De dona

La dona de Satanàs va córrer cap a ell. I ell, dèbil com era, es va deixar atrapar. La seva força el va captivar enmig de la nit i no ho va poder evitar. Recorda quan les copes anaven d'un costat a l'altre. Dies abans de veure-la sobre seu, dies abans de despullar-la al cotxe dels seus pares. La seva negra roba era fàcil de treure, les seves cames eren tan fàcils de recórrer, que res del que volguessin fer els seus dits era evitable. Llavis carnosos i ulls tancats. Coll enrere i les mans grapejant uns pits voluptuosos. Res era infantil, tot era molt juvenil. Ara ho és més, ja que el record els ha posat als dos al mateix lloc, els ha adreçat el camí ben lluny l'un de l'altre.

Camins diferents, però paral·lels. Memòria perduda, però de tant en tant memòria recuperada. "És tan difícil oblidar la llenceria negra al capdamunt de les mitges", diu ell. "Més difícil és oblidar la mirada de l'oblit", diu ella. Tot era tan superficial, tot es basava amb la música i els besos, tot era un no-res adornat amb molt d'alcohol i fanfarroneria. Cotxes que anaven ràpid, inconsciències que anaven lent. Fum sense ventilador i ressaca en llits aliens. Cada matí llevant-se nus, agafats l'un amb l'altre, símbol de la por que tenien a viure la vida. 

Fins que un dia ell la va cridar, ella va plorar. I quan les llàgrimes s'allunyaven l'un de l'altre ella li digué: "No t'equivoquis, jo no sóc la dona de Satanàs; ara ja no".