D'ascensors

Al país dels ascensors no hi ha cap grum que no porti els botons daurats i el barret vermell. Per a cada columna hi ha un ascensor. Pugen i baixen, transportant els habitants ascensoristes. Els transporten d'una planta a una altra. Quan surten al pis escollit, caminen per una passarel·la i pugen a un altre ascensor.

L'horitzó queda tallat per un innumerable complex de torres grises, que no són altra cosa que conductes pels ascensors. Les torres queden unides pel mig; però no existeix ni la Planta Baixa ni el Sobreàtic. Els habitants dormen a les passarel·les, dormen quan volen, perquè no tenen feina, ni casa, ni obligacions. Aquí, els únics que treballen són els grums, però no esperen rebre res a canvi, ja que els seus clients no tenen diners. Així que, a la pràctica, no treballen; sinó que actuen d'acord a unes normes preestablertes, perquè volen.

De tots els habitants, l'Enric i l'Anna són diferents. Ells no volen viure a les passarel·les; ells no volen pujar en ascensors amb grums. Ells provoquen que la gent baixi de les cabines i, quan estan buides, entren i premen el botó que escullen. Si estan en un pis alt, baixen al límit; si estan molt a baix, pugen tant com poden. Volen estar sols, l'un davant de l'altre; sentint el cor com els batega. Necessiten sentir-se culpables, furtius. Es miren als ulls, no es toquen, no s'atreveixen. Xerren, però no pensen el que diuen, només pensen en els llavis de l'altre, en besar-los i acariciar-los amb els dits. Desitgen abraçar-se fortament; però una estranya atracció els impulsa cap al perímetre de l'ascensor, els allunya. Ells somriuen, saben que no fan bé; però són feliços i noten el cor viu mentre aquell habitacle es mou.