divendres, 27 febrer de 2015

Relat de finalitzacions

Semblava que sí, que s'havia acabat el partit. Havien xiulat el final d'aquell encontre i cap dels dos havia guanyat. Ningú veia l'àrbitre, però tots haurien escoltat el so del xiulet en el moment final.
Els dos equips es van retirar, camí del vestidor, sense passar pel mig del camp i fer el clàssic intercanvi de salutacions. Cadascú es va recloure al seu santuari.
Els capitans d'ambdós equips no es mostraven gens segurs de com havien afrontat aquella situació. Jugades complicades i moviments d'estratègia que havien fallat. Però, no els preocupava tant el resultat, que desconeixien completament, com el moment final del matx.
Els dos entrenadors van actuar de la mateixa manera; com un calc perfecte, van entrar a al vestidor per animar cada un dels jugadors. Copets a l'espatlla, quatre paraules engrescadores i un discurs final; curt però concís: "El partit s'ha acabat? Potser sí, jo no ho sé, però el que està clar és que nosaltres l'hem jugat".

dijous, 26 febrer de 2015

Relat de vells


Després de 67 anys junts, sense gairebé no dir-se res, ni tan sols a l'hora de sopar, en Wilfred i la Winnie van morir agafats de la mà. Aquell dia, com tants d'altres, ell es va llevar al sofà, que era on dormia des de feia més de trenta anys. Ella, en canvi, va llevar-se al llit de l'habitació annexa a la llibreria. La seva gran casa era un laberint per on ells dos caminaven i, gairebé mai, no es trobaven.
Els veïns que els coneixien no els havien vist mai donar-se un bes a la boca. Es deien pel nom i les paraules que s'intercanviaven eren tan poques que, molts cops, preferien usar sons i gestos per comunicar-se. Ella cuinava, ell arreglava el jardí. Ella llegia, ell mirava la televisió. Ella donava de menjar als peixos que tenien en un aquari, ell treia a passejar el Murfus II, el  gos fill del Murfus I, que s'havia mort anys enrere.
Després de 67 anys junts, sense voler, en Wilfred va trobar unes cartes de la Winnie. Eren unes missives que s'intercanviava amb un conegut quan eren joves. Les lletres estaven escrites amb passió, les converses eren pujades de to. El cor d'en Wilfred se'n va ressentir. Es va sentir traït. Curiosament, després de tants anys de no dir res a la seva dona, aquell dia li va voler dir de tot. Va caminar tant ràpid com va poder per dins d'aquella gran mansió. Va mirar-la directament als ulls, com no havia fet mai. La va insultar i va provar de donar-li un cop de puny. Va tenir tan mala sort que va errar el cop. Es va fer mal. Ella va agafar-li la mà. Estaven molt nerviosos, massa nerviosos. El cor d'ell es va aturar. El d'ella també. Van morir agafats de la mà.

Relat de connexions

El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.
Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades... 
Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.

dimecres, 25 febrer de 2015

Relat del paradís

Oh, pensa en tu. Oh, pensa en mi.
Són dues coses tan diferents que a la nit tot sembla igual. No provis de sortir del teu vell garatge, no intentis arreglar aquell cotxe antic. Les estrelles avui no brillaran com ahir. El cel ja no canta les aventures del demà.
Has provat de passar per davant meu sense ni mirar-me. Has suplicat a Cronos que no fes coincidir les agulles mortals. Però tot això no és res més que una bombolla d'aire pujant entre el mar perdut.
Oh, ja ningú pensa en tu. Oh, ja ningú pensa en mi.
Un nen crida pel carrer i cap ànima serà capaç de salvar-lo. Un vell s'ho mira des del banc trencat. Al seu costat un jove riu com si davant correguessin cent formigues disfressades de bomber. Fa estona que ha passat el jardiner. Les flors estan seques i no plourà.
No provis d'engegar els somnis d'aquella vella màquina atrotinada. L'olor del cuir cremat dels seus seients esportius et recordarà les seves carícies. El tacte del volant gastat t'exiliarà de la realitat. No t'atreveixis a posar la clau al contacte. Saps que, si ho fas i no s'engega, tots aquells balls es convertiran en un dolor amarg. També ets conscient que, si aconsegueixes posar-lo en marxa, veuràs el passat amb uns altres ulls, més tristos, més reals. Aquell vi que et va fer somniar tant era aigua bruta que distorsionava el paradís.

dimarts, 24 febrer de 2015

Relat de tocar

Feia dues hores que havia arribat a casa. Estava una mica nerviós. Estava a punt de tocar-se... com mai ho havia fet. Estava tan emocionat que buscava la millor manera de fer-ho. Bé, la forma ja la sabia, el que ell pensava no era la forma entesa com el mètode físic, sinó la motivació psíquica que activés la seva alteració al màxim nivell. 
Era molt important, segons podem saber en analitzar els seus pensaments, que no fos un acte com qualsevol altre. La raó per la qual pensava això era un misteri. Ben mirat, el que ell pensés era el mateix. No passaria a ser important; però els dubtes interiors, més cops del que un vol, acaben sent vitals.
Tenia moltes opcions, quina d'elles més insolent. Podia fer-se el romàntic, podia fer-se el pervertit; seguir les pautes de Satanàs i tenir pensaments impurs amb totes les dones o claudicar als àngels i només pensar en una. Podia mirar imatges i recrear-se amb el plaer de la vista; podia tocar roba i delectar-se amb el sentit del tacte; podia olorar ben fort i excitar-se amb l'olor dels baixos. També hi havia altres possibilitats... Tancar els ulls i recordar. Tenia una memòria prodigiosa. La seva ment era un catàleg de feromones. 
Tampoc tenia clar si aprofitar aquell moment solitari a l'habitació o al bany. Qui sap, potser podia buscar algun altre lloc diferent a l'habitual. La cuina? El passadís? La biblioteca? El soterrani? Calia trobar el millor indret i ho havia de fer a consciència. Tot havia de ser fruit d'un pensament acurat que convertís aquell acte en quelcom sublim.
Ja gairebé estava decidit quan van trucar al timbre. No tenia massa temps, els invitats estaven a punt d'entrar. Per sort, entre la porta de l'edifici i la de casa seva hi havia un bon tros. Calia que s'afanyés. Va despenjar l'intèrfon i, mentre els feia passar, va començar el seu particular onanisme. Abans que arribessin ja havia acabat; ni tan sols va tenir temps de dirigir el raig. Amb originalitat havia ruixat l'entrada.
Aleshores, assossegadament, va mirar els invitats, sense ni tan sols posar-se els pantalons.

divendres, 20 febrer de 2015

Relat de teclats


L'oficinista fa mitja hora que no tecleja res. Ella, que està acostumada a picar i picar tecles sense aturar-se mai, ara mateix resta immòbil, pensativa, dubitativa...
Els seus companys, que normalment s'han de posar taps a les orelles per no sentir el remor del seu pitjament digital, ara es mostren sorpresos de no sentir res al voltant seu. 
El seu cap, que habitualment somriu quan la veu prémer a velocitat mortal aquell teclat d'última generació, es toca el seu bigoti amb un dels seus dits bruts de tinta.
El dit índex de l'oficinista s'acota lentament a l'ordinador. S'apropa molt i de cop torna enrere. Pensa i retorna altre cop a avançar lentament cap a la computadora. No sap si fer-ho, li cal? Ella creu que sí. És el moment, ara o mai. Es toca el cabell amb l'altra mà. Es mossega el llavi inferior. Mou els dits dels peus. Sospira.
Abaixa les parpelles, deixant els ulls mig clucs i prem el botó de reinici.