dimecres, 22 de juny del 2022

Relat d'escriure

Van escriure el meu nom amb C,

No em va espantar,

Pitjor seria que comencés amb M.

Quan comença així

Acaba ràpid.


El telèfon no comunicava:

Tot just començava a cremar.


Es fan tan llargues les esperes

Que quan un espera morir

No té temps ni per desesperar-se

I deixar d'esperar.


Van provar de buidar-me

Tenia molta femta

Però es van equivocar

D'on treure-la.


Submergit sota l'aigua

Costa respirar

A vegades, sempre, mai.

Relat del braç

Només té un braç

Però en te prou
Per prémer amb els dits
La cigarreta mullada
I fer veure que fuma.

El record del seu pare
Cridant pel passadís,
Dormint sobre la taula,
Evaporant-se com l'aspirina
Fent l'efecte de pols d'estrella:
Ara hi soc
Ara em veus
Ara ja no,
Espavila't
Que els teus problemes
No són meus.

Dylan no em treguis més
La llengua assassina:
No em queden morts per trinxar.
Quan tot hagi passat
La seva memòria
Serà sorra fina.

dissabte, 11 de juny del 2022

Relat del fàrmac

Recordo la mare cargolant-se
i no hi havia el pare.


Sí que hi era, però a la seva manera,

com ara hi és ella, esfumant-se

un paquet de cigarretes

en unes venes netes

que circulen per l'obscur tub

per haver entrat al club.


No és feliç qui n'és soci,

perquè a dins no s'hi troba oci

ni diversió entre gent

que en mirar-te et llegeix la ment.


Recordo el seu estómac

cridant fort, com si fos el meu,

la ingesta de qualsevol fàrmac.

divendres, 10 de juny del 2022

Relat de morfologia

La morfologia és l'invent més absurd que els vikings no van inventar mentre no dormien cada dia quan es despertaven. Els homes canvien, o no. Els pops agafen amb les seves potes tot allò que troben. Els caragols deixen la seva bava per on passen.

Fa tanta calor que no crec que quedi ningú sense cremar, però no fumen, no es droguen, no beuen; tots tenen algú amb qui viure. Mira'ls allà, estirats sobre la sorra. Segur que s'obliden de qui són. No els miris ara, la ceguesa no et deixa. Pujarà el nivell del mar i et quedaràs empassant-te aigua fins que t'esfumis. No seràs Virgina Woolf, no tindràs les pedres. Algú ha deixat una tovallola seca dins de l'aigua.

És el sucre el que m'ha creat aquest gust de vinagre entre les parpelles que he robat. No descobriràs mai una plastilina tan dura. Tot és un pastís sense tall ni ganivet per fer-lo.

Ja pots refrescar, no amb begudes, sinó amb un gest minúscul. Tan minúscul com un bony. Tan petit com un poni cavalcant per l'interior a la recerca de més cavalls, perquè l'heroïna és el cavall quan la porta un genet camí de la mort.

No sents la dalla com talla? És el costum del temps que s'atura, és l'hàbit de sentir com els segons se'n van.