De baixada

Recorre tot el camí que pot, no té pressa; però ho fa ràpidament. Sap que, en un moment o altre, algú l'aturarà, per això no es preocupa pel temps. No necessita arribar enlloc, simplement avança i avança, sense parar. L'horitzó no està lluny, tan sols no existeix. 

Molts es preguntaran per què ho fa; quina necessitat té, quina és la seva motivació per continuar en el camí. Però a ell no li importa res d'això, no té ni causes ni objectius. És més, no té set, ni fam; ni res que tingui a veure amb la necessitat. Ell es mou per impulsos. Un, dos, tres; ja està més endavant. No s'atura davant de cap obstacle. Salta o destrueix les barreres que se li presenten. 

Com corre! -Diran-. Però que no pot parar o què? -Exclamaran-. Els plors i els udols no crearan en ell cap sentiment de pena. Ni d'alegria, val a dir-ho; perquè de sentiments no en té. És pur en el sentit que no és subjectiu.

Sí, pur. Pur com l'aigua, que brolla de l'esquerda de la muntanya i busca el seu camí, per baixar per un rierol, que ella mateixa ha construït; saltant per sobre de les roques o travessant flocs de fulles. Pur com l'aigua que no té cap objectiu. Ni el mar no ho és! Pur com l'aigua; però a diferència d'ella, a ell ningú el lloa.

Les lloances vénen quan ell se'n va, quan ell s'atura. I sempre passa. Tal dia, tal moment; ell acaba.