La mare seia al sofà de casa, quan la seva filla, l'Emília, recollí la taula i li digué que anava a l'habitació. Sense donar-li importància assentí amb el cap i mirà com ella s'allunyava pel passadís. De cop i volta, un neguit al seu cor la feu impacientar. S'aixecà i es dirigí cap a l'habitació de la filla. Com la porta havia quedat mig oberta, mirà per l'escletxa i veié a la seva filla a punt de marxar. Fou aleshores quan el seu cor passà de bategar a setanta pulsacions a sobrepassar el doble. Les mans li tremolaven, no sabia si entrar a la cambra o tornar al menjador, decidí anar al despatx per veure en Pere, el pare, i comentar-li que la seva filla estava a punt de marxar. Si no feien res -digué-, s'allunyaria de casa sense mirar enrere.
En Pere va treure ferro a l'assumpte, intentà tranquil·litzar a la seva dona, però les seves paraules no podien batre els cops del seu cor. Ella li explicava que l'Emília era encara massa petita per viure noves aventures lluny de la llar; no podia entendre com, sense dir ni adéu, volia marxar i abandonar la família. Ni tan sols s'havia acomiadat del Roc, el gosset de la casa. Les llàgrimes queien sense parar per les galtones de la mare, estava desconsolada. Només li passaven pel cap tots els perills als que hauria de fer front l'Emília, agafar avions, cotxes -ni tan sols tenia carnet de conduir!-, trens plens de gent forana; viatjar per països desconeguts, qui sap si amb indígenes, amb terroristes, o amb indecents que valguessin aprofitar-se d'ella; conèixer nois o noies, que delissin per ficar-se al llit amb ella. "Però si és menor d'edat!" -li cridava al seu marit.
La mare estava fora de sí, s'estirava pel terra i feia un drama que, de ben segur, si l'hagués vist algun director de teatre, l'hagués fitxat per fer un musical melodramàtic al centre de la ciutat. Però no era el cas, només la veia el pare de la família i, com ja estava acostumat als espectacles de la dona, no li feia cas. Ella seguia cridant... "No veus que està marxant? Cada pas que doni serà més lluny de nosaltres! Cada pàgina que passi serà més independent!"
6 comentaris:
Bé, m'enfronto amb al meu particular full en blanc. Pot ser que parlis de la por a perdre la raò de vida que té aquesta dona i la por a un futur buit?
La por que atenalla al cor en relació amb els fills, jo l'he viscuda. I en gran part, tan gratuïtament com la dona del relat. Fins i tot en vaig parlar amb tu un dia en privat, mig confessió. No sé si ho recordes, Yves.
És quelcom indefinible i humà, però alhora inútil, inconsistent i distornsionador. No s'ajusta a la realitat. Però el conte és molt lúcid, perquè vivim envoltats de tantes notícies i tantes manifestacions del perill que ens envolta (propiciades pel poder establert) que arriba un moment que es fa difícil situar-se en el just terme mitjà.
No era el meu cas, aquesta exageració de la mare del relat, però m'hi sento a la meva manera (i sense vergonya de dir-ho) un pèl identificada. Per sort, he lluitat contra això i he vençut. No sé si la guerra, però sí moltes batalles.
Haig de suposar que tu, que ara ets pare, també has experimentat en algun petit instant una por irracional per al teu fill?
En fi. Segurament em resulta impossible distanciar-me del text fins el punt de poder judicar-lo professionalment.
Un petó ben fort, estimat.
el cor, no al cor
En el relat d’avui ens planteges una situació molt real, però una mica exagerada. Espero no ser mai com la protagonista. Es llei de vida que els fills decideixin emancipar-se, i això és tan bo per ells com per nosaltres els pares. Però com bé diu l’Anna Mª ha de ser dur quan és planteja el tema.
@Gemma: Recorda que jo parlo d'una cosa, però les interpretacions vostres fan el relat més extens; si en tu et suggereix alguna cosa que jo no havia pensat, fantàstic! D'això tracta aquest bloc.
@Anna: Tots tenim por de perdre les relacions que tenim, no? tan siguin de fills, marits, mullers, família... és igual, perdre algú -no fa falta que sigui per culpa de la mort- és dolorós, per tant, vivim sempre amb aquest neguit. Això sí, si tenim el neguit vol dir que tenim algú! Millor així!
@Judith: Emancipar no sempre ha de voler dir trencar amb el passat, potser els lligams es fan més forts.
Sigui com sigui, la dona adverteix al final del relat que la filla es fa independent "passant pàgines"... en cap cas parla de marxar físicament, hehehe.
La sensació de "niu buit" no ha de ser fàcil, però és el que toca.
Publica un comentari a l'entrada