De límits

Vam intentar-ho tot per allunyar-nos d’aquell refugi. Ens sobraven ganes i ens mancava força. Sabíem que per cada passa que fèiem els nostres cors estarien més cansats. Jo et deia que no tinguessis por, però sabíem que era fals. Ho vam prometre sota la pluja d’octubre, a plena muntanya; ho vam jurar per les nostres famílies, en plena confessió. Però les gotes són tan dures quan no semblen aigua.

Un metre més amunt i ja arribàvem, sempre suant i esperant no arribar mai al nostre destí. I per fi les portes es van obrir, al límit de la muntanya, havent fet el cim. I no volíem entrar, ens ho prohibíem, ens negàvem el pas obscur al refugi. Però quan els núvols cauen a ras de terra, quan no pots veure més enllà de les teves mans, només aleshores, és vàlid veure-hi amb els dits. Ens tocàvem i acariciàvem, sense dir-nos res, sense llum ni aire, i ens ofegàvem al punt més alt del pla. Ens faltava tant aire que, per necessitat, vam unir els nostres llavis, en un sacrifici de complexitat divina. No sabíem si ja érem morts o si, simplement, al refugi no hi cabien ànimes amb pena. Convençuts que els ulls no servien per a res, quan el cor ens guiava sense miratges, ens els vam arrancar en ple èxtasi vital, buscant el cos de l’altre, esfumat, com s’esfuma la boira quan bufa el vent que allí mai va arribar.

I nosaltres seguíem intentant no creuar les nostres vides, però a cada bes ens negàvem més el límit que ens havíem posat. I tu estirada davant meu, i jo estirat davant teu. El món deixava de ser el futur vertical i només existia el present horitzontal; sacsejat per un univers ple de mentides. I és tan fictícia la vida quan un no espera res de la realitat...