Rarament em sento en llibertat, si més no, rarament em sento airejat. Em falta el que tots teniu i això em crema. Em crema tant com l'odi que mon pare em té per estimar a qui estimo. Però no us vull omplir el cap amb les meves cabòries, no. Només vull que entreu a casa meva, invitar-vos a passar una estona bevent un whisky dels dolents. Podrem comentar els retrats de l'amic Velázquez, podrem seure sobre una de les meves obres. Sí, us sentireu artistes com jo, si sou capaços d'embrutar-vos i perdre el sentit de l'ordre.
Munch, Goya, Van Gogh... tots ells, els grans mestres, sota els vostres peus... amb una cervesa sobre un autoretrat, desfigurat. Com ho sou vosaltres, que no teniu ni faç ni cos. Com ho sóc jo, que no tinc ni vida ni sentiments. Entreu, entreu, seguirem els passos de Picasso; trepitjarem pots de pintura. I, qui sap, potser algú encén una cigarreta i calem foc a tota aquesta porqueria que m'envolta. Al cap i a al fi, què perdria? Les meves escombraries són, per a vosaltres, diners i diners. Però per a mi no són res més que tela bruta que no ha arribat a ser. Com ho sou vosaltres, que representeu cossos de vaques al voltant de caps humans. Sí, no t'estranyis que et parli així. Si vols entrar a casa meva, si vols formar part de mi, embruta't, senta't corromput. Pensa en els diners que guanyaràs robant qualsevol dels meus excrements, pensa en la mentida i l'engany que usaràs per seduir-me. Jo no em refio de tu, ni d'ell ni de ningú. Quan em falta aire no hi sou, quan em sento sol no hi sou. Sóc jo, únic, vivint aquesta vida de merda només salvada pel pinzell. I amb ell us taco la cara, us pinto de vermell i us deformo aquestes burlesques cares, dibuixant-vos tal com sou: Persones degradades, sense sentit, sense esperança.
6 comentaris:
M'he imaginat l'artista genial, el creador en estat pur, adreçant-se al món, als voltors suposadament entesos en art, que posen preu a l'obra humana sense entendre-la. Que només volen enriquir-se, que no coneixen el patiment de l'artista, l'angoixa de la creació, el plaer intel·lectual. El veritable (existeix això?) sentit de l'art.
Que mercadeigen amb la genialitat al marge de l'autor.
mercadegen
Renoi, l'odi, la soledat, el resentiment i l'engoixa d'quest pintor. Diuen que les persones més tormentades, són els millors creadors. Llàstima.
@Anna: El veritable sentit de l'art... com ens ho preguntem, eh! Vés a saber si existeix i què és... Tanta gent s'ho ha preguntat des de fa tant de temps... Recordes "Art"?
@Gemma: Sí, sempre ho han dit això... clar que qualsevol psicoanalista et diria que tots tenim turments a dins... així que només els hem de buscar!
Molts artistes es senten frustats davant la vida i l'única manera que tenen com a vàlvula d'escapament és plasmar-ho en una obra. Per això és important valorar una obra sabent una mica més del pintor, ja que sinó difícilment podrem arribar a apreciar el que preten transmetre. Un relat que m'ha fet sentir l'impotència de l'artista envcers la vida i les relacions humanes... felicitats!
Això de l'art és molt relatiu, hi ha quadres que no hi veig res i que em semblen molt simples i a la gent els hi encanten. El problema deu ser meu.
Publica un comentari a l'entrada