Una caixa quadrada

Dormo en una caixa quadrada. Sembla una caixeta de mistos. És de fusta i, quan hi entro, m'hi cap tot menys el meu cos. Quedo arraulit i separat de mi. Se'm veu tan petitó que l'única seguretat que tinc és saber que ningú no s'endinsaria mai en una cova tan fosca i punyent com aquesta. És meva. Només meva. Qui la voldria una tortura així?

Quan en surto, tot em sembla meravellós. La mort, la soledat, la pobresa o l'odi són minúcies que em fan riure. Perdre-ho tot o anar errat, quines ximpleries més banals.
Si no soc un llumí, la llum ve de mi. Mes quan torno al cau, el forat negre l'absorbeix tota i l'espiral torna a començar.

Maleït mirall. Trenca't d'una vegada. Rebenta i esmicola't fins que la metralla se'm clavi al fons del cor.

Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

De la Lluna a Ganimedes

Aris, el teu pensament és únic,
veus les coses amb diferents colors,
tothom et considera el seu amic,
ensumes el món, l'ensumes i tot són olors.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Jo et veig feliç, però no en tinc prou,
volem que Aristòtil ressoni en tu...
una nova retòrica,
una ànima amb substància que cou.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Mira amunt i reflexiona,
com un gran pensador,
posa't la mà a la barbeta
volem sentir-te
com un tro eixordador.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

I mentre m'obsessiono
gaudeixo d'haver-te conegut,
oh, Aris, ni que no ho sembli, ploro!

Potència al Raval

Tot just fa tres minuts que ha rebentat la canonada del lavabo. L'aigua brolla sense control i no hi ha ningú capaç d'aturar aquest desastre.  Qui nassos es dedica a fer aquestes bretolades? Ja fa dies que succeïxen coses molt rares al barri i els meus veïns estan indignats.

Apago la cigarreta a la meva mà esquerra. Em fa mal, crido. Tal com el meu crit s'allunya, un home vestit amb una espècie de pijama blau i gris se m'apropa. Em pregunta com carai puc viure aquí, sense naus espacials ni homes amb tres ulls i la cara pintada de verd. Li contesto que no tinc diners per deixar-li i marxo. Ell em persegueix i m'espanto. Trec les claus de la butxaca i me les col·loco a la mà en posició de defensa. Si m'atrapa li clavaré a l'ull.

De cop i volta una altra canonada esclata. Què collons passa aquí! Un ferroveller deixa de flirtejar amb una turista i intenta aturar el desastre. No pot. M'oblido de l'home del pijama blau i intento ajudar el lampista improvisat. Sembla  mentida, però no podem solucionar-ho i decidim passar del tema. Reprenc  el camí i observo com ja no hi ha un home en pijama perseguint-me, en són quatre. Cada un d'un color diferent. Salten i corren d'una forma  totalment rara. M'envolten. Tinc por. Xisclo! Tot el meu cos està amarat de la suor. Corro tant com puc fins a arribar a Caramelles. Hi entro, m'amago. Em troben. M'escapo. Com poden anar tan de pressa, em pregunto interiorment.

Perquè som herois de l'hiperespai, verbalitzen. Herois? Quina classe  d'heroi vestiria un pijama? Doncs un heroi del Raval, és clar; d'on creus sinó que van sorgir els Power Rangers?

Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.