dilluns, 19 d’octubre de 2020

Relat de plena

Plena del vermell de les cortines
que no tapen ni un bri de la teva pell
bruna de rebre el sol etern;
agafes la copa com agafes
el membre que no vols deixar anar.

Clavaries set puntes al meu cos
sense conèixer les set nafres
sagnants que et fan més religiosa
del que et pots imaginar.
Tens un Credo i el segueixes,
tens una bíblia i la llegeixes,
tens una ermita i la visites;
cap d'aquests llocs llueix la creu 
que deuria dur un emplaçament
sagrat com el teu cos, nu, 
exposat als quatre vents de la tempesta
que és el meu cos, nu,
demanant carn sobre carn
per viure el moment per davant del demà.

I la llum del dia esdevindrà suor seca
sobre els cossos arreplegats
en un racó de l'ample llit,
fet petit per anhel de juntar-se
com aigua i aire en humida nit.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Relat dels peus

Els peus glaçats i el cor a cent
per hora no hi va, podria; però
aquesta carta mai no arribarà.

Em sento fred a l'ombra de qui
no ha estat al sol. 

Pedalejarem pel pla, 
per aquells camins plens de gent
a l'estiu i tan buits ara.
Ens agafarà la nit i tu voldràs la meva mà
en l'ampla via vora el riu;
allà on els joves van venir ahir i demà,
a gastar les hores els uns amb els altres
ben a prop, com ens agradaria estar
a tu i a mi i, per què no dir-ho,
a qualsevol que no desitgés la distància,
les mans netes i la màscara de carnaval.

Metre i mig no és prou per res, ni tan sols
per oblidar-me de tot el que ens hem fet.

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Relat de voler

I volgueres creure que la veritat oculta,
la que s'adorm i et desperta, 
tenia unes cròniques amb les que
aniríem plegats, sense endur-nos l'espill
daurat o no. Potser aquell que la mare,
abans de morir, va trencar quan va caure
escales avall, vida cap al fons.
Aquelles escales les pujava de tres en tres,
jo, no pas ella; que ella no podia; 
ni aleshores ni mai, perquè duia sempre,
i quan dic sempre és sempre sempre,
coses a sobre. Tal vegada un cafè, 
que transportava, sí,
com jo pels passadissos de l'institut,
d'un costat a l'altre. Tal volta una munió
del que fos, coses, pensaments,
preocupacions, rituals, caixes,
ampolles, vaixella, o la mort.
Perquè duia la mort a sobre, 
com tu, que llegeixes pensant que no,
que el final de la vida no és per tu,
però sí. Quan toquen les campanes al poble
és per algú, per qui sigui. 
Un tros de pols, un record,
cendres que no volien ser-ho,
mes ja ho són.
O algun homenot vell i rabiut,
enfadat amb la vida i desitjant la daga al coll.
I és que les escales, sigui a cant de Ferrater
o de qui vulgui baixar-les, ens duen
In eternum a cavalcar amb el Comte.
Serem nosaltres, doncs, qui cridarem
mentre caiem, i no callem, si volem,
de forma indefallent, el verb
o la carn, o l'hòstia que es va alçant.

divendres, 16 d’octubre de 2020

Relat pouat

Feia dies que no baixava al pou del tros.
No caminen les oques fins allà,
fa temps que un home se les va emportar.


Provo de viure a cops de destral,

tallant-me les mans si cal

en un paradís merdós.


Digues, hi ha res per beure quan,

amb la boca seca,

s'acaba la set matinal?


Sense daus ni ganivets es fa, ara,

difícil jugar a la vida que mor;

mira'm, semblo un trist sospir que se'n va.


En aquesta plana no hi ha sotracs

per qui plorar, per qui cridar.

Pols als ulls i sense sang al cor.


Serà un minut etern, allà dalt del turó,

albirant els corbs sobre la figuera,

serà una hora infinita esperant els dracs.


Vaig obviar la paraula dels Déus,

em castiguen, m'obliguen

a la desídia dins la foguera.

dimarts, 22 de setembre de 2020

Relat de qualsevol pàgina

Si la tarda és fosca, ell esgota els minuts amb un llibre a la mà. Pot passar les hores acariciant les pàgines, viatjant a mans de Hesse, Kerouac o Poe. No importa qui truqui a la porta, qui el busqui cridant per la finestra, qui insisteixi a través del telèfon.

Però si l'aire és càlid i la llum inunda els vespres d'estiu, prefereix tancar els ulls i recordar-la viva, joiosa i fervent. Assegut al sofà del menjador, tanca els ulls i la veu davant seu. Acostant-se amb la mirada perduda, dissimulant com una gateta que camina en sigil. Se li asseu a sobre i li pregunta: has caminat mai entre les agulles del temps?

Hom ha tingut una amiga com la LucyAlgú que organitza la vida de tothom, que sempre parla criticant i que, passi el que passi, aconseguirà que els dies siguin rogencs.

A una novel·la ordinària els personatges s’introdueixen per fer-los moure amb llibertat. En un text evaporat, els personatges poden venir i marxar sense sentit. 

La Lucy tenia el do d’humiliar-me i aconseguir que sentís per ella una gran atracció amical. Per més que em trepitgés, m'insultés, em deixés en ridícul… sempre tornava a quedar amb ella. Per què no l'apartava de mi per sempre més? Semblàvem dues amigues rialleres, divertides, molt unides; però per dins meu corria un riu ple de ràbia. Qui s'havia cregut que era? Quin escàndol. No podia escoltar-la sense que em cremessin els dits. Qualsevol dia agafaria un ganivet i... i no faria res, perquè en el fons la volia per sempre més amb mi. Sentia els seus consells i els seguia sense parar-me mai a pensar en si actuava bé. Els seguia tots, tots menys un: el que m'havia d'apartar de tu.

Des d'un inici la Lucy va demanar-me, amb la seva veu autoritària i exigent, que m'allunyés de les teves mans captaires, del teu cor persuasiu, de la teva mirada d'esquer. No li vaig fer cas, maleïdes siguin les seves vocals, sempre tan directes i encertades.

No posis més grava sobre la tomba. Taül fins i tot en això et mostres. La calor crida la ginesta. A cada cop de pala, una branca. No en florirà res de la teva traïció. El verd i el groc no comprenen amargs finals en terra de secà. No demanis una oració per mi. El camí l'he acabat jo sola només per veure com el dolor s'apoderava de tu.

Al poble han construït un pont perquè el riu pugui fluir. No hi ha rastre de la primavera en tot l'any, però caldrà preparar-se per si algun dia tornen les llàgrimes i ell no decideix fugir. Li han lligat les cames a la cadira, només li alliberen les mans per obrir-se en canal a través de novel·les antigues, plenes de pols; que ell neteja curosament abans de començar a llegir.

Tan sols anhela la llibertat de l'ocell que el ve a visitar, que seu a lleixa de la finestra i li mostra el camí als camps i al riu que li han prohibiti. No són els núvols pertinença de tots? Aleshores per què només plou sobre animes mullades?

El blat s'encén i el groc passa a vermell. No hi ha més claror, només l'obscuritat del fum que cobreix el cel d'un color atzabeja que ofega narius i esperances.

Si la tarda és fosca, la soledat segueix amarant els ossos dels amants frustrats.