Relat d'inclinat

Tenia el cos inclinat cap endavant. Caminava corbat. Li deien el geparut del barri; però alguns, els amics més íntims, sabíen que no tenia gepa i que tot allò que li deien ni ho escoltava.

Caminava carrer amunt sense mirar més enllà dels seus peus, tornava carrer avall sense saber ni per on havia passat. Tot l'horitzó que el rodejava 360 graus al seu voltant era obviat. Ja podia passar un camió i prémer el clàxon amb força; ja podia venir un turista i preguntar-li una direcció. Res. Ell no feia cas de res. Caminava amunt i avall sense importar-li cap afer exterior. Exterior al seu cos, a la seva ment.

Des de petit es va acostumar a mirar-se el melic. Tot el dia mirava la forma que prenia aquella estranya  part del cos que, un dia de fa temps, el connectava amb la seva mare. I segurament per aquest vincle, tan familiar, tan seu, tan propi, tan llibertari, ell buscava i buscava quina era la seva posició al món. Es mirava el melic i, mentre el tocava, es preguntava si hi havia vida més enllà d'ell mateix.

Relat de pedalar

Tres homes asseguts en tres bicicletes. Pedalen i pedalen. No miren els costats, només miren endavant. No suen massa, perquè tampoc fan molt d'esforç. Són tres joves que no avancen. Davant seu una reixa, molt alta, però molt flexible; si poguessin tocar-la, la tombarien, però com no avancen, no la toquen i, per tant, no la tomben.

De tant en quan es miren, però no es diuen res, semblen resignats a acceptar la situació que tenen. Cap d'ells crida ni protesta, al contrari, es distreuen amb qualsevol cosa, un mòbil, una polsera o mirant el no-res.

Per darrere seu passa un home gran, d'uns vuitanta anys, se'ls mira; els critica. Està segur que podrien fer més, com a mínim: pedalar més ràpid. Ells no se l'escolten, però si ho fessin, li dirien que no tenen futur perquè les rodes no els fan avançar, per molt que pedalin; a més, la reixa els priva d'avançar; però, això sí, els deixa veure què hi ha més enllà. Un espai només usat per uns quants, els escollits.

Els tres homes joves pedalen sobre unes bicis del bicing, estan ancorades. Sense targeta no hi ha moviment, sense moviment no avancen; si no avancen, només pedalen.

Relat de garatges

Pujant les escales que porten al seu pis; la llum s'esvaeix gairebé fins a la foscor total. En obrir la porta encén les llums del passadís i s'estira a terra. Esbufega i intenta agafar aire. Tanca la porta allargant el braç i es queda mirant el sostre. En Fuck ha sortit a córrer. Li falta aire. Ja no aguanta tant com abans. Ha tornat en menys de vint minuts i el cos li fa figa. 

Les parets del seu pis, brutes, cauen a sobre seu. És un espai diàfan, sense gairebé res. Viu en un habitatge mancat de portes, amb pocs mobles. Se sent atrapat i recorda els murs del garatge d'aquella casa que li torna a la memòria tan sovint. Pres de pànic, no sap com escapar. Els pulmons demanen aire i no li arriba res. Té por. Viu angoixat entre mobles i mobles vells plens de pols. Les aranyes caminen pels seus peus, però no li importa res més que veure la porta verda per la que s'accedeix i observar que ningú l'obre. La porta està tan feta malbé que deixa passar rajos de llum entre petites escletxes. També arriba el sol a l'interior d'aquell fosc paratge per culpa d'una finestra ovalada de petites dimensions. Una reixa plena de verdet la filtra, però com si fos un focus artificial condueix el raig directe a una caixa d'eines vetusta. Sense fer soroll l'obre i en treu una clau anglesa. Torna al racó on s'amaga, darrere d'una cortina mig estripada, i continua mirant la porta del garatge. Clava la mirada a l'eix, preparat per si les portes es desplacen, però res passa, més enllà de la seva ment.

Relat d'aigua

Davant seu hi penja una tovallola negra, desgastada, bruta; fa dies que no la posa a netejar. La mira durant una estona i hi veu la tovallola que penjava del lavabo de la casa d'estiueig. Les parets blau fluix de les rajoles eren velles ja quan hi anava. Allà s'hi estava llargues estones, amagat de tot, aliè al món floral que a vegades es convertia en tempesta. No s'asseia ni al vàter ni al bidet; un bidet que, per cert, era del tot estrambòtic, de disseny francès, la seva forma i el seu ús sempre li van cridar l'atenció. Amb l'esquena recolzada a la paret, les cames recollides i els braços agafant-les, mirava aquell vell lavabo, que tenia una claraboia zenital per on entrava la llum fent estranys moviments. Mai es col·locava a sota, tenia la certesa que algun dia cauria i, amb tota seguretat, provocaria una desgràcia. Per si de cas, es protegia sota la pica, on l'antiga aixeta deixava anar unes gotes de forma constant, però pausada. El so que provocava l'aigua al caure trencant el silenci de la cambra li feia mal a l'oïda, maleïa aquell moment. No suportava el so buit que es creava entre gota i gota, ple de crits, de pauses i de por.

Un d'aquests dies en el que estava tancat. Va sentir un crit molt fort, un cop de porta, unes corredisses; després, res més; només, com sempre, les gotes picant sobre l'arc metàl·lic. Sense saber per què va aixecar-se i va sortir. El lavabo donava a un gran distribuïdor, caracteritzat, principalment, per una cristallera gegant que cobria gairebé tot el sostre. Els vidres d'aquesta obra d'art eren de colors i creaven una atmosfera mística, gairebé religiosa, semblant a la que es viu dins les esglésies pel pas de llum modificat pel cromatisme finestral. A qualsevol persona, aquell ambient l'hauria relaxat, llum suau, absència de sorolls, el so dels ocells al jardí... però ell no estava gens tranquil. Era conscient que s'havia quedat sol o, si més no, aquesta era la seva anguniosa sensació.

Relat d'emocions

Passen ben bé dues hores. El cap d'en Fuck, recolzat pel front, resta sobre la taula. Els veïns han deixat de picar a la porta i de cridar quan l'àlbum dels Guns and Roses ha acabat. S'escolta el so d'un ocell piulant. Fa una estona que descansa al costat de la finestra, en el replà on, cert dia, hi descansava una planta florida i de color vermell. La casa és plena de pau. Es respira tranquil·litat i només la respiració profunda d'en Fuck estorba la melodia del silenci.

De cop, la gola se li infla. L'últim glop de cervesa que s'ha begut ascendeix coll amunt, passa per darrera la nou i arriba al paladar. El líquid, que no puja en molta quantitat, obtura el pas de l'aire i provoca una arcada que el desperta de cop. Li costa respirar i treu babes i cervesa, tot sobre el teclat. Els ulls se li omplen de llàgrimes i fa un crit estrepitós a la vegada que es posa dempeus. Respira profundament, amb la calma d'haver passat ja la tormenta, però un altre guèiser puja cap amunt. I acompanyant la cervesa surt l'últim àpat. Agafa com pot la paperera i ho deixa tot pringat.

Cansat va al lavabo i es renta la cara. Es mira el mirall i es pentina. "Fas pena", diu en veu baixa. Allarga la mà i, d'una prestatgeria treu una ampolla de vidre, és ginebra. Fa un glop i glopeja. S'ho empassa. En fa un altre i també s'ho traga. S'asseu a la tassa de vàter i recorda la vella casa on estiuejava de petit. Aquells arbres gegantins. El garatge misteriós. Les golfes prohibides. La rampa on es divertia tot sol. On són ara totes aquelles sensacions? Se sent com si l'haguessin netejat amb lleixiu. És un home neutre. Sense nostàlgia. Sense emocions.

Relat de servir

En ple procés d'escriptura, en Fuck comença a sentir els budells gemegar. Deixa de teclejar i s'acosta al lavabo per deixar anar una descàrrega letal. Mentre la música  es combina amb la flaire, acompanya els sons gàstrics amb crits dirigits als seus veïns. Ben bé s'hi està deu minuts. Acaba desfet. Es neteja i es dirigeix cap a la cuina, on pren una xibeca calenta que l'esperava amuntegada sobre uns diaris molt vells.

Altre cop davant de la pantalla, es concentra i es pregunta per a què serveix una relació? I mentre beu un glop de cervesa, pensa què escriurà... Una relació serveix per trobar-se a si mateix. Donades les característiques covardes de l'ésser humà, és pràcticament impossible que un home o una dona trobi el seu propi límit o, fins i tot, el sobrepassi. En canvi, en qualsevol relació aquests límits acostumen a trepitjar-se i a defensar-se, donant-se una curiosa situació, la de trobar-se a un mateix; és en aquest moment quan un veu fins a on un pot arribar. Ho tecleja tot amb molta cura, sense presses. A canviat el seu mètode i ara reflexiona cada paraula que posa.

Aleshores es fa la gran pregunta: Per a qui escriu? Una pregunta que deriva, inevitablement, en d'altres no pas menys importants: Algú llegirà tot allò que està creant? De què servirà? A qui repercutirà més? A qui llegeix o a qui escriu? Té algun interès tot allò que va plasmant en un foli virtual?

Al temps que es formula aquestes qüestions, una suor freda recorre les parts més sensibles del seu cos. L'estòmac se li fa un nus. Les puntes extremes de les parpelles dels ulls decauen. El somriure s'esborra de la seva cara, donant pas a un moviment alterat de mentó. Les espatlles se li abaixen. El cor rep una llança de mig metre. Tocat i enfonsat. No pensa en res. No veu res. Viu en un món molt llunyà del soroll exterior i de la música de dins del seu pis. Fins i tot s'ha distanciat de les paraules. "I si tot això no serveix per res?" es torna a preguntar...