De superar

-Jo em preguntava...- la frase començava malament per un home que sempre havia tingut les idees clares. -... em preguntava què havia de fer per evitar que les coses succeeixin així, d'aquesta manera. I m'ho preguntava perquè t'havia vist plorant, no fa molt, allà, a l'horitzó llunyà que limita aquestes muntanyes. I sé que fa molt de temps ja que no et veig, però l'altre dia, després d'una llarga caminada, quan ja estava a punt d'arribar a la meva estimada ermita, et vaig veure, ho juro, ho juro per Déu-. Pitjor no podia acabar una frase per un home que no havia cregut mai en Déu, ni tan sols després d'instal·lar-se a la casa del Senyor.

Un bri d'aire per la finestra i el seu cap tornava a bullir neurones, que es disparaven d'un costat a l'altre com si algú els hi hagués provocat el pànic.

-I per què hauries aparegut, després de tan de temps, aquí, a l'altre costat del món, on només habitem animals i arbres? Per què hauries vingut a buscar-me i, quan ja em tenies ben a prop, t'hauries fet enrere? Són tantes les preguntes que m'esperen ara que, sense tenir a ningú a qui formular-li, em sento incapaç de pensar-les. Però si per alguna cosa se t'acudís, oh, preciosa deessa perduda, tornar per aquests camps, si us plau, fes-ho d'amagat, no fos que et tornés a veure un cop ho hagués altre cop superat.