De finestres

"Sento que la brisa de la tardor no és tan freda com anys enrere. M'he fet gran". Pensa en Pere mentre segueix estirat al sofà de casa seva. El televisor està engegat, però ell no li fa molt de cas. Té les finestres obertes i espera que l'aire entri per refrescar l'ambient. Convençut de la seva força argumental, ha penjat una pancarta entre finestra i finestra; en ella s'hi pot llegir: "Entra airet, no tinguis por, casa meva t'espera amb gran delit".

Sembla, però, que l'aire no vol fer-li cas. I per això intenta pensar en qualsevol cosa que li refredi la ment, alguna absurditat o, fins i tot, alguna imatge en blanc. Però per molt que ho intenta, no ho aconsegueix. Sua. La suor li cau pel front i per l'esquena. Ha hagut de desvestir-se, però no ha servit de res. És més, encara ha estat pitjor. Des que està en calçotets que el seu cos encara enfolleix més. La veu al seu costat, somrient, tot i que no hi és. La nota a sobre seu, impacient, tot i que no hi és. Escolta com li parla ben a prop de l'orella, picardiosa, tot i que no hi és. 

No ho pot evitar, la té al cap. I la té entre les cames. Ella està prohibida, però la calor no hi entén de prohibicions. 

Li agrada tocar-la, acariciar-la, besar-la. A ella li agrada que ell la toqui, que ell l'acariciï, que ell la besi. I és que ella també ha posat una pancarta reclamant aire fred, però a les finestres de casa seva.