Diuen que van fer un salt, que es van aturar i, junts, a dalt, s'hi van quedar. La seva melodia ha raptat les seves neurones, que circulen pel seu cervell, saltant d'un lloc a un altre. I mentre salten ell es torna mig boig, recordant un salt que no ha existit mai; però que ara viu, dins seu, com si fos el seu gran salt.
Diuen tantes coses que ell no sap escoltar-les. Però segueix el ritme amb el peu, mentre el deslliguen i comença a menjar. "Agafa't fort i, si pots, cau en un lloc pla", li diu un amic seu. Però ell no vol caure, només vol menjar. I per molt que ho intenta veu com cau, i que perd el seu estadi de saltador. Sí, ja no salta, sinó que cau. I ell prova de saltar, però cau, avall i avall. Cau sense ella, sol. Sense l'abraçada que busca d'ella; sense tot el que havia imaginat.
I estès a terra recorda la força de la gravetat; colpidora, amb una collera a la mà i el menjar per sobre de la seva cara. No té pinta de saltador, però ell ha volat, i ho sap, i ho recorda. Els seus ulls il·luminats són tan dolços que els seus companys l'escolten quan ell es posa a riure. El seu riure il·luminat és tan trist que els seus amics es posen a plorar quan l'escolten.
Aviat se l'enduen i les seves neurones es moren. No recorda la melodia reptadora. Oblida el gran salt i, mentre desapareix, la sorra guanya més presència que ell. Sense ningú, ni amics ni companys; el temps ha fet el gran salt.