divendres, 28 d’agost de 2015

Relat de salives

He olorat la saliva d’un mort. No m’ha molestat el ferum que, suposadament, havia de fer. Ho he fet per gust, per vici, per tot allò que no es pot dir quan es reuneix la família i se celebra una cerimònia. No em preguntin si ho tornaria a fer, perquè la resposta podria alimentar desitjos de qui encara no ho hagi fet.
Demà, potser cap al tard, quan el sol comenci a amagar-se darrere de les muntanyes de l’Oest, pensaré si el camí del Sud és l’adequat. Rumiaré si tot això que estic fent, això que causa tan pudor entre els meus estimats i que m’omple, a mi, de felicitat... és o no un acte plausible. De moment, ara per ara, segueixo aquí, al costat del cadàver, observant els seus ulls oberts, la seva mà estesa, els seus llavis morats. Tot ell és efímer. El pas del temps és, paradoxalment, molt més accelerat en ell que en mi. Jo em degrado a cada segon que passa, però ell es podreix molt més ràpidament. A poc a poc, com qui corre molt, ens allunyarem d’aquest món tan cruel, on els morts i els vius no poden estar junts. 

dilluns, 24 d’agost de 2015

Relat de visions

Queda't estirat. No obris els ulls. Al final, quan acabi la nit, aquest matalàs de pedres serà el niu on vas néixer. Les mans que et van agafar per primera vegada, a trenc d'alba, volen desitjar-te la fi dels somnis. Però no, no obris els ulls fins que no ens hagin dit adéu.
I de retorn a la vesprada, quan ells ja no siguin aquí, els teus estimats continuaran rescatant els teus anhels. Seran tot el que vas voler ser, mentre imaginem, els altres, que segueixes el camí tortuós que els Déus han creat allà dalt, lluny dels besos humans i dels crits civilitzats.

Baixa ara, que ningú sap on ets, fes-ho en silenci i no avisis els teus amics. La solitud et donarà aquelles ales que sempre vas desitjar. Puja al carro blanc i allunya't d'aquestes visions plenes de mentides i denganys. Recorda d'on véns i obre els ulls fins a morir.

dimecres, 12 d’agost de 2015

Relat de desfigurats

Aquell matí es va llevar amb el cos ple de llagues, tenia la pell cremada i els ulls coberts de lleganyes. Ella creia que havia d'escriure un telegrama urgent, enviar-lo a primera hora, però res d'allò va ocórrer. Com en tots els bons malsons, allò era real.
Amb la màscara posada, va aixecar-se d'aquell llit brut i polsegós. Va mirar-se al mirall i no va contemplar aquelles nafres saturades de pus que supuraven per la seva cara, no va veure aquell rostre desfigurat, ni tan sols va fixar-se amb les mentides que recorrien la seva pell saltant de cella a cella. Vivia un món tan irreal que, fins i tot quan s'ajustava les gomes de la careta, creia que s'estava pentinant.
No va dubtar en obrir la porta de l'armari i seguir aquell joc fictici que la feia vibrar. Després de treure un seguit de disfresses i emprovar-se-les per sobre, va escollir un vestit de vellut, tot negre, només amb una tira groga que recorria la seva cintura com si fos un cinturó. Com lluïa, què cofoia n'estava amb el seu nou posat. Si no fos per la màscara que tapava el seus llavi somrients, creuríem que estava contenta i alegre; però a vegades les mentides tapen les veritats, fins i tot, quan un no vol.
Va ser aleshores, quan no va poder veure la seva alegria interior, que va arrencar un plor lent i cruel. Les llàgrimes li queien galtes avall i no només resseguien les ferides de la seva cara, sinó que mullaven la careta de paper, la desfeien i la desfiguraven fins a crear un rostre terrorífic.
Sense cara, sense veritat, sense mentides, aquell sac negre i groc va córrer pels passadissos de la por. No tenia música ni ovacions aquella escena, només el sentiment buit de qui prova de viure una mentida rere una altra.
I en plena buidor de cor, on hi ha la porta que du al soterrani, va haver d'abandonar les esperances i la fe, va caure de genolls i sense cap preàmbul va parlar amb el corb negre que l'esperava nu i altiu. L'un era petit i semblava gran, l'altra era gran i es mostrava diminuta. Ell tenia un bec groc, ella un cinturó d'or. 

dissabte, 8 d’agost de 2015

Relat de galàxies

Et recordo sobre aquella gespa mullada, explicant les estrelles a les veïnes estúpides, elles reien i nosaltres vivíem feliços. Teníem les nostres ampolles tirades entre capses velles, al costat d'una taronjada barata i d'un radiocasset antic. Qualsevol excusa era bona per sentir-nos dos fugitius escapant de l'odiosa realitat. I mentre l'óssa menor continuava allà dalt, nosaltres saltàvem de jardí a jardí, buscant on refugiar-nos.
Els soldats de la zona es movien amb cotxes cromats i vestits llampants, no crèiem res de la seva religió, només profanàvem històries perdudes i ens perdíem per carrers bruts. El vent bufava per allà on passàvem, ho fèiem sense pensar en que aquells dies, aquelles hores, algun dia serien records i llàgrimes exiliades en petites capses luxoses. No vam jurar res, però la nostra sang era diferent, no teníem solució ni la vam buscar.
I mentre l'óssa menor continuava allà dalt, nosaltres saltàvem de jardí a jardí, buscant on refugiar-nos. 

divendres, 31 de juliol de 2015

Relat d'eixams

Una remor infinita pertorba la pau de les calmades flors urbanes. Un eixam d’abelles ha marxat del bosc i entra, ara mateix, a la ciutat del riu. Xoquen, per moments, dues sensacions diferents. Inseguretat per part d’unes; desesperació per part de les altres.
La bonior ensordeix el soroll espantós que creen els cotxes amunt i avall travessant el Pont de la Torre. Clàxons que no troben el seu pit-pit, crits de conductors que no encontren els seus renecs. Sembla que algú li hagi robat la veu a la ciutat dels punks. Nens estirats als jardins que miren com entren els insectes en munió. Riuen i ho comenten. Un d’ells s’adona de què les abelles mostren un rostre desfigurat, ple de paüra. Cal fixar-se molt bé, són petites i tothom els hi té por. Però si s’observa amb deteniment es poden veure unes cares tristes, on es dibuixen històries terrorífiques creades per on han passat. És la petjada de la vida del que sobreviu.

Però al costat del riu les plantes no volen veure res de nou. Viuen tranquil·les, amb el seu fum contaminant. Tot allò que ve de lluny els hi provoca estrès i indignació. Són els jardins de sa majestat que, des del seu balcó, criden i exclamen igual que defequen.

dijous, 30 de juliol de 2015

Relat de presoners

Quan les èpoques no es comptaven per anys i ni tan sols les comarques eren regions. Allà on els herois tenien por de les dones i els homes cecaven la por, la van fer fora del castell perquè no sabia cuinar. En el seu exili es va emportar totes les seves pertinences. Des d’aleshores el castell és buit i desolat. Cap dels soldats no ha tornat mai a defensar la fortificació. És més, molts la van seguir, corrents pel bosc, portant-li les seves robes i teles de l’Orient.
Ningú no sap on és casa seva, però de nit és fàcil sentir-la udolar entre els llops. Quan hi ha lluna plena s’estira als peus d’algun arbre de gran tronc. Es puja les faldilles i, sense importar-li si hi ha soldats o animals al seu voltant, retorna al castell dins del seu imaginari. Els crits que surten de la seva gran boca fan esfereir el més valent. Els seus moviments sense compàs fan embogir els agosarats membres de la Cort.
En els seus humits somnis recorda com anava als calabossos i seduïa els presoners més rebels. No li importava veure’ls tocar-se davant seu. Ella els excitava i marxava. Tots l’odiaven, perquè la volien i no la podien. Fins que un dia, quan l’atzar va estar del costat d’un dels reclusos; ella va apropar-se a la cel·la del delinqüent i, després de pujar-li la temperatura, no va poder marxar. Ell la va prendre amb força, va estirar-li les claus que duia al cinturó i, en poc menys d’un minut, ja la tenia per a ell sol. Semblava que ella es resistia, però només era una imatge, perquè per fi havia aconseguit un heroi entre tants perdedors; algú que s’havia jugat la pell per poder-la agafar amb força, aixecar-li els braços, treure-li el vestit i deixar-li els llavis inflamats de tan mossegar-los. El càstig que rebia era el premi que buscava, dins de la foscor d’una cambra tètrica un home fort i valent la feia cridar com si fossin dos animals salvatges.