dimarts, 27 de juny de 2017

Relat d'obsessió

Un ocell es va trobar el sol menjant de forma obsessiva.

-Què fas que menges tant?
-No ho sé, de cop i volta m'ha vingut la gana.

Ahir van anar volant els coloms fins trobar les orenetes. La sirena del mar va escoltar la sirena de la fàbrica.
-Ara serem amics, ara ho he entès tot.

I la mar, amb aquell acompanyament subtil de la brisa, es va endur les fàbriques i els seus treballadors. L'aigua va pujar de nivell i es va inundar la ciutat.
El sol seguia menjant i l'ocell el va calmar. Aviat la calma serà la normalitat. Tan d'hora, tan tard. Comprendre les coses les fa més relatives. 

La sirena mirava el sol des de la nova platja. Les hores havien canviat d'estació de l'any i el tren ja havia passat, ara estava a una altra estació i ningú no podia ja fer res.


No poder fer res permet a l'home, a la dona, al sol i a la sirena entendre que no cal preocupar-se per trobar l'impossible. Simplement, és inabastable. 

diumenge, 25 de juny de 2017

Relat del pantà

Aquest matí han trobat un cotxe dins del pantà de Breezetown. Un banyista estava nedant quan, en un dels llocs més profunds del pantà, ha vist una gran taca negra. Gràcies a una bona tècnica d'apnea ha pogut descendir i ha observat que es tractava d'un cotxe blau marí. El banyista, que respon a les inicials T.S., immediatament ha sortit de l'aigua i ha trucat a la policia.
En poc més d'una hora els agents de vigilància han aconseguit treure el cotxe, mitjançant una de les noves grues que l'alcalde va comprar la setmana passada.
Segons ha informat el cap de bombers, que ha gestionat la maniobra d'aixecament del vehicle, el cotxe estava buit en quan a persones humanes; però al volant s'hi trobava una persona no humana. Gràcies a les condicions salines del pantà, que hom coneix per les seves propietats terapèutiques, el cos ha conservat el seu estat. Així doncs, ha sigut fàcil identificar el mort.
Les causes del sinistre encara no són clares, però tot apunta a una possible distracció al volant. Segons ha explicat el propi banyista, aquesta teoria vindria reforçada per una prova irrefutable: el conductor tenia una mà al volant i una altra al mòbil, on estaria escrivint aquest missatge:

"I si t'escric, què passa?
T'has enamorat d'algú?
M'has oblidat?
M'he posat a prova, però no sóc capaç de res.
I sí, ho he fet per tu. Però sóc tan dèbil, tan poca cosa, que no he aconseguit vèncer res.
Però el tren ja haurà passat, n'estic segur. I ara el veuré en la distància. Hauria d'estar content per tu, perquè és el que volia, volia que m'oblidessis, que fossis feliç. Però també et vull a tu...".



El més curiós del cas és que el missatge es mostrava com no enviat, i la data era de 20 de juny de 1945, quan encara no existien els mòbils.

Relat de Nakata

Nakata va agafar la seva ràdio i va marxar a caminar pel bosc. No importava que plogués, que es mullés, que acabés refredat. Nakata volia sortir a passejar, necessitava tornar allà on tot va començar.
La boira dels camins per on va entrar al món de les confusions envoltava la porta del destí. La seva ràdio funcionava a piles. Piles que ell ja no tenia per a ell, però que demanaria als animals del bosc. Parlaria amb ells i els suplicaria qualsevol senyal.
Mireu-me si us plau, no m'ignoreu. No sé llegir, no sé escriure, sóc gairebé com vosaltres, un animal salvatge; però també tinc sentiments i ganes de viure. O no, no ho sé.
Un esquirol se'l mirava estranyat. Què fa aquest home movent els llavis? Es pensa que és especial? Aquí al bosc només vénen sonats. Ni que poguéssim parlar amb tothom!
Nakata estava cansat, no de caminar, sinó d'intentar no pensar. Li havien dit que ell no podria mai estimar a ningú; que tindria el cor de ferro, que seria impossible que sentís res per ningú. Però, cada cop que pensava en la seva gata perduda, el seu estómac es convertia en un roc indigest. 
He menjat res que no m'ha entrat bé. I això que gairebé no menjo. I això que gairebé només bec. I això que tinc no sé què és. Perquè podria ser amor si jo pogués sentir. Però el doctor va ser clar: no estimaràs.
No estimaràs. Sonava com un dels manaments que li havien explicat temps enrere. Potser l'havia après malament ell. O potser el doctor també s'havia confós.
Nakata caminava per la boira del bosc pensant en trobar la seva gata. Pensant en què li diria quan la trobés. Pensava tant que no podia caminar. Nakata va seure al voral de la carretera. El terra era humit i fred. Els pantalons se li van mullar.
A Nakata no li importa. Va pensar. Nakata està bé assegut aquí. I la pluja va venir a acompanyar-lo. Els actes no esdevenen perquè sí. Nakata ho havia après caminant i caminant. Si passa un cotxe i el conductor l'insulta és perquè sap que Nakata no estima. Nakata no pot sentir res per ningú. Malgrat tot, Nakata -segueix pensant- no entén per què continua aquí, sota la pluja, pensant en la seva gata perduda. 
Amb les gotes de la pluja -i sense vent ni brisa ni aire marinat- sortiren els cargols. Després d'ells, les salamandres. Més tard els ocells es refugiaren sota les branques més properes a Nakata. En poca estona estigué envoltat d'animals. Tots diferents, tots bells. Però cap d'ells era la seva gata.
Per cada llàgrima que va vessar, un animal més es va posar al seu costat. Estava envoltat d'éssers salvatges, com ell.
Nakata no sent res -es deia un i un altre cop-. Nakata no pot sentir perquè el metge li va dir que així seria. Nakata ha de morir. 
Els déus se'l miraven amb recel, tenien por. Por d'algú com ell, sense cor, sense ànima. Sabien que era carn per pels devoradors d'ànimes. Era tot el que volien els pous de soledat. 


Nakata seguirà aquí -cridà ben fort, tan fort que alguns animals s'espantaren i s'allunyaren del seu costat-. Nakata seguirà aquí esperant trobar altre cop la seva gata. 

dissabte, 24 de juny de 2017

Relat de la sequedat

Ai brisa,
a la sequedat de la terra se't troba tan a faltar...

No deus recordar ja res de mi,
ni de les muntanyes per on vas passar,
ni dels arbres que volies abraçar,
ni de les flors que desitjaves acaronar.

Vola lliure, brisa,
vola amunt, com més feliç siguis

més gran serà el meu cor.

divendres, 23 de juny de 2017

Relat de l'adéu

Adéu brisa, adéu huracà.
El vent esculpeix la pedra.
El vent purifica l’ànima.
Una ventada et pot tirar a terra. 
Un cop d’aire et pot fer mal.

Seguiran les orenetes anant al poble,
continuarà el fred venint glaçat;
però mai ningú no podrà dir-me
que no ho hagi intentat.

Adéu brisa, adéu huracà.
El vent diu que se’n va.

dijous, 22 de juny de 2017

Relat del silenci

De matinada tot surt de mare.

Aviat serà demà i no se sent ni el rugir dels lleons
de la ciutat, dels amants i dels solitaris,
ni el silenci dels gats que miolen
perquè els sentin els veïns de dalt.

No porten botes els cowboys que,
sense destí fix, han acabat 
suplicant unes cerveses i uns fums trillats.

No duen anells els casats que,
havent perdut la brúixola, han suplicat
de genolls que els prestin petons robats.

Seguirà la calor cremant
aquest buit murmuri incessant de plors,
desesper, inseguretat i desencís.

Esperaran les campanes
que algú les toqui a l’albada.