Si no tinc paraules no puc parlar. Si no puc parlar no puc dir res. No tinc llengua, me la van tallar, els molt bèsties no s'ho van pensar dues vegades i, quan menys m'ho esperava, van usar el gran ganivet per deixar-me'n sense.
Ara estic trista, abandonada, m'han tret la paraula, m'han tret la vida. Ells diuen que sóc culpable, prou culpable com per no matar-me. Si el que hagués fet hagués sigut més lleu, si no hagués estat tan greu la meva acció, segur que haguessin acabat amb la meva vida. I tan de bo ho haguessin fet. Ara no m'ofegaria entre gemecs. Ara no et veuria, allà dalt, il·luminant-me cada nit, en aquesta terra aspra, on no tinc ni tenda per dormir. I quan et veig ploro encara més, perquè tu tampoc no tens llengua, no tens paraula, però cada vespre em dius bona nit.
4 comentaris:
Menoi, que tètric. Encara que molt habitual, moltes vegades,molta gent, no te parula, no es pot expresar, no pot dir el que pensa i fins i tot és perillos pensar. Desconaixen la llibertat d'expresió, que no el llibertinatge.
@Gemma: I a vegades els que tenim paraules ens pensem que tenim llibertat i simplement vivim en un fals teatre on ens fan creure lliures, no?
Si
Doncs totalment d'acord amb el teu comentari cap a la Gemma! a vehades les paraules no signifiquen llibertat...
Publica un comentari a l'entrada