Relat de butxaques

Fa dies que en Jan camina per la carretera que duu al port. Camina amunt i avall segons si està content o trist. Com fa molt que l’alegria no el ve a buscar, només camina avall. Si tot fos normal, fa hores que ja hauria arribat al moll on amarren els vaixells més grans, però les gotes de pluja no sempre cauen avall. Hi ha galtes, rosades, blanques o morenes, que amaren les llàgrimes i les criden amunt. No sempre són obedients, no sempre obeeixen, és cert, però quan ho fan es crea aquell sentiment de comunió tan gran entre la pell i la tempesta que la lluna surt a rebre’ls.

Alguns dies, en Jan creu que el camí de baixada no serà tan llarg. Alguns dies, en Jan creu que caminant més ràpid arribarà abans. Però no tot és moure els peus i les cames, perquè a les baixades i a les pujades el que pateix més és el cor. Seria tan fàcil acabar d’una vegada amb el daltabaix, seria tot tan senzill si mai més no hagués de pensar en la carretera d’espiral… Malgrat tot, ell continua obstinat en buscar la sortida entre els sons de les guitarres que l’acompanyen quan s’encenen els llums de Nadal. Malgrat tot, ell continua pensant que no ha oblidat el camí de pujada.

Aleshores, en un moment de la nit, no se sap ben bé quan; una melodia li recorda que tenia unes claus a la butxaca. Aquella vella melodia buida de notes i plena d’aire.

Busca a la dreta, si us plau, busca. Posa la mà al costat del maluc, baixa la cremallera de la butxaca i fica els dits endins… fica’ls com si fos aquella figa que menjaves després de dinar… fica’ls com si t’hi anés la vida. Perquè, Jan, tu no ho saps, però si erres, si t’equivoques, si no encertes la butxaca adequada… la vida et desapareixerà de les mans. Creu-me, no parlo de la vida normal i corrent. No parlo d’aquella vida que veuen els humans entre els humans, no dic res d’aquella vida superficial amb salutacions i diàlegs cordials. Parlo de la vida de veritat, la que et dona la clau de la butxaca correcta, la que has estat buscant caminant amunt i avall.

Jan, recorda on va ficar les claus, recorda si era a la dreta o a l’esquerra, si era mirant davant o mirant darrere. El mirall juga males passades, no miris enrere com si miressis endavant. Seu al banc, descansa, pensa on has ficat la clau de la vida. Respira i escull. I cada cop que escullis crida el cirurgià perquè et cusi les ferides que t'has tornat a fer.

Relat de granets

Com granets de sorra, el cor s’esmicola.

Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,

però tot s’escola entre els dits,

destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 

quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 

la pots haver perdut a base de tirar,

esgarrapar, o esquinçar,

els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,

com una explosió sideral,

forçant les costelles 

fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,

no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,

són les gotes salades que han tornat

quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,

no és la paraula del sentiment

que et duu a les cortines

amagades de l’habitació

del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu

peu rere peu, amb un únic dit

trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,

amb el coixí sobre el cap

i el cos arraulit continuaràs

veient les portes tancades

i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs

el sol brillant lluny de tu,

distància de l’esperança

que t’intentaran imposar.

Relat de pressió

A vegades m’assec a pensar per què em poso trist. 

Aquest acte d’insubmissió caòtic,

trist i dessolat, 

em porta a cremar el paper per fer-ne,

cada vespre, fum barat. 

Cal que obri les finestres,

cal que em deixi endur per totes aquelles històries…

les que naveguen per l’aire, 

les que he viscut a cegues

i les que no viuré mai.

La única que m’ha vist riure de nit,

de dia m’enterra tirant terra

damunt del meu cos daurat.

La única que m’ha sentit cridar de ràbia,

amb calma m’agafa pel braç 

i em llença més enllà de l’horitzó llunyà.

Torna a posar aquella vella cançó,

torna a cridar els vells borratxos

que l’entonen quan ploro de nit.

Demana que ens serveixin

aquella ginebra seca

que ens bevíem d’amagat.

Pocs anys hem tardat

en destrossar les nostres pells,

en cremar les nostres ànimes,

en enfonsar-nos en gots per separat.

Mira la carretera buida,

aquesta que no sabíem on ens duria,

mira-la per última vegada.

El pèndol és tan gran que, 

quan pujo amunt,

mai no sé quan tornaré a baixar.

Regala’m el color blau,

blau fosc; ple de tinta vermella,

vermelló clavat al pit amb el teu nom,

a tota pressió.

Relat d'àguiles

No trobes els caramels
que havies guardat a les butxaques,
mentre camines entonant
les velles cançonetes.

Llibertat en la foscor,
sota braços alçats
que reclamen un trist passat.

No veus el programa
que més t'agrada.
Algú ha tallat el cable
de la felicitat amagada.

Taques vermelles
durant una tardor especial:
esvàstiques i àguiles negres.

Torna a trucar-me aquesta nit,
necessito aquell missatge de tranquil·litat
que m'enviaves des del cor ferit.

Relat d'ambigüitats

Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.

"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.

Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.

Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".

Relat de les pupil·les

La meva tieta em va explicar una història del seu cunyat. Una història que va succeir quan jo encara no treballava a la fàbrica i, per tant, encara no coneixia la foscor de les sirenes i el fum cremant els meus ulls. Ara, tot em sembla més obscur que abans, tot i que els anys han passat igual per a tots, en referència a números, però no en pedres a les pupil·les.

Era un primer de novembre plujós quan els veïns del Marcel, el cunyat de la meva tieta, van trucar la policia. Van tardar més de mitja hora en venir, temps suficient perquè tot allò que havia començat acabés com havia d'acabar: a hòsties. El Marcel tenia un temperament exaltat. Era nerviós i qualsevol excusa li valia per posar-se a repartir llenya amb qui fos. Aquesta vegada la víctima va ser el seu germà, el Miquel. Havien dinat paella amb un vi de l'Empordà, de postres panellets i castanyes. I les castanyes van venir de la mà. Els motius eren diversos, sempre amb el rerefons de la família. I és que totes les famílies tenen aquell pou ple de merda que només necessita d'una galleda, una corda i una politja per poder sortir cap amunt.

Mentre se sentien els crits i els cops, val a dir que tots dos eren molt forts, algú del veïnat va aprofitar el desconcert per col·lar-se al pis de la Maria -una altra veïna-. Ella estava al replà del pis del Joan, un altre veí, xafarder com pocs. I clar, els dos la feien petar tant com podien sense adonar-se que s'havien deixat les portes obertes. "Aviat això acabarà malament", "l'haurien de tancar", "jo el vaig veure un cop amb una pistola", etc.

Un cop a dins, el lladre -perquè era un lladre- va dedicar-se a inspeccionar totes les cambres. Ho va fer amb sigil, com ho fan els professionals dels robatoris. Tot i que ell, val a dir-ho, no era un lladre professional. Només es dedicava a sostreure coses dels altres en el seu temps d'oci. Primer de tot va començar per la cuina. Allà es va asseure a la cadira on cada matí la Maria esmorzava nua una torrada de mantega i cacau, acompanyada d'un suc de taronja. Li hagués agradat menjar el mateix que ella, li hauria encantat poder assaborir les torrades que inundaven amb olor el pati de llums cada matí; però no ho va fer. Tan sols va despullar-se i va asseure's a la cadira. Aquesta tenia el reposa-culs de pell, a l'estiu li deurien suar les cuixes, però ara a l'hivern segur que la Maria sentia l'escalfor necessària. Passats uns minuts, en recordar que si no s'afanyava l'enxamparien allà, va dirigir-se al lavabo. Era un lloc desendreçat, amb tots els estris de neteja i de manicura repartits aleatòriament. Hi havia roba penjada per tot arreu, roba que ell va acariciar. Anava nu, notava aquells teixits amb total desig. Però el seu objectiu no era la roba interior, ni les samarretes suades. Volia dutxar-se. Volia notar l'aigua que sentia cada matí quan la Maria es rentava. I com tot el que volia... ho va fer. Es va ficar dins de la dutxa i va encendre l'aigua a raig. No sabia si triar la calenta o la freda, perquè la seva intenció era emular  la seva veïna, mes desconeixia aquest detall. Així que sota l'aigua va intentar endevinar si ella preferiria una temperatura o una altra. La Maria era alegre i divertida, podria dutxar-se amb aigua freda cada dia; però era solitària i pocs cops se l'havia vist amb parella, per tant també podria dutxar-se amb aigua calenta. No va tenir temps a arribar a cap conclusió, va tancar l'aixeta, va sortir de la dutxa i es va assecar amb el barnús blanc que estava tirat al terra. Li faltava el cinturó, que algun dia deuria haver tingut, perquè conservava unes anelles de roba enganxades per la cintura. Estava gastat i feia mala olor, però ell se sentia tan còmode que va anar amb el barnús posat fins al dormitori.

Tenia ganes de treure-se'l i inspeccionar els armaris, triar la roba més adient per anar a treballar, i arreglar-se per ser la veïna més guapa del veïnat. Però en obrir la porta de la cambra es va trobar la Maria, vestida només amb un barnús negre, estirada a sobre el llit. El barnús estava obert i deixava entreveure el seu pèl púbic, no en tenia massa, es notava que es depilava l'entrecuix quan podia. "Què fas aquí?" va preguntar ell. "Què fas aquí?", va preguntar ella. I mentre a les parets de l'habitació rebotaven els llums de les sirenes de la policia, ambdós van cridar més del que havia fet el Marcel.

Relat dels maleïts

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleïdes les hores que han passat

aquí, entre nosaltres, fent-se cada cop més amples,

més llargues, més dures, més seques:

Caient a plom com el rellotge de la plaça,

quan tocava les dotze de la nit, i les nostres mans s’agafaven, 

s’unien, es fusionaven en una de sola.

Ni agulla ni fulla

que cau de l’arbre

mentre et despulles

entre les cortines brutes

de l’habitació del costat.

Imagina un minut, un moment

trist i adormit, que torni

que demani, per tu i per mi.

Imagina aquest instant perdut

entre tantes llàgrimes

adolorides de tan cremar-nos la pell

a força d’arrencar-nos el cor

sense permís.

Ara que el tens, bufa’l,

escup aquest agre moment

que ens separa

entre el passat i l’avui,

entre les mans i el sofà.

Tots aquells somnis que vam escriure

en arenes de platges perdudes,

en papers de bar arrugats,

en els nostres braços nus,

en cintes de casset de noranta minuts,

en fotografies de metro per un euro, 

en punts de llibre ja gastats,

Tots aquells somnis que vam escriure

per esborrar-los i crear-ne de nous.

Maleïts els anys que ens han fet grans,

maleït el mirall que em tallarà les venes.

Relat de paraules

Amb moltes petites paraules

Vam creure en la gran mentida

de l'amor etern.

Amb poques i doloroses mentides

l'aigua sha endut a rebolcades

l'aire que respirem.

Relat de bressol

-Pots comptar les estrelles quan no hi ha núvols?

-No, i tu?

-Jo tampoc, però…

-Però què...

-Però quan els núvols cobreixen la ciutat, quan el cel és gris i tot sembla tacat d’aquesta penombra avorrida i adolorida, quan surts al carrer i trepitges un toll d’aigua fred, quan se’t trenca la clau i ja no pots engegar la moto, a vegades…

-A vegades…

-A vegades miro a dalt de tot, on els cumulonimbus descarreguen amb força, i em deixo guiar per l’instint.

-Quin instint?

-Escolta aquesta cançó de bressol i pensa si saps de quin instint parlo.

A dalt de la muntanya, 

més enllà d’un camí tortuós i ple de pinassa,

a dalt de la carena,

passats els revolts i les rotondes denses;

hi caminen quatre passes,

descompassades, alegres, festives,

sota el remor d’una veu enjogassada

que demana una abraçada

i retornar a les ribes.

Estrella, jau sobre el llit d’aquest riu sec,

deixa que el sol s’escoli entre la fullaraca

i vingui a buscar-te entre les cames.

Estrella, ressegueix amb el dit els teus pecats,

que d’ells en floriran roses entre la besada

i margarides quan ens trobin abraçats.

Sol irradiant, demana per l’astronauta,

demana per la flor, demana per tots els contes

que s’han anat acumulant a sobre de la manta.

Dit a tocar de dit, ull a ull, ventre a ventre,

l’escalfor de les rialles no suplica

altra cosa que situar l’estrella el centre.

Relat de meteorits

Les llums de la sala s’apagaran lentament, no caldrà interruptors automàtics, ni encarregats de deixar-ho tot a les fosques. Un meteorit ha decidit caure just a la pista de ball. No more dancing queen ni tardes amb la melodia enganxada a les orelles. Un meteorit ha decidit que la nota final havia de tenir gust amarg, però el pianista ja sabia com acabaria la cançó.

Ni les flames ni el fum no podran vèncer la tristor d’aquells ulls apagant-se a poc a poc, glop a glop. S’hauran acabat els revolts eterns a la muntanya, les formigues per la cama, els ases bramant davant de vidres entelats i les sorpreses sota l’ombra d’uns pins que trobarem a faltar.

Algú ens tocarà l’espatlla i tornarem a somiar. Pensarem que la mà que ens crida és la de l’altre i, enduts per unes ganes boges de creure en el demà, ens girarem i caurem. Caurem a terra i ens omplirem la boca de sorra, ens tacarem les dents de sang i ens inflarem el cor d’un gran buit que ens recordarà els nostres actes gravats a cop de martell.

Relat de finits

No trobo les claus del meu vell Ford de color negre. Les he buscat per tots els pantalons estripats que vaig cremar superats els vint-i-cinc. No trobo el reflex d’aquell mirall que em cegava quan l’alba em venia a buscar a dalt de la muntanya.

He odiat les paraules més amargues de la netedat absoluta. He nedat per rius de llàgrimes oblidades cercant aquell dia que vas marxar. He cosit totes i cada una de les venes que ara m’omplen buides les meves nueses.

Pintarem els carrers de revolts i notes dures. Cantarem les rodes que ens acompanyin en el darrer trajecte de matinada. Conduirem tota la nit amb en Murphy xisclant les cordes més tristes. 

No lluirem ni les robes bones ni les bones rodes. No ens amagarem a la llum de les sirenes. No ens mutilarem la llengua amarga. No ens privarem de tornar quan la vellesa ens prengui els grans de sorra de la joventut.

Relat de cuir

He cosit el cor amb cordills

de budells plens de sang morta.

L'he cuirassat amb les dents

caigudes del disgust mortal.

He menjat animals dessagnats

clavant-me els seus ossos

a les genives de llàgrimes estan.

He begut la suor de lluita forjada

entre crits de condol

per la meva mort sobtada.

No he pogut veure el meu enterrament

entre sanglots i agenollaments

de qui no van creure en mi eternament.

Relat de joguines

Relat de joguines

Jugaves a fer-te la interessant; jugaves amb aquelles nines que guardaves a l’armari trencat. No vas ser capaç mai d’endreçar totes aquelles joguines que no et deixaven sortir del teu món de bombolles de sabó. 

De nit, quan la mare no et veia, les despullaves i les posaves en fila. Les renyaves, les castigaves. Escrivies poemes, tots ells carregats de joies amb les que somiaves.

Mai no en vas saber fer res dels teus somnis. Jugaves tant amb ells que els destrossaves tots. Mai no vas poder acabar ni una sola cançó.

Però allà seguien les nines, desitjant que arribés la nit perquè les traguessis a passejar lligades amb els cordons de les sabates de l’escola. No t’importava anar desparellada. Era igual el que et diguessin. Tu tenies els teus somnis trencats dins de la capsa de joies de les nines.

I per les nits, quan no senties ni els cotxes del carrer ni el vent de la muntanya; la ciutat se t’enduia a esbudellar cors de plàstic. 

“Febre de mitjanit, tu que em calmes tant quan la tardor em ve a veure; febre de mitjanit, tu que sadolles els meus desitjos plens de fluids, menteix-me i converteix-te en la meva aliada”.

Un dia s’acabaren els somnis i la pluja s’endugué, en una riuada, les nines de l’armari. Una nit, el cor se’t va trencar i les vas voler buscar. 

No hi ha nines, ni armaris, ni capses de joies plenes de somnis trencats, només el temps que esmicola el que has creat. 

Relat d'Allertse

Vaig prometre'm que, en sortir del pou, 

mai més no m'hi tornaria a tirar.

Altre cop porto la soga lligada al coll

i el meu peu balla demanant el forat.

No sé quina és la melodia

del carbó girant al voltant del cor;

però conec l'olor d'ossos cremats

per damunt de la pell brillant.

Relat de la tristesa

L'home més trist del món cavava un forat al mig de la plaça més gran de la ciutat més petita.

-Usa una pala- li van dir uns homes que el miraven des d'un banc proper.

A l'home més trist del món no li calien pales, només llàgrimes sota les estrelles.

Relat d'ells dos

Ell es deia Marc; ella, Marta. Mai no es van conèixer. El concert va ser un fracàs. Els músics van sortir plorant de l'escenari. El públic va enrabiar-se tant que en poc més d'una hora ja havien cremat totes les instal·lacions. Ni guitarres, ni pianos trencats; només cendra rodejant el gran buit del silenci que fa el ferum de rostit.

Ni el Marc ni la Marta van poder gaudir aquelles tristes notes que esperaven darrere dels teloners. Ni ell ni ella van poder beure's aquelles cerveses fredes que els esperaven entre cançó i cançó.

Chicago ja té aquestes coses, és una ciutat fosca; tot i que ells dos vivien a Barcelona, al centre, al costat d'aquell immens passeig que hom anomenava Rambla, però no la famosa, sinó la del Raval, la que deixa encara que els passats de voltes s'asseguin i romanguin tot el dia cremant la pell al sol de la Ciutat Comtal. Palmeres i mexicans, vídeos amb el volum a tot drap, crits i alguna trifulga. Tot sona com cal mentre les seves vides segueixen sense trobar-se.

I una nit, quan les prostitutes rondàven la filmoteca, sota les estrelles que mai no es veuen a la gran ciutat, la policia va irrompre al bar on havien quedat els amics d'ell i els d'ella. En un principi només havien d'entrar, demanar els papers al Flipi, que portava ja massa dies escalfant la clientela de la seva rossa; però el Grassonet i el Marró no estaven d'humor i van crear un altre punt i final pel Marc i la Marta.

Cançons de cops de puny, culs movent-se davant de genitals bruts, cadenes al vaivé del ritme enllaunat que acompanya una veu trucada. No hi ha moment de discoteca que no s'endugui un cubata al cap del més pesat.

La Marta es mira la creu amb els ulls plorosos. No ha sigut mai devota ni fidel cristiana, però li han comentat que el Marc sí que ho era. Li hagués agradat parlar-ho amb ell, discutir sobre la veritable creació de l'Univers i l'ésser humà. Li hagués agradat jeure despullada al seu llit i parlar de la creació de la vida. Mes ara continua estirada sobre una llosa de pedra al cementiri de Montjuic. Li han dit que allà a sota hi ha el seu Marc, el que no ha pogut conèixer. Ni tan sols sap si és aquell el seu nínxol, ni si està resant per un Déu que no existeix sobre el cos podrit d'una persona que no ha conegut.

Demà, la Marta s'alçarà i es dutxarà. Es vestirà i s'arreglarà per anar a la feina. Com cada dia, la tipografia serà diferent.