divendres, 29 de novembre del 2013

Relat de pedres

Amb el seu barret de color negre i les seves botes marrons, en Jack camina fins arribar a la roca on va morir el seu pare. Cada dia, en sortir el sol, recorre el quilòmetre i mig que separa casa seva del fatídic lloc on va deixar anar el seu últim sospir.
Era una tarda calorosa, ni un bri d'aire acompanyava la passejada del vell John. Va sortir a buscar la seva ànima. Feia uns anys que l'havia perdut, deia. Repetia la mateixa història cada dia al bar del poble. A poc a poc havia perdut l'essència de la seva vida i només li quedava l'esperança de trobar-la darrere la gran pols que cobria els camins dels afores.
Els seus companys de joc reien i reien quan el sentien. Ningú se'l prenia seriosament, però el seu fill sabia que ell ho deia per alguna cosa. Tots tenim una part de veritat, tots tenim una part de somni. Saber diferenciar-la ens du cap un costat o cap a un altre.
La dona del vell John havia mort feia mitja dècada. Els seus amics estaven tots enterrats. La seva família era morta per complert i ell els buscava i buscava, un dia rere l'altre; sense adonar-se que en la recerca ell ja era mort molt abans de néixer.

En Jack camina entre les roques i veu l'ombra del seu pare sortir corrents. Mai va saber dir-li que tot era mentida. Mai va voler dir-li la seva veritat. Som els somnis que tenim. I el vell John en tenia molts. Ombres i morts corrent per salvar-se. Persones vives que es pensen que estan mortes.

dijous, 28 de novembre del 2013

Relat de Nadal

Una munió de pares esperen davant de l'escola municipal del centre de la ciutat. Després de sentir el xiulet, entren a poc a poc i de forma ordenada. És hora de recollir els nens. Abraçades, riures, plors. S'han acabat les classes fins l'any que ve. Ara vénen dies de festa, de torrons, de sorpreses. Una de les dones té molta feina. Puja a la planta de dalt, on hi ha els alumnes de quatre anys. Baixa al soterrani, on esperen els nens més petits. Saluda a la conserge. Surt de l'escola. Compra un croissant al seu forn preferit. Passa pel parc i s'asseu al banc que queda davant del tobogan més alt. Observa com juguen els nens. Aprofita i es menja el berenar.
Fa fred i decideix no estar molta estona. Els llavis ja no són el que eren. Petites crostes han creat una fina capa de protecció labial. La pell de les mans mostra escletxes que no es poden dissimular. S'aixeca ajudant-se del bastó. Passa per davant d'una botiga i veu els nens il·lusionats remenant les joguines. En uns minuts arriba al portal de casa seva. Obre la porta i es treu l'abric i el jersei. Encén l'estufa. A la seva solitària casa no hi ha ni els llums de nadal ni les melodies alegres que se senten pel carrer. S'asseu al sofà i pensa en la mare que mai ha sigut.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Relat de sorolls

Al canal vint-i-tres un home parla de l'alimentació saludable. Les avantatges de no consumir només un tipus d'aliments i la conveniència de fer esport per digerir millor totes aquelles substàncies impures pel cos. El Ricard està al sofà davant la pantalla plana, però no li presta cap tipus d'atenció. Té els ulls oberts de bat a bat i podria semblar que mira el citat documental; però no. Està escoltant els veïns, els seus crits són forts i contundents. Cal posar-hi tots els sentits per saber de què discuteixen, encara que no cal fer-ne massa cas per saber que no ho fan de bon grat.
Un cop al terra, sembla un gerro trencat. Un insult. Un retret. Problemes que surten de les cases sense que surtin de dins del cor. Rancor enviat com a projectils, escuts de pell que són incapaços de sentir res.  Adults que es porten com nens. Nens que mai van demanar ser adults.
El Ricard abaixa les parpelles fins deixar la vista en negre. La foscor li ajuda a seleccionar el canal d'àudio. Ja no sent res del que diu el presentador obsessionat amb els aliments. Només escolta la passió descontrolada de dos ments que juguen a ferir-se sense adonar-se del mal que es fan.
El Ricard prem, a poc a poc, el ganivet. Se l'incrusta perpendicularment al cos. Travessa la pell i es cola per dins de les costelles. No crida. No li cal. El dolor és interior. L'arma blanca arriba al cor i deixa de respirar.
Resta amb els ulls oberts i el membre erecte. El soroll continua, la televisió, els veïns, els cotxes del carrer. Soroll sord.

dimarts, 26 de novembre del 2013

Relat de visitar

Sona el timbre i la Raquel s'espanta. Ràpidament tanca l'ordinador i es posa els pantalons. Camina fins a la porta i pregunta qui hi ha. Li donen resposta dues veus. Semblen dues senyores d'avançada edat. Comenten alguna cosa del Destí. La Raquel obre la porta i observa dues senyores ben vestides, porten abrics llargs i, per la forma de parlar, semblen ser bona gent. En canvi, no sabem pas què deuen pensar elles dues d'ella. Ja que si la jutgem per la vestimenta, la Raquel deixa molt que desitjar. Porta uns texans esquinçats i una samarreta de màniga curta tota bruta. No porta roba interior, ni per baix ni per dalt. Amb el fred que fa i l'escalfor que portava instants abans, se li marquen els mugrons de forma agressiva. Aquest detall no deixa indiferent a una de les dues dones que han trucat a la seva porta. De seguida li comenta: "agafaràs fred, si vas tan fresca". La Raquel escolta aquest comentari amb absoluta incredibilitat, han vingut a casa seva a dir-li com ha de vestir.
Després d'un silenci incòmode li respon: "Ho sento senyora, però és que fa un moment no anava vestida i m'estava divertint, no pas com ara mateix". Elles dues, però, no s'alteren amb aquest comentari i segueixen el guio previst. Porten uns fulletons molt ben impresos; ella que es dedica a la impressions ho detecta de seguida. Observa com estan dissenyats. I deixa anar un sospir. "Ah, la bíblia. Ho sento, no sóc religiosa" aclareix. Però elles no accepten un no per resposta i volen saber els seus motius.
En aquests moments l'ambient lèsbic que vivia una estona abans ha desaparegut. Això li molesta i les vol fer fora. Mal assumpte,  no marxaran fins que no accepti el díptic. Són molt insistents i ella no sap què fer per continuar on era abans de la interrupció evangèlica. Pensa una estona i, finalment, les invita a passar, qui sap, potser tot acabarà bé.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Relat de diumenges

Diumenge pel matí, la casa comença a omplir-se. Familiars i amics, vinguts de totes parts del país es troben en un dia festiu memorable. A comptagotes van arribant, amb l'alegria que regala el timbre cada cop que entra una família. Per sort, la finca del camp és gran. Hi caben tots de sobres. La tieta Maria ha portat dos pastissos que ha comprat al forn del barri, "és el millor forn de la ciutat", diu ella cada cop que els ensenya. Els tiets que no són tiets, però com si ho fossin, van anar ahir a comprar la carn a la xarcuteria del poble, quilos i quilos que avui es faran a la graella. La llenya ja crema mentre els convidats prenen cerveses i miren com els nens juguen a pilota al descampat.
Durant el dinar, riure i plorar de riure; tot junt en el primer plat on el vi és el protagonista. Cap al torn de la carn algun ja va més passat de voltes i les discussions pugen de to. És habitual, ningú es preocupa,  s'estimen i és normal dir-se el nom del porc.
A les postres els nens són els protagonistes, volen repetir i menjar tot el que no han fet abans. Després arriben els cafès i els licors. Cap infant a la taula, només adults parlant de coses d'adults. Plorant fins i tot, perquè les paraules acompanyen molt bé l'amistat. Es troben molt a gust, no volen marxar. Però cap al vespre, quan la nit ja comença a treure el cap i el fred hivern invita a marxar abans de sopar, un a un van desfilant i abandonant la casa.

És hora de sopar, ells dos asseguts a taula mengen un parell de torrades que han sobrat. Cap llum encesa a la finca, només la de la cuina, on ells dos s'acompanyen només amb la mirada. Ni una paraula. Cap alegria. Abans de dormir, a recollir-ho tot. I mentre ho fan pensen en la solitud que els hi ha quedat.

divendres, 22 de novembre del 2013

Relat de fred

El retorn a la seva ciutat l'havia convertit en un home gris, com aquell de la novel·la que havia llegit ara feia tant de temps. Ell es resignava a ser un gra més entre un desert ple de pols, però la música aquí era divertida i banal, tothom passava per la vida sense pena ni glòria. Ell ho va acceptar i es va comprar un cotxe de segona mà. Amb ell anava de carrer en carrer, buscava alguna cosa, un pis? No ho sabia. Al cap d'uns dies de dormir al seient de darrere va trobar una feina digna i, amb els quatre centaus que guanyava, va decidir llogar un pis.
A dins, no tenia ni llits ni cadires ni televisió. Eren quatre parets humides que deixaven passar el fred, un sostre amb algunes goteres i finestres que tancaven malament.
L'hivern es preveia complicat, però en cap moment va dubtar de la seva decisió, estava fent el que calia. Va beure's una ampolla de ginebra i va quedar-se estès a la sala que feia de menjador. La seva dieta no era rica en carbohidrats, ni tampoc no era típicament mediterrània. Agafava el que podia de les deixalles del barri i s'ho menjava sense cuinar.
A la feina ningú el prenia per un indigent, primer perquè no ho era, segon perquè anava ben vestit. Tenia tres vestits diferents, cada un d'un distint color, perquè es veiés que mai repetia vestit d'un dia per l'altre. Els va comprar de rebaixes en un local que estaven desmuntant. "Un altre negoci que tanca per culpa de la crisi", deia un home mentre ell remenava els jerseis que oferien.

Tot semblava anar en declivi, però ell estava de pujada. Quina culpa en tenia ell que la gent es morís de gana?