De matèria

Ell sabia que no ho havia de fer, però no ho podia evitar. Va entrar per la finestra i s'assegué a la cadira que ella tenia a la seva habitació. Cada minut que passava el seu cos es desfeia més, notava com lentament es diluïa, desapareixia; pels altres, clar. Tot i que en aquella habitació, de moment, no hi havia ningú.

Sabia que encara havia de passar ben bé una hora fins que ella arribés. Però havia volgut venir abans del que tocava perquè estava impacient. Ara necessitava passar l'estona, fer que el temps volés. Però, tot i que ja sabia com tractar la matèria visual, encara no havia esbrinat com manipular els segons i els minuts; per fer-los córrer ràpidament o, pel contrari, aturar-los. De ben segur que ho acabaria aconseguint, però de moment l'única forma que tenia d'accelerar les partícules del temps era fent coses. I aquest és un fet que coneix tothom, no fa falta ser com ell, el físic més important del planeta.

Així que assegut a la cadira començà a xafardejar-ho tot. No deixà cap calaix, ni armari, fora de la seva vista. Només de pensar que ara la veuria a ella, desvestint-se i mostrant el seu cos tan sols tapat per alguna d'aquelles peces tan suaus i diminutes, les mans li tremolaven fins a fer-li caure tot el que tocava. Ho tornava a deixar al seu lloc, però els nervis li produïen tal tremolor que hagué d'asseure's altre cop. I fou aleshores quan ella entrà a casa. Ell volgué sortir al menjador a veure-la, però no volia aixecar sospites. Sabia que el seu invent funcionava, sabia que ella no la veuria; però li quedava el neguit, la por, de saber si, per qualsevol aspecte que no controlés, ella podria veure'l. Al final ella entrà. I ell volgué tocar-la, però es resistí. Es quedà mirant, a un metre d'ella; perquè en el fons, no la volia posseïr, tan sols desitjava veure-la.