Relat de peus i mans

Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.

Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.

Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.

Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.

Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.

Relat de la plaça de Nadal

A la plaça no hi resta ningú.
Tothom que hi és hi suma molt.
Els tolls marquen les llàgrimes
dels vençuts sense sort.
Els llums s’apaguen a poc a poc
amagant les pobres ànimes
èbries que van de tort.

The lead-out i altre cop
se sent la buidor
venint en cotxes de luxe.
Jackson Browne i es repeteixen
les milles solitàries
a cop de baló.

Diuen que és nit de Nadal,
que naixerà no sé qui
que ens salvarà
de no sé qui;
tampoc sé si vindrà
a néixer per aquí.
Però que neixi o no
no dependrà
de la cistella d’aquell noi:
llença, llença-la ben fort
que quan creixis
veuràs que es trenca el cor
i s’esfumen els somnis
siguin de pobre o d’or.

Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.

Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.

Relat dels plans

Ara que és hivern aviat és fosc. A tothom li ve de gust seure al sofà i veure una pel·lícula, sol o en companyia. Una pel·lícula de riure o de por. Estar sol a casa i notar com a les fosques apareixen ombres darrere de les cortines és un dels millors plaers d’aquesta estació.

Així ho pensa ella quan arriba a casa, posa el televisor en marxa i busca alguna cosa que li vingui de gust; però de cop i volta se li encén el cos i li puja la temperatura. Decideix, aleshores, canviar de plans. Tanca la tele i va cap a la seva habitació. S’estira al llit i busca pàgines porno a l’ordinador. De seguida troba el que busca. Una web de menjar podrit. Menjar que han deixat a l’abast de cucs i ple de femtes. Tot tipus de verdures, peix, carn, ous... en un estat de putrefacció total.

Mentre mira aquell espectacle de la natura, té la mà a l’entrecuix, per dins de l’única peça de roba que porta: un tanga vell i gastat. S’acaricia el clítoris amb ritmes intermitents i, al costat del llit, hi té un cubell sempre preparat. Un cubell brut que fa dies que no neteja. Cada cop està més calenta: Amb la mà dreta es masturba i amb l’esquerra es posa els dits a la boca, ben endins, fins a provocar-li nàusees.  No tarda en sortir el primer raig de vòmit. La meitat cau fora del cubell. Ha tret el berenar. Però vol treure més. Segueix passant un dit per sobre del clítoris i un altre fins a la campaneta. Segon raig, amb grumolls inclosos.

Té el cony xop. No para de gemegar. No li importa que els veïns la sentin. És el seu moment i ningú ni res l'aturarà. Tercer raig. I quart. Cada cop li surt menys menjar. Cada cop eix més líquid. Quan està a punt de l’orgasme para. Para per poder continuar. Però al seguir amb els seus moviments li brolla sang de la boca. No li queda ni bilis.

Per fi, arriba a l’orgasme i, entre llàgrimes, crida. Crida tant com pot. Té una mà plena de correguda i una altra plena de vòmit. És hora de dormir, ja ho netejarà quan es llevi.

Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

Relat de llicències

Qui li haurà donat llicència per matar?
Qui li haurà demanat que faci el bes de la mort?

Al seu pas, crema el foc,
roent com és:
d’ales volàtils els observa
sense pressa.
Sota la seva mirada,
les preses no saben que ho són
cegues del bes sagrat.

Qui li haurà donat permís per mentir?
Qui li haurà aconsellat falsejar la cort?

Testa contra l’asfalt,
despentinat i arrufat front
de dolor i desesperació.
Prem fort les dents,
que se t’acaba la vida
i ni tan sols al joc
t’han convidat.

Han sigut ells dos els culpables de tot.
Han sigut ells dos els que adoren la sort.

Despullat, li clava el genoll.
Nu, rep l’envestida final.
Arrenca-li el braç.
Estira’l! Fals pèl-roig!
Castiga l’heretge pels seus pecats.

Qui li haurà posat el majestuós llorer?
Qui li haurà regalat la túnica sagrada?

Pecadors, baixeu!
Cercle rere cercle
us trobareu la pena que demaneu.

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.

Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat del remor

 Un so estrident marca l’inici.

Ara ja hi són tots.

S’aixeca, camina, parla, toca, es mou; tal i com li han ensenyat des de petit.

S’aixeca, camina, parla, toca, es mou; rep.

Crit.

Silenci.

Remor altra vegada.

Toca, s’aixeca, parla, toca, es mou d’un costat a l’altre; rep.

Molestes.

Abaixa la mirada.

Molestes a tothom.

Silenci.

Remor altre cop.

Vola un objecte no identificat. 

Tots els dits senyalen el mateix lloc.

Tanca els ulls. Respira. Crida.

El crit és sempre un boomerang.

Retorna com un eco, però gegant.

Les parets comprimeixen l’estança.

El cor s’accelera.

Només hi ha un objectiu per a totes les mirades.

És inútil protestar, però ho fa. Crida.

Criden més.

Silenci.

Ara ja hi són tots menys un.

Relat de la papallona

La papallona, la de l'Oller no, una altra, estava indignada perquè volia una vida sencera. Poder pagar un pis, que fos el centre d'atenció i que el seu amor fos oficial. Una anarquista de les de sempre, d'aquelles que s'omplien la boca per cridar que elles de grans no serien avorrides i no passarien pel tub; però al cap i a la fi és el que volia. Per això tanta indognació! On era la hipoteca? On eren les tardes avorrides al sofà? I enrabiada com estava, per mostrar el seu descontentament, va fer el més romàntic i i oficial que hi ha; endur-se el primer gamarús a la porta del pàrquing per netejar-li les vergonyes.

Papallona, no veus que les ales et cremen? Vols volar i cada cop que alces el vol encens les teves ales i caus a terra. L'odi no fa bo el camí. Estimar-se és el primer. Pagar en contra dels altres les pròpies bufetades no et fa més feliç. Ara ja pots dir-ho entre riures de sobretaula. Ara ja pots fer-te la valenta entre companyies de xupitos i gins barats. Però sota el coixí la tempesta tornarà. No has fet mal a ningú més que a tu.

Petita papallona. Volar més alt no és caure més fort.

Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 

T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.

T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.

T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.

Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat del vuitè dia

I el vuitè dia es reconvertí en una meuca
barata,

bruta,

indecent.

Sense cap mena d'escrúpol,

perquè només li interessava embrutar-se

el cos de semen,

com si el líquid fos redemptor,

com si la lleteta adquirís un panegíric

que deixés sense esma

qualsevol que la veiés.

Però no en volgué només un,

no es conformà en rebaixar

la seva pell, 

la seva ànima,

el seu cos,

al nivell més ínfim de l'estima;

demanà que els posessin en fila,

perquè li destrossessin

la poca autoestima que tenia

a base de cops fàl·lics,

fuetejant-la com si fos

setmana santa en el país

d'on la sang no és el cos de crist;

sinó el preu dels que no tenen ànima;

però són capaços de perdre

la vergonya,

la raó,

i totes les coses que han estimat

per tal de doblegar-se

al propi cor podrit,

sol,

arraconat,

confós de no trobar-se

de nit.

Aquells qui escupen
les mans que els ajuden,
de nit dormen sols

o acompanyats
de les brosses que sobren.

Relat del lleó

Mirant el rellotge constantment se sent com una peça de ment esborrada de la pissarra oblidada al carrer. No li prengueu les constants, encara deu estar agonitzant. Podrien haver-lo posat a reciclar, es deuen haver equivocat. Però entre tanta ferralla ja se sap. Algunes coses útils acaben no tenint ús ni per reciclar. I si ve alguna d’aquelles persones que recullen els ferros i els venen a les furgonetes en negre? I si de ferro no en té res?

Alguna cosa surt d’entre la brossa. Serà la seva mà? Podria ser. Té ganes d’eixir amb força i valor. S’ha acabat de romandre begut entre bosses de merda. Es dutxaria, si tingués on fer-ho. S’arreglaria, si posseís algun vestit per posar-se. Es pentinaria, si no hagués usat la pinta com a projectil l’última nit. No podrà fer res d’això, però riurà. Altre cop riurà. Sol i aïllat. El lleó de Nietzsche ressorgeix. Deixeu que rugeixi.

Groc i vermell resplendent. La força de l’home per sobre de l’home. A poc a poc s’alça i escampa la brossa pel carrer. Es desfà de tot el que li molesta. Aparta la brutícia que el destorba. És nu, és lliure de tanta mala bava. Buscarà un nou cavall, cavalcarà sobre flames, degollarà els caps que se li posin davant.
Eternament dempeus, eternament ell.

Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

Relat de la llosa

Ep,
podries tu carregar la meva llosa,

ep,

series capaç de dur-la tu

ara que jo no puc?

La vaig dur per tu

quan l'heura encara no era arrel,

la vaig carregar perquè ploressis

sota el diluvi universal,

me la vaig fer meva

per poder començar de nou.

Ep, 

podries tu carregar la meva llosa,

ep,

series capaç de dur-la tu

ara que jo no puc?

Sembla que ara,

quan la llosa pesa més que mai,

has oblidat els meus braços

duent-la sobre teu.

Sembla que ara,

quan m'enterra per sempre més,

t'has desentès dels besos

que ens allunyaven de l'adeu.

Relat de l'adéu

L'odi prové d'un proverbi romà
caigut entre grecs i troians

que intentaven polir

una pedra preciosa

a base de cops de cors

de roc en ple estat de xoc.

Què feliç deu ser
l'humà que no té a prop
algú que provoqui nàusees,
vòmits,

mal de caps,

coïssor...

I què trista deu ser
l'ànima -de felicitat el cor ple-
per haver amat com mai no havia fet.

Caldria oblidar el cel

per no necessitar mirar-lo

dia rere dia.

Caldria recordar el buit
per exigir caure

hora rere hora.

Jo em penediré d'aquell dia.

Tu et penediràs d'avui.

Quan tires la clau al fons del mar,

la tires sense pensar

en tot el que el cor volia

quan em miraves i em deies et vull.

Trucant a les portes del cel

em quedaré sol.

Però no vull més 

que acceptar la veritat;

aquell qui m'ha estimat

s'omplia la boca de no-res.

Relat del vaixell

 Seu a la roca, seu;

contempla el vaixell com va

mar enllà, lluny d’aquí.

S’enduran les orenetes

aquells records que vas esborrar?

Portaran les onades

el buit que vas deixar?

Segueix assegut a la roca,

continua mirant l’horitzó, 

que ja no tornarà.

Haurà el patró virat

per rumiar-se si tornar

o s’esfumarà amb l’odi,

el rancor,

el ressentiment,

i tot aquell aire podrit 

de qui no ha estimat?

Relat del forat

No sabia si no podia respirar per la calor que feia, aquella xafogor infernal, o perquè m'havien trencat el cor.

Perdona? Trencat el cor? A tu? Com t'atreveixes a...

Escolta'm, tranquil·litza't. No t'alteris. No he dit que la culpa no fos meva. He dit que m'havien trencat el cor.

Però no és així.

I tu què saps? Vas tot el dia amb les fletxes aquestes repartint merda sense adonar-te del que fas.

Precisament, d'aquest tema en sé una estona. Seu, relaxa't, beu de la font.

No tinc ganes de beure res, ni de menjar, ni de seure ni fer res.

Típic dels cors trencats.

Ja t'ho deia jo això.

Sí, però no vol dir que el tinguis tu.

Ah, no? I què tinc?

Tens aquell forat tant gran que t'ha acompanyat tota la vida.

Aquell que em feia plorar quan no el pssava res?

Bé, sí que et passava, però no ho veies.

I què em passava?

Que el forat era amb tu. Però has jugat a tapar-lo com has pogut. 

I m'ha anat bé.

Si tu a això li dius anar bé... ara ets dins del forat. No saps com sortir-ne. T'asfixia en cada moment i, a més, et culpa a tu de tot.

Ja, però durant molt de temps me n'he escapat.

Escapar no és la sortida.

No hi ha sortida.

Evidentment que no. Aquest forat no té sortida, però sempre és millor tenir-lo al costat que no pas ser-hi a dins.

Relat de l'abisme

I la lluna li digué a l'estrella:

Necessitaràs tres vides per esborrar el que has voltat amb mi.

No és la joventut eterna

per molt que t'alcis a tocar el cel,

creient que la distància és curta

entre l'agre abisme i el buit de mel.

No és la gosadia un tret

dels inconscients,

viuen cecs del dolor

que causen a la gent.

És mal i destrucció per jugar

a Ares desembainant la daga,

a Afrodita besant la mar, 

de l'olímp a les cendres de la terra mare.

Relat de gotes

Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.

Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.

Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?

Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?

Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.

Relat de la cova

És evident que el sol surt cada matí. Tu el fas sortir. S'hi està allà tot el dia, obert, parlant amb les plantes, il·luminant altres ulls. Només marxa de nit, molt de nit, en hores tardanes en les que ja no tenen força els seus raigs.

Se m'acut, amagat en una cova, lluny de la seva claror, treure el cap i demanar-li a qui il·lumina. Se m'acut no perquè em cregui valedor de cap dret, sinó perquè quan el sol no t'il·lumina a tu, però segueix sortint cada dia, és per algú altre.

Se m'acut però se'm nega. I torno a la cova. I sol en la foscor veig com en la vista llunyana aquella escalfor solar continua tot el dia cremant altres ulls que ja m'han suplantat.

Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.

Relat del tren

És cert, jo necessito parlar.
Tu no.
És cert, tu agafes un altre tren.
El seu.
Xiularà més enllà de la carena,
a mig revolt el veuré marxar.
És igual si corro,
si camino,
qui decideix partir sense mirar enrere
no frena ni m’espera.

Relat del saber

Magradaria saber si ja has posat un rei a la teva vida. Magradaria saber si ja plores en unes altres espatlles. Magradaria saber si ja rius quan mires uns altres ulls.

Però no goso saber-ho, perquè no vull gosar fer-te mal i dur-te altre cop al riu de Caront. Així que soc content pensant que qualsevol altre futur és millor que el meu i que, malgrat tot, sempre has volgut estar més lluny que a prop.

Voldria saber tantes coses, voldria un tren esperant-me, voldria un amor incondicional. Però sé que a vosaltres, els nous, us dura l'estima el que tarda esborrar en dos segons la tristor.

Seguiré recordant, un a un, tots els records que ja hagis cremat.

Relat dels Love of lesbian

Deien els Love of Lesbian moltes coses, però no n'escoltaves cap. Cada vegada que els escolto, et recordo a sobre meu escoltant-me sense parar atenció.

Deia jo que m'escoltessis, que arribaria el dia que marxaries i agafaries qualsevol altra cançó. I que totes et sonen bé, perquè de necessitats en va el món ple. I que totes et contenten, perquè amb quatre notes i una melodia graciosa tu ja rius.

Però sempre et deia que, un cop acabada la cançó, quan provessis de recordar-la, et vindria sempre sempre sempre el gust dels meus llavis i tot el viscut al meu costat. 

Provaràs d'oblidar la lletra. Et creuràs feliç al seu costat. Intentaràs creure en el somriure estúpid i les mil frases de les amigues del costat. Mes en la soltiud, quan el busquis i no et trobis, no t'espantis si encara em veus al teu costat.

Relat del transitiu

Estimat, has vist com parlen les pedres? No ho has vist? Ho sé, no parlen, però ho has vist? No ho crec, el silenci és part d’elles. Si les haguessis vist, et plorarien els ulls. Em preguntes per què? De veritat? Tu, que pensaves que havies viscut quelcom especial. Tu, que pensaves que havies tocat el cel. Tu, que ploraves més que Déu el dia del Judici Final… em preguntes per què mentre li agafes la mà i te l’endús a un racó?
Deixa que les pedres et posin al seu lloc. No tots els verbs són transitius, no tots els subjectes han d’anar acompanyats. No totes les estrelles tenen adjectius. No tot el que dius és veritat.
Ara és quan aprens que, per tu, oblidar és un verb com qualsevol altre, fins i tot com estimar i odiar.

Relat tronador

S'ha girat tot,

com el boomerang

que vam llençar fa temps,

fa paraules.

Sense veure d'on venia

tu ho sabies,

no l'esperaves

ens atordia i allunyava.

Un cop fort,

sec,

incisiu,

devastador,

al ritme de la metralleta

que ensordeix

més que l'oïda,

la memòria,

i es carrega el futur

a cop de branca

rompuda.

Silenci tronador.

Mancat d'esperances

només goso

mirar el cel

cercant el reflex

del cop celestial,

desitjós de veure

el temps anterior

a la gran explosió

que no esperàvem.

Relat dels Everly

Dorm, petita; dorm als meus braços
ara en somnis, abans de veritat.
Veuràs com tots els malsons marxen
quan et sents trista i la nit ve a buscar-te.
Dorm, petita; dorm. És tot el que has de fer.

Podria escriure’t una carta tan llarga
com els riures que vam tenir
entre cada una de les llàgrimes
en les que ens vam enfonsar.

Podria dir-te que he estat feliç
mentre t’estimava en un món
tan ple de mentides com
d’abraçades sinceres.

Lleva’t, petita; lleva’t
d’aquest llit mullat.
És hora de cridar els amics
i tornar a començar de nou
sense mi.

Ha mort l’últim crit dels Everly.
S’ha acabat la pau i la solitud
d’aquells anys que van
dur-me a plorar sota la pluja.

Una setmana després,
les melodies setanta
anys passats.
El silenci et farà forta
en l’últim bocí d’aquest
bes trencat.

Relat de l'huracà

No era novembre, però plovia. Queien quatre gotes sobre unes notes de piano. Res no es mullava sobre el terra sec que quedava. Un huracà havia creuat la ciutat. La gent ja no demanava ajuda, tothom s’havia cansat. Massa mirades perdudes, poques mans germanes. El tren ja havia marxat.

Un cartell a l’entrada del carrer anunciava les festes populars. Abans, hi havia nois cantant. Ara el silenci tocava la bateria a l’espera que portessin aquell pastís de formatge que s’havien menjat.
 

Quan les hores passaven per sobre dels cadàvers, ell es despertava dins del taüt que s’havia fabricat. Fusta de pi, de pi cremat en un incendi a dalt de tot de la muntanya, la muntanya màgica que va escriure aquell alemany abans, abans que les pistoles escrivissin que res era per sempre, tampoc la pluja de novembre.

Relat del No

No crec en les persones,

perquè jo no soc persona.

No crec en la veritat,

perquè és una mentida.

No crec que sigui viu,

perquè a poc a poc vaig morint.

No crec en el futur,

perquè ràpidament esdevé passat.

No crec en mi,

perquè he volgut ser tu.

No crec en el silenci,

perquè es trenca quan es parla.

No crec en els teus crits,

perquè callen per matar-me.

No crec en les cicatrius,

perquè han sigut ferides.

No crec en els inicis,

perquè provenen de finals.

No crec en les llàgrimes que em dolen,

perquè en el dol s'assequen.

Tot el que he tingut ha sigut res.

Crema Roma, crema ara,

abans que Neró i Tàcit

en busquin els cupables.