divendres, 23 de setembre de 2016

Relat d'aroma

Ma mare era cafè,
cafè o l'aroma de torrada de matinada.
Tots dos ens llevàvem i decoràvem la cuina amb paraules fluixes i carregades de complicitat.
La seva vella bata blava, gastada, plena de borrissols, em saludava quan encara tothom dormia.
Ma mare era cafè a l'albada.


Ara aquella olor de gra cremat és encara ella,
ho és a l'albada i a mitjanit, quan encara tothom dorm o està despert.
No m'importa si és sol o en companyia, però per a cada instant que aquella sensació recorre el meu cos, una eternitat s'apodera d'ella.

divendres, 9 de setembre de 2016

Relat de costat

Estigues aquí, al meu costat, ni que jo marxi, ni que et deixi lluny de mi, vull que sempre hi siguis, per si de cas se m'acudeix tornar.

No sonava cap balada irlandesa a casa dels Soler, tampoc no hi havia el jutge de pau, ni la policia, ni els metges. Tots havien marxat d'allà feia temps, feia dies. Només hi era el senyor Soler i la seva filla. A vegades es miraven als ulls, però també es donaven la mà, es feien algun petó i parlaven, parlaven molt i caminaven molt. D'un costat a l'altre del pis, treien totes les coses de les habitacions. 
Unes caixes antigues, de cartró, que podien aguantar poc pes, eren carregades completament, fins al punt que moltes es rebentaven abans fins i tot de moure-les. "Què hi posem, papa?", li preguntava amb una cara entristida però amb il·lusió. "Tot el que no serveixi, filla".
El senyor Soler era alt i prim, sempre lluïa una barba de dos dies mal arreglada, necessitava ulleres, que eren rodones i petites, i vestia informalment amb qualsevol cosa que trobava dins de l'armari. El cert era que la roba li escollia, a la botiga, la seva muller, però ara que s'havia quedat vidu tot canviaria. Necessitava saber com s'ho faria per planxar-se els pantalons, per cuinar-se el dinar i el sopar, per fer la llista de la compra, per dormir sense plorar. I és que els últims temps havien estat un mar de llàgrimes. Segurament ara trobaria més a faltar els plors inútils de la nit que no pas les abraçades nocturnes. L'ésser humà s'acostuma ràpid a  les noves situacions, però no tothom té la destresa necessària per enfrontar-les amb coratge.
La filla Soler l'animava sovint. En aquell moment estaven netejant la casa gràcies a  ella, per la seva ajuda. Així que tots dos feien coses, tenien el cap ocupat i les mans plenes d'objectes estúpids que, en algun moment o altre, van arribar al pis per guanyar un somriure. Un regal o una compra, un objecte reciclat, tot tenia el mateix destí a la mateixa pregunta: "Papa, això ho vols?". Pregunta que rebia la mateixa resposta per part del senyor Soler ""Si no ho faré servir, no". Amb aquesta lògica absoluta van tirar més de tres cents llibres. Alguns d'ells membres d'autèntiques escombraries de luxe. Però d'altres... si la filla hagués tingut lloc a casa seva, potser, qui sap, potser se'ls hauria endut. En tot cas, no li duia mai la contrària. Per fi ell feia neteja. Potser per despit contra la injustícia de la vida, potser per plantejar-se la vida a partir de nous horitzons i una casa buida de records. Potser per intentar du una vida més normal, més senzilla, més lògica i pràctica.
Els llibres formaven muntanyes i entre les muntanyes hi aparegué Thomas Mann amb la seva màgia, ella se'l va endur, junt amb alguns d'altres clàssics que no volia deixar tirats.
Ell sol a casa. Sense ella, la seva dona. Sense ella, la seva filla. Ell sol a casa esperava poder tenir paret netes i buides, prestatges sense vida ni fotografies. Llibreries sense llibres. Si ja no podia llegir per què hauria de tenir llibres? Si ja no podia viure en parella per què hauria de conviure amb records de parella.
La música va sobreviure aquell extermini nuclear. Ell no n'escoltava, però sabia que algú que vingués a visitar-lo potser, qui sap, potser posaria música mentre s'estirés al sofà. El que tenia clar és que ningú llegiria un llibre per fer temps.
Des de dalt al terrat ella escoltava les campanes. No les havia sentides mai en aquell pis. Ara, però, tot li semblava diferent. Encara no la trobava a faltar, tenia el cor net i la consciència tranquil·la, respirava una netedat vital que la convertia en un vaixell navegant per un llac tranquil i pla.
Aviat les il·lusions esborrarien les tristeses. Aviat parlarien d'ella en passat i amb un somriure. Les seves frases serien posades en un altar, es repetirien i servirien per crear ambients de melancolia. Mentrestant, la casa s'anirà buidant. Convertint les parets en el que són, simples parets on a vegades, a dins, hi ha vida i hi ha mort. Hi ha riure i hi ha plor.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Relat d'agonia

Agonia s'escriu amb a. A d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.
La respiració profunda i l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin, plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.
L'aire surt amb dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.
Fa hores que la llum s'ha apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.
Se senten els pulmons carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.
Agonia s'escriu amb a, a d'ara no arriba mai i adéu-siau.

dijous, 25 d’agost de 2016

Relat de lladrucs

Posem un exemple absurd, que lluiti contra les indicacions reals del que s'espera que pugui passar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Posem per exemple una carretera sinuosa, plena de peixos, grans i petits, amb fortes onades, entre núvols i llamps, movent-se segons el vent bufi cap a un costat o cap a un altre. Posem per exemple que la carretera sigui fosca i s'il·lumini quan un no s'ho espera, amb un llum directe als ulls, encegador, gairebé tan fort com el soroll d'una campana, que apareix i desapareix, deixant el silenci de descans com un breu sospir en el que sentir-se perdut.
Posem per exemple que la Mare de Déu camina nedant braça i sense ales, però buscant una sortida que no doni al final. Se sentirà sola? Buscarà ajuda? Repudiarà les veus desconegudes que sonin com timbals distorsionats?
El pastís de pastanaga pot tenir color taronja o marró, però no ha de semblar que estiguis rossegant l'hortalissa, ni tampoc que llepis mantega barata. Ara podria demanar-me un pastís de formatge. Ella també, però la Mare de Déu desconfia de tot allò que no triï ella. I el que tria no ho pot aconseguir, perquè no esdevé verb, ni paraula, ni tan sols so, però dins seu circula en forma d'imatge abstracte, encara que de fàcil percepció, per ella, és clar. I entre revolt i revolt, les línies rectes són pendents pronunciats directes a l'abisme. Intenta frenar, amb els peus, amb les mans, però els seus ossos són tan delicats que tot el que toca és una serra mecànica. L'escorxador treu la destral i comença a picar fort. No la talla a trossos, tot i que ella s'ho pensa. Es mira els peus, tan delicats, tan fràgils, els veu separats del cos. No hi ha sang, només uns membres que ballen sols al compàs d'una música espantosa que li posa la pell de gallina. Les seves cames, tan primes, sense carn i amb la pell penjant, no la poden sostenir. Ella crida, vol que algú l'agafi, qui sigui, encara que no es deixaria ajudar per ningú que no conegués. I en aquest poblat, dalt del mar i sota del cel, ningú dels que veu són ja seus, són dels altres.
Sona una vegada i una altra el timbre, l'escola és buida, els professors seuen al banc, no hi ha alumnes. La Mare de Déu els veu, s'hi acosta, ells marxen. Aviat serà estiu, la calor del mes d'agost no vindrà sinó acompanyada de lladrucs llunyans de gossos estranys, de grills salvatges que espanten les mosques tontes, de vius que moren travessant un oasi infinit a ulls dels porucs.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.
Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.
A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.
Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Relat de camí

Quan agafes el camí, una petita pujada condueix entre els camps de blat ja segats i de color trist; amb pocs arbres que decoren un paisatge sòrdid i molt àrid. Fa tot just uns mesos tot era de color verd, la vida hi era present amb un dels tons més primaverals. Ara, el sol ho ha mudat a grocs i marrons.
Corba rere corba, les dreceres pugen per sobre del turó. El camí que porta al poble amaga algunes cases, amaga algunes figueres, amaga històries que han passat i que seguiran passant. Buscar aquí una ombra és gairebé tan difícil com trobar les guineus que surten de nit esperant els petits ratolins, que no s'atreveixen a campar ni a escampar les seves vides a prop dels humans.
Els animals salvatges, aquells que fugen dels que no ho són, veuen grans extensions de terreny que adquireixen el seu horitzó vertical a través dels molins gegantins, que giren i giren quan toca el vent ferotge que crida el foc i que vol endur-s'ho tot. Els camps que encara no han estat llaurats es preparen per rebre l'espurna. Els que ja ho estan salven els humans, salven la civilització d'aquell vermell rogenc que tanta por els fa. Mentrestant, en el camí, segueix una vegada i una altra, un camp rere l'altre; un petit turonet, un petit arbret, no hi ha massa vida perquè el bosc queda llunyà a dalt de la muntanya, on s'acaba el pla. Però aquí dins, al pla, la carretera és sinuosa i només els destorba l'horitzó que es veu per aquests frondosos i solitaris arbres, que s'atreveixen a visitar els encreuaments on algun dia es deurien trobar dues persones, dues ànimes. No sabem si viatjant amb carro o a peu, amb cotxe o amb bicicleta, però aquí buscaven on poder estar lluny de tothom i retrobar-se com si fossin dues imatges d'un mirall. A la dreta, el blat; a l'esquerra, el blat. A la dreta, ell; a l'esquerra, ella. Els esbarzers els alerten. El Tossal rodó els espera. Darrere seu no saben quin camí escollir i segueixen recte, sense mirar enrere, sense mirar als costats. Proven d'escapar al destí dibuixat als camps segats.

Se senten les aspes dels molins, que ressonen com si fossin els sons de la mort. Tots dos s'espanten, busquen on amagar-se, com fan els ratolins i les guineus. Però no troben cap lloc on ocultar-se d'aquests grans ganivets que giren i giren en honor dels vents, cridant a Èol, cridant i exhalant tota la desesperació dels qui han sucumbit als desastres humans i han volgut perdre's pel mig dels camps, pel mig dels revolts on ara, a poc a poc, sorgeixen els pins i aquestes pinyes tan dures que, quan les trepitgen descalços, nusos, es fan mal als peus, es fan mal al cor. És la penitència que han de seguir fins arribar allà on esperen trobar l'alt campanar, que un dia va perdre un merlet, qui sap si pel senyal enviat pels de més a dalt, alertant-los del perill de jugar a un joc que no havien de jugar. El joc del trill, que mentre selecciona uns i n'aparta uns altres, els deixa recolzats a la paret, al mur que hi ha a prop del poble. Aconsegueixen tots dos, sense roba, només amb les mans agafades, arribar a la part més alta, a prop del cementiri. Aquí comença la història on s'acaba tot.