dissabte, 2 de març del 2024

Potència al Raval

Tot just fa tres minuts que ha rebentat la canonada del lavabo. L'aigua brolla sense control i no hi ha ningú capaç d'aturar aquest desastre.  Qui nassos es dedica a fer aquestes bretolades? Ja fa dies que succeïxen coses molt rares al barri i els meus veïns estan indignats.

Apago la cigarreta a la meva mà esquerra. Em fa mal, crido. Tal com el meu crit s'allunya, un home vestit amb una espècie de pijama blau i gris se m'apropa. Em pregunta com carai puc viure aquí, sense naus espacials ni homes amb tres ulls i la cara pintada de verd. Li contesto que no tinc diners per deixar-li i marxo. Ell em persegueix i m'espanto. Trec les claus de la butxaca i me les col·loco a la mà en posició de defensa. Si m'atrapa li clavaré a l'ull.

De cop i volta una altra canonada esclata. Què collons passa aquí! Un ferroveller deixa de flirtejar amb una turista i intenta aturar el desastre. No pot. M'oblido de l'home del pijama blau i intento ajudar el lampista improvisat. Sembla  mentida, però no podem solucionar-ho i decidim passar del tema. Reprenc  el camí i observo com ja no hi ha un home en pijama perseguint-me, en són quatre. Cada un d'un color diferent. Salten i corren d'una forma  totalment rara. M'envolten. Tinc por. Xisclo! Tot el meu cos està amarat de la suor. Corro tant com puc fins a arribar a Caramelles. Hi entro, m'amago. Em troben. M'escapo. Com poden anar tan de pressa, em pregunto interiorment.

Perquè som herois de l'hiperespai, verbalitzen. Herois? Quina classe  d'heroi vestiria un pijama? Doncs un heroi del Raval, és clar; d'on creus sinó que van sorgir els Power Rangers?

dissabte, 24 de febrer del 2024

Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.

diumenge, 19 de novembre del 2023

Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.


A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.


A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.


En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.


Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.

dimarts, 24 d’octubre del 2023

Relat del comiat

Va morir entre les fustes que es va crear, va fugir dins del plor desconsolat de qui mai no ha estimat.

Després de tot, la carretera era massa obscura per algú que no ha sentit mai res més enllà de la duresa que es posa a la mà. I és que no tothom té capacitat de viure més lluny del seu forat.

Cava fort, que aviat t'hi ficaràs. Però cava per dos o més; que de sol no tothom en sap estar.

La marxa ja ha començat, mira els soldats, mira les espases flamants, mira com et saluden, mira com et desitgen... ets el regal de Nadal que acompanya les olives al mercat.

El fum de tabac, l'olor d'aixella podrida i la negror de les dents brutes; ho tindràs tot; com a bon membre de la infanteria que munta qualsevol cavall per no viure la soledat.

I si no vols caure, massa tard; que el pont és derruït per la mateixa destral que vas llençar cridant com un suïcida egoista que tot el que compra són miralls trucats.

diumenge, 15 d’octubre del 2023

Relat de desaparèixer

La vida no s'adapta a ningú,
l'únic que ho fa
són les hores que fugen
entre els dits de les mans
buscant la sorra que seran.

La pluja cau entre les parpelles,
clouen la vida com una papallona
sortint dels pètals
que l'han resguardat
quan queia,
a bots i barrals,
una pluja demoníaca
que ningú esperava.

Allà, sota la parada de bus,
la senyora s'ho mira,
la germana m'observa,
aviat tocarà trempar-se altre cop.

Sweet Virginia, quin escàndol,
torna cap a casa.
No veus que ho destruiràs tot,
o tot acabarà amb tu,
per continuar donant voltes
com un ratolí empresonat.

Et diran que ets un galtes;
et titllaran de traïdor,
sortiràs escaldat
per no haver-los fet sentir
en un ambient acollidor.

Et recordo i em destrueixo,
ni Baudelaire ni Bukowski;
jo era tu
entre la suor que desapareixia.

Ni poesia ni art,
només tots aquells que,
en un moment o altre,
et van trencar el vestit
i em van abocar al desastre.