De cares

El vell mestre -sempre essent vell i sempre comportant-se com un mestre- va comparar-la amb la famosa nina dels pits perfectes. A qui? No ho sé, no m'ho preguntis, jo també responc només a les respostes.

Dues hores davant de les càmeres -davant, darrere, dessota o a on fos-  i una vida dedicada al blanc. Quin blanc? No ho sé, no em qüestionis, jo també visc patint els núvols de la pluja radioactiva.

Una setmana passejant els seus pits per la tele -els pits primer, clar, després el que demanés el guió, quan hi havia guió- i ja ningú la cridava pel seu nom. Quin nom? No ho sé, no em jutgis, jo no m'he buscat aquest merder. 

Un mes arrossegant-se pel terra dels platós -els cucs s'arrosseguen, però ella no va aconseguir mai canviar les potes per ales, tot i que més d'un cop va saltar des de dalt de tot- i ja ningú la respectava. De quin respecte parlo? No ho sé, no m'atabalis; aquestes coses posen nerviós al més sensat; i jo no ho sóc pas.

Una primavera plena d'àcars i ella comptant bitllets -li deurien compatibilitzar, perquè de tant que se'ls fumava va oblidar què era sumar- i un estiu apartant amics del iot. Quins amics? No ho sé, mai li vaig preguntar, només ens ficàvem al llit. I l'últim cop que ho vaig fer, va sagnar tant que la vida va girar més enllà dels estels que acostumava a tocar. Vam explotar fins al tercer planeta, allà per on surt el sol. I en una nit artificial com aquella, la llum era massa cara per la seva mediocritat. Vam seguir a les fosques, fins que el ball es va acabar i mai més va arribar a les estrelles.