De peixos

En Roger tenia un amic que havia sigut un peix. Era alt i prim i sempre que plovia es despullava i caminava nu per la ciutat. Des del bar, una família se’l mirava a través dels vidres mullats. La filla li preguntava a la seva mare per què aquell home anava nu i, abans que ella pogués contestar, la cambrera, que els estava servint un cafè i un croissant, responia amb claredat: “Va ser un peix, en una altra vida”. El pare reia, no parava de riure; i la mare li feia que no amb el cap perquè ho veiés la seva filla. Però a la taula del costat, un home vell que bevia una cervesa feia que sí. Aquest home, després d’acariciar les cames de la cambrera, li demanava que li en portés una altra. I ella li acariciava la cara i es girava per agafar la cervesa que s’estava bevent el carter del poble, una taula més enllà; li treia de les mans i li donava al senyor gran. Ell somreia. Ella també. L’home peix desapareixia de davant dels vidres del bar i la nena preguntava a la seva mare si havia marxat al mar. La mare no sabia què contestar. Però en Roger ho hagués tingut clar, els humans que han sigut peixos mai tornen al mar, igual que els humans que han sigut dolents mai tornen a ser bons.