dilluns, 24 de desembre del 2012

dissabte, 22 de desembre del 2012

El número 7 a la tele!

Recuperem avui l'emissió del programa Quina Penya, amb en Llucià Ferrer, dedicat a SCCC.
Aquell dia vam tenir la sort de ser entrevistats i vam poder parlar una mica del llibre... amb una mica d'humor i molt entorn blaugrana.
Aquí us deixem els dos enllaços per veure El número 7 a la tele!
Esperem que us agradi!









divendres, 21 de desembre del 2012

Relat de fòbies


Uns periodistes entretenien a la gent, a través d'un canal de ràdio, parlant de la fi del món. Era el tema del dia. Ningú s'ho creia, però tothom en parlava. El dia següent era massa important com per acabar-ho tot un divendres abans de la Grossa. Tot just quan hom començava vacances. Era impossible que allò succeís. Clar que, els qui van predir tal maledicció no contemplaven ni loteries ni jornades festives, eren altres temps, tot era diferent.
Ell caminava pel centre, portava ulleres de sol. Ja feia dies que no podia dormir, tenia els ulls vermells i la llum li molestava molt. Dos ullals li havien crescut considerablement. El cor li bategava depresa. Sentia por de tothom. I portava una vida ben estranya. Ell tampoc creia en la fi del món; però mirant una església petita d'un carrer estret va veure un raig de llum caient del cel. Aquest va rebotar en una vitrina i el va enlluernar de mala manera. 
Va plorar durant uns llargs minuts, amb els ulls absolutament tancats. Després, seguint el camí diví, la por va apoderar-se d'ell. I si de veritat s'acabés el món? Què hauria de fer? Quin seria el millor final per a la seva vida? 
Va pujar a l'autobús molt decidit. Ho tenia clar. Abans de morir volia provar la carn del pecat. El policia que habitava dins seu havia desaparegut. Ni superjo ni control suprem. Per descomptat no tenia ni un gram de consciència, ni de religiosa ni ètica. Era instint pur. Un sol pensament a la ment, veure-la, besar-la, menjar-se-la. 
En entrar al seu pis, va saludar-la amb cordialitat. Per fora semblava un home normal; per dins era un monstre sanguinari. Per sorpresa d'ella, ell li va agafar la mà. Se la va endur al dormitori. "Tranquil·la, morirem tots" li va deixar anar. 
A partir d'aleshores, sexe i sang es van barrejar. Els ulls de tots dos eren vermells del color de la passió. El llit era un altar amb sacrifici celestial. El clímax va arribar acompanyat d'un crit fort i estrepitós. Ella era morta. Ell era viu. La llum, aleshores va entrar amb força per la finestra...
Tenia tant pànic a la llum que es va tancar a un armari. Allà es va relaxar i ja no en va poder sortir mai més.

dijous, 20 de desembre del 2012

Relat de badies


Descansant a la Badia dels Boscos Frondosos, el Romeu fa córrer la imaginació. Li agrada pensar en un clima càlid, tot i que té els peus gelats per culpa del front polar que ha arribat a la zona. Li encanta pensar en unes noies parlant-li a cau d'orella, tot i que no hi ha cap persona al seu voltant en un radi de cinc quilòmetres. Es torna boig pensant en una cervesa ben freda, al costat d'unes xips, tot i que només pot beure aigua del pou i menjar la carn que caça. Desitjaria tenir un llibre brut, arrugat, tacat per unes gotes de cafè, ple d'aventures estranyes i alienes que se les faria pròpies, tot i que a la cova on viu no hi té ni llibres ni ordinadors.
Descansant a la Badia dels Boscos Frondosos, el Romeu es qüestiona com és que ho pot imaginar. Es pregunta si ho pot fer perquè ja ho va viure temps enrere o si, d'altra banda, ell no ho ha viscut mai...

dimecres, 19 de desembre del 2012

Relat de pujar

Pijama que puja penjat d'un botó. Núvol que fuig d'una cançó. El soroll de l'estampida urbanita mira de reüll l'home del racó. No hi ha paradís sota la cafita del bell barracó. Se sent un timbal que crida al final de l'estació. Els joves que arriben baixen del tren carrincló. Noies que salten i ballen, fa dies que esperen el seu vagó. A fora la gent passeja sense ganes, caminen escoltant el gran tro. Plou durant una estona i les velles s'amaguen al bar, un cafè, un vichy i un cigaló. Avui algú acabarà ferit, no se sap si per art de màgia o per una cansada entonació.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Relat de mentides

"Tota la vida dient mentides comporta certes malalties". El doctor és molt explícit, i no li tremola la veu quan mira fixament el pacient. "No creuràs que ens empassem tot el que ens expliques, no? La teva dona ens truca després de cada sessió, ens relata la seva visió particular. Un fet que ens ajuda a entendre millor el teu món, creat a base de fal·làcies i escenes irreals. Però, saps una cosa? Estem, i parlo en plural perquè tot l'equip estem d'acord, encantats amb tot el que ens expliques. Per això anem variant i, tot sovint, et trobes un psiquiatre diferent. Tenim disputes internes per veure qui et tracte. A tots ens agradaria tenir-te de pacient. I el més increïble és que l'interès que tenim en tu no és mèdic. Ens importa ben bé poc quina patologia tinguis, ni tan sols estem interessats en curar-te. El que de veritat ens mou és sentir-te. Les teves històries ens encanten. Tens una imaginació sensacional! La teva visió del món és única, no ens estranya gens que siguis escriptor".

dilluns, 17 de desembre del 2012

Relat de mofa

De fosca nit canta la cançó. D'alegre moment parla l'orador. Tot plegat crea un ambient trist i ple d'un patetisme solemne. Són vespres d'estrelles il·luminades i gent plorant de joia. L'home verd no troba qui l'acompanyi. Anirà sol, vagant de carrer en carrer. Fins trobar-se, gràcies al sant miracle, una dona amb una gran capa vermella, porta una caputxa negra i aguanta, amb una mà, una safata. Aquí descansen dos ulls. No són els seus, no són els de ningú. Haurien de ser pel cec que ronda pel barri. Però aquest no veu res i, naturalment s'ha perdut tal esdeveniment santíssim.
A l'altre costat del carrer, un mut veu l'escena i busca, desesperat, una santa que li ofereixi una boca nova, però no pot parlar i la iaia del quart segona no l'entén quan ell parla amb signes.
Són escenes quotidianes, bodegons metropolitans, que en forma de costumisme satíric apareixen cada any sense que Déu Totpoderós pugui evitar la mofa.

divendres, 14 de desembre del 2012

Relat de telefonistes


La telefonista fuma com una desesperada. Ho fa mentre truca a totes les persones que té apuntades al paper. Un tècnic ha creat una base de dades a partir d'un extret il·legal que van robar-li a la competència. Ho van fer per ordre directa del Director Executiu, que segueix fil per randa la filosofia de l'empresa, creada i publicada en un llarg informe per la Junta de Directors ara fa un any. Ella és el punt final d'un procediment de dubtosa ètica. És la galta que rep els cops dels irats oients.
Quan ja porta vuitanta tres trucades -totes elles amb resultat negatiu de compra-, despenja un home amb una veu que ella troba molt interessant. Pensa en deixar anar el discurs ràpid i penós que li han escrit per convèncer als possibles clients, però canvia d'acció i es presenta, amb una veu suau i dolça. Li explica qui és, on està, per qui treballa i com va vestida.
L'home s'interessa per tot el que sent. Sobretot quan ella li descriu, amb tot detall, com és la roba interior que porta. 
La conversa dura una hora, els dos s'han posat calents. Ella ha anat al lavabo de l'empresa i segueix parlant amb ell. Està nua, es toca. Ell és sol a casa, també està  completament despullat. Naturalment, també s'està tocant. L'onanisme els uneix molt més del que la promoció telefònica els hauria separat.

dijous, 13 de desembre del 2012

Relat de conills


Imagineu-vos, estimats lectors, un bosc ple de pins i d'arbustos verds. El soroll del riu baixant alegrement. El cant d'uns ocells que sobrevolen les copes dels arbres. Els rajos solars passant a través de les fulles. El vent, fred, però no glaçat, colant-se entre els troncs. Les ombres passejant amagades, pel record dels que ja no hi són. És un verd paratge, un univers cromàtic joiós i sensitiu. On uns conills juguen i es reprodueixen. Corren per fora del cau. Tornen a entrar-hi. A dins, s'uneixen en un sol cos, es mouen ràpidament. Després tornen a sortir. Corren altre cop. Alternen la intimitat i l'estat públic, no els fa vergonya res. Són dos animals procreant. 
Imagineu-vos ara, estimats lectors, una ciutat bruta i grisa. El soroll dels claxons eixint entre el so dels cotxes brunzint sense parar. Una dona crida, quan li arrenquen el bolso de la mà. Un home parla en to alt per telèfon, com si el seu oient no l'escoltés. Dues veïnes es creuen i no se saluden; ni es miren. El venedor ambulant observa si apareix la policia. És un paradís gris i emboirat. On una parella madura juga i s'estima. No els veu ningú, fa estona que són al llit. Poca llum entra a l'habitació de casa seva. Ell ha encès unes espelmes, ella ha posat música. Fa estona que juguen i riuen, només duen roba interior. Les mans acaricien els cossos amb suavitat. Els llavis exploren la pell en tots els seus racons. Queden nus i s'ajunten en un sol cos. Es mouen ràpid, però també lent. L'ambient és tan càlid que els vidres s'entelen i l'habitació enfosqueix encara més. Són dos animals estimant-se.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Relat de programa

Quan la televisió s'apaga, l'home cec aplaudeix amb força. És el crit del mut que vol saber de coses que no sap el pensador. Sense canons ni bales, lluiten els pacifistes pel carrer desert. I se sent a la dona com crida. És un esglai trist, terrorífic, amagat entre carrers obscurs. Els voltants són errants i la proximitat és llunyania. Només hi són ells dos i... desgraciadament, el crit acaba.
Sense gemec ni por, comença la solitud. Agenollada, es treu l'anell del dit. S'arrauleix i inicia un plor. El racó és casa seva, no vol sortir d'aquell trist paratge desolador. Segueix sola, però ell és allí. La força de les seves mans brutes continua abusant d'ella mentre, morta de fred, el seu plor converteix els seus peus en un toll brut i fastigós.
Nua, dessolada, plorarà tota la nit. Una fina capa de llagrimall li cobrirà l'òrgan visual i, per unes hores, no hi veurà. Però per la resta de vida, ja res sentirà.
Es pot sentir com plora, gota a gota. Però no es pot veure on és, morta a morta.

dimarts, 11 de desembre del 2012

Relat de pipes

Sense presses, s'asseu al seu balancí. Fa anys va fabricar una peça de fusta que li serveix de bloqueig pel balanceig, avui la fa servir. La cadira no es mou. Encén una pipa amb molta cura. Aspira i omple els pulmons d'un gust antic i càlid. L'únic soroll de l'habitació és el tabac cremant davant del seu nas. A la memòria, anys i anys de records alterats i modificats al seu gust. No recorda cap passatge tenebrós. No ha viscut ni por ni malaltia. Tot ha estat subtilment arreglat dins la seva ment. Tranquil·litat i calma. Serenor i paciència. Respira profundament assaborint cada un dels instants que ell mateix ha creat. No li importa si són certs o falsos. Per ell, la vida ha sigut així.
Aparta un llibre que té a la taula. Ell n'és l'autor. Es titula: "Anàlisi freudiana i estigmes maquiavèl·lics del Perro andaluz". A sota hi ha un ganivet, l'agafa, l'apropa a la cara i, sense produir cap crit, dissecciona l'ull. Aquest cau suaument sobre la seva mà esquerra. El neteja. El posa dins d'un got d'aigua per treure-li la sang. Tanca les parpelles i les cus meticulosament. 
Altre cop reprèn la seva activitat preferida, xucla la pipa i recorda el que ell ha creat en el seu imaginari.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Relat d'ensopegar


Es passeja entre bambalines. Podria fer-ho amb un tambor a una mà i un plataret a l'altra; però no, la seva discreció és, sempre, màxima. Fins i tot quan ha de dur la contrària, introdueix un moment de dubte, de pausa, per aplanar la resposta negativa. El seu pas discret, però, troba, tot sovint, algun fet nerviós que li provoca una ensopegada. Un cop involuntari, una disculpa, el seu rostre vermell, sobretot les orelles i el nas.
Sap que l'observen, això l'incomode, però és la seva feina. A més, no hem d'oblidar que, ni que sigui en el fons del nostre interior, tots els humans desitgem ser admirats. Per què, sinó, portaria una faldilla curta negra, molt curta; sobre uns legins també negres? Tota ella és una ombra, en la que destaca el seu cabell recollit, desordenat, que no és altre cosa que un reflex d'ella mateixa. Parla i gesticula amb una serenor caòtica que, si bé podria desesperar algú amb pressa, endolceix qui l'escolta amb espera.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Relat de festes

Pomes, peres, plàtans. Conductors suïcides que porten casc. Veles sense vent. Pobres amb diners. Vides que contemplen un horitzó ple de no-res. Tot embolicat per Nadal. Ara ve el gall, la sopa, tot junt i preparat perquè ho puguem pagar amb targeta o amb efectiu. No calen les gràcies, les cues ja ho són prou. Sous indecents, per jovent i per vells. Horaris infernals, de treballadors temporals. Cau la neu i alguns riuen. Plou i tots es tapen. Uns venen paraigües. La farola els aguanta l'ànima. D'altres compren il·lusions, sota la llum de la ficció. No cauen sinó moren, són àngels que alguns veuen. 
Arbre, arbust, arrel. Aviadors temeraris amb pla de vol. Ulleres sense ull. Rics amb pobresa. Morts  que no veuen res en una vertical plena de llum. Crist salta a l'escenari i els seus fidels seguidors aplaudeixen amb deliri. És l'hora de resar. Cal agenollar-se, implorar i suplicar. Beure la sang de crist. Menjar el cos sagrat. Convertir-se en una ovella obedient. No hi ha temps per l'infortuni, ni el desig, ni la maledicció. Només sants i santes, tots vestits amb el mateix patró. El cel ens espera, sigui ara o demà. No cal córrer, tan sols hem d'esperar.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Relat de farts

Ni putes plenes de bótox, ni galants sense cor, ni homes invisibles que no saben ni parlar, ni cavalls de Troia, ni bicis sense rodes, ni històries camuflades, ni tan sols pol·ligoners barats que es disfressen d'intel·lectuals per impressionar els que no saben llegir.
Els núvols han tornat a la ciutat. Plou sobre terres mullats plens de propaganda electoral. Cares amigables, somrients, que s'amaguen ara entre tolls d'aigua pudent. Ha tornat tot al seu lloc. La carronya propagandística serveix al rodamón per tapar-se del fred nocturn. Les cartolines d'anuncis solapats es converteixen en taps pel clavagueram. L'aigua s'estanca i es podreix. La societat viu bruta i, sense sol ni llum, els habitants surten al carrer observant les mentides del passat. Ni felicitat ni futur. ni esperança ni desig. Després del mateix de sempre, esdevé el de sempre, més del mateix.
Què ha de fer ara la ciutadania? Seguir escoltant? Continuar empassant? Estem farts -crida l'orador celestial amb veu irritada per acabar el seu discurs- de seguir sent la meuca de calces baixades. Estem farts de menjar de les vostres sobres. Estem farts, però seguim donant-vos confiança. Qui sap si ens mereixem tot el que ens passa...

dilluns, 3 de desembre del 2012

Relat de tallar

Quan el doctor comença a tallar amb el ganivet, en Joan pensa en la forquilla. 
-On és la forquilla? I el got? Podem seguir amb aquest procés sense tenir la taula parada? Cal començar ara? Quan encara no hi som tots? Ni tan sols els familiars més directes... On és la seva dona? No hauria de veure-ho ella? I la música? Se suposa que és un moment solemne, no? Ni música, ni espelmes, ni un ambient càlid que creï una sensació més agradable... Ens estem deshumanitzant, doctor. No pot ser que faci aquestes coses tot sol, amb el rostre tapat i amb aquest posat de fàstic. Trobo que estem perdent els valors... I parlo de valors, eh, doctor, no pas de tradicions. Perquè si analitzéssim el que està fent partint de les tradicions... els cristians veurien impossible tallar el menjar sense haver resat! I els hindús... bé... els hindús ja ni li explico... Tot plegat em sembla una falta de respecte. Per ell, per mi, per vostè, pel món en general! Perquè vostè no ho sap, però un acte com aquest té transcendències globals. Un simple ganivet... tallant per on talla... obrint el que obre... Vostè, doctor, troba normal fer una autòpsia a un restaurant?

divendres, 30 de novembre del 2012

Relat de curiosos

A l'habitació que dóna al carrer, la finestra està tancada. A fora fa un fred que pela. Les llums, apagades, no il·luminen res. La casa és tancada. Però, a un altre lloc ben diferent, el Josep està content i porta més de mitja hora fent fotografies al seu fill. L'abraça, el petoneja, li diu que se l'estima. Se li infla el cor a cada cop que li agafa la mà. Ningú no gosaria dir que no se l'estima. És autèntica adoració. De fons se sent una dona que diu: "Com se l'estima! Què maco".
El Josep es gira i li diu que sí amb el cap. I és que se l'estima molt, amb bogeria. Si això fos un poema carrincló parlaríem d'una estimació primaveral, eixida de la rosada que adorna les roses matineres; però no ho és pas, i ens hem de centrar en uns fets dels que desconeixem els seus orígens. Només sabem que hi ha un home, el Josep; el seu fill, a qui s'estima molt; i una dona que diu coses per darrere.
Ens agradaria saber molt més, perquè som curiosos, xafarders. Per això perdem interès per esbrinar què passa quan, de cop i volta, un home ben vestit aparta el Josep del seu fill i tanca el taüt.

dijous, 29 de novembre del 2012

Relat de genolls

Sona el timbre i la classe s'acaba. Els alumnes s'aixequen i recullen els seus estris. Alguns ho fan amb absolut silenci, d'altres aprofiten l'alliberament instantani per xerrar alçant la veu.
Les motxilles s'omplen ràpidament. El soroll de les cadires arrossegant-se pel terra fa mal al lector. Els ulls brillants de la professora entendreixen l'escriptor. Ella aixeca el cap, tan sols un moment, buscant una de les seves alumnes. No la troba i es preocupa. "Haurà marxat sense dir res?" -Es pregunta.
Mou el cap d'un costat a l'altre de la classe. Només veu siluetes movent-se. Cap de les persones que veu li importa el més mínim. No presta atenció ni tan sols a l'alumne que resta contra la paret, amb una postura del tot extravagant. Ella segueix buscant. Els alumnes van maxant. Creix la preocupació. Disminueix el nombre d'estudiants. Al final només queda l'estrany personatge encarat a la paret. 
El posat d'ella és del tot decebador. L'humor que respira és negre i malaltís. Vol marxar de l'aula. Està enfurismada. Agafa les seves coses i s'apropa a l'alumne que li dóna l'esquena. Li posa la mà damunt de l'espatlla i li demana que marxi. Ell s'aparta i, per fi, la veu. La troba de genolls, amb cara avergonyida i els llavis inflats. 
La professora respira profundament. Es tranquilitza. Somriu. El seu amor encara és allí.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Relat d'estrelles

Una nit d'estiu, el Jofre i la Rut van sortir a sopar. Van escollir un restaurant romàntic, d'aquests que encenen espelmes i serveixen el vi en copes de cristalls de bohèmia.
Després de sopar, ell li va proposar anar a caminar fins a l'espigó. Volia ensenyar-li, li va dir, "la bellesa infinita del cel nocturn". Ella, naturalment, va acceptar. Així que van caminar durant deu minuts, agafats de la mà, i parlant en comptades ocasions. Es miraven i somreien. Després abaixaven el cap i respiraven profundament. Se sentien plens. No necessitaven dir res. Eren còmplices i esperaven un futur gairebé etern.
De camí no s'aturaren per comentar el sopar, ni tan sols expressaven les agradables sensacions que ambdós tenien. Només caminaven i caminaven.
Quan ja no hi havia més terra per caminar, van arribar al destí. Es van asseure, ell la va abraçar i van aixecar el cap. A dalt de tot, en mig d'una immensa foscor, calia esperar veure les estrelles. Però no hi eren. No n'hi havia cap. 
El desconsol va apoderar-se de tots dos, fins que ell li va besar el coll. Aleshores li va dir: "Les estrelles només són la cirera del pastís, no em calen si puc menjar-me la resta de les postres".

dimarts, 27 de novembre del 2012

Relat de pas

Visions estrellades sobre catifes púrpures. El control és total. No hi ha moviment en fals. Però quan l'agulla dels minuts s'atura i, casualment, resta sobre la dels segons, el temps no passa. Tot descansa immòbil. Tot menys el cervell. Que viatja a una velocitat trepidant. Sense tren, sense avió. Només amb les neurones circulant com boges, alterades per la testosterona. Excitades per la situació. I tot esdevé sense succeir res. 
El marró que no és negre és diferent. Conegut. Llunyà. Pròxim. Vivim en un món de colors i d'olors. I molt sovint aquests són els que ens recorden que no som com som. Cada persona viu una còpia de si mateix. Controlada. Socialitzada. Privada dels sentiments passionals més espontanis. I és millor així. O no. Tot depèn de quina sigui la flor que giri al pas del sol. 

dilluns, 26 de novembre del 2012

Relat de guerra

Quan la vella Europa és governada per la dreta, el Consell Internacional Europeu es reuneix en acte ordinari i tracta un dels temes més preocupants de la legislatura: La immigració. Els països de l'hemisferi Nord estan preocupats per l'arribada de nouvinguts i, per això, plantegen solucions. De totes les que es presenten, guanya i s'executa una de ben simple: Es crea un Estat Nou. Aquest se situarà en mig de dos deserts que tot sovint pateixen inclemències geogràfiques per culpa d'uns assajos nuclears efectuats un parell d'anys enrere. Els fets succeïxen ràpid. Noves lleis, nous governants, nous funcionaris
En aquest Nou Estat, totalment custodiat, tots els estats membres del Consell Internacional Europeu poden extradir aquells immigrants sense papers que no vulguin ser repatriats al seu país d'origen.
Així és com els polítics netegen els carrers d'indocumentats, regulen els papers de tots els nouvinguts i... en uns anys, el Nou Estat d'indocumentats crea un funcionament intern independent; però a les ordres del CIE.
Tot sembla en ordre fins que els habitants del Nou Estat creen un exèrcit i se subleven. Es viuen moments de tensió i la policia interna no pot controlar l'exaltació popular. Els residents en poc temps aconsegueixen fabricar armes i declaren la guerra al CIE. Aquesta serà la guerra dels dos mons.

divendres, 23 de novembre del 2012

Relat de confiar

-Jo no confio en ningú, segurament això sigui perquè no confio ni en mi mateix.
-Ni jo confio en tu.
Pujats dalt del turó, dues ànimes perdudes esperen un cop de vent que els empenyi i els mogui cap endavant. No tenen valor per iniciar el vol ells sols. Són uns covards que necessiten d'una ajuda externa per fer el que tant anhelen internament. Són uns valents que demanen auxili, però no saben a qui demanar-la. 
Un dels dos tanca els ulls i espera que l'altre faci el favor de dir-li que s'aturi. Però això no succeïx. El silenci regna a un cingle on, a baix de tot, només hi ha roques que preparen el cop mortal.
-Aquesta nit, he somniat aquest moment. M'he llevat angoixat. Estava tot suat. Els nervis han vingut a mi perquè, tristament, quan el somni s'ha acabat encara no m'havia tirat.

dijous, 22 de novembre del 2012

Relat d'icones

"Lluny a la distància.
A prop a la memòria.
Res no s'esvaeix del país imaginari,
on regnes tu i el meu món visionari."

El Robert acaba d'escriure aquests quatre línies i prem el botó "enviar". En menys d'un segon el destinatari ja l'està llegint. De resposta rep una cara dibuixada, sembla un rostre amb un ull cluc i una llengua sortint de la boca. El Robert somriu i apaga el mòbil. Sap que alguna cosa s'ha bellugat dins del destinatari. 
Al cap d'una estona torna a obrir l'aplicació de missatgeria instantània Torna a llegir el que ha escrit i somriu. Veu aquella cara dibuixada i s'enrabia. Pel seu cervell passen frases com aquestes: "Com ha tingut el valor. Com ha pogut menysprear les meves paraules. Una simple icona de resposta? Però qui es creu que és? Per això dedico el meu art? Per rebre aquest somriure prefabricat? A la merda!"
La seva ira és tal que es disposa a escriure-li quatre coses que li facin mal. Vol que ella senti el que pensa. Necessita explicar-li que el que ha fet està molt malament. Aleshores li envia quatre icones d'una cara enfadada, de color vermell.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Relat de cent

Del color gris al color verd. Cent quilòmetres de distància. Una veu a l'horitzó. Un record per sempre més. Viatges llargs, temps d'espera curt. Estades prolongades, silencis buits. Cap dels dos en presència. Només una olor esfereïdora. Memòria traïdora, cops amagats. Sense llàgrimes, però amb nostàlgia.
Les ombres, de color negre. Les persones, amb tons vius. Els sorolls... confusos com els del vent. Les dreceres, camins curts cap a la mort. El paradís, inexistent. Tot més enllà del que,  com una vida excepcional, els postulats en la llum... creus de cementiri, floritures sense aroma. Besos amb amor. Morts vius en el record.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Relat de ruixar

Una pluja d'aigua calenta cau des de l'aixeta. El mirall no reflecteix la realitat, l'ambient és ple de boira. Un espai no molt gran resulta encara més petit si la visió és reduida. Però està tan a gust sota l'escalfor de la dutxa, que no té cap tipus de claustrofòbia. 
El dia ha estat llarg. Curiosament, ha tingut més hores de les que mana el Règim Diari de Control d'Hores (unes 24, segons diuen). La feina l'ha esgotat, gairebé no té forces per a res. Els ànims queden amagats sota l'aigua que cau incessantment. Durant un parell de minuts, no es mou. Té els ulls clucs i el cos dret. La pell li fa d'impermeable. Pot aguantar el xorro d'aigua directe al seu cap sense problemes.
De cop, però, nota que alguna cosa es mou al seu costat. Obre els ulls i veu com la cortina es desplaça. Apareix ella. Va nua, però no del tot. Porta unes calces vermelles transparents. Encara ho són més quan l'aparta i es col·loca -ella- sota la descendència aquosa. També tanca els ulls, aguanta dos minuts davant seu. Se li mullen els pits, els braços, el melic... L'aigua que no decideix per quina cama baixa, acaba gotejant pel mig. Porta les calces empapades. Es gira i li mostra l'esquena. Bé, li ensenya el cul. També va tota mullada. Ell, tot i estar fora de la dutxa, no agafa fred. Tot el contrari. Té el cos bullint.
El punt i final arriba abans que ell pugui fer el que vol. El punt i seguit esdevé després de què ella es giri. El punt i coma sorgeix amb ella besant el seu membre amb una dèria descontrolada. La coma és una pausa creada per donar pas al frenesí. I després dels tres punts, la seva cara és ruixada amb delit.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Relat de perduts

A l'hotel Villerville, situat entre els carrers de Fontesviu i de Rigoletria, hi vivia un home d'uns cinquanta anys. Tenia lloguer permanent de dues habitacions. Una d'elles era de grans dimensions, una suite imperial. L'altra era més petitona, però amb llit de matrimoni, també.
Una tarda d'hivern, quan tot feia pensar en una gran nevada, el sol va sortir amb força entre els núvols i va inundar la gran habitació de rajos solars. A causa d'aquest efecte meteorològic sorprenent -per aquella època de l'any-, es veié obligat a usar l'altra cambra, que tenia llogada precisament per quan passaven aquestes coses.
Sortí corrents de l'habitació i creuà un llarg passadís que separava ambdós extrems de l'hotel. Allà es trobava la room 504, la seva. 
Sense trucar a la porta, va posar la clau magnètica i va esperar a què s'obrís automàticament. Quan això succeí va veure una munió de gent circulant per la seva llar alternativa. Estaven tots rastrejant les seves coses. Portaven lupes. Obrien calaixos. Analitzaven els seus mitjons. Filmaven el contingut de la petita nevera.
Ell va voler fer un crit que els deixés a tots sorpresos; però va dubtar i, aleshores, ja fou massa tard. Un dels espies el veié i, lluny de fugir corrents, l'agafà pel braç i el va obligar a seure al sofà de cuir que hi havia a tocar del llit.
-Hem trobat restes d'un líquid enganxifós. Estem estudiant si denunciar-lo a la Comissió Internacional de Cremes Facials.
-De què em parla? Què fan a la meva habitació? Qui els hi ha donat permís per entrar? -Va contestar preocupat l'acusat.
-Això no importa, demani perdó. Supliqui. Volem redempció. No importa la seva privacitat, només importa la nostra intimitat! Supliqui clemència! Excusis per haver deixat aquí aquest líquid fruit de la perdició.

divendres, 16 de novembre del 2012

Relat d'exvots

A l'Església del Bomfim viu una monja devota. Diu la llegenda que els colonitzadors no buscaven or quan van anar a fer les Amèriques, sinó que seguien la seva llum. Ningú sap la seva edat, tothom la recorda, des dels més vells als més joves. I, curiosament, quan un la mira a la cara, veu la joventut sota una retina camuflada. 
Explica un vell habitant d'aquella regió que un mariner un dia se'n va enamorar. Ell cercava el racó dels exvots, per penjar-hi uns ulls que ja no hi veien. Caminava donant cops amb un bastó, per guiar-se entre tanta gent, quan de cop i volta, una llum el va enlluernar. Ell va creure en una visió celestial, en Déu il·luminat. Però era ella, que venia a ajudar-lo a trobar el seu lloc entre tanta falsa religió.
Des d'aquell moment ell va viure per sempre més a la plaça del davant de l'església. Només esperava la sortida matinal de la monja per tenir ganes de viure un dia més. No li calien els ulls que ja no tenia. Tan sols li bastava adorar-la per sempre més.
Ella es devia a Crist Totpodesrós. Però sabia que una força el cridava per deixar-ho tot i sortir a navegar. 
-El dia que perdis l'halo estaré jo al teu costat -li va dir un diumenge de març.
-I si moro a l'Himàlaia? -respongué ella somrient.
-Aleshores, baixaré el teu cos ràpidament a l'infern, per desfer el gel i fer-te meva. -replicà ell immediatament.
Ella, avergonyida, inicià el camí per marxar, però retornà al seu costat i li tocà els ulls. 
-Ara em pots veure, jove mariner, sóc vella per tu, sóc vella pel món. -digué amb to trist la monja.
-La vellesa és relativa, si em deixessis, escriuria tinta sobre la teva pell... començant pels turmells i posant el punt i final a sota del melic. Ara, després de tant de temps, sense les meves paraules no podries viure.

dijous, 15 de novembre del 2012

Relat de ficció

Entre llops i boscos, ciutats i edificis. Entre realitat i ficció, llibres i tinta. El coixí esperava el cap reclinat de l'home-llop. El llit desitjava el cos de la carn blanca. Entre tots dos cossos hi havia milers de quilòmetres. Entre tots dos pensaments, un únic destí. El somni començava diferent per tots dos. Moments onírics de bellesa plàstica. 
Sense res definit, tot succeïa com acostuma a passar. Fets que esdevenen sense saber per què ho fan. Cartells sense direccions. Camins sense voral. Personatges que no són ningú. Ombres que ho són tot. Veus que no se senten. Ulls que no veuen. Mans que no toquen, però acaricien. I entre tant no-res apareix ella, saltant d'un somni a l'altre. Ell s'espanta. Té por, però no ho diu. Xerren, però no se senten. Es toquen, però no es noten. S'amaguen, i ningú els veu. El cor els va a mil. Ella l'assatja. Ell es deixa. Però les circumstàncies són les que són. Es tracta d'un món imaginari. Ambdós ho saben. Sobretot ella, que va per feina. Ell li posa el dit als llavis. Li demana que s'aturi. Ella el mira amb desig. "Sóc jo, em desitges", diu sense paraules. 
L'univers és tan complex que qualsevol partícula esdevé una bomba. La seva mirada incendiària, els seus llavis ardents, el seu coll apetitós... Tot apareix en el somni per convertir el moment oníric en l'onanisme perfecte.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Relat d'esperar

No espera assegut. Ni tampoc dret. És més, ningú sap si està esperant, si és esperant o si, simplement, no espera a res ni a ningú. 
Diuen que pensa. Però la veritat és que escriu. No necessita ploma, ni teclat d'ordinador. Ell és la seva ment i res més. Davant seu les portes de l'infern esperen. Elles sí esperen que algú entri. Però no ho farà ell. Sinó que ho farà el més bucòlic dels pensadors. Aquest entrarà en nom seu. mentre ell esperarà, ara sí, adoptant una postura incòmode, però popular.
Res ni ningú gosaran distreure'l de la seva creació, perquè el poeta crea aquí i a l'altre món. El poeta crea més enllà de les barreres que posen els altres. El poeta crea mentre dorm i quan està despert. El poeta és i serà una lletra que s'altera, que es modifica i moda de forma i de color. És, era, serà i seria.
No espera assegut. Espera que el llegeixin.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Relat d'inoportú

Hi ha coses d'ella... que ell no suporta. Hi ha coses d'ell... que ella no suporta. Avui han quedat per explicar-se quatre coses. Tot fa pensar que acabaran cridant al mig de la Plaça Reial, que és on han quedat. Ells mateixos saben que aquesta cita és diferent a les altres. Hi ha massa mal humor pel mig. La crispació s'ha acumulat a l'intern de tots dos. Tot és possible. Vés a saber si podran ni tan sols començar la conversa.
Ella camina amb pas ferm. Ja fa estona que ha baixat de l'autobús. És a punt de trobar-se amb ell, que just arriba al bar on s'han de trobar i aparca la bicicleta.
Tot i els monòlegs incendiaris interns que han tingut de camí, la trobada sembla pacífica. Es fan dos petons i s'asseuen l'un al davant de l'altre.
Ella no perd el temps ni un segon i li llença la primera punyalada. Ell respon amb habilitat, posant més llenya al foc. Apareix el cambrer i tots dos callen. Però un cop ja ha pres nota i ha marxat, tornen a treure tots els draps bruts. És un exercici necessari. Cal fer aquestes coses. S'estan purificant, tot i que ells no ho saben.
Amb tanta purificació, ja s'han begut més de quatre cerveses cada un. L'estat d'ànim els ha canviat per complert. La separació que tenien a l'inici de la cita no és la d'ara.
Per això, totalment desinhibida, ella li pregunta:
-Per què m'estàs mirant tota l'estona els pits? No dius que sóc tan dolenta?
-Dona, i tu per què fa estona que m'acaricies la cama amb el teu peu? No dius que et caic tan malament?
Els dos riuen. Es posen vermells. Però no deixen de fer el que feien. 
"És previsible", se sent de fons. És el lector, que crida des de casa seva mentre llegeix el relat. Però no s'atura aquí i continua: "La majoria de les històries que comencen amb crispacions acaben al llit. I més si tenim en compte que ella té uns pits tan grans i apetitosos".
És en aquest punt fantàstic (que no pas fantàstic punt) que el protagonista del relat es subleva.
-Mai tinc l'oportunitat d'apropar-me a ella. I justament avui, que tinc la seva cama passant a prop del meu membre viril, i els seus grans pits disposats a ser acariciats, i el seu formós cul preparat per ser palpat... Apareixes tu, que mai ens llegeixes, per tallar-nos el rotllo i convertir aquest amor prohibit en un no-res de pa sucat amb oli.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Relat de sanguinaris

Un poble situat a una vall. Rodejat per muntanyes altes. Un clima particular. Núvols enganxats als cims. Una casa a dalt de tot. Per arribar-hi cal tota una nit de carruatge. Ningú gosa anar-hi. Però saben que allà hi viu un dels nobles més poderosos de la comarca. No l'han vist mai. Només n'han sentit a parlar. Els seus criats baixen, un cop a la setmana, per carregar la despensa. Es diu que ell viatja molt, però sempre ho fa de nit. També es diu que els llops udolen quan marxa. I a una vall com aquesta, els udols ressonen molt.
No cal que expliqui que, quan se senten els licantrops, tots els habitants del poble tanquen finestres i portes. Són nits de por. Tothom dorm atemorit. Ningú vol ser víctima d'uns fets que desconeixen, però dels que tothom en parla. Si bé cal explicar que només una finestra queda oberta. És la d'ella, la dama blanca. Sempre, plogui o nevi, faci fred o calor, sempre deixa la finestra de la seva habitació oberta. 
Per això, quan les nits de la por es fan presents, el poble viu en un silenci que només trenquen les frontisses rovellades de casa seva. I si el vent bufa fort, aleshores el soroll es torna encara més estrepitós, fent sonar amb força els cops dels marcs de fusta amb la paret.
Silenci trencat per udols, vent, cops... i una dona gemegant. Crida de plaer, però els que la senten es pensen que són esglais de terror. Té les cames obertes i el cos nu. El noble senyor li està xuclant la sang de l'entrecuix.

divendres, 9 de novembre del 2012

Relat de porucs

Va fer-se vident només per poder endevinar el seu futur, però després li va fer por mirar la bola i preguntar-se què passaria.
Va apropar-se per fer-me un petó, però després li va fer por i va girar la cara.
Va inscriure's a un curs de formació personal, volia ser una professional remunerada amb responsabilitat, però després li va fer por i no va anar a classes.
Va enamorar-se de vint nois diferents a la universitat, amb tots ells va prodigar l'estima sincera, però després li va fer por seguir enamorant-se i es va casar.
Va creuar l'avinguda més gran de la ciutat, però a mig camí es va adonar que ho feia en vermell, va tenir por i va morir esclafada per un camió.
Va pujar al cel per veure el Sant corresponent, en tocar-lo es va imaginar un destí feliç, però en mirar avall va tenir por i, de tant plorar, va caure directe a l'infern.
Va entrar al paradís del mal pensant que tot li faria por, però el vici i el sexe li van agradar tant que ara es dedica a escampar la por per allà on va.

dijous, 8 de novembre del 2012

Relat de temporals

Encara no era època de nadales. Ni tan sols hi havia llums nadalenques als carrers de la gran ciutat. Però al poble de Nica un gir meteorològic inesperat va provocar una gran nevada. La neu va cobrir la fosca casa de blanc. Allà dins, ella i ell, desconeguts per la resta del món, van quedar-hi aïllats durant dos dies.
Explicar el que allà dins va passar ocuparia una novel·la sencera, però no és la meva intenció, sinó que el meu objectiu és centrar-me en el punt àlgid viscut en un habitatge que no comptava ni amb corrent ni amb llar de foc.
Abrigats amb el que tenien en el moment que van ser caçats pel temporal, ambdós tremolaven i buscaven fórmules per passar el fred. Picar de peus a terra. Caminar donant voltes amunt i  avall. Parlar, parlar i parlar. Però res servia per escalfar l'ambient.
En un moment donat, ella li va demanar que el volia ben lluny. Va argumentar la seva decisió explicant que no tenia res en contra seu, però que anys enrere havia conegut el fàstic personificat i, després d'allò, va odiar tota la humanitat. Per això va decidir viure sola. Per això es trobava a prop d'aquella misteriosa casa quan Èol, fill d'Hípotes, va bufar tan fort que va dur l'hivern abans d'hora.
Ell no va contestar i va seguir caminant. Rodejant-la. Sense dir-li res. Es miraven als ulls, però no es deien ni una sola paraula. Fins que, no se sap per què, ell se li va acostar per darrere i li va xiuxiuejar a cau d'orella: "no et moguis". Aquest fet, del tot causal, va provocar un estat catàrtic en ella. Va quedar paralitzada i només va poder pensar amb algú apuntant-li amb una pistola per l'esquena. 
Certament no anava desencaminada. Una arma letal era ben a prop del seu cor. Uns llavis prohibits s'acostaven mortalment al seu coll.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Relat de grans

El Jan i l'Àlex eren molt amics. Si mai els haguessin demanat fer una gradació d'amics, un fet -tot sigui dit- desagradable, segur que s'haguessin posat entre els tres primers. Quedarien col·locats a sobre dels caixons del podi de final de carrera. Amb una gorra al cap i una ampolla esquitxant cava a tort i a dret.
Però la vida no és una carrera, i molt menys l'amistat. Ells dos ho sabien. Per això actuaven amb naturalitat. 
Hi ha dos tipus d'amistats, les que neixen a la infantesa i les que es creen a la maduresa. De la primera tothom reconeix una etapa on el despertar sexual ajuda a posar foments que duraran tota la vida. Comentar la primera cita, barallar-se per la primera amiga íntima, al·lucinar amb el primer coit. Tot plegat ajuda a crear un ambient íntim que teixeix les relacions humanes. 
De la segona, però, ningú reconeix res. Segurament perquè succeeixi ben poques vegades que dues persones fan amistat desinteressada un cop ja no són nens. Els anys passen i l'home i la dona es corrompen. 
El Jan i l'Àlex també tenien l'ànima podrida, però van poder crear una situació poc usual que els va dur a una situació nova. "Els grans no comenten, experimenten", li va dir un dia el Jan a l'Àlex. 
Les ganes d'experimentar, ni que sigui en mons ficticis, els van dur a compartir coses que mai haguessin pensat.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Relat de llegir

-Encara no he llegit el teu text.
-Doncs jo sí. L'he llegit més de cent vegades. I l'he anat canviant cada cop que me l'he tornat a llegir. M'agrada veure't al subconscient. Imaginar-te. Descriure't. Fer amb tu tot el que vull. No tinc ningú que em vigili i puc deixar-me anar. Fruir d'una visió excepcional. Gaudir de la teva pell fina. Descobrir-te entre visions ocultes. Espiar-te sense por a ser enxampat. 
Escriure m'acosta a tu. Tot i que tu, en veritat, no notes la meva presència. Per això és important que el lector em llegeixi, per convertir la tinta en realitat. Una realitat fictícia, però real al cap i a la fi. Tots tenim la nostra visió de les coses. Jo et veig al meu costat. Acariciant el teu clatell. Apartant els teus cabells. Besant el teu coll. Parlant-te a l'orella. Unint les nostres cares. Descordant la teva camisa. Passant el dit pels teus pits. Agafant fort la teva cintura. Abaixant-te els pantalons. Convertint l'aire que ens separa en la unió que ens ajunta.
El llit és quimèric. Però a la vegada és fabulós. Les mans s'agafen tan fort que, per un instant, deixo de pensar que tot és utòpic. L'èxtasi és amb mi. El frenesí és aquí.
Però en un camp tan il·lusori, tu em veus lluny. Amagat sota unes ulleres que fan d'escut. Jo me les trec i et miro. Notes com et despullo. És inútil dissimular. Ja ho saps. És la gràcia de la literatura. Converteix en real tot allò que no ho és, però que volem que ho sigui.
-D'acord, ja et llegiré després, quan tingui temps.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Relat de bipolars

A tres quarts de nou, la Cristina canta una cançó popular sota la dutxa. L'ambient casolà és familiar, agradable, ple de felicitat. El fill està esmorzant i el pare fa la bugada. Totes les finestres estan tancades. A fora, plou. El dia gris no té res a veure amb el dia cromàtic que es viu dins d'aquell pis. 
Vint minuts més tard, ella ja s'ha canviat, tot just s'està pentinant. Però ningú canta. El silenci és la nota predominant en un espai ple de boira fictícia. Fill i pare s'amaguen a l'habitació. Saben que sortir al passadís pot comportar riscos innecessàris. Com rebre un crit, una sabata o vés a saber què. Així que decideixen seguir atrinxerats. Ho fan jugant, alegrement, però amb el temor perseguint-los per dins del cos. Aquella dona que cantava amb dolçor sota l'aigua de la dutxa, ara, respira profundament. És a l'aguait. Espera el moment oportú per esbroncar el primer que es trobi, sigui gran o petit; familiar o desconegut. 
El vent a vegades bufa de garbí, però quan vol canvia i ho fa de tramuntana. Cal sempre estar preparat per posar bé les veles, o la barca bolcarà.

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Relat de pel·lícules

A mitjanit, un jove adolescent es queda sol al menjador de casa seva. Llums apagades. Cinta rodant. Silenci. Comença l'acció. Bananas, Poderosa Afrodita, Rebel sense causa, Imma la dolça...
Cada nit la mateixa escena. Només els caps de setmana és diferent. És aleshores, quan arriba el divendres, que els papers s'intercanvien. Deixa de ser un espectador i passa a ser un actor. Li agrada caminar com ho fan els mestres del cinema. Li encanta viure, cada dia, una pel·lícula diferent. Noves aventures plenes de descobriments. Noies que l'enamoren. Enemics que el reten. Cotxes xerricant. Alcohol a les venes. I un munt de somnis que es barregen amb la realitat.
Però el cinema és això, no? Posar la ficció sobre un escenari real, visual. Fer-ho tot tan creïble que, al final del dia, el jove adolescent tingui ganes de més. I encengui altre cop el televisor i es cregui ell el protagonista.

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Relat de nervis

És impossible descriure els nervis. Tan sols podria, princesa, demanar-te que analitzessis amb calma la meva cal·ligrafia, així veuries com n'és de diferent aquest cop.
No puc escriure sense tremolar. No fa fred. No estic malalt. O sí. No ho sé. Potser la malaltia que tinc no la troben els metges, però sí la sento jo. 
Esperant notícies el cor se'm torna dur com una pedra, el cos se'm bloqueja. No puc pensar. Em sento buit. Només tinc una idea al cap, encaixar el millor que sàpiga el cop mortal que rebré. Un crit. Una bronca. Un simple comentari fora de lloc. Qualsevol cosa serà un drama. I l'hauré d'assolir, amb coratge, amb responsabilitat, jo vaig triar aquest lloc, ni que estigués tan mal pagat.
No importa si som al segle XVI i t'envio aquesta missiva mitjançant un cavaller reial. O si en ple segle XXI t'escric un mail mal composat. El rerefons és únic. No té res a veure amb ni l'amor ni amb la passió. Només parlo del malestar del treballador. 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Relat de bandoleres

El so dels tambors combina amb les trompetes, és el pas reial. Els soldats alcen les banderes. Ja està aquí el rei, tothom l'espera amb atenció. Ell és dins d'un carro d'or, comptant els diners que ha recaptat. Qualsevol esperaria que ho repartís tot amb el poble, però qualsevol no és rei, sinó un simple vianant estúpid i incrèdul.
Entre tant soroll ningú no s'adona de l'aparició de dues camperoles. Elles porten vestits trencats i sabates de fusta. Semblen dues pobres ànimes perdudes, però en menys de vint minuts ja han buidat les arques del rei. Diuen adéu i s'amaguen entre el poble, amb qui reparteixen el seu botí.
El conte hauria d'acabar aquí, però qualsevol no ho creu així. De manera que amb quatre lletres mal posades, l'escriptor relata com el rei troba les bandoleres i recupera tot el que era seu.
Sembla un relat injust, pensarà el lector, però el que pensi el lector no importa a l'escriptor.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Relat de solitud

Volia viure allunyada del món. Però a la ciutat sempre es trobava amb gent. A l'ascensor, pel carrer, al supermercat... a tot arreu estava envoltada de persones que la miraven i li parlaven. Només quan arribava a casa estava tranquil·la, però quan es canviava de roba, pel matí o per la nit, veia com alguns veïns la miraven per la finestra. Se sentia observada, perseguida. No volia ser el desig sexual de ningú. Va fer-se instal·lar unes persianes fixes, que no poguessin alçar-se, però no podia ser per sempre més dins d'aquell pis, les mirades penetrants dels veïns la perseguien en el seu imaginari fins i tot amb les llums tancades.
Presa de pànic va deixar la ciutat, va mudar-se al poble, però allà la xafarderia era encara més incessant. Les àvies miraven per sota de les cortines, observaven tots els seus moviments. Els nervis van acudir altra vegada i va optar per pujar a la muntaya. 
A dalt de tot es construí una cabanya sota d'un arbre. Caçava animals i recol·lectava vegetals. Bevia de l'aigua del riu. Se sentia lliure. Mirava l'horitzó des d'un roc ben alt i respirava aire net. La solitud era amb ella.
Mirant, mirant, se sentia plena, feliç. Però quan caçava els animals observava els seus ulls que li parlàven. Li deien "Em mates, però jo ja t'he vist. T'he caçat jo primer".

dijous, 25 d’octubre del 2012

Relat de drames

Una nit d'estiu, va arribar l'hivern. Un matí d'hivern va arribar la fi. No hi havia camí. Ni drecera. Ni res per on passar. La seva ment era l'únic ambient on restar, quiet. Sense llum. Sense menjar. Sense beure. Sense res que els altres poguessin donar-li. Estava sol. Abandonat a no se sap a on, però no en aquest món. No podia seure ni estirar-se. No aconseguia pensar ni reflexionar. L'estat en el que es trobava era mancat de tot allò que necessitem i, naturalment, de tot el que desitgem.
Qualsevol humà s'hagués despesperat. Qui sap si podríem parlar d'un suïcidi. Qui sap si podríem narrar una mort sobtada. Només sabem que entre tanta tristesa percebuda, calia veure els seus ulls plens de llàgrimes. Però sense ànima no hi ha pena. Sense pena no hi ha tristor. Sense tristor és impossible que arrenqui el plor. Conscient, l'escriptor deixa anar una gota de tinta, una gota fina i cruel, que taca els seus ulls i converteix un relat en un drama.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Relat de caricatures

Vaig posar una caricatura al lloc de la diana. Va ser un error, no volia posar la caricatura. Sembla que a alguns no els hi va agradar la meva acció. Sembla que les accions no agraden segons el que són.
El fet és que, mentre jo m'adonava del meu error, el meu fill mirava la televisió. Veia uns homes insultant un país. Veia uns polítics ignorant un poble. Veia uns rics pixant-se sobre uns pobres. I jo no veia tot el que el meu fill veia. 
Un amic em va portar un mocador. Havia de plorar. Un amic em va dur la carta de l'atur. Havia de parar de plorar. No tenia res fet. Només il·lusions i una vida de creativitat que m'havien dut a veure les coses sense consciència. Era clar que jo no tenia consciència. Era innegable que m'havia equivocat. No hagués d'haver posat la caricatura, hagués d'haver posat un retrat.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Relat de punxons

El vigilant de la seda s'acosta sense fer soroll. Porta un element punxant. No vol fer mal a ningú, tan sols protegir la seva senyora. És un guerrer com cap altre. Fidel a una bandera i a un escut. És capaç d'esmunyir-se per qualsevol racó. Tot ho fa per ella i el seu comtat. La bandera és de color negre, l'escut és fosc. 
Avui és un dia com qualsevol altre. Fa la seva ronda per les muralles del castell. Està a la guait de tot el que passa. No vol cap intrús escalant les parets. Camina atent a tots els moviments, però a la cara se li dibuixa un somriure angelical. És un guerrer feliç.
Per l'altre costat del castell s'acosta un bandoler. No vol robar a ningú. Només vol veure la princesa. És atrevit, no té por de res. Es diverteix escapant de la justícia. Porta les eines necessàries i la fe en si mateix. Altre cop ho intentarà, vol acostar-se a la princesa, donar-li la mà. Però quan està escalant apareix el vigilant. L'adverteix dels perills que li vindran si segueix pujant. Li ensenya un punxó. El Bandoler somriu i li diu:
"Vigilant, no sé que vigiles, si les roses es veuen des del jardí, no em fa falta enfilar-me dalt de la torre per veure com surten cada matí".

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Relat d'estacions

El soroll estrepitós del tren arribant a l'estació posa a tothom de peus. Hi ha una gentada esperant el metro. Un cop s'atura, s'obren les portes i la gent baixa. No tothom espera a què els de dins hagin sortit per començar a entrar, però la majoria sí ho fa. Entre els passatgers hi ha un  malalt terminal, l'estant traslladant en metro. Ha de creuar tota la ciutat. Està estirat sobre una llitera. La gent queda amuntegada com anxoves dins d'una llauna. Entre ells, el protagonista, el malalt.
Després de dos revolts controlats, el tren fa un gir inesperat -pels passatgers, és clar- i, sense voler un home li treu la via que connecta una bossa de sang amb el malalt. Aquest fet provoca un esquitx a una dona, que està llegint un llibre de terror. Ràpidament, l'infermer li torna a posar la via. El malalt, però, marejat com està, estira una bossa d'un estudiant que té al costat al intentar incorporar-se. L'estudiant es pensa que algú vol robar-li, es gira i empeny una dona d'uns 40 anys. Aquesta cau a sobre del malalt. Abocant els seus llavis just a l'entrecuix de l'home que aviat morirà. El seu marit -de la dona, parlem- s'enrabia en veure-la en aquella posició tan sexual. De l'enrabiada en surt un crit. La majoria de gent s'espanta. El tren s'atura a l'estació -perquè li toca- i tothom baixa. Tothom menys el marit i el malalt. Ells dos continuen el viatge fins a final d'estació. La vida ja no els val res.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Relat de cardar

La Cristina i el Marc fa vuit anys que són parella. De fet, són parella de fet. La seva relació, admirada per molts dels seus amics, té els seus alts i baixos, com els tenen qualsevol altre duet -o per què no, triplet-. El cas d'aquesta història, però, no parla de trios ni de falta de passió; sinó que es centra, segons vol el seu escriptor, en un dia en concret. 
Una nit, d'un 8 de març, és igual de quin any. La parella estava sopant al seu pis del carrer de Mandri. El menú era senzill: truita de patates i pa amb tomàquet. La televisió era encesa i tots dos menjaven sense parlar. La Cristina va aturar-se i va agafar la mà del Marc. 
-Atura't amor, deixa de menjar. Vull que fem l'amor i em facis cridar com mai.
-Ara? Que t'empatolles? No et pots esperar? -Ell somreia, però no de felicitat, sinó d'incredibilitat. Pensava que estava parlant en clau d'humor.
-Ni clau d'humor ni hòsties. -Va dir la Cristina mirant el cel i dirigint-se a l'escriptor-. Tinc unes ganes boges de fer l'amor amb tu. De tenir sexe i cridar. Vull que els veïns protestin i a mi no m'importi. Vull sentir-me satisfeta.
-Ostres preciosa, no podem esperar, sopar i després anem al llit?
-No, no, amor. No m'entens, no vull més del mateix. Vull una relació diferent. Portem vuit anys buscant el punt G i, sincerament, no et sàpiga greu, però mai l'has trobat. Ara m'he adonat que buscar-lo és una estupidesa. M'he alliberat. Estic excitada. Necessito cardar...

dijous, 18 d’octubre del 2012

Relat de línia

Va jugar tant a esborrar la línia que, un dia, després de seguir eliminant paraules i conceptes amb la goma, va veure que ja no tenia límits.
Va cercar aleshores, a la biblioteca més propera, uns llibres d'ètica, que parlessin dels valors i del bé i del mal; però no entenia res del que llegia. Tot li semblava tan absurd com les taques que havia deixat la goma trencada al seu pas destructor. 
Encuriosit pel seu nou estat amoral, es preguntà si anar a l'església o si, per contra, parlar amb un polític. Totes dues opcions li van semblar inversemblants i, per això, les va fer.
Tot el que sentia era una cançó nova, parlada amb una altra llengua. No era com sentir francès o italià, tampoc ni castellà ni occità. Era com escoltar els bascos o els alemanys, un galimaties impossible de desxifrar.
No entenia perquè ara res tenia una valoració justa. Feia coses sense saber si estava obrant bé, però recordava algunes paraules d'aquell capellà que l'adoctrinà de petit: "fill meu, sigues sempre fidel al bé" , li havia dit... al Bé! Si ara no sabia què estava bé i què malament, com volia que en sigues fidel...
No tenia superjo. No hi havia policia ni consciència. Era ell. Només un salvatge més a la ciutat.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Relat de dues

El mirall ho diu clar. Es tracta d'un rostre preciós. És igual si l'espill se situa lluny o a prop. El somriure dispara un tret mortal a qui l'observa. 
A mesura que un s'allunya, es veuen dues figures. Són semblants, però no iguals. El dibuixant prova de posar-les juntes, l'una al costat de l'altra. Agafades de la mà. Desprenen tendresa, complicitat. Caminen per una drecera de la muntanya, en mig de boscos frondosos. Pugen tan amunt que troben les portes del cel.
Allà espera l'Omnipresent. Pocs segons després de veure-les, i avergonyir-se dels seus pensaments, les envia a l'infern. Elles no protesten. Accepten el seu destí. Segurament ja saben, perquè algú els hi ho ha dit, que el cel és massa poca cosa per a elles. Divines com són, sense ales, tenen més poder que el gran ésser celestial.
Camí de l'infern, un home les atura i pregunta a on van. Elles contesten, saben quin és el seu destí, però no quin és el camí. Per això ell els dóna tres llibres, cada un d'ells amb diferents rotllos. Elles el llegeixen i, a mesura que ho fan, baixen i baixen, direcció al centre de la terra.
Però a mitja lectura perden la capacitat lectora. Comencen a veure lletres que no entenen. Senten olor de sofre. Els llibres s'acaben.