dilluns, 17 de maig del 2021

Relat dels monstres

De petit pensava que els monstres tenien cara desfigurada, feien una olor que tirava d’esquenes i que, quan eren rere meu, se’m menjaven una mà o un peu. Tant era així que dormia sempre amb el cobrellit ben lligat. No fos que un peu sortís per un costat i un monstre nocturn se’l cruspís com si fos una galeta. Altres coses que també feia, sense sentit, però amb molta paüra, eren pujar les escales del garatge de cinc en cinc, notant un alè indescriptible perseguint-me pels narius des de darrere; o cridar ben fort -amb una espasa a la mà- quan m’estava sol a casa.
Han passat els anys, molts anys. Soc capaç de romandre sol en una cambra fosca? Segurament sí. Tot i que ho passo fatal. Però me n’adono que la foscor no és la causa de la por, són els monstres.
Monstres que no tenen tres ulls, ni halitosi letal; monstres que llueixen bona mirada i una veu suau al parlar. Monstres que tenen una llengua bífida i unes dents esmolades; monstres que demanen, supliquen i exigeixen que els donis tota la teva sang i tu -perdut i desorientat- els hi dones sense pensar. Monstres que et destrossen per dins, com els corcs amb la fusta, com els cucs amb la fruita. Monstres que demanen pas per poder-se quedar i, com idiotes -perquè sabem a què venen- els hi regalem les claus de la vida. Monstres que menteixen, monstres que se’n riuen de nosaltres, monstres que s’alimenten de la desgràcia dels altres. Monstres que se senten millor si es pixen a la cara d’algú. Monstres a qui no podem fer fora de les nostres vides, perquè saben fer-nos mal si intentem allunyar-los. Monstres tòxics, monstres que han existit sempre, però que fan tant mal que, quan els tens a dins, és molt difícil arrencar-los les grapes i fer-los fora fins mai més.
Adéu, monstres, la llum és en mi.

divendres, 14 de maig del 2021

Relat del santoral

Gemega, plora, riu avall; de costat 
el santoral no és per a tu,
mes per a tu s'han fet i desfet les ales.


M'entristeix pensar que ja has acabat
ardent en les flames que volia nostres.


              Busca-les.
              Sargeix-les.

dimecres, 5 de maig del 2021

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares

entre rialles de veïnes i tomaqueres

que no donen fruits ni

arbres sense arrels

perquè ningú les rega

i quan les reguen

les ofeguen fins

quedar-se tan seques

que de falses es creuen

bones per ser natura.

I són natura
com la roca dura que
pica dia a dia
sobre la perfídia
de la poncella florida
que no creix al jardí
de les fal·làcies
que m'han dit a mi
per veure'm odiar
com l'odi més dur,
el que parla d'amar
entre cossos mutilats
per dagues en el mur
de les nostres llengües
encarades i gastades.

Somia, entre els núvols
que vas tenir, apagada
quan tot funcionava
i només creies en dols
tristos i amargats
per l'enganyifa
dels crits que em dedicaves
firmats amb aquella ironia
tan teva que feia mal
més enllà del dia
que vas jurar lleialtat
creuant els dits
perquè m'odiaves.

Relat del teló

Matí, com si fos de nit. La llum em cega. M'ha cegat tota la nit, embriagat del no-res que suposa el buit absolut. Cauen les gotes d'aire, la suor s'ha evaporat, com els missatges constants que queien per no aixecar-se mai més. És la rosada d'un país fred que s'alça calent. Calent en l'oblit per oblidar-ho tot i no recordar el després. Fa mal la fal·làcia final, és l'únic senyal que podia enviar Zeus per arrencar de cop totes les faules rebudes. La vida és un conte, però quan te l'escriuen per riure's de tu no  tanta gràcia com si fos d'algú altre. El cop de teló ha sonat fort a l'escenari. Ningú no es creu el final, però la gent plora. És igual el que hagi passat, massa enganyifes per una història tan poc creïble. 
Ara ja ets lliure, vola alt, vola lluny de la gàbia; no cal que menteixis més.