De dissabte

Era dissabte. Ple hivern. La neu cobria el terra del cementiri i el gel decorava els xiprers de l'entrada. Aquests donaven, als vius, la benvinguda al regne dels morts, sense saber que ells mai no arribarien a ser ni els uns ni els altres.

En Cori, l'enterramorts del poble, treballava des de primera hora del matí. A les set en punt, quan no hi havia encara ningú pel carrer, el gèlid silenci es trencà per un seguit de cops freqüentats amb un ritme precís, inalterable. Com si es tractés d'un rellotge suís que assenyalés el pas dels segons, la massa trencava les tombes de la fila tres. Cap dels habitants va tenir sorpresa, coneixedors del que feia en Cori. A poc a poc, els qui residien al carrer de baix van anar abandonant les seves cases per pujar, camí amunt, cap al cementiri.

Mentre l'home de la massa exhumava els morts; els veïns miraven els seus familiars. En Marc, que només tenia vuit anys, tafanejava un dels taüts. En va veure un que tenia una carta a la mà. Una carta rossegada pels petits inquilins que feia dies habitaven aquell taüt. Uns habitants que ara no es veien, ja que feia tant de fred que ni els cucs tenien valor per sortir dels ulls dels morts i anar cara avall.

Sense consciència del que feia, en Marc, que no era irrespectuós, sinó desconeixedor dels hàbits socials, prengué la carta del mort, l'obrí i en llegí una paraula: "Dimecres". Encuriosit, es dirigí a son pare per comentar-li la seva troballa, però en topar-se amb ell veié que ell també duia un sobre. Li arrancà de les mans i sortí corrents. El seu pare el perseguí i, per evitar ser atrapat, s'amagà en un forat. Gairebé a les fosques, obrí el sobre i llegí: "dissabte".