Una nit de dimarts la Xi i en Michu estaven allotjats a un hotel barat de l'autopista de les rodalies. Ella mirava la televisió sense pensar en res, ell va sortir a passejar. Quan va tornar li va demanar que tanqués la televisió i s'estirés al llit. Ella, que només duia un pijama estripat, va fer-li cas i, amb un somriure d'orella a orella, va esperar que ell comencés a parlar.
-Xi, ja saps que no tenim on caure morts. Ja saps que la teva vida no val res, i que la meva encara val menys. Saps que no tenim diners ni per comprar menjar. Però també saps que, com podem, ens en sortim. I això només té una explicació.
-Quina, estimat?- Va preguntar-li ella, movent-se joiosament com l'adolescent que era.
-L'explicació ets tu. Sense tu no tindríem aquesta situació i, per tant, sense tu no tindríem l'oportunitat de sortir-nos amb la nostra.
-Però, amor, jo sóc la culpable de les teves desgràcies, jo tinc la culpa... només jo...
-Pots mirar-ho així, si vols. Però també ho pots mirar d'una altra manera.
-Quina manera? Si no m'haguessis conegut no hagués fet falta fugir, no haguessis d'haver deixat la feina, no ens hagués passat res del que ens ha passat. Tu viuries tranquil amb la teva família, sense haver de patir cada dia per aconseguir un llit i menjar.
-Cert, però sinó t'hagués conegut, com tot això que dius no hagués passat, tampoc tindríem l'oportunitat de saber si ens en sortiríem, no? És per això que t'ho dic... Gràcies a tu tot va de cara, gràcies a tu vivim.
2 comentaris:
un amor fugitiu? feia temps que no tractaves aquest tema. L’amor és cec i no entén d’edats, ni de religions, ni de color de pell, encara que a vegades ho sembla, no?
@Jud: Bé, é sun amor fugitiu, però tracta el fet d'existir gràcies als altres... q és un fet molt relacionat amb el tema del bloc. La realitat no existeix, ens la imaginem a partir del que pensen els altres i el q pensa un mateix...
Publica un comentari a l'entrada