diumenge, 26 de setembre de 2021

Relat del vuitè dia

I el vuitè dia es reconvertí en una meuca
barata,

bruta,

indecent.

Sense cap mena d'escrúpol,

perquè només li interessava embrutar-se

el cos de semen,

com si el líquid fos redemptor,

com si la lleteta adquirís un panegíric

que deixés sense esma

qualsevol que la veiés.

Però no en volgué només un,

no es conformà en rebaixar

la seva pell, 

la seva ànima,

el seu cos,

al nivell més ínfim de l'estima;

demanà que els posessin en fila,

perquè li destrossessin

la poca autoestima que tenia

a base de cops fàl·lics,

fuetejant-la com si fos

setmana santa en el país

d'on la sang no és el cos de crist;

sinó el preu dels que no tenen ànima;

però són capaços de perdre

la vergonya,

la raó,

i totes les coses que han estimat

per tal de doblegar-se

al propi cor podrit,

sol,

arraconat,

confós de no trobar-se

de nit.

Aquells qui escupen
les mans que els ajuden,
de nit dormen sols

o acompanyats
de les brosses que sobren.

Relat del lleó

Mirant el rellotge constantment se sent com una peça de ment esborrada de la pissarra oblidada al carrer. No li prengueu les constants, encara deu estar agonitzant. Podrien haver-lo posat a reciclar, es deuen haver equivocat. Però entre tanta ferralla ja se sap. Algunes coses útils acaben no tenint ús ni per reciclar. I si ve alguna d’aquelles persones que recullen els ferros i els venen a les furgonetes en negre? I si de ferro no en té res?


Alguna cosa surt d’entre la brossa. Serà la seva mà? Podria ser. Té ganes d’eixir amb força i valor. S’ha acabat de romandre begut entre bosses de merda. Es dutxaria, si tingués on fer-ho. S’arreglaria, si posseís algun vestit per posar-se. Es pentinaria, si no hagués usat la pinta com a projectil l’última nit. No podrà fer res d’això, però riurà. Altre cop riurà. Sol i aïllat. El lleó de Nietzsche ressorgeix. Deixeu que rugeixi.


Groc i vermell resplendent. La força de l’home per sobre de l’home. A poc a poc s’alça i escampa la brossa pel carrer. Es desfà de tot el que li molesta. Aparta la brutícia que el destorba. És nu, és lliure de tanta mala bava. Buscarà un nou cavall, cavalcarà sobre flames, degollarà els caps que se li posin davant.
Eternament dempeus, eternament ell.

divendres, 24 de setembre de 2021

Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

dijous, 23 de setembre de 2021

Relat de la llosa

Ep,
podries tu carregar la meva llosa,

ep,

series capaç de dur-la tu

ara que jo no puc?


La vaig dur per tu

quan l'heura encara no era arrel,

la vaig carregar perquè ploressis

sota el diluvi universal,

me la vaig fer meva

per poder començar de nou.


Ep, 

podries tu carregar la meva llosa,

ep,

series capaç de dur-la tu

ara que jo no puc?


Sembla que ara,

quan la llosa pesa més que mai,

has oblidat els meus braços

duent-la sobre teu.


Sembla que ara,

quan m'enterra per sempre més,

t'has desentès dels besos

que ens allunyaven de l'adeu.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Relat de l'adéu

L'odi prové d'un proverbi romà
caigut entre grecs i troians

que intentaven polir

una pedra preciosa

a base de cops de cors

de roc en ple estat de xoc.


Què feliç deu ser
l'humà que no té a prop
algú que provoqui nàusees,
vòmits,

mal de caps,

coïssor...

I què trista deu ser
l'ànima -de felicitat el cor ple-
per haver amat com mai no havia fet.


Caldria oblidar el cel

per no necessitar mirar-lo

dia rere dia.

Caldria recordar el buit
per exigir caure

hora rere hora.


Jo em penediré d'aquell dia.

Tu et penediràs d'avui.

Quan tires la clau al fons del mar,

la tires sense pensar

en tot el que el cor volia

quan em miraves i em deies et vull.


Trucant a les portes del cel

em quedaré sol.

Però no vull més 

que acceptar la veritat;

aquell qui m'ha estimat

s'omplia la boca de no-res.