Les llums de la sala s’apagaran lentament, no caldrà interruptors automàtics, ni encarregats de deixar-ho tot a les fosques. Un meteorit ha decidit caure just a la pista de ball. No more dancing queen ni tardes amb la melodia enganxada a les orelles. Un meteorit ha decidit que la nota final havia de tenir gust amarg, però el pianista ja sabia com acabaria la cançó.
Ni les flames ni el fum no podran vèncer la tristor d’aquells ulls apagant-se a poc a poc, glop a glop. S’hauran acabat els revolts eterns a la muntanya, les formigues per la cama, els ases bramant davant de vidres entelats i les sorpreses sota l’ombra d’uns pins que trobarem a faltar.
Algú ens tocarà l’espatlla i tornarem a somiar. Pensarem que la mà que ens crida és la de l’altre i, enduts per unes ganes boges de creure en el demà, ens girarem i caurem. Caurem a terra i ens omplirem la boca de sorra, ens tacarem les dents de sang i ens inflarem el cor d’un gran buit que ens recordarà els nostres actes gravats a cop de martell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada