dijous, 31 juliol de 2014

Relat de medicaments


Ho tenia tan a prop, que ho volia tocar. Els metges li havien prohibit, de totes totes, que s'acostés a una distància perillosa. El desig és feroç quan la proximitat creix. Havia estat a la secció de cures intensives durant un període de llarga durada. Li havien subministrat tot tipus de medicaments experimentals. La cirurgia havia fet efecte, segons creien, i ara semblava un home normal. Però mai es pot donar per acabat un experiment, fins que no desapareix del tot.
La corrent creada per rius amagats s'endú pobles sencers. Rieres ferotges tornen a sorgir quan ja ningú les espera. Riades de fang i aigua bruta, plena de troncs, s'emporten per davant tot el que troben. No hi ha força humana que pugui aturar el poder de l'aigua. No hi ha teràpia possible que pugui sucumbir el trastorn mental que provoca la lluna.
Caldrà esperar, amb calma, sense presses, què succeïx a casa de l'ermità. En la fosca nit, quan la solitud envaeixi els carrers deserts, la força del blanquinós satèl·lit actuarà en silenci, el cridarà sense que ningú ho senti. El farà moure i, quan estigui a punt d'obrir l'armari dels secrets, recordarà aquella veu malaltissa que el pertorba durant les nits.  
Què esdevindrà no ho sabrà ningú, ni ell mateix, car, com hom sap, els somnàmbuls ni coneixen els seus actes ni en són responsables. 

dimarts, 29 juliol de 2014

Relat d'abelles


Tal dia farà un any. Comptarem els dies amb nous i avellanes. Ens endurem una sorpresa. La negarem, la repudiarem, la trepitjarem. Quan no quedi més que ossos triturats, avisarem les abelles, perquè portin pol·len i ajudin a reflorir el camp.
Allà mateix dinaran les famílies en anys propers. Pròxim a mi, lluny a tu. Ja no seran els mateixos germans, ni pares, ni mares. Arrel d'un trist moviment, els insectes hauran sembrat de forma desigual.
Sense tombes no descansaran. No es permet el relax sense glòria religiosa. Els traïdors, quan s'assabentin de tal infame sepultura voldran exhumar sota els camps llaurats. Perdrem, aleshores, el nostre espai vital. 
Sorgiran dubtes quan aixequin cadàvers No seran humans, no seran animals. Només mentides en forma d'ossos triturats. Podran reconstruir-les i formar veritats? No us les creieu, de la falsedat en surten certeses rompudes. 

dimecres, 16 juliol de 2014

La ciutat


El pis
I ara, quan cau la nit, l’home es desvetlla. No té son ni ganes de viure. S’alça del llit i agafa, de dins de l’armari de la seva habitació, una pistola negra que va comprar vint anys enrere.
S’asseu a la butaca del menjador i engega el televisor. De matinada a vegades fan pel·lícules de terror. Vol espantar-se, però no pot. Ni monstres, ni ensurts, res no pot obrir aquells ulls mig clucs que des de fa temps han abandonat la il·lusió per viure.
No deixa anar, en cap moment, l’arma letal de ferro. Se la mira quan fan anuncis. Pensa com l’hauria d’usar per poder-se rebentar el cap i dir adéu, per sempre més, tota la misèria que l’envolta. Es creu prou valent com per sostenir-la amb una mà i apuntar el televisor. S’imagina, aleshores, que prem el gallet i fa saltar pels aires aquella caixa tonta. Instants després ve la Guàrdia Urbana; entra per la força al pis i se l’endú a comissaria. Acte frustrat, no hauria pogut suïcidar-se si hagués premut el gallet.
Gira aleshores la pistola i enfoca amb el canó directament el seu nas. Els seus ulls miren cap al mig de forma estràbica. Només li cal un petit impuls. Imagina com mou el dit amb força i, amb la suor que li cau del front, la boca del canó es desvia i el tret va directe a la seva orella. Omple de sang la butaca i crida sense parar. S’ha quedat sord d’un costat, però per sort, tot ho ha imaginat.
Deixa la pistola sobre la taula, amb compte, per no causar un tret desafortunat. Segueix mirant la pel·lícula de terror fins que, quan comença a sortir el sol, es queda adormit.

El carrer
A plena llum del dia, la dona quarantina s’atura en el seu retorn cap a casa. La pujada que la du altre cop a la llar és costosa i sense arbres que facin ombra. Només hi ha, a meitat de trajecte, un cartell de publicitat gegantí. Cada jorn la mateixa pausa, el mateix indret. Deixa les bosses de la compra al costat d’un fanal i s’amaga entre els baixos arbustos que han crescut en l’única zona ombrívola. Està esgotada no només per l’esforç que ha de fer per tornar a casa, sinó per la llarga jornada laboral que li ofereix un sou mileurista.
Amagada entre els esbarzers, es treu els pantalons i s’estira sobre les pedres punxegudes. Ha de mantenir una postura complicada, amb el cap inclinat en direcció Oest, per evitar que la vegi ningú que pugi pel carrer. Amb una mà agafa el pal que sustenta el cartell publicitari, amb l’altra s‘acaricia l’entrecuix. Pel seu cap només hi passen imatges de membres fàl·lics, que transporta al món real mitjançant el tacte de la barra vertical.
Lluny queda el seu marit que, altre cop, li preguntarà com s’ha fet aquelles ferides a les cames. A prop queda la suor del moment íntim més plaent de la seva feina diària. No pensa en res que no li convingui. Ni les lletres del banc, ni el mal humor dels seus caps. Tan sols estova la part més protegida del seu cos.

El terrat
Cada vespre els moderns ocupen les terrasses de la ciutat. Prenen els seus gintònics plens de fruites i vesteixen les robes que duien els seus pares. Música i tabac de cargolar en ambients de germanor que recorden les comunes hippies dels anys setanta.

Un terrat ple de gent ballant deixa una imatge pel record. Una noia jove estirada sobre la cornisa. Jeu bocaterrosa, amb les dues mans sota del mentó. Des d’aquí observa el barri. No ho sap, però la seva visió talaiòtica li permet jugar a ser una deessa. Si volgués, deixaria de recolzar-se sobre les mans i alçaria el seu bell dit índex. Apuntaria sota el cartell gegantí que anuncia espaguetis congelats i faria moure la dona esgarrinxada. Podria donar-li una petita empenta i fer-la caminar cap a una casa equivocada. Entrar dins del pis de l’home suïcida i ajudar-lo a acabar amb la seva vida.

dimecres, 11 juny de 2014

Editorial o agent literari?

-Ets agent literari? 
-Formes part de l'equip d'una editorial? 
-Ets atrevit i apostaries per un autor novell? 
-T'agrada la literatura?

No esperis més i contacte amb mi! Tinc tres noves novel·les ja acabades al calaix i un centenar més al cap... Però no tinc ni nom ni padrins. 

Escric perquè m'agrada escriure.  Seguiré escrivint, fins i tot em prostituiré per l'escriptura, però de moment no ho faré per publicar res meu. Veurem quan se m'acaba la paciència. Veurem quan el calaix diu prou i ja no hi haurà voluntat d'omplir-lo.

Mentrestant... música, lletres... a l'atac!

P.S: Si ets lector, endavant, hi ha més de 700 relats meus publicats en aquest bloc. Espero els gaudeixis!

divendres, 11 abril de 2014

Relat de Mustafs

Mustaf era un home màgic, que dormia al fons del mar. Els seus amics l'anaven a veure i es reien d'ell. Cada dia perdia un tros de carn cruspit pels diminuts peixets del port. Als nens no els calia portar pa, només hi anaven amb ganes de jugar.
Quatre dies després de la seva mort, els nens no van trobar res i es van posar a plorar. Un home que se'ls estimava molt va pensar: Si ells estan contents, els tirarem un altre home màgic al fons del mar. I així va ser com la llegenda va continuar.
De nit, pares i mares expliquen aquesta història cantant una alegre cançó. No escatimen en detalls escabrosos que descriuen l'home mort. Braços tallats i orelles flotant. Els peixos arrencant la pell i barallant-se per un tros de carn. Les cares dels petits s'omplen de somriures i piquen de mans quan escolten L'harmoniosa melodia.
Quan els nens es fan grans els hi volen explicar als seus fills, però s'adonen que aquests no riuen, sinó ploren. Es posen tristos i s'enfaden. Els pares no ho entenen i els porten al port. Allà es troben peixos morts flotant. Fa temps que no tiren cap Mustaf al mar i els peixos no tenen què menjar.