos, és una obra de teatre amb mals actors, un pèssim guió i un final desastrós.
Sonarà el despertador una i trenta mil vegades. Despertarem d'aquest malson que era un somni d'un altre món. Ens cobrirem la faç, la vergonya, la tristor i la ràbia amb el coixí barat que vas comprar per mi. No serviran de res els plors ni els numerets de socors. 
Zero és el número amb el que ens hem amat.

dimarts, 21 d’abril de 2020

Relat perdut

No hi ha aire més brut que sentir que tot està perdut.


Hem desaprofitat tantes coses
que difícilment res podrà tornar a ser.

La pluja ens amara de records que eren bells,
records que no van existir.
Pols bruta escampada en el camí; 
el camí inventat que,
a empentes i rodolons,
vàrem rondar agafats d’un ganivet esmolat;
el sender dibuixat amb guix que,
a batzegades, 
vàrem esborrar odiats per no haver-nos estimat.

N’hem obviat tantes, de coses
que, quan aquestes floreixen,
el dolor és al braser.

divendres, 17 d’abril de 2020

La nostra pell

Agafa el nen en braços. Bressola, gemega, crida. Torna a seure. Escolta, no cridis. Seu d'una vegada. No has vist com encara no ha sortit avui el sol? Som dos, som un, som un fotimer xisclant i corrent pel passadís de casa i encara no hi ha ni llum? Fora de casa no se sent ni una ànima. Els carrers floreixen com deserts d'humans, només asfalt, tan sols el buit i el silenci d'ànimes perdudes sense llar. I nosaltres aquí dalt, amb l'escalfor humana, el caliu dels nostres i la bogeria dels astres. Buides i buides el correu electrònic i es reprodueixen els mails sense parar. Qui hi ha darrere d'aquesta bogeria diària? Maquiavel?

Els analgèsics vénen embotellats, ens els servim de dos en dos. Mai no n'hi ha prou per evitar pensar quin serà el nou repte que haurem d'afrontar. Qui fos a la sala de professors, qui pogués seure mirant els companys i dir-ne alguna de l'alçada del campanar. No hi ha prou psicotròpics per substituir l'aventura d'entrar al despatx del CE i aventurar-te a preguntar.

He vist habitacions de companys, sí. Les he vistes. Semblaven una demostració del pas tronador d'un huracà. He vist la soledat, sí. L'he vist. Dins meu i al costat vostre, com una ombra buida que ens seguia pas a pas. He vist la suor galta avall intentant superar aquesta angoixa que ens destrossa a tots, sí. L'he vista. Apropiant-se de la meva pell només per fer-me notar que això és més dur del que ens pensàvem.

M'he vist plorant, m'he vist trist. Però al cap i a la fi, aquest confinament, com tots, és una muntanya russa, ara amunt, ara avall; com les estrelles, tan lluny i tan a prop; com el cel, tan clar quan vol i tan gris quan dol. Seguirem. Continuarem escrivint el nostre conte sempre i quan hi hagi qui ens el llegeixi.