dijous, 21 de gener de 2021

Relat de Lady Mourró

Hi ha una llum, però no és a la muntanya,
al segon primera, perdona, qui hi viu?


És una pel-roja baixa i sortida:
cobra pels serveis fets.
No li cridis, no li demanis el canvi,
només compleix els requisits de la lliga,
els mateixos que van enterrar Lady Mourró.

Beurem a la seva salut,
amb aquest vi ranci,
no tenim altra cosa,
ens hem jugat el sopar
a mitges.

Porta’m altre cop allà,
deixa’m veure aquells llavis,
no són roses plenes de rosada,
no s’exhibiran al Louvre
ni els retrataran per a Vogue;
tan sols són dos armes calentes
que t’agafen i et destrossen
mentre se senten els crits,
no són dels veïns,
son els seus i els teus.

Pagaràs el preu tantes vegades com calgui,
tornaràs per pagar els serveis
i els convertirà en funeraris.

Jo cantava i ella cobrava.
La meuca m’enterrava a cops de pala
sota un jardí de natura morta,
algú li hauria d’haver dit que allò ja no
ja no era un bosc,
sinó un club nocturn.

Pujaven els nois de dos en dos,
els hi servia una copa,
no els calia més.
Sota terra tot són cucs
fins que creues la molsa
i la suor s’escorra entre les pells mortes.

Volien més que un truc de màgia,
un pal ben dur,
una hòstia en tota la cara,
una línia divisòria
per sentir-se vius.
Només els morts
reparteixen hòsties
sota els llençols mullats
com Mossèn Joan
a dalt de l’altar.

diumenge, 27 de desembre de 2020

Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

dijous, 24 de desembre de 2020

Relat de les visites

Avui he visitat Lorca i Kavafis,
però no els he vist jo,
els ha vist ell, Sàleh.
M’ha guiat entre els seus col·legues,
plens de mort,
de tristesa i de soledat.

Malgrat tot, i més encara.
No he vist el meu estimat
Papasseit,
reposant al llit,
sense poder moure ni un braç,
ni una cama, però fent ballar
al compàs d’una dama,
el seu cor, oblic,
esquinçat, buit de no viure
més enllà del que viuen els altres.

L’anirem a veure,
segur;
vers rere vers,
paraula aferrada al verb
que no el permetrà llevar.
Mes l’espera del mes a mes
serà una mesada llarga i eterna.
Restaran els altres
uns instants -veient-lo partir-
i romandrà -com ell-,
ancorat en el passat,
tot el futur que permet
als poetes viure l’eternitat.

dilluns, 21 de desembre de 2020

Relat dels estranys


A través es veu, arran es nota.

Abaixo el cap, per no topar-me cara a cara amb ella. Du el meu fill, en un embaràs no desitjat. No soc el seu pare, ell ja va marxar; ni tan sols la conec; però me la sento meva, per haver-hi somiat. Aviat parirà, ja no la veuré més al tren de matí, agafant-se la panxa, protegint el bebè. Sort de la nit dels túnels, ens emparen de mirades furtives. La vaig desitjar fins prenyar-la i encara ara la vull tota nua. Amb el dit li acaricio la panxa i baixo fins l'engonal. S'asseu elegantment, però es posaria a quatre potes per cridar com un animal.

En aixecar-me topo amb el revisor; em mira amb un ressentiment tenaç. Algú ha rebut de valent abans que ell marxés de casa de matí. Els crits no se senten dins del vagó, però es poden tocar amb la punta de la llengua com pinto l’aire del seu alè. Va ser el meu germà abans que el pare ens abandonés per sortir corrents autopista amunt. Es necessitava mà d’obra barata. Calia treballar. No tinc germans, però ho podria ser. El meu pare no és el seu, ni tan sols sé on és; però del mateix color amb què es dibuixa el cel amb carbonet, els fills seran sempre cosins germans.

Evito que una dona vella toqui el botó. Rentis, si us plau. O ella o jo. Algú no es dutxa de fa temps. Porto desodorant a la motxilla, el trec i disparo. No són les meves aixelles les que reben de valent. És el seu cos pudent. Una empenta i la tiro avall. A vegades un petit gest mou tones.

És prou seriós el tema com per acabar a les vies del tren. No tinc cordes amb les quals lligar-me, però un parell de mitjons em serviran. Els mateixos que utilitzava ella per unir els meus canells i deixar-me immobilitzat. No tinc la mateixa sensació que aleshores. La seva llengua, suau, cruel, lliscant per la meva pell. L’olor a cremat de les vies, suau, cruel, amb el tren lliscant per dir-me adeu.




dimecres, 16 de desembre de 2020

Relat de direccions

Viatjava sempre en direcció contrària.

Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.

Tota aquella gent que em mirava

dempeus, sense rostre,

eren la meva ànima esmicolada.


Turbant al cap davant de gorra mal posada,

l'home ronca amb els pantalons esparracats.

Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?


Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa

veient com el teu cos és teu

davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.


Les claus són al contacte, gira-les;

comença a moure't o rebràs de valent.

Les hòsties les dona el mossèn

fins que el puto crida dona-me-les.


Has vist el sol marxar a mitja tarda:

has notat l'aire entrant de cop

per acariciar la suor impregnada

entre els pèls que t'he tret

un a un, mancat de basarda.


Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:

Hem plorat les llàgrimes caduques 

per mentir-nos tots els mesos

que falten a cada any.


No hi haurà estrelles més enllà

del forat negre -que és la vida-.