Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.

Relat dels plans

Ara que és hivern aviat és fosc. A tothom li ve de gust seure al sofà i veure una pel·lícula, sol o en companyia. Una pel·lícula de riure o de por. Estar sol a casa i notar com a les fosques apareixen ombres darrere de les cortines és un dels millors plaers d’aquesta estació.

Així ho pensa ella quan arriba a casa, posa el televisor en marxa i busca alguna cosa que li vingui de gust; però de cop i volta se li encén el cos i li puja la temperatura. Decideix, aleshores, canviar de plans. Tanca la tele i va cap a la seva habitació. S’estira al llit i busca pàgines porno a l’ordinador. De seguida troba el que busca. Una web de menjar podrit. Menjar que han deixat a l’abast de cucs i ple de femtes. Tot tipus de verdures, peix, carn, ous... en un estat de putrefacció total.

Mentre mira aquell espectacle de la natura, té la mà a l’entrecuix, per dins de l’única peça de roba que porta: un tanga vell i gastat. S’acaricia el clítoris amb ritmes intermitents i, al costat del llit, hi té un cubell sempre preparat. Un cubell brut que fa dies que no neteja. Cada cop està més calenta: Amb la mà dreta es masturba i amb l’esquerra es posa els dits a la boca, ben endins, fins a provocar-li nàusees.  No tarda en sortir el primer raig de vòmit. La meitat cau fora del cubell. Ha tret el berenar. Però vol treure més. Segueix passant un dit per sobre del clítoris i un altre fins a la campaneta. Segon raig, amb grumolls inclosos.

Té el cony xop. No para de gemegar. No li importa que els veïns la sentin. És el seu moment i ningú ni res l'aturarà. Tercer raig. I quart. Cada cop li surt menys menjar. Cada cop eix més líquid. Quan està a punt de l’orgasme para. Para per poder continuar. Però al seguir amb els seus moviments li brolla sang de la boca. No li queda ni bilis.

Per fi, arriba a l’orgasme i, entre llàgrimes, crida. Crida tant com pot. Té una mà plena de correguda i una altra plena de vòmit. És hora de dormir, ja ho netejarà quan es llevi.

Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

Relat de llicències

Qui li haurà donat llicència per matar?
Qui li haurà demanat que faci el bes de la mort?

Al seu pas, crema el foc,
roent com és:
d’ales volàtils els observa
sense pressa.
Sota la seva mirada,
les preses no saben que ho són
cegues del bes sagrat.

Qui li haurà donat permís per mentir?
Qui li haurà aconsellat falsejar la cort?

Testa contra l’asfalt,
despentinat i arrufat front
de dolor i desesperació.
Prem fort les dents,
que se t’acaba la vida
i ni tan sols al joc
t’han convidat.

Han sigut ells dos els culpables de tot.
Han sigut ells dos els que adoren la sort.

Despullat, li clava el genoll.
Nu, rep l’envestida final.
Arrenca-li el braç.
Estira’l! Fals pèl-roig!
Castiga l’heretge pels seus pecats.

Qui li haurà posat el majestuós llorer?
Qui li haurà regalat la túnica sagrada?

Pecadors, baixeu!
Cercle rere cercle
us trobareu la pena que demaneu.

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.