Relat de llum

En Marc es pensava que mai no ho tornaria a fer. Però altre cop, endut per la ràbia, en va fer un jardí de les seves llàgrimes. I no calien plantes, ni flors ni arbres, només un toll en el que veure's plorar com un nen, endut per un record llunyà. Melancolia i tristesa unides formant la Bella Dama d'Hivern. Els records formen persones, i les pèrdues són somnis brillants sense aire. El món va girar tan ràpid que va esborrar l'última nit, i ho va fer creient que seria per  sempre més. Però no hi ha res que no es pugui recuperar -i menys en la ment-. Pensar en el passat, a vegades, reconforta i, a vegades, enfonsa. 

De l'amor a l'odi hi ha una línia molt fina, i en Marc la va traspassar nit rere nit. De l'odi a l'oblit hi ha un pas molt gran -es deia-; però sembla que de l'oblit al perdó tot és més fàcil, per això les angoixes del passat li provoquen ara un somriure, inimaginable anys enrere, perquè és feliç i està orgullós d'haver viscut com ho va fer.

La Mireia va somniar durant anys en aquell retorn, però el temps va netejar un altre pas fatal. Una continuació d'un altre. Sempre igual. Vivia intensament, rient, desafiant el temps. Però Chronos és letal i no deixa caps per tallar. 

-Va ser curt, però intens- li digué la Mireia. -Va ser llarg i asfixiant- li digué en Marc. Però a ell no li importava haver tocat la Llibertat, i encara menys haver besat la Passió. Temps després, la Llum tornà a venir, quan menys s'ho esperaven. La sentiren darrere seu. L'oloraren com si no hagués passat ni un dia. I el verí tocant la pell. I la pell sentint calfreds llunyans. I de tanta veu que sentiren no s'escoltaren. 

I en Marc li digué: "Sento la veu llunyana, que retorna, com un eco, intens, calorós... i a la punta de la llengua se'm posa una llimona amb gin... Tantes llàgrimes banyades en alcohol de cremar cors. Tantes coses perdudes, tants fets guanyats".

I la Mireia no suportà el dolor, caigué i rodolà fins al riu que l'escriptor els havia creat. I ella es negava a caure. Es resistia a banyar-se en aquella aigua plena de memòria. Es movia i enfollia. El seu moviment es convertia en ball als ulls d'en Marc. Ell la mirava i bevia. Respirava i es treia un rellotge de la butxaca. I enmig de tanta aigua, i enmig de tanta música, quan la llum esborrava l'escena de l'autor, en Marc girà les agulles del rellotge, i les va fer córrer enrere. Tot era igual, però no era ara, sinó ahir.