dissabte, 21 de setembre de 2019

Relat dels deutes


Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.

divendres, 13 de setembre de 2019

Relat de les pastilles

Pren una pastilla i oblida les revistes,
no eren d'ella ni les voldràs ja mai més.
Seu al terra i escolta els veïns,
criden com els gossos a la gossera
envoltats de ràbia i de dolor humans.
La seva ira és enveja que viatja dins
d'un cor corcat com el teu,
ple d'absència i necessitat.

Tria un color, totes són iguals;
de més grans i de més petites
sempre n'hi haurà
per ocupar la teva boca
i allunyar-te de la vida real.

No em preguntis si t'estimo
en un món que no és real,
No em preguntis què és vertader
en un amor que et qüestiones l'endemà.

Pren-te una amb mi,
separa els llavis i gaudeix del moment plegats, 
ens allunyarem fins que marxi el mal.

dimarts, 10 de setembre de 2019

Relat del desert

Amb la seva maleta de cuir a la mà, l’home de blanc avança per sobre de les amples dunes del desert. On és el paraigua que em va vendre la veïna rossa? Com esperen que em protgeixi de la infernal pressió solar? La fina sorra entrant dins les sabates, grumolls de suor i brutícia baixant per l’aixella, un tel viscós tapant els dos ulls i la boca seca, tan seca com la va tenir el dia en què la va deixar.
Entre dunes se sent l’aire entrant directa a la gola, li van dir. Entre dunes seguiré fent el camí cap al no-res, va pensar. I entre pensaments i dites estúpides va deixar la ciutat i va emprendre un viatge sense retorn. A vegades els somnis són el millor de la realitat. Tot sovint allò que desitgem no és més que un miratge oblidat. Vull trobar un pou. Un pou o un petit oasi. Serà cert això que diuen? Els oasis només existeixen a la ment i, per tant, cal inventar-los? Confio que tot sigui una llegenda més i, en poca estona, se m’apareixi davant una palmera molt alta, que pugui veure des de lluny i em guiï fins el gran toll d’aigua que em salvarà la vida. Però no hi ha palmera, només sorra i sorra, muntanyes d’arena que em recorda aquells dies vora el mar, mes no hi ha aigua on remullar-se ni cerveses amb les que refrescar-se. I si tot s’acaba ara... i si trobo el final entre aquests arenals calents... qui em cantarà la cançó el dia del meu enterrament. Podran enterrar-me? Trobaran el meu cos i algú cavarà al mig del desert una tomba laica? I si em recull un capellà i em vol donar l’últim regal de Déu beneint-me sota la justícia solar? Què passarà amb el meu cos? Se’l menjaran les serps que s’amaguen sota la sorra? I la meva ànima? Volarà més enllà del meu amor? Qui sabrà per què he emprès aquest camí? Qui es preguntarà per què vaig deixar la ciutat? Ningú no tindrà respostes mai més, perquè deixaré de ser i, això és així, quan un deixa de ser és l’oblit de preguntes i respostes.
Arena, empassa’t el dolor terrenal i deixa viure les flors que han de créixer vora l’aigua del canal.

dilluns, 9 de setembre de 2019

Relat del tren

Corre, tren; corre lluny de tot. Amaga les vides que dus dins d'una cova sense fi. No t'aturis a la pròxima estació, ningú no baixarà per por; ningú no s'aturarà per ser feliç.
Cada minut sobre la via és una hora més lluny de tu. Cada segon sense resposta és un buit més obscur dins meu.
Sonen les rodes picant sobre el ferro calent, és el batec o és el plor? És la desídia de la sang que ja no brolla.
Digues, terra meva; per què m'he quedat cec amb tanta llum? És la sequedat dels meus ulls la que em porta en en aquest tren maleït?u

divendres, 30 d’agost de 2019

Relat de la seda


Crec que avui la seda és de rebaixes. 
Mirarem de baixar-la al fons del pou.
No hi ha aigua sense un bon cubell.
Porta’m una corda forta, que aguanti el pes d’un home.

A través de les parets es construeixen murs.
Posem, doncs, maons.
Trenquem, per tant, muralles.

Farcida és la natura de símbols,
de nit quan els llamps i·luminen els trons,
de dia quan el sol cega els morts.