L'han trobat mort al jardí. Un jardí que, un dia, va ser casa seva. Els seus amos ja fa temps que van marxar. Van abandonar aquell edifici i es van mudar a la gran ciutat. Anys enrere aquell jardí estava ben cuidat i ell jugava darrere la pilota que llençava el petit de la família. Ara les herbes arriben al mig metre i, de tantes que n'hi ha, ni es veu el seu cos. Uns vailets del barri l'han vist aquest matí, l'han trobat buscant una pilota que se'ls havia escapat. L'ensurt que s'ha endut el primer que l'ha localitzat ha estat majúscul. Ha fet un crit tan fort que els seus companys no han tardat ni mig minut en arribar on era ell.
Amb la llengua penjant fora de la boca, els ulls oberts i la mirada perduda, les quatre potes juntes i un cos famèlic que feia angúnia; deuria portar un parell de dies allà. Podrint-se. Arraconat en mig de l'oblit dels seus.
Els xiquets no sabien si havien de cridar algú o deixar-lo allà, però un veí de seguida els ha notat nerviosos i s'ha aproximat al lloc de la mort. Ell també s'ha posat trist; agenollat, al costat dels nens, ha confessat que portava ja uns mesos donant-li de menjar; però que aquella setmana havia estat de viatge, per feina; i que no se n'havia pogut ocupar.
Ha plorat, però no de culpa, no s'ha sentit gens culpable. La família que el va abandonar sí que ho era; ell no. Ha plorat de veure el llastimós final que li han donat uns que, un dia, el van estimar.
Els nens, en sentir la història, de seguida han carregat contra la família. Però un d'ells els ha advertit: "no sabem què va passar, no ho podem jutjar". I l'home, que no ha gosat acariciar el cos mort, ha clamat: "Jutjar? Qui vol jutjar? La mort no jutja. La mort crea un passat a partir d'un present i d'un futur; la mort no coneix, ni vol conèixer, culpables ni innocents".
7 comentaris:
No he entès mai com hi han persones que son capaces d'abandonar a un animal, però si hi ha gent que ho fa amb avis, familiars i amics encara menys. Un relat molt dur avui, però per desgràcia molt quotidià
Colpidor com gairebé sempre. L'abandó de qualsevol esser viu és sempre un crim.
Doncs mira, la mort potser no jutja, però jo sí. Ja saps que la meva vinculació amb el tema dels animals és molt gran. De sempre. De tota la vida. N'he parlat arreu i a totes hores. Me'ls estimo, els respecto, els defenso.
No coneixem el passat de la família, però res no justifica l'abandó total. Es poden fer moltes coses quan et veus obligat a marxar, a canviar de vida o a renunciar a tenir el teu animaló. El quid de la qüestió és entendre que, des que el tens i forma part de la teva vida, també és un membre de la família. No m'enrotllo més, perquè queda clar el que penso.
Jutjo durament als abandonadors. Per a mi, no són res. Són malvats que mereixen el pitjor.
Gràcies, Yves.
Trobo molt cruel anar abandonant animals. S'ha de ser responsable!
@judith: la comparació que has fet està molt bé, per aquí anava jo...
@Gemma: doncs sí; i també hi ha gent que s'abandona ella mateixa, o abandona la seva ànima... si existeix l'ànima, clar.
@Anna:Suposo que sí; penso igual. Però què és un ésser malvat? qui posa límits? perquè ser malvat és bo i no és dolent? Serveix de res saber-ho? Serveix de res jutjar si ja un ésser està viu? Només pregunto, eh!! Gràcies a tu!
@La responsabilitat ve donada pels dogmes socials, no?
Sóc més primària. I tant me fa. No em dóna la gana plantejar-me res. Intolerància al màxim amb qui fa patir (i això no és imaginari) un altre ésser viu si ho pot evitar. Quan algú té una animaló sempre pot portar-lo a la protectora, encara que no sigui la solució idònia. Però abandonar-lo, especialment després d'haver-lo cuidat, per a mi no té nom.
No és una cosa d'adjectius: malvat, no malvat. És una qüestió de fets.
D’acord amb l’Anna Maria. És cert que pot haver passat alguna cosa que no sabem amb la família, alguna cosa que hagi fet impossible poder-se endur l’animaló. Doncs aleshores, si realment és aquest el cas, que el portin a la protectora, però abandonar-lo de cap manera. El pitjor és que, pel que en sé, en general els abandonen i es queden tan feliços.
Publica un comentari a l'entrada