De paper

Amb una parsimònia dubtosa, la tinta cau embrutant el paper. És una epístola sagnant, un drama constant que canta a l'infinit mortal. Per a cada lletra, una llàgrima, un lament, un prec a Déu. I ella s'endú les mans al cap, i ell l'abraça; però ho fa sense ànims. No creu en res i sap que l'esdevenidor és pitjor que l'esdevingut. I mentre l'escena crispa un ambient ple d'àcars i quadres repetits, ell segueix amb el seu discurs escrit; per bé que, de tant en tant es converteix en paraules. Unes paraules dites amb una fredor colpidora. Unes paraules gelades que desfan el sanglot d'ella. I el nas vermell de tant rajar. Els ulls vidriosos escampant tristesa lacrimal per les seves galtes.

I una tarda que era nerviosa es converteix en una tarda de negror. Res serà el mateix -Pensa ell. Res serà -Pensa ella.

I la cal·ligrafia encriptada dibuixa un esquelet sense ni un bri de pell, sense ànima ni moviment. Un sac d'ossos devorats per paraules de difícil pronunciació. Per què? -Es pregunta ella. Fins quan? -Es pregunta ell. I quan estampa la firma ja no queda res del passat, escombrat per una polseguera ferotge. Només resta un futur diabòlic d'exili permanent; sense companys de viatge que hagin comprat bitllet, sense finestres amb arbres que passin decorant un paisatge bucòlic. Només sorra i sorra amb invitats sorpresa, que deleixen per acabar amb tot el menjar que els hi presentin.

I acaba aquí la història, començada amb una lentitud irregular, per unes mans amb els dits allargats i tristos, sobre un paper engroguit i savi.