dilluns, 31 de gener del 2011

De dalt

El sol em crema tant que haig de tancar els ulls. Amb prou feines aconsegueixo obrir-los un xic i veure les ombres que circulen per sota. La brisa matinal em salva de la calor que hauria passat en un dia sense vent. Però el dolor de les mans i dels peus no me'l treu ningú. Encara recordo les paraules del savi, que em deia que el dolor és psicològic. Sí, encara ho recordo maleint-lo. Les gotes de sang que broten de mi no són fruit de la Psique, ni tampoc els crits que provoquen els nervis trencats. 
I mentrestant, la vida segueix igual; la gent passejant, amb bosses, amb la família, o sols, què més dóna. Tan de bo s'aturessin, deixessin de ser feliços i, per què no dir-ho, tan de bo em canviés amb ells el meu dolor. Sé que no ho hauria de dir, però és així. Jo també sóc egoista i no vull rebre sempre més que els altres. Per què jo? Per què ells no s'aturen i em miren? Per què ells m'ignoren? A cas el meu cor no és com el d'ells? A cas la meva vida no ha de ser conduïda per Déu com la d'ells?
Millor tornar a tancar els ulls. Millor oblidar la lluita i l'esperança. Ja no em queda fe. Aquí, sol, abandonat i sense ni tan sols la misericòrdia de ma mare. De què serveix la família si el pare, que t'ha de protegir de tot, que t'ha de cuidar i donar resposta als teus crits d'auxili, no fa res més que contemplar-me i vanagloriar-se d'haver-me deixat aquí dalt?
Quan la tristor s'apoderi de mi en faran una obra, em faran màrtir; però més enllà de tanta lletra, tan sols voldria baixar d'aquí dalt.

divendres, 28 de gener del 2011

D'orenetes

En el carrer de l'Oreneta, l'asfalt ha deixat créixer sots, poc profunds en mida, però molt grans en sentiment. En Miquel camina a pas lent, arrossegant una carreta. Porta tot tipus de ferralla. Sobretot cables pelats. Arreplega el que pot, destriant allò que li pot ser útil. I quan troba coure un somriure li ompla una cara bruta, esquinçada, seca i plena d'històries tristes. No importa si la peça trobada és gran o petita; sap que per poc que pesi, algun profit en traurà. 
Anys enrere, en Miquel treballava en un despatx del centre de la ciutat, vivia en una casa benestant i, cada mes, rebia una bona nòmina. Avui ja ningú no cobra cap sou. El mercat ja no existeix. Els diners no serveixen i el comerç és inexistent. 
Ell camina recordant l'elegància d'aquell carrer: les dones passejant per davant de les terrasses; els homes asseguts a les taules, fumant, intercanviant mirades amb el gènere femení; els cambrers, ben vestits, servint amb una atenció desmesurada. Els comerços plens de gom a gom. La gent feliç, gastant i gastant.
Ara, ni restaurants ni comerços, només marques de les bombes caigudes durant l'última guerra. Ara, ni dones ni homes elegants, només algunes ànimes amb pena vagant sense anar enlloc. Ara, ni felicitat ni diners, només les llàgrimes d'en Miquel creant un riu sobre el carrer que va veure morir la seva filla.

dijous, 27 de gener del 2011

De matèria

Ell sabia que no ho havia de fer, però no ho podia evitar. Va entrar per la finestra i s'assegué a la cadira que ella tenia a la seva habitació. Cada minut que passava el seu cos es desfeia més, notava com lentament es diluïa, desapareixia; pels altres, clar. Tot i que en aquella habitació, de moment, no hi havia ningú.
Sabia que encara havia de passar ben bé una hora fins que ella arribés. Però havia volgut venir abans del que tocava perquè estava impacient. Ara necessitava passar l'estona, fer que el temps volés. Però, tot i que ja sabia com tractar la matèria visual, encara no havia esbrinat com manipular els segons i els minuts; per fer-los córrer ràpidament o, pel contrari, aturar-los. De ben segur que ho acabaria aconseguint, però de moment l'única forma que tenia d'accelerar les partícules del temps era fent coses. I aquest és un fet que coneix tothom, no fa falta ser com ell, el físic més important del planeta.
Així que assegut a la cadira començà a xafardejar-ho tot. No deixà cap calaix, ni armari, fora de la seva vista. Només de pensar que ara la veuria a ella, desvestint-se i mostrant el seu cos tan sols tapat per alguna d'aquelles peces tan suaus i diminutes, les mans li tremolaven fins a fer-li caure tot el que tocava. Ho tornava a deixar al seu lloc, però els nervis li produïen tal tremolor que hagué d'asseure's altre cop. I fou aleshores quan ella entrà a casa. Ell volgué sortir al menjador a veure-la, però no volia aixecar sospites. Sabia que el seu invent funcionava, sabia que ella no la veuria; però li quedava el neguit, la por, de saber si, per qualsevol aspecte que no controlés, ella podria veure'l. Al final ella entrà. I ell volgué tocar-la, però es resistí. Es quedà mirant, a un metre d'ella; perquè en el fons, no la volia posseïr, tan sols desitjava veure-la. 

dimecres, 26 de gener del 2011

D'esborrar

De petits no érem tan malvats, només jugàvem, i el temps ha passat i seguim jugant, sí, però ara la mort ja ens ha trobat. Vam jurar-nos fidelitat eterna i, ni que no ho haguéssim fet, segur que ens l'haguéssim donat. Pensant com si només fos un, actuant l'un en contra de l'altre, enmig de la vida i buscant la mort. La gent ens tenia enveja, nosaltres no ho sabíem, però imitàvem els cowboys de mitjanit. Avui, no som ni cowboys ni vivim de la nit; però encara juguem, encara som estels perduts que cerquen algun borratxo sota del pont.
Quan marxis, recorda; recorda tot el que jo mai he pogut recordar. Sempre hem estat la crossa de l'altre i, tot i que m'agradaria, no puc dir-te que no t'oblidaré. Passaran els dies i ja no sabré qui ets, ni tan sols sabré qui sóc. Al no tenir-te a prop perdré la referència i la línia es difuminarà. S'esborraran les confessions, les aventures, els compromisos i, per molt que no vulguis, t'esborraré a tu. M'esborraré a mi. Només hi haurà un full en blanc ple de preguntes sense respostes. Un altre vindrà i escriurà. I m'agradaria dir-te que no serà el mateix, però no ho sabré; jo no hi seré, tu tampoc. I el que vingui serà nou, fresc, ple de vida, com sempre vam viure, estimant la paraula viva. Adorant el present per sobre del futur. Creant vida a partir de colors fora del quadre.
I ara sentiràs aquella vella cançó, la sentiràs ben a prop, com si la toquessin per a tu; però saps que no és així, que només són els records que tu pots tenir. Jo, en canvi, navegaré amb un nou rumb, sense música, sense records, sense tu.

dimarts, 25 de gener del 2011

De dissabte

Era dissabte. Ple hivern. La neu cobria el terra del cementiri i el gel decorava els xiprers de l'entrada. Aquests donaven, als vius, la benvinguda al regne dels morts, sense saber que ells mai no arribarien a ser ni els uns ni els altres.
En Cori, l'enterramorts del poble, treballava des de primera hora del matí. A les set en punt, quan no hi havia encara ningú pel carrer, el gèlid silenci es trencà per un seguit de cops freqüentats amb un ritme precís, inalterable. Com si es tractés d'un rellotge suís que assenyalés el pas dels segons, la massa trencava les tombes de la fila tres. Cap dels habitants va tenir sorpresa, coneixedors del que feia en Cori. A poc a poc, els qui residien al carrer de baix van anar abandonant les seves cases per pujar, camí amunt, cap al cementiri.
Mentre l'home de la massa exhumava els morts; els veïns miraven els seus familiars. En Marc, que només tenia vuit anys, tafanejava un dels taüts. En va veure un que tenia una carta a la mà. Una carta rossegada pels petits inquilins que feia dies habitaven aquell taüt. Uns habitants que ara no es veien, ja que feia tant de fred que ni els cucs tenien valor per sortir dels ulls dels morts i anar cara avall.
Sense consciència del que feia, en Marc, que no era irrespectuós, sinó desconeixedor dels hàbits socials, prengué la carta del mort, l'obrí i en llegí una paraula: "Dimecres". Encuriosit, es dirigí a son pare per comentar-li la seva troballa, però en topar-se amb ell veié que ell també duia un sobre. Li arrancà de les mans i sortí corrents. El seu pare el perseguí i, per evitar ser atrapat, s'amagà en un forat. Gairebé a les fosques, obrí el sobre i llegí: "dissabte".

dilluns, 24 de gener del 2011

D'ascensors

Al país dels ascensors no hi ha cap grum que no porti els botons daurats i el barret vermell. Per a cada columna hi ha un ascensor. Pugen i baixen, transportant els habitants ascensoristes. Els transporten d'una planta a una altra. Quan surten al pis escollit, caminen per una passarel·la i pugen a un altre ascensor.
L'horitzó queda tallat per un innumerable complex de torres grises, que no són altra cosa que conductes pels ascensors. Les torres queden unides pel mig; però no existeix ni la Planta Baixa ni el Sobreàtic. Els habitants dormen a les passarel·les, dormen quan volen, perquè no tenen feina, ni casa, ni obligacions. Aquí, els únics que treballen són els grums, però no esperen rebre res a canvi, ja que els seus clients no tenen diners. Així que, a la pràctica, no treballen; sinó que actuen d'acord a unes normes preestablertes, perquè volen.
De tots els habitants, l'Enric i l'Anna són diferents. Ells no volen viure a les passarel·les; ells no volen pujar en ascensors amb grums. Ells provoquen que la gent baixi de les cabines i, quan estan buides, entren i premen el botó que escullen. Si estan en un pis alt, baixen al límit; si estan molt a baix, pugen tant com poden. Volen estar sols, l'un davant de l'altre; sentint el cor com els batega. Necessiten sentir-se culpables, furtius. Es miren als ulls, no es toquen, no s'atreveixen. Xerren, però no pensen el que diuen, només pensen en els llavis de l'altre, en besar-los i acariciar-los amb els dits. Desitgen abraçar-se fortament; però una estranya atracció els impulsa cap al perímetre de l'ascensor, els allunya. Ells somriuen, saben que no fan bé; però són feliços i noten el cor viu mentre aquell habitacle es mou.

divendres, 21 de gener del 2011

De cares

El vell mestre -sempre essent vell i sempre comportant-se com un mestre- va comparar-la amb la famosa nina dels pits perfectes. A qui? No ho sé, no m'ho preguntis, jo també responc només a les respostes.
Dues hores davant de les càmeres -davant, darrere, dessota o a on fos-  i una vida dedicada al blanc. Quin blanc? No ho sé, no em qüestionis, jo també visc patint els núvols de la pluja radioactiva.
Una setmana passejant els seus pits per la tele -els pits primer, clar, després el que demanés el guió, quan hi havia guió- i ja ningú la cridava pel seu nom. Quin nom? No ho sé, no em jutgis, jo no m'he buscat aquest merder. 
Un mes arrossegant-se pel terra dels platós -els cucs s'arrosseguen, però ella no va aconseguir mai canviar les potes per ales, tot i que més d'un cop va saltar des de dalt de tot- i ja ningú la respectava. De quin respecte parlo? No ho sé, no m'atabalis; aquestes coses posen nerviós al més sensat; i jo no ho sóc pas.
Una primavera plena d'àcars i ella comptant bitllets -li deurien compatibilitzar, perquè de tant que se'ls fumava va oblidar què era sumar- i un estiu apartant amics del iot. Quins amics? No ho sé, mai li vaig preguntar, només ens ficàvem al llit. I l'últim cop que ho vaig fer, va sagnar tant que la vida va girar més enllà dels estels que acostumava a tocar. Vam explotar fins al tercer planeta, allà per on surt el sol. I en una nit artificial com aquella, la llum era massa cara per la seva mediocritat. Vam seguir a les fosques, fins que el ball es va acabar i mai més va arribar a les estrelles.

dijous, 20 de gener del 2011

De límits

Vam intentar-ho tot per allunyar-nos d’aquell refugi. Ens sobraven ganes i ens mancava força. Sabíem que per cada passa que fèiem els nostres cors estarien més cansats. Jo et deia que no tinguessis por, però sabíem que era fals. Ho vam prometre sota la pluja d’octubre, a plena muntanya; ho vam jurar per les nostres famílies, en plena confessió. Però les gotes són tan dures quan no semblen aigua.
Un metre més amunt i ja arribàvem, sempre suant i esperant no arribar mai al nostre destí. I per fi les portes es van obrir, al límit de la muntanya, havent fet el cim. I no volíem entrar, ens ho prohibíem, ens negàvem el pas obscur al refugi. Però quan els núvols cauen a ras de terra, quan no pots veure més enllà de les teves mans, només aleshores, és vàlid veure-hi amb els dits. Ens tocàvem i acariciàvem, sense dir-nos res, sense llum ni aire, i ens ofegàvem al punt més alt del pla. Ens faltava tant aire que, per necessitat, vam unir els nostres llavis, en un sacrifici de complexitat divina. No sabíem si ja érem morts o si, simplement, al refugi no hi cabien ànimes amb pena. Convençuts que els ulls no servien per a res, quan el cor ens guiava sense miratges, ens els vam arrancar en ple èxtasi vital, buscant el cos de l’altre, esfumat, com s’esfuma la boira quan bufa el vent que allí mai va arribar.
I nosaltres seguíem intentant no creuar les nostres vides, però a cada bes ens negàvem més el límit que ens havíem posat. I tu estirada davant meu, i jo estirat davant teu. El món deixava de ser el futur vertical i només existia el present horitzontal; sacsejat per un univers ple de mentides. I és tan fictícia la vida quan un no espera res de la realitat...

dimecres, 19 de gener del 2011

De llàstima

L'han trobat mort al jardí. Un jardí que, un dia, va ser casa seva. Els seus amos ja fa temps que van marxar. Van abandonar aquell edifici i es van mudar a la gran ciutat. Anys enrere aquell jardí estava ben cuidat i ell jugava darrere la pilota que llençava el petit de la família. Ara les herbes arriben al mig metre i, de tantes que n'hi ha, ni es veu el seu cos. Uns vailets del barri l'han vist aquest matí, l'han trobat buscant una pilota que se'ls havia escapat. L'ensurt que s'ha endut el primer que l'ha localitzat ha estat majúscul. Ha fet un crit tan fort que els seus companys no han tardat ni mig minut en arribar on era ell. 
Amb la llengua penjant fora de la boca, els ulls oberts i la mirada perduda, les quatre potes juntes i un cos famèlic que feia angúnia; deuria portar un parell de dies allà. Podrint-se. Arraconat en mig de l'oblit dels seus. 
Els xiquets no sabien si havien de cridar algú o deixar-lo allà, però un veí de seguida els ha notat nerviosos i s'ha aproximat al lloc de la mort. Ell també s'ha posat trist; agenollat, al costat dels nens, ha confessat que portava ja uns mesos donant-li de menjar; però que aquella setmana havia estat de viatge, per feina; i que no se n'havia pogut ocupar.
Ha plorat, però no de culpa, no s'ha sentit gens culpable. La família que el va abandonar sí que ho era; ell no. Ha plorat de veure el llastimós final que li han donat uns que, un dia, el van estimar.
Els nens, en sentir la història, de seguida han carregat contra la família. Però un d'ells els ha advertit: "no sabem què va passar, no ho podem jutjar". I l'home, que no ha gosat acariciar el cos mort, ha clamat: "Jutjar? Qui vol jutjar? La mort no jutja. La mort crea un passat a partir d'un present i d'un futur; la mort no coneix, ni vol conèixer, culpables ni innocents".

dimarts, 18 de gener del 2011

De passos

La mare seia al sofà de casa, quan la seva filla, l'Emília, recollí la taula i li digué que anava a l'habitació. Sense donar-li importància assentí amb el cap i mirà com ella s'allunyava pel passadís. De cop i volta, un neguit al seu cor la feu impacientar. S'aixecà i es dirigí cap a l'habitació de la filla. Com la porta havia quedat mig oberta, mirà per l'escletxa i veié a la seva filla a punt de marxar. Fou aleshores quan el seu cor passà de bategar a setanta pulsacions a sobrepassar el doble. Les mans li tremolaven, no sabia si entrar a la cambra o tornar al menjador, decidí anar al despatx per veure en Pere, el pare, i comentar-li que la seva filla estava a punt de marxar. Si no feien res -digué-, s'allunyaria de casa sense mirar enrere.
En Pere va treure ferro a l'assumpte, intentà tranquil·litzar a la seva dona, però les seves paraules no podien batre els cops del seu cor. Ella li explicava que l'Emília era encara massa petita per viure noves aventures lluny de la llar; no podia entendre com, sense dir ni adéu, volia marxar i abandonar la família. Ni tan sols s'havia acomiadat del Roc, el gosset de la casa. Les llàgrimes queien sense parar per les galtones de la mare, estava desconsolada. Només li passaven pel cap tots els perills als que hauria de fer front l'Emília, agafar avions, cotxes -ni tan sols tenia carnet de conduir!-, trens plens de gent forana; viatjar per països desconeguts, qui sap si amb indígenes, amb terroristes, o amb indecents que valguessin aprofitar-se d'ella; conèixer nois o noies, que delissin per ficar-se al llit amb ella. "Però si és menor d'edat!" -li cridava al seu marit. 
La mare estava fora de sí, s'estirava pel terra i feia un drama que, de ben segur, si l'hagués vist algun director de teatre, l'hagués fitxat per fer un musical melodramàtic al centre de la ciutat. Però no era el cas, només la veia el pare de la família i, com ja estava acostumat als espectacles de la dona, no li feia cas. Ella seguia cridant... "No veus que està marxant? Cada pas que doni serà més lluny de nosaltres! Cada pàgina que passi serà més independent!" 

dilluns, 17 de gener del 2011

De negre

Què trista és la meva vida! Què mundana i poc espiritual. Sempre arrossegant-me per terra, com qualsevol cuc; sense poder mai experimentar la sensació de volar. M'agradaria veure-us al meu lloc, sense personalitat ni caràcter. Tot el dia privada d'independència d'acció. 
Començo a estar cansada d'aquesta vella balada. De què serveix la música si no la pots sentir? De què serveixen els colors si mai te'ls pots posar? Pots apagar la música, si us plau, relaxa't i deixa'm tranquil·la; no vull continuar aquest camí amb tu, necessito provar noves maneres de fer, et prego, per caritat, que t'oblidis de mi.
Ploraria i et posaria una cara trista; t'agafaria la mà i intentaria colpir el teu cor amb paraules afligides entre sanglots. Però no ho puc fer. Ni tan sols puc expressar-te el meu condol. Em sento tan desconsolada que, per molt que intenti aproximar-me a tu, mai et podré ajudar.
Un per un els teus familiars vénen a saludar-te, no es donen compte, però el seu menyspreu em trepitja, no pensen en mi i quedo fosa entre la multitud. Ara els núvols vénen per fer més fúnebre l'escena, de mica en mica es planten a sobre vostre, mentre li dieu adéu, i jo m'esvaeixo. No et tornaré a veure fins que el sol ompli el teu cor; i no sé quan serà, m'hagués agradat estar al teu costat en aquest moment tan especial, però altre cop, altre cop no he pogut decidir. És tan trista la meva vida! Tan efímera i gens celestial...

divendres, 14 de gener del 2011

De mosques

Les mosques brunzeixen alegrament sobre el tros de carn podrit que jau al taulell. Ningú gosa acostar-se; fins i tot els carnissers que tenien parada al costat han canviat de lloc. Ja fa dies que en Pau té el mateix tros exposat. Una negror en moviment l'envolta, no es percep quina classe d'animal és, només es pot veure com les ales dels insectes mostren el delit de les seves antenes, que rauen en ple èxtasi gastronòmic.
Si alguna d'elles gosés preguntar què mengen, les altres no sabrien què dir, però són benaventurades, no saben parlar. Segueixen, sense parar, la seva feina; però per molt que ho intentin, mai acabaran amb el tros de carn etern que va portar en Pau fa uns dies. Ni tan sols va posar-hi gel. El va deixar allà sobre i en pocs minuts les mosques que el perseguien van cobrir-ne la totalitat de la seva estructura. El murmuri de la gent del mercat aviat va canviar de to, hi havia un altre concert, molt més intents, més constant, més punyent. Eren les ales tocant el meravellós instrument de vent que la natura els va donar. Es cridaven les unes a les altres, sense idioma, sense llengua; només feien soroll i, així, les que estaven pel voltant, acudien ràpidament.
En Pau no havia sortit de la parada des de que va posar allà la carn indefectible. Sabia que ell l'havia posat allà i ell l'havia de vigilar. No es creia el seu estat perenne; i volia veure amb els seus propis ulls com esdevenia realitat la llegenda que la feia infinita. Només bevia aigua. Un got darrere l'altre, amb compte de no endur-se a la boca, sense voler, alguna de les mosques que amb ell habitaven aquell petit espai del mercat.
El segon dia, un guàrdia jurat va provar d'amenaçar en Pau, el va obligar a treure el tros de carn, però ell tan sols li va dir: "Fes-ho tu, si pots, et deixo que siguis tu qui el tregui d'aquí i passis a formar part de l'eternitat". Naturalment, ningú més va gosar tornar-li a demanar. 
Les mosques ocupaven, a cada instant, més espais del recinte, tapant inclús la làmpada que ho il·luminava tot. Però la llum seguia allà, i provenia de la carn eterna que en Pau havia disposat en el seu taulell, tres dies després del gran sopar.

dijous, 13 de gener del 2011

De la fi

-Només Déu en sap l'origen. Per això els humans, entossudits en saber més que les divinitats, fan tot el possible per descobrir-lo. Però, si ho aconsegueixen, què passarà? Trobaran l'escletxa cap al cel? S'invertiran les proporcions?  És un fet totalment irracional, costa d'entendre, i més per dos germans com nosaltres. No creus?
-Sí, provo de veure què hi ha entre tu i jo. Recerco l'espai que queda al bell mig, i el veig limitat. Entenc que a vegades vinguin porcions i ens molestin i ens privin de parlar. Però no puc comprendre que vinguin i ens superin, sense arribar a tocar-me, sense ni tan sols aproximar-se a mi! Ja saps que em sento superior a tu. Tu representes la Santíssima, ets capaç de simbolitzar una única cosa, tot i ser-ne més. Tu figures com l'essència dels triangles. Tu denomines les dimensions. Però jo continuo sent major que tu.
-Quina ràbia em fas, sempre mirant qui és major, qui és superior. Però en canvi, no saps entendre com s'ho fa ell per posar-se aquí al mig i arribar a l'infinit. El vols veure com una rodona, o com mitja rodona; coneixes el seu amic e, has llegit la seva gran novel·la Cadenza... però continues perdut. El mires i el repasses quan ve al teu costat i, tot i que vols sentir-te superior, saps que ell arriba on tu no et pots imaginar. Ets tan simple al seu costat. Et vanaglòries de contenir els elements més buscats pels humans, de contenir les direccions, les regles aritmètiques bàsiques, les parts de l'any... Oh! Què gran ets! Sempre dient les teves virtuds per fer-me sentir petit, però està clar que, al seu costat, -si mai aconseguissis aproximar-te- series infinitament petit! 

dimecres, 12 de gener del 2011

De caure

Suporta les carícies dels malcriats. Aguanta teories absurdes que la relacionen amb el dia de la decadència de la humanitat; o d'altres, de caire més místic, que la porten al terreny obscur dels suïcidis. Però ella sap que és així perquè cau. Cau i fa evolucionar les coses. Si no caigués, res seria el mateix. Qui sap, potser seria millor; qui sap, per ventura esdevindrien fets passats i no posteriors. Però el cas és que es desprèn de l'arbre i baixa cap a baix, fins a tocar a terra; o no, depèn de si l'amic està a sota, pensant. 
I ella sap que ve d'aquí, de l'inici del pensament modern, sense tenir res a veure amb cap arc iris de caire reivindicatiu. Ep! I no vol dir que no respecti aquestes idees! Sinó que no van amb ella. 
Ella és majestuosa, elegant, sense línies rectes que la facin senzilla; amb moltes corbes que la tornen complexa, tot i tenir un aspecte planer. Amb ella ha nascut un i un altre cop l'era contemporània; les idees són el fruit que representa, i les ganes de menjar-se el món en són l'esperit que s'hi dibuixa.
Avui, convertida en una corba trencada per dos rectes paral·leles, se sent igual de còmode, fa guanyar capital als qui treballen amb ella, està corrompuda i podrida, però continua sent la reina de l'arbre. Tant si cau com si no, ella s'ha instal·lat en totes les ciutats del primer món; oblidant-se dels qui passen gana cada dia, menyspreant els qui roben les seves afins i surten corrents -pobrets ells, només volen alguna cosa que posar-se a la boca-.
A poc a poc ens posa la vida més fàcil, o més difícil -pels qui no l'entenen-; però segueix avançant, a un ritme diferent, sense mirar ni els qui la pinten ni als qui parlen d'ella. És superior, és com un tanc comprimit, el canó del qual ja està preparat per disparar idees, o bales, per tot el món.

dimarts, 11 de gener del 2011

De fruits

Asseguts a la vora de l’arbre que creava pomes a l’estiu i les alliberava, poc després, per donar pas a altres vides; el mestre li digué a l’alumne.
-És impossible escriure més del que llegeixes. És absurd. No provis de fer-ho mai, perquè deixaràs d’escriure i oblidaràs les lletres.
-I això, mestre, per què?
-Estimat alumne, quan un escriu tan sols executa una imperfecta i bruta còpia d’allò que ha llegit. I si només ha llegit una cosa, serà impossible que li surti una còpia corrompuda, no? El més segur és que repeteixi exactament el que ha llegit. En canvi, si llegeix dues coses, al copiar-les, les barrejarà. Agafarà unes coses d’una i unes altres de l’altra; esdevenint una imperfecció total.
-I això, mestre, per què?
-No hi ha res que es pugui crear. Des del moment de la creació -divina o no- tot està fet. A vegades descobrim coses noves, si més no, ens creiem que són noves; però el cert és que ja existeixen i passen a ser noves per nosaltres. El mateix passa amb l’escriptura. Llegim una cosa nova, nova per a nosaltres, perquè no ho és per a qui l’escriu, i ens pensem que és nou. Aleshores adquirim això que és nou i passa a ser vell, perquè ho repetim; però com ho ajuntem amb alguna altra cosa nova –que de ben cert ja és vella-, creem una nova experiència –per a algú altre-.
-I això, mestre, per què?
-És de suposar que és així perquè intentem ser feliços.
-I això, mestre, per què?
-Perquè creiem que quan siguem feliços tindrem un estadi superior; encara que, estimat alumne, res més lluny de la realitat. Només serem feliços mentre provem de ser feliços. Només aprendrem a escriure mentre aprenem a llegir.

dilluns, 10 de gener del 2011

De llavis

Des de fa tres mesos el Jordi té internet a casa. La companyia telefònica amb qui té contracte li va fer una oferta i va acceptar. Li han posat les coses molt fàcils, sense saber res d'informàtica, en una setmana ja va dominar el més bàsic. Així, cada dia, s'aixeca, es dutxa, engega l'ordinador i esmorza mentre xateja amb un amic que ha fet d'un altre continent. Els dos són filòsofs, retirats; es van trobar en un fòrum cibernètic en el que es tractava la teoria d'Edip aplicada als homosexuals. Després de debatre molt, es van donar les adreces i xerren cada dia, com a mínim, una horeta, mentre en Jordi es pren un  cafè i quatre galetes. En acabat, baixa al súper, compra el dinar preparat i torna a pujar; ho fa ràpid i sense parlar amb ningú, no vol perdre temps, ja que sent la necessitat imperiosa de tornar-se a connectar i llegir la premsa. Llegeix tots els diaris nacionals i alguns d'internacionals. Després, publica les notícies més importants al facebook i les comenta amb els seus amics virtuals. 
En acabat, treballa en els seus tres blocs, un d'ells dedicat a la filosofia moderna, un altre destinat als nous mestres -on relata les aventures que ha anat acumulat al llarg de la seva vida de docent-, i finalment un altre titulat: "experiències no vitals d'un home posseït per la mort i encaminat a la vida". Cada dia posa una o més entrades en cada un d'ells; a més de comentar els comentaris que li fan, buscar informació a la xarxa i penjar-ho tot al facebook i al Twiter. Qualsevol diria que és un apassionat dels ordinadors, però res més lluny de la realitat. La seva veritable passió és la comunicació. Adora estar connectat amb tanta gent, de tants llocs diferents i amb tants criteris dissemblants. Es passa hore i hores al messenger, intercanviant opinions amb tothom -menjant davant de l'ordinador els plats precuinats- i anant a dormir de matinada.
Avui, però, haurà d'estar unes hores desconnectat de tot el seu nou món. L'han d'intervenir quirúrgicament  per separar-li els llavis; ja que se li han assecat i han format una entitat unida i inseparable.