diumenge, 17 de juny de 2018

Relat de l'enigma


Una de les endevinalles que més li agradaven al Raúl era, si no recordo malament, la que sortia a la pel·li Laberint, en la que David Bowie feia de protagonista.

Les endevinalles, no totes, però sí moltes, l’excitaven. Es tornava boig per descobrir-ne de noves. Per això, aquella nit, quan Zeus va baixar del cel portant-li una estrella, el seu cor es va accelerar a un ritme desorbitat.

-Sabràs cuidar-la? O la destrossaràs com sempre fas amb tot el que et dono?
-Per què em regales res… si ja saps que les meves mans són martells cuidant flors?
-M’agrada posar-te a prova i a tu t’agraden els reptes.

Fora llum, fora so. Fora Zeus. Només el buit de l’infinit de l’Univers i la creació sublim d’una estrella que naixia a poc a poc. Cada dia davant seu, mirant i observant. No recordava res igual, ni tan sols en el seu món irreal ple de colors i pastilles de sorolls estranys.

-Quina serà l’endevinalla? Quin serà el repte? 
-No et caldrà més ajuda que descobrir el final, Raúl.

Cap lloc és el mateix un cop has tocat la llum d’una estrella. Cap lloc pot veure’s igual quan el martell pica tan fort que ho destrossa tot.

-Prova de saltar, prova de moure’t, veuràs com la faràs créixer. Si ella es fixa en tu, l’Univers perdrà l’obscur silenci etern.
-Zeus, ho veus tot tan fàcil… que a vegades m’ho crec i tot.

Sense roses ni flors la primavera també rega el cel de núvols. Cada raig, cada ventijol, cada dia d’inestabilitat suposa un nou jorn ple de magnetisme.

I per fi el repte: sense anuncis, sense anunciats artificiosos ni retòrica exacerbada. 
-Sabràs sortir viu del Laberint sense apagar l’estrella?
-Per què l’hauria de voler apagar, Zeus?
-No és que vulguis, és que no ho podràs evitar.

Mentre Zeus anava i venia, Raúl plorava i reia. Mentre les llàgrimes es confonien amb el somriure, l’estrella s’apagava.

-Què estic fent? Per què l’apago? Zeus, no juguis amb mi!
-Només has d’escoltar l’enigma, si en saps la solució, sabràs que res del que facis servirà.

dijous, 14 de juny de 2018

Relat d'emmudits

Les ungles mal pintades,
els mitjons canviats,
aquells cabells despentinats
i el cor bategant a mil per hora...
Diran després que tot és normal.

Però aquí, tan lluny del món real,
la nit serà del coll perfumat,
de l’orella mossegada,
del coll salvatge,
dels crits emmudits
entre les meves dents.

Estrella del cel,
caus per fer-me mal,
per esquerdar-me el cor,
per fer-me trontollar en plena brisa matinal.
Tingues compassió,
No em miris,
Ni em busquis, 
ni em desitgis.

Estrella de vainilla,
has sentit mai les cames
cridar per abraçar-se?
Res és tot quan
la foscor s’apodera dels que
neden contracorrent.

Aviat la nit serà perillosa.

dimarts, 12 de juny de 2018

Relat del circular

Deia Dante que el pas a l’infern era circular, crec que no va baixar mai a l’inframón de plaça Espanya.

Quan els ossos comencen a rostir-se, quan per la pell rellisca la suor enganxifosa, quan els cabells s’ericen, quan les aixelles pateixen, quan el cor s’accelera... el túnel avisa: el que veuràs a partir d’ara no ho voldràs recordar ni ahir ni demà. 

Entre les vies gastades, que emanen aquella olor de vici a l’scalextric, les fustes corcades serveixen de trampolí als petits ratolins que vénen a visitar-me. Si en veus un, esdevindrà la sort minut a minut, per això els caçadors de benaurança abandonen les carteres, les motxilles, les tristeses de la llar i les alegries familiars. Només hi ha un punt de concentració, un únic objectiu a la vista, poder captar aquell moment en el que les petites potes transporten el diminut rosegador entre els tubs trencats.

Aleshores arriba l’aire, l’aire calent que avisa del motor en marxa, i t’apropes a la via i mires com entra a tota velocitat aquella màquina. Una màquina que no només transporta per entre les entranyes; sinó que em transportaria allà on ningú no em trobaria.

Blanc, estrèpit, xoc, negre. I Dante no coneixia la força de les rodes clavant-se sobre les vies.

dijous, 7 de juny de 2018

Relat d'exhalació


Qui crida lluny d’aquí?
Un angelet sota la tempesta.
Qui es mou dins de mi?
La vida que exhala el meu aire.

Serà un últim sospir
el que em dugui fins el riu?
Seran les estrelles
les que il·luminin el camí?

Les preguntes sota les roques,
les respostes glaçades a les mans.

Pren de mi, dubtós fat,
les dreceres més complicades,
les rectes més corbes,
les baixades que més pugen.

Pren de mi els ulls que desitgen els teus,
pren de mi aquell senyal d’estrella fugitiva
que ha cremat la meva pell fins als peus.

No siguis moment efímer entre
pluja d’estiu i sol de primavera.

La teva mirada espera
com genet estirant la crin
en un sot endimoniat
sense pausa ni fi.

diumenge, 3 de juny de 2018

Relat de llibertat

La teva casa de nines no té teulada,
plou a bots i barrals.
De tan lluny com és,
se senten els crits i els precs.

Gota a gota, 
cadascú tria la seva disfressa;
torna’t a posar la xupa,
camina fort i escup ben lluny.
Llàgrima a llàgrima,
el teu mar és inmens i et perds
pel camí que creus triar.

Som esclaus de tot
el que ens envolta;
som ostatges de totes
les nostres decisions.

Mira enllà, aquell anarquista cridant,
Mira aquí, aquell lliberal comprant.
Un -ista que se sent lluitador,
però acaba sent un onanista.

Som esclaus de totes
les circumstàncies,
som ostatges de tots
els nostres somnis.

Puja a dalt de la tarima,
vull veure un crit ben fort.
Baixa a sota de les teves faldilles,
vull sentir les teves mans al cor.

Continuaràs dalt del cavall,
lluitant per la teva bandera,
ho faràs en nom de la llibertat.
Qui és lliure? 
El que puja al cavall enarborant una bandera
o el que sap que tant si hi puja com sinó serà un esclau?

Lliure, lliure, l’estrella vol ser lliure
i no coneix el nom de la llibertat.

dijous, 31 de maig de 2018

Relat de la corrent

Quina son. Quin descontrol mental. Quin buit infinit.
Necessito una xarxa, una barana, un paracaigudes o un riu que no baixi a tota velocitat.
Però és tan fresca l’aigua... que les mans em demanen tocar-la... banyar-me, sentir-me moll.
Però és tan forta la corrent... que les cames em tremolen sota l’estrella.
Aviat no quedarà aire, porteu-li roses a l’aigua fresca de ma mare.