dissabte, 25 de maig del 2019

Relat de la boira

Qui ets tu quan hi ha boira?

El camí a la casa era sinuós i la carretera lluïa envoltada d’arbres. Aviat vaig comprendre per què m’havia cridat, precisament a mi, el meu cosí. Ningú com jo podria entendre aquella rara situació que havien viscut durant les anteriors dues setmanes. I quan dic rara no és per crear un misteri previ a tot el que t’estic explicant, amic meu, sinó per una raó clara de lògica mundana: el meu cosí era mort, però ell m’havia avisat que l’anés a veure, justament, el dia després que el metge en certifiqués la seva defunció.

El metge em va rebre en estranyes circumstàncies, a tan sols dos quilòmetres de la casa on havia d’anar. El cotxe havia patinat per culpa del glaç que romania a l’asfalt i havia tingut un accident prou considerable. El capó va resultar destrossat pel xoc amb un arbre, el vidre de davant esmicolat i les meves cervicals tocades per culpa de l’impacte. Van tardar en venir-me a socórrer, i encara gràcies que un dels homes vells del poble havia sortit a passejar, coses que fan els vells que viuen en viles i no els que viuen a les grans ciutats -serà per això que viuen més anys?-. El metge em va acostar una fusteta impregnada d’un líquid especial i em vaig despertar. Tenia la cara amb sang, una petita ferida a la cella n’era la culpable. Aleshores, tan bon punt vaig recuperar la consciència, vaig demanar al metge si em podrien portar urgentment a veure el meu cosí.

-Gairbé el veus del tot. Que no saps que la carretera és plena de glaç? Cal conduir en compte. Entre la boira i el gel acabarem per matar-nos tots aquí. 

Certament la boira era tan intensa que em costava veure més enllà del que hi havia dins del cotxe. L’airbag, la meva sang, el reflex de la meva cara al mirall interior i la cara del metge a prop de la meva. Vaig dubtar si fer-li un petó. Però, per què li hauria de fer? No m’agradava, no en tenia ganes. El vaig empènyer com vaig poder i, després de descordar-me el cinturó, vaig eixir del cotxe. 

Per uns instants el centre d’atenció dels aldeans va recaure a sobre meu. Tothom parlaria de mi, tothom em posaria per davant del meu cosí. Mes quin sentit tindria que fos així. No podria permetre-ho, jo no volia usurpar-li el protagonisme al meu cosí. Quina classe de família seríem si ens tractéssim així.

-Doctor, deixi’m alguna de les seves eines afilades. La que faci servir en cas d’extrema necessitat per acabar amb la vida dels que pateixen, la que usaria vostè per matar algú com el meu cosí.

El metge no va dubtar ni un segon i, de dins de la maleta, va treure un tros d’acer rovellat i escapçat per la punta. Encara tenia la sang seca de l’últim assasinat. Aquell instrument no podia ser mèdic, era impossible. Però seriviria, si més no, per clavar-li al doctor amb força just després que me’l donés.

divendres, 24 de maig del 2019

Relat del discurs


Quan mires l’infinit
l’horitzó sap que no cegues
els ulls que t’escolten,
qui serà que et mira?

La música sona però
no se sent,
és el so,
és el so que s’allunya per la muntanya.

Vol el crit sentir-se, però
no goso,
no goso pronunciar-te.

Són pensaments breus
que duren molt
quan tanques,
quan tanques els ulls.
Quan em mires,
quan respires a cau d’orella
i el remor és gemec entre
els pins més salvatges
que ens han protegit mai.

Recordes aquell riu,
aquella aigua entre els teus cabells,
passant entre les mans,
entre dits que són llum.
I olor,
I olor de nosaltres,
I olor de nosaltres i la nostra estrella.


dilluns, 13 de maig del 2019

Relat del tren

A mig camí el tren s'atura. No és un lloc amb vistes precioses amb les quals distreure's, ni la companyia es prou bona per establir un diàleg que amenitzi el moment. El tren és aturat en ple túnel.
Als auriculars Chris Isaak prova de robar-li l'atenció al viatger. La lectura aparcada i el cor bategant a ritme altern. Tres nits sense dormir ni una hora és massa fins i tot per a ell, un doctor de reputació excel·lent però amb insomni permanent.
Davant seu un noi parla sol. Té la cara rodona i repeteix els gestos una i altra vegada. 
A través de les finestres es pot veure la foscor que necessita el doctor per concentrar-se abans d'operar. Els fluorescents del convoi s'apaguen i un home xiscla. La situació és ben semblant al moment previ d'entrar a quiròfan. Aquella avantsala que van crear especialment per a ell és, ara mateix, igual que el convoi.
El doctor es pregunta a qui operarà. Hi ha poca gent. El noi que repeteix frases sense sentit podria ser una víctima fàcil. Però què li operaria? El codi odontològic no permet clavar-li el bisturí a ningú a menys que ho necessiti. Massa tard. El doctor té les eines a la mà. Necessita un cor. Un cor salvatge i moribund; un cor que bategui en decadència. Precisa de fer una incisió i extreure aquell òrgan tan destructor.
Pròxima estació... la veu que surt de l'altaveu anuncia que el tren ja es troba reparat. Els llums il·luminen el convoi. El noi de repetitius moviments no para de citar un versicle de la bíblia. El doctor descansa amb el cap recolzat a la part superior del seient. Un dels auriculars s'ha despenjat de l'orella. La música és ara de tots. Com ho és el cor del senyor del bisturí, que se l'ha extret i l'aguanta amb una mà.

dissabte, 11 de maig del 2019

Relat de la drecera


Aquell nadó que neix, aquell nadó que mor

entre el plor de l’amargor i l’aixopluc
de la sensació morta de les hores compassades.

Tornaran els silencis entre les fonts
que brollen aigua bruta,
entre les mans plenes de sang eixuta,
entre els ulls curulls de llàgrimes seques,
entre tu i jo i la distància somorta.

Pinta la cara el negre de l’obscuritat
quan a cavall munta el genet
desbocat i salvatge, ja cansat,
per avui i per demà.

Només pensa descansar seré
jo, seràs tu, serà qui ens acompanyi
en el camí al buit de l’eternitat.

No hi ha drecera quan és tan poc,
és tant i massa, és excessiu
el dolor intern de qui no gosa viure
si no és la vida triada.

divendres, 3 de maig del 2019

Relat de la fe

Suposo que la fe és buida;
la rosa es marceix
i ja no espera ser regada
per les aigües anhelades.

Penso que no espera futur el temps;
la violeta no té aire
i ja no desitja acabar mullada
per la rosada de matinada.

Entenc que l'ànima compte els dies;
el lliri no troba el sol
i ja no resta immòbil
per davant de la brisa dòcil.

Comprenc que no galopin els cavalls;
la margarida perd les fulles
i ja no creix lluent
per la tristor que de l'albada pren.

Odio veure la indiferència;
la vida, davant.

Accepto cegar-me els colors;
la mort, m'atrapa.