divendres, 28 d’octubre del 2011

De superar


-Jo em preguntava...- la frase començava malament per un home que sempre havia tingut les idees clares. -... em preguntava què havia de fer per evitar que les coses succeeixin així, d'aquesta manera. I m'ho preguntava perquè t'havia vist plorant, no fa molt, allà, a l'horitzó llunyà que limita aquestes muntanyes. I sé que fa molt de temps ja que no et veig, però l'altre dia, després d'una llarga caminada, quan ja estava a punt d'arribar a la meva estimada ermita, et vaig veure, ho juro, ho juro per Déu-. Pitjor no podia acabar una frase per un home que no havia cregut mai en Déu, ni tan sols després d'instal·lar-se a la casa del Senyor.
Un bri d'aire per la finestra i el seu cap tornava a bullir neurones, que es disparaven d'un costat a l'altre com si algú els hi hagués provocat el pànic.
-I per què hauries aparegut, després de tan de temps, aquí, a l'altre costat del món, on només habitem animals i arbres? Per què hauries vingut a buscar-me i, quan ja em tenies ben a prop, t'hauries fet enrere? Són tantes les preguntes que m'esperen ara que, sense tenir a ningú a qui formular-li, em sento incapaç de pensar-les. Però si per alguna cosa se t'acudís, oh, preciosa deessa perduda, tornar per aquests camps, si us plau, fes-ho d'amagat, no fos que et tornés a veure un cop ho hagués altre cop superat.

dijous, 27 d’octubre del 2011

De paraules


Si no tinc paraules no puc parlar. Si no puc parlar no puc dir res. No tinc llengua, me la van tallar, els molt bèsties no s'ho van pensar dues vegades i, quan menys m'ho esperava, van usar el gran ganivet per deixar-me'n sense.
Ara estic trista, abandonada, m'han tret la paraula, m'han tret la vida. Ells diuen que sóc culpable, prou culpable com per no matar-me. Si el que hagués fet hagués sigut més lleu, si no hagués estat tan greu la meva acció, segur que haguessin acabat amb la meva vida. I tan de bo ho haguessin fet. Ara no m'ofegaria entre gemecs. Ara no et veuria, allà dalt, il·luminant-me cada nit, en aquesta terra aspra, on no tinc ni tenda per dormir. I quan et veig ploro encara més, perquè tu tampoc no tens llengua, no tens paraula, però cada vespre em dius bona nit.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

De fils


Una mentidera que diu mentides, diu la veritat quan menteix? O diu mentides quan diu la veritat? Tot dependrà del que sigui veritat i del que sigui mentida, no?
La Clàudia viu penjada d'un fil. Un fil que travessa el carrer principal de la ciutat. A través d'ell circula la veu telefònica de tots els habitants. Però a ella no li importa res del que passa dins del fil, ell només està pendent de no caure. Ja fa anys que va sortir de casa seva per la finestra. Va caminar amb molt de compte per l'estret fil fins a la meitat del camí. Un cop allà es va aturar i es va preguntar per què ho feia. Com tota la seva vida era una mentida, cap de les preguntes que es feia trobaven una resposta certa. I aleshores va ser quan va decidir quedar-se allà fins saber qui era, què feia allà, per què hi havia arribat i, sobretot, on anava.
Al poc temps d'instal·lar-se al mig del fil, un grup de curiosos va col·locar-se just a sota. Després aparegué la premsa i més tard, la policia. Davant la negativa de la Clàudia a baixar d'allà on era, l'ajuntament va construir una xarxa a sota d'on ella feia la seva vida. Anys més tard, quan ja no hi havia curiosos ni interessats donant voltes pel seu voltant, va decidir seguir el fil endavant. Va entrar per la finestra de la casa d'en Damià i, quan aquest li va preguntar què feia allà, ella va dir que havia vingut a trobar respostes, no pas preguntes. Així que, afligida, va tornar a sortir per la finestra i es quedà al mig del fil fins que va morir, quan tingué cinquanta anys.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

De peixos


En Roger tenia un amic que havia sigut un peix. Era alt i prim i sempre que plovia es despullava i caminava nu per la ciutat. Des del bar, una família se’l mirava a través dels vidres mullats. La filla li preguntava a la seva mare per què aquell home anava nu i, abans que ella pogués contestar, la cambrera, que els estava servint un cafè i un croissant, responia amb claredat: “Va ser un peix, en una altra vida”. El pare reia, no parava de riure; i la mare li feia que no amb el cap perquè ho veiés la seva filla. Però a la taula del costat, un home vell que bevia una cervesa feia que sí. Aquest home, després d’acariciar les cames de la cambrera, li demanava que li en portés una altra. I ella li acariciava la cara i es girava per agafar la cervesa que s’estava bevent el carter del poble, una taula més enllà; li treia de les mans i li donava al senyor gran. Ell somreia. Ella també. L’home peix desapareixia de davant dels vidres del bar i la nena preguntava a la seva mare si havia marxat al mar. La mare no sabia què contestar. Però en Roger ho hagués tingut clar, els humans que han sigut peixos mai tornen al mar, igual que els humans que han sigut dolents mai tornen a ser bons.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

De dona


La dona de Satanàs va córrer cap a ell. I ell, dèbil com era, es va deixar atrapar. La seva força el va captivar enmig de la nit i no ho va poder evitar. Recorda quan les copes anaven d'un costat a l'altre. Dies abans de veure-la sobre seu, dies abans de despullar-la al cotxe dels seus pares. La seva negra roba era fàcil de treure, les seves cames eren tan fàcils de recórrer, que res del que volguessin fer els seus dits era evitable. Llavis carnosos i ulls tancats. Coll enrere i les mans grapejant uns pits voluptuosos. Res era infantil, tot era molt juvenil. Ara ho és més, ja que el record els ha posat als dos al mateix lloc, els ha adreçat el camí ben lluny l'un de l'altre.
Camins diferents, però paral·lels. Memòria perduda, però de tant en tant memòria recuperada. "És tan difícil oblidar la llenceria negra al capdamunt de les mitges", diu ell. "Més difícil és oblidar la mirada de l'oblit", diu ella. Tot era tan superficial, tot es basava amb la música i els besos, tot era un no-res adornat amb molt d'alcohol i fanfarroneria. Cotxes que anaven ràpid, inconsciències que anaven lent. Fum sense ventilador i ressaca en llits aliens. Cada matí llevant-se nus, agafats l'un amb l'altre, símbol de la por que tenien a viure la vida. 
Fins que un dia ell la va cridar, ella va plorar. I quan les llàgrimes s'allunyaven l'un de l'altre ella li digué: "No t'equivoquis, jo no sóc la dona de Satanàs; ara ja no". 

divendres, 21 d’octubre del 2011

De formes


De les quatre parets de l'habitació cap estava pintada amb el mateix color.  Una era vermella, d'un roig intens. L'altra era verda, d'un verdós clar. La tercera era negra, d'una negror infinita. I l'última era blava, d'un blau cel clar. El sostre l'havien pintat de groc, el terra estava folrat amb un parquet marró clar. Però ella no veia cap dels colors. Ella vivia de nit. En tot moment era fosc. Cada segon era obscur. La seva profunditat de camp començava a la punta dels dits. La diferència de tonalitats la trobava entre l'ungla i la part ventral dels seus dits... 
Cantava de nit i tocava de nit. Menjava de nit i bevia de nit. Les seves cançons començaven a trenc d'alba, però mai sabia quan acabarien. Una nota rere una altra, una frase després d'una altra. Cantava cridant, esgarrapant la veu. Es deia Suzie i no tenia amor per a ningú.
A ell li agradava com caminava, li encantava com es movia. Però mai l'havia vist lluny d'aquella cambra. Quan hi entraven es deixaven anar i el cub es convertia en una feroç pilota que lliscava muntanya avall. Els colors ja no trobaven límits i es barrejaven, les formes no tenien cap angle i es fusionaven, els cossos deixaven de ser persones i volaven.   

dijous, 20 d’octubre del 2011

De catorze


Baixo catorze escalons, giro a l'esquerra, tres més cap a baix. Descanso. Ja queda menys. Segueixo recte pensant en el que m'espera quan torni a girar a l'esquerra. I em trobo catorze escalons més. Els baixo, viro a l'esquerra i tres més cap a baix. Em sembla que estic al mateix lloc, però penso que no pot ser. Descanso. M'agrada creure que aviat acabaré. Tiro endavant fins que giro a l'esquerra altra vegada. Poso un peu rere l'altre, catorze cops, giro a l'esquerra i ho faig tres cops més. El replà sembla el mateix. Però no sé si ho és. Només em queden l'esperança i la fe. Elles em diuen que segueixi fins al final, giri a l'esquerra i baixi, altra volta, els catorze escalons que es repeteixen un i un altre cop. Després topo amb la paret, giro a l'esquerra i només em queden tres fins a l'esplanada. Cal descansar i ho faig. Cal pensar i no ho faig. No tinc forces per creure'm res. Només intento seguir endavant, girar a l'esquerra i tornar a baixar els catorze graons que em separen de l'infinit. 
Cal creure's alguna cosa, sinó res s'acaba. Cal no creure's res, sinó tot s'acaba.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

De gàbies


Un mes d'abril va marxar. Des d'aleshores ella segueix les rutines animals que fan els humans. No intenta sortir del cicle infinit en el que ha entrat, i no ho fa perquè no vol. Alguns -amics i familiars- han provat de fer-la sortir de la gàbia en la que es va tancar; però la por pot més que la curiositat. I ara ella és un ocell domèstic que només es preocupa per piular i menjar.
Les barres metàl·liques que l'envolten són fines i mostren poc espai entre si. La porteta està tancada, però no ho està perquè ella no surti, sinó perquè ella no vol que ningú no hi entri. En el seu moment, quan es va convertir en ocell, va demanar una funda gruixuda, de llana, que cobria tota la gàbia; però feia massa calor i va haver de suplicar que li traguessin.
De matí el seu marit li posa aigua al bevedor i menjar al menjador. A la nit recull la brutícia de l'interior amb un raspall de dents. Mentre ell fa això, ella s'amaga a dalt de tot. Penjada dalt del tros de fusta que la gronxa d'un costat a un altre. 
Abans d'anar a dormir ell li diu bona nit. Ella no contesta. Però ell creu que sí que ho fa.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

De viure

Una nit de dimarts la Xi i en Michu estaven allotjats a un hotel barat de l'autopista de les rodalies. Ella mirava la televisió sense pensar en res, ell va sortir a passejar. Quan va tornar li va demanar que tanqués la televisió i s'estirés al llit. Ella, que només duia un pijama estripat, va fer-li cas i, amb un somriure d'orella a orella, va esperar que ell comencés a parlar.
-Xi, ja saps que no tenim on caure morts. Ja saps que la teva vida no val res, i que la meva encara val menys. Saps que no tenim diners ni per comprar menjar. Però també saps que, com podem, ens en sortim. I això només té una explicació.
-Quina, estimat?- Va preguntar-li ella, movent-se joiosament com l'adolescent que era.
-L'explicació ets tu. Sense tu no tindríem aquesta situació i, per tant, sense tu no tindríem l'oportunitat de sortir-nos amb la nostra.
-Però, amor, jo sóc la culpable de les teves desgràcies, jo tinc la culpa... només jo...
-Pots mirar-ho així, si vols. Però també ho pots mirar d'una altra manera.
-Quina manera? Si no m'haguessis conegut no hagués fet falta fugir, no haguessis d'haver deixat la feina, no ens hagués passat res del que ens ha passat. Tu viuries tranquil amb la teva família, sense haver de patir cada dia per aconseguir un llit i menjar.
-Cert, però sinó t'hagués conegut, com tot això que dius no hagués passat, tampoc tindríem l'oportunitat de saber si ens en sortiríem, no? És per això que t'ho dic... Gràcies a tu tot va de cara, gràcies a tu vivim.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

D'altaveus


En Francesc va arribar a la ciutat després de caminar durant tot el dia. Havia sortit de casa seva a les set del matí, havia parat a esmorzar a un bar de carretera, però per dinar no s'havia aturat. Així, cap al vespre, en arribar a la capital, estava molt afamat. Venia amb la idea de menjar alguna cosa en travessar les portes que donen la benvinguda als provincians; però va canviar d'idea i va dirigir-se a un local d'electrònica. Necessitava un altaveu. I el va comprar. No era bonic, ni luxós, ni tenia res que no el fes especial. Simplement era un altaveu, parlaves per un costat i la veu sortia per l'altre, però amplificada.
Després de pagar-lo amb la meitat dels seus estalvis, va sortir de la botiga i va entrar a un bar-restaurant, just el que tenia més a prop. En entrar va saludar a tothom amb un calorós "bona nit" ; però ningú li va respondre. Va tornar a provar-ho, alçant un xic la veu, però tan sols va aconseguir que un dels homes allí presents, un vell que estava posant diners a una màquina d'atzar, es girés, el mirés durant tres segons i, finalment, tornés a desviar la mirada cap a la màquina. 
Ell volia sopar, ho tenia clar, però abans va posar-se dret damunt d'un dels tamborets que hi havia a la barra de bar i va cridar a través de l'altaveu: "Bona nit!".
Ningú el va sentir. L'altaveu no amplificava la veu; sinó que se la menjava.

divendres, 14 d’octubre del 2011

De festa


La nit és estrellada. La lluna és plena. L'aire és fresc. I al poble és festa major. Durant uns dies els habitants d'aquest poble es multipliquen. Durant una setmana és festa gairebé cada dia: Dinars de germanor, concerts, xocolatades, balls amb orquestra, activitats per a nens, actuacions... Xerinola i alegria.
Avui és l'última nit de les festes. Està reservada al ball amb orquestra i l'escenari ja està muntat. Algunes famílies sopen reunides en una única llar, d'altres no. Però d'una cosa podeu estar segurs, tots els vilatans es vestiran de gala i sortiran a ballar quan l'orquestra comenci a tocar. I així passa. Surten tots de les seves cases, es reuneixen al pati i es mouen amunt i avall. L'alegria envaeix el poble. I més enllà. Concretament, a un quilòmetre de distància.
Al cementiri hi ha dos nínxols que s'obren; aquests es troben molt distanciats, cada un a una punta. Un cop estan oberts, sota la llum de la lluna, donen pas als seus llogaters. Són dos esquelets que van enamorar-se quan eren joves, van formar una família i, de vells, van morir agafats de la mà. Les seves famílies els van enterrar separats, odiaven el seu amor, l'envejaven profundament. Però la llum de la lluna és tan forta que ningú la pot contestar. És capaç d'obrir nínxols i revifar antics amors. Així, any rere any, ells dos surten a fer l'últim ball de festa major.

dijous, 13 d’octubre del 2011

De fumar


Un cop i un altre en Jan es dirigeix al lavabo. En surt amb la cara neta, ben neta. És molt bon treballador, sempre compleix amb les entregues i fa més clients que ningú. 
La Felipa sap què hi fa, en Marc, al lavabo; però no gosa dir-ho, ni ella ni ningú. Perquè, siguem clars, tota l'oficina sap que en marc va a ventilar els narius després d'omplir-los de neu. I ara no és hivern, i ara no és època de festes; però tots el respecten. I ell treballa. I ell sua, i encara no ha perdut el nord, tot i que a vegades ha estat a punt. I quan ha relliscat, siguem prudents, ho ha fet com ho podria fer qualsevol altre.
I la nit arriba i ell segueix allà, mentre els companys marxen amb els seus luxosos cotxes. Ell no fa com la Teresa i la Vicky, ell no retorna a la llar per jugar amb el seu fill. No fa sopars familiars i no truca a la seva mare. Ell treballa fins que els carrers desepareixen; ell treballa fins que l'existència a l'exterior deixa d'existir.
I aleshores, esgotat, amb un ritme cardíac fora d'òrbita, deixa de cavalcar, abandona la feina i s'asseu al terrat de l'oficina. Des d'allà veu les estrelles, des d'allà veu les llums de les cases, des d'allà veu finestres entreobertes, des d'allà veu famílies celebrant la nit de Nadal. I ell es fuma una cigarreta.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Relat de llum


En Marc es pensava que mai no ho tornaria a fer. Però altre cop, endut per la ràbia, en va fer un jardí de les seves llàgrimes. I no calien plantes, ni flors ni arbres, només un toll en el que veure's plorar com un nen, endut per un record llunyà. Melancolia i tristesa unides formant la Bella Dama d'Hivern. Els records formen persones, i les pèrdues són somnis brillants sense aire. El món va girar tan ràpid que va esborrar l'última nit, i ho va fer creient que seria per  sempre més. Però no hi ha res que no es pugui recuperar -i menys en la ment-. Pensar en el passat, a vegades, reconforta i, a vegades, enfonsa. 
De l'amor a l'odi hi ha una línia molt fina, i en Marc la va traspassar nit rere nit. De l'odi a l'oblit hi ha un pas molt gran -es deia-; però sembla que de l'oblit al perdó tot és més fàcil, per això les angoixes del passat li provoquen ara un somriure, inimaginable anys enrere, perquè és feliç i està orgullós d'haver viscut com ho va fer.
La Mireia va somniar durant anys en aquell retorn, però el temps va netejar un altre pas fatal. Una continuació d'un altre. Sempre igual. Vivia intensament, rient, desafiant el temps. Però Chronos és letal i no deixa caps per tallar. 
-Va ser curt, però intens- li digué la Mireia. -Va ser llarg i asfixiant- li digué en Marc. Però a ell no li importava haver tocat la Llibertat, i encara menys haver besat la Passió. Temps després, la Llum tornà a venir, quan menys s'ho esperaven. La sentiren darrere seu. L'oloraren com si no hagués passat ni un dia. I el verí tocant la pell. I la pell sentint calfreds llunyans. I de tanta veu que sentiren no s'escoltaren. 
I en Marc li digué: "Sento la veu llunyana, que retorna, com un eco, intens, calorós... i a la punta de la llengua se'm posa una llimona amb gin... Tantes llàgrimes banyades en alcohol de cremar cors. Tantes coses perdudes, tants fets guanyats".
I la Mireia no suportà el dolor, caigué i rodolà fins al riu que l'escriptor els havia creat. I ella es negava a caure. Es resistia a banyar-se en aquella aigua plena de memòria. Es movia i enfollia. El seu moviment es convertia en ball als ulls d'en Marc. Ell la mirava i bevia. Respirava i es treia un rellotge de la butxaca. I enmig de tanta aigua, i enmig de tanta música, quan la llum esborrava l'escena de l'autor, en Marc girà les agulles del rellotge, i les va fer córrer enrere. Tot era igual, però no era ara, sinó ahir.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

De llargues

Llargues són les nits sense acordions ni besos. Durs són els llits sense la companyia de la seva dona. Però ell segueix allí, assegut, mirant com les onades xoquen contra les roques. Ja fa més d'un any que no es mou del moll. Pel matí, quan es lleva, busca desesperadament la seva estimada. No la veu i s'angoixa. Aleshores es tira de cap a l'aigua i cerca en la profunditat; però res, mai troba res. Pesca algun peix, se'l menja cru. Jau sobre l'espigó. Mira, amb tristesa, la immensitat del mar. Ja no porta antifaç, ja no du cap màscara traïdora. Ara ja no la pot enganyar. I, tot i això, si la tingués al davant, mentiria. Li diria que l'estima, la besaria amb els llavis de Judes, com sempre ho va fer. Però com ara no pot ser, com no la té present; no pot llençar les seves agres mentides...

Es passa tot el dia esperant que arribi, fins que la nit el troba esgotat i la lluna el saluda somrient; però ell ja no vol saber res de les dones i tanca els ulls. Només té una intenció, dormir i despertar amb ella al costat, altre cop.



divendres, 7 d’octubre del 2011

De passat

Et diuen el desvergonyit. I no te n'amagues. Et diuen el sonat del terrat. I no te'n penedeixes. Camines amb més orgull que ningú, i no perquè tot el que facis estigui bé, sinó perquè ho fas creient que està molt bé. Condueixes sense control, parles sense temor; ets un huracà salvatge que ningú pot aturar. 
Et diuen la boja de la universitat. I no te n'amagues. Rius amb ell, et rius d'ell. Però, sota el teu somriure s'amaga un llavi delitós per provar el seu. És un joc, és molt més. És un camí sense futur, però amb molt de present. Quan ningú et veu et tornes fogosa i carnal; abandones la teva innocència i entres en el món animal. Sou l'enveja de tots, sou l'infern en vosaltres mateixos. Us feu mal, us adoreu. Cada joc, cada bes, cada carícia i cada moment és, dia rere dia, un turment en augment. 
Les llàgrimes substitueixen el riure. L'acceleració en positiu arrenca en negatiu. Et sents un brau enfurismat, però amb elegància plores en silenci. Acceptes i t'humilies, els seus besos ho valen. Després, voldries arrencar-te els ulls per no veure'ls junts. Després, desitjaries parar el cor per no sentir-lo més. Després... després adquireix significat el després. Els braus són forts, els braus es fan mal. Qui a qui? És igual. Només us queda el passat. Un passat estimat.

dijous, 6 d’octubre del 2011

De vestir


La Maria somnia amb poder esperar el Manel escoltant música pop i preparant un sopar romàntic. Li encantaria posar un parell d'espelmes sobre unes estovalles negres. No li caldria parar la taula.  Tan sols es dutxaria i obriria el seu calaix de roba interior. Observaria què posar-se i, després de molt pensar, triaria un conjunt blau, de calces altes i sostenidors pujats. Deixaria la porta oberta i s'estiraria sobre el llit, tota nua. El conjunt l'hauria deixat pel terra del passadís, al costat d'una nota que posaria: "Si m'atrapes, deixo que me'l posis". Més endavant. Al costat de la cuina, una altra nota -al costat d'unes faldilles negres i una brusa blanca, explicaria: "Si ets capaç de posar-me el conjunt et deixaré vestir-me". I ja a peu d'habitació, en una darrera nota, entre unes sabates i una bossa de mà, s'hi podria llegir. "És cosa teva acabar-me de vestir per complet".
Però el Manel arriba i se la troba vestida, mentre fa el sopar, apaga el fogons i sopen usant la vaixella més selecta. Després la comença a desvestir, es fiquen al llit i fan l'amor. Ell queda cansat i s'adorm. Ella no dorm, però resta estirada al llit, nua, amb la roba tirada pel passadís, des de la porta de l'habitació a la porta de casa.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

D'impassibles


Quan en Roger va caure a terra, el toll d'aigua que el va rebre va sortir disparat, en forma de gotes, cap als vidres de la botiga del costat. El propietari no va sortir. Simplement es va quedar assegut al tamboret, observant com moria aquell jove a l'instant.
Al cap d'uns trenta segons, que van passar sense pena ni glòria, tan ràpids i lents com qualsevol altre període de temps; van aparèixer deu joves més. No van arribar tots de cop, sinó de forma individual i escalonada. S'empentaven. S'escridassaven. S'odiaven.
Cada un d'ells agafava el que podia. El primer es va endur el millor premi, un rellotge d'or fabricat a Suïssa. El segon va aprofitar que el primer estava ocupat traient la corretja del rellotge per adquirir una cartera amb moltes targetes i pocs bitllets. El tercer, quan va aparèixer, va observar que havia d'anar per feina i treure-li la millor peça de roba. I un per un el van deixar completament nu. El vuitè, el novè i el desè no tenien res a agafar-li i estaven molt enfadats; així que un d'ells va treure un ganivet i li va tallar el cabell. Els altres dos no es van espantar, al contrari, es van animar i van seguir amb la particular compra. Un li va treure els ulls i l'altre la llengua.
Des de la botiga, el propietari seguia mirant, impassible. 

dimarts, 4 d’octubre del 2011

De finestres


"Sento que la brisa de la tardor no és tan freda com anys enrere. M'he fet gran". Pensa en Pere mentre segueix estirat al sofà de casa seva. El televisor està engegat, però ell no li fa molt de cas. Té les finestres obertes i espera que l'aire entri per refrescar l'ambient. Convençut de la seva força argumental, ha penjat una pancarta entre finestra i finestra; en ella s'hi pot llegir: "Entra airet, no tinguis por, casa meva t'espera amb gran delit".
Sembla, però, que l'aire no vol fer-li cas. I per això intenta pensar en qualsevol cosa que li refredi la ment, alguna absurditat o, fins i tot, alguna imatge en blanc. Però per molt que ho intenta, no ho aconsegueix. Sua. La suor li cau pel front i per l'esquena. Ha hagut de desvestir-se, però no ha servit de res. És més, encara ha estat pitjor. Des que està en calçotets que el seu cos encara enfolleix més. La veu al seu costat, somrient, tot i que no hi és. La nota a sobre seu, impacient, tot i que no hi és. Escolta com li parla ben a prop de l'orella, picardiosa, tot i que no hi és. 
No ho pot evitar, la té al cap. I la té entre les cames. Ella està prohibida, però la calor no hi entén de prohibicions. 
Li agrada tocar-la, acariciar-la, besar-la. A ella li agrada que ell la toqui, que ell l'acariciï, que ell la besi. I és que ella també ha posat una pancarta reclamant aire fred, però a les finestres de casa seva.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

De jotes


Diu el diccionari que el jejú és la segona porció de l’intestí prim. Diu el diccionari que la jota és un ball cantat popular. Diu moltes coses el diccionari, però no parla d’en Joan, ni d’en Joel, ni d’en Josep. Així com tampoc com no en parla ni de la Judit, ni de la Josefa, ni de la Jana. Tots sis no es coneixen. Tots sis són desconeguts, entre ells, i pels altres.
Passegen amb les seves jotes, sense ballar,  d’un costat a un altre de la ciutat. Només es paren si l'han de fer servir. I és que la Jota és tan bona que, a vegades, sense música, sona. Un premi, un regal, un tros de menjar, qualsevol cosa és bona si la porta la jota. 
I per més que cridin les gavines per sobre de la ciutat. I per més que riguin els turistes al mercat. Les jotes sempre faran més remor. Un remor silenciós, invisible. Però que colpeja amb força a la capital. Cada cop hi ha més jotes. Demà potser n’hi haurà una més.