diumenge, 14 d’octubre de 2018

Relat de paraules

Amb moltes petites paraules
Vam creure en la gran mentida
de l'amor etern.

Amb poques i doloroses mentides
l'aigua sha endut a rebolcades
l'aire que respirem.

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Relat de bressol


-Pots comptar les estrelles quan no hi ha núvols?
-No, i tu?
-Jo tampoc, però…
-Però què...
-Però quan els núvols cobreixen la ciutat, quan el cel és gris i tot sembla tacat d’aquesta penombra avorrida i adolorida, quan surts al carrer i trepitges un toll d’aigua fred, quan se’t trenca la clau i ja no pots engegar la moto, a vegades…
-A vegades…
-A vegades miro a dalt de tot, on els cumulonimbus descarreguen amb força, i em deixo guiar per l’instint.
-Quin instint?
-Escolta aquesta cançó de bressol i pensa si saps de quin instint parlo.

A dalt de la muntanya, 
més enllà d’un camí tortuós i ple de pinassa,
a dalt de la carena,
passats els revolts i les rotondes denses;
hi caminen quatre passes,
descompassades, alegres, festives,
sota el remor d’una veu enjogassada
que demana una abraçada
i retornar a les ribes.

Estrella, jau sobre el llit d’aquest riu sec,
deixa que el sol s’escoli entre la fullaraca
i vingui a buscar-te entre les cames.

Estrella, ressegueix amb el dit els teus pecats,
que d’ells en floriran roses entre la besada
i margarides quan ens trobin abraçats.

Sol irradiant, demana per l’astronauta,
demana per la flor, demana per tots els contes
que s’han anat acumulant a sobre de la manta.

Dit a tocar de dit, ull a ull, ventre a ventre,
l’escalfor de les rialles no suplica
altra cosa que situar l’estrella el centre.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

Relat de meteorits


Les llums de la sala s’apagaran lentament, no caldrà interruptors automàtics, ni encarregats de deixar-ho tot a les fosques. Un meteorit ha decidit caure just a la pista de ball. No more dancing queen ni tardes amb la melodia enganxada a les orelles. Un meteorit ha decidit que la nota final havia de tenir gust amarg, però el pianista ja sabia com acabaria la cançó.
Ni les flames ni el fum no podran vèncer la tristor d’aquells ulls apagant-se a poc a poc, glop a glop. S’hauran acabat els revolts eterns a la muntanya, les formigues per la cama, els ases bramant davant de vidres entelats i les sorpreses sota l’ombra d’uns pins que trobarem a faltar.
Algú ens tocarà l’espatlla i tornarem a somiar. Pensarem que la mà que ens crida és la de l’altre i, enduts per unes ganes boges de creure en el demà, ens girarem i caurem. Caurem a terra i ens omplirem la boca de sorra, ens tacarem les dents de sang i ens inflarem el cor d’un gran buit que ens recordarà els nostres actes gravats a cop de martell.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Relat de finits


No trobo les claus del meu vell Ford de color negre. Les he buscat per tots els pantalons estripats que vaig cremar superats els vint-i-cinc. No trobo el reflex d’aquell mirall que em cegava quan l’alba em venia a buscar a dalt de la muntanya.
He odiat les paraules més amargues de la netedat absoluta. He nedat per rius de llàgrimes oblidades cercant aquell dia que vas marxar. He cosit totes i cada una de les venes que ara m’omplen buides les meves nueses.
Pintarem els carrers de revolts i notes dures. Cantarem les rodes que ens acompanyin en el darrer trajecte de matinada. Conduirem tota la nit amb en Murphy xisclant les cordes més tristes. 
No lluirem ni les robes bones ni les bones rodes. No ens amagarem a la llum de les sirenes. No ens mutilarem la llengua amarga. No ens privarem de tornar quan la vellesa ens prengui els grans de sorra de la joventut.

diumenge, 30 de setembre de 2018

Relat de cuir

He cosit el cor amb cordills
de budells plens de sang morta.
L'he cuirassat amb les dents
caigudes del disgust mortal.

He menjat animals dessagnats
clavant-me els seus ossos
a les genives de llàgrimes estan.

He begut la suor de lluita forjada
entre crits de condol
per la meva mort sobtada.

No he pogut veure el meu enterrament
entre sanglots i agenollaments
de qui no van creure en mi eternament.

Relat de joguines


Relat de joguines

Jugaves a fer-te la interessant; jugaves amb aquelles nines que guardaves a l’armari trencat. No vas ser capaç mai d’endreçar totes aquelles joguines que no et deixaven sortir del teu món de bombolles de sabó. 
De nit, quan la mare no et veia, les despullaves i les posaves en fila. Les renyaves, les castigaves. Escrivies poemes, tots ells carregats de joies amb les que somiaves.
Mai no en vas saber fer res dels teus somnis. Jugaves tant amb ells que els destrossaves tots. Mai no vas poder acabar ni una sola cançó.
Però allà seguien les nines, desitjant que arribés la nit perquè les traguessis a passejar lligades amb els cordons de les sabates de l’escola. No t’importava anar desparellada. Era igual el que et diguessin. Tu tenies els teus somnis trencats dins de la capsa de joies de les nines.
I per les nits, quan no senties ni els cotxes del carrer ni el vent de la muntanya; la ciutat se t’enduia a esbudellar cors de plàstic. 
“Febre de mitjanit, tu que em calmes tant quan la tardor em ve a veure; febre de mitjanit, tu que sadolles els meus desitjos plens de fluids, menteix-me i converteix-te en la meva aliada”.
Un dia s’acabaren els somnis i la pluja s’endugué, en una riuada, les nines de l’armari. Una nit, el cor se’t va trencar i les vas voler buscar. 
No hi ha nines, ni armaris, ni capses de joies plenes de somnis trencats, només el temps que esmicola el que has creat.