dilluns, 10 de gener del 2011

De llavis

Des de fa tres mesos el Jordi té internet a casa. La companyia telefònica amb qui té contracte li va fer una oferta i va acceptar. Li han posat les coses molt fàcils, sense saber res d'informàtica, en una setmana ja va dominar el més bàsic. Així, cada dia, s'aixeca, es dutxa, engega l'ordinador i esmorza mentre xateja amb un amic que ha fet d'un altre continent. Els dos són filòsofs, retirats; es van trobar en un fòrum cibernètic en el que es tractava la teoria d'Edip aplicada als homosexuals. Després de debatre molt, es van donar les adreces i xerren cada dia, com a mínim, una horeta, mentre en Jordi es pren un  cafè i quatre galetes. En acabat, baixa al súper, compra el dinar preparat i torna a pujar; ho fa ràpid i sense parlar amb ningú, no vol perdre temps, ja que sent la necessitat imperiosa de tornar-se a connectar i llegir la premsa. Llegeix tots els diaris nacionals i alguns d'internacionals. Després, publica les notícies més importants al facebook i les comenta amb els seus amics virtuals. 
En acabat, treballa en els seus tres blocs, un d'ells dedicat a la filosofia moderna, un altre destinat als nous mestres -on relata les aventures que ha anat acumulat al llarg de la seva vida de docent-, i finalment un altre titulat: "experiències no vitals d'un home posseït per la mort i encaminat a la vida". Cada dia posa una o més entrades en cada un d'ells; a més de comentar els comentaris que li fan, buscar informació a la xarxa i penjar-ho tot al facebook i al Twiter. Qualsevol diria que és un apassionat dels ordinadors, però res més lluny de la realitat. La seva veritable passió és la comunicació. Adora estar connectat amb tanta gent, de tants llocs diferents i amb tants criteris dissemblants. Es passa hore i hores al messenger, intercanviant opinions amb tothom -menjant davant de l'ordinador els plats precuinats- i anant a dormir de matinada.
Avui, però, haurà d'estar unes hores desconnectat de tot el seu nou món. L'han d'intervenir quirúrgicament  per separar-li els llavis; ja que se li han assecat i han format una entitat unida i inseparable. 

5 comentaris:

Judith ha dit...

Bona tornada al món blocaire!

Cada cop ens estem tornat més esclaus de les noves tecnologies i, a vegades, ens oblidem de comunicar-nos parlant...

Anna Maria Villalonga ha dit...

Relat per meditar, però curiosament penjat a la xarxa, creat per a un bloc i compartit al facebook. Hahaha.
Sovint penso en això i suposo que es tracta de trobar la justa mesura de les coses. Mai no hauria dit fa uns anys, en el meu cas, que tindria tanta connexió amb el món virtual. No m'ho hauria cregut si m'ho haguessin anunciat.
La comunicació amb gent diversa és magnífica i poder compartir i poder viatjar, encara que sigui des de la cadira.
Ara bé, mai no hem de perdre la connexió amb la realitat. I res no pot substituir el contacte humà, pell amb pell i somriure amb somriure.
Jo mai tindré els llavis enganxats, però. Malgrat els blocs, el facebook i el que vulguis, continuo xerrant pels descosits. Bla bla bla bla

Gemma ha dit...

Realment per pensar. La comunicació a trabes de la xarxa és llaminera pel que te de internaconal i inmediata, sense problemes de lloc, hora i altres "entrebancs" per poder quedar una estona amb un amic. Però no ens ha de fer perdre el gust de la trobada personal.

Yves ha dit...

Judith, Anna i Gemma:us oblideu que aquest és un lloc especial, on la realitat no existeix, només la podem imaginar. Així que, tot i que el primer pla és el que dieu, el segon no ho és pas.

:-)

Coses de Llàbiro ha dit...

Molt apropiat per a tu!