De la fi

-Només Déu en sap l'origen. Per això els humans, entossudits en saber més que les divinitats, fan tot el possible per descobrir-lo. Però, si ho aconsegueixen, què passarà? Trobaran l'escletxa cap al cel? S'invertiran les proporcions?  És un fet totalment irracional, costa d'entendre, i més per dos germans com nosaltres. No creus?

-Sí, provo de veure què hi ha entre tu i jo. Recerco l'espai que queda al bell mig, i el veig limitat. Entenc que a vegades vinguin porcions i ens molestin i ens privin de parlar. Però no puc comprendre que vinguin i ens superin, sense arribar a tocar-me, sense ni tan sols aproximar-se a mi! Ja saps que em sento superior a tu. Tu representes la Santíssima, ets capaç de simbolitzar una única cosa, tot i ser-ne més. Tu figures com l'essència dels triangles. Tu denomines les dimensions. Però jo continuo sent major que tu.

-Quina ràbia em fas, sempre mirant qui és major, qui és superior. Però en canvi, no saps entendre com s'ho fa ell per posar-se aquí al mig i arribar a l'infinit. El vols veure com una rodona, o com mitja rodona; coneixes el seu amic e, has llegit la seva gran novel·la Cadenza... però continues perdut. El mires i el repasses quan ve al teu costat i, tot i que vols sentir-te superior, saps que ell arriba on tu no et pots imaginar. Ets tan simple al seu costat. Et vanaglòries de contenir els elements més buscats pels humans, de contenir les direccions, les regles aritmètiques bàsiques, les parts de l'any... Oh! Què gran ets! Sempre dient les teves virtuds per fer-me sentir petit, però està clar que, al seu costat, -si mai aconseguissis aproximar-te- series infinitament petit!